Si l'ermita del Mont no té campana,

què en fa del campanar?

Cada dia la verge demana,

qui l'hi voldrà donar?

&nbsp,

Se'n va el pare Falgàs cap a Girona,

a casa d'un courer,

que de la fosa en trau una de bona

per l'acimat cloquer.

&nbsp,

-Doncs, per quin bou heu fosa eixa esquelleta?

-Esqulla li dieu?

lo courer respon, -Per qui l'he feta?

Per vós, si la moveu.

&nbsp,

Agafant-la pel jou, d'una braçada

se la carrega al coll,

una biga que veu arraconada

servint-li de bescoll.

&nbsp,

En la Rossoladora se traboca,

hi puja tan rabent

que com cera blaníssima la roca

ses genolleres pren.

&nbsp,

Uns batedors del pobre frare es riuen:

-No anau prou carregat?

Eixa campana si voleu, -li diuen-

vos l'omplirem de blat.

&nbsp,

N'hi posen d'una a set quarteres,

i, dant-los-en mercès,

juga, pujant al Mont per les dreceres,

a qui correrà més.

&nbsp,

Puja el blat al graner del santuari,

l'esquella al campanar:

-A ser gaire més alt, -diu- l'arribar-hi

m'hauria fet suar!-

&nbsp,

Jacint Verdaguer

Del Mont Verge Maria

Reina de l'Empordà

jo al cel pujar voldria,

Verge Maria,

Deu-me la mà.

&nbsp,

Anem empordanesos,

d'amor de Déu encesos

pugem a dalt del Mont

a veure aqueixa estrella,

que riu formosa i bella

de nostra terra al front.

&nbsp,

Son trono és una serra,

que en mig de nostra terra

s'aixeca fins als cels,

té núvols per cortina

per blava mantellina

la volta dels estels.

&nbsp,

Oh reina i sobirana

regneu en eixa plana,

regneu en tots els cors.

Que vostra mà ens empara,

Salvau-nos dolça Mare

dels pobres pecadors.

&nbsp,

Doneu-nos bona anyada,

gireu la pedregada

que ve del Canigó,

traieu d'aquesta terra

les sectes que fan guerra

a nostra religió.

&nbsp,

text: Mossèn Jacint verdaguer

&nbsp,

El Mirador de la Vajol ret homenatge al mite del pastor i la sirena, un idil·li empordanès que explicà en Joan Maragall.

&nbsp,

Cap a la part del Pirineu,

vora els serrats i arran del mar,

s'obre una plana riallera:

és l´Empordà!

Digueu, companys per on hi aneu?

Digueu, companys per on s'hi va?

Tot és camí, tot és drecera

si ens dem la mà.

&nbsp,

Salut, noble Empordà!

Salut, palau del vent!

Portem el cor content

i una cançó.

&nbsp,

Pels aires s'alçarà,

pels cors penetrarà,

penyora s'irà fent de germanor:

una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,

a dintre de la mar hi ha una sirena,

ell canta al dematí que el sol hi és bo,

ella canta a les nits de lluna plena.

&nbsp,

Ella canta: Pastor me fas neguit.

Canta el pastor: Me fas neguit sirena.

Si sabessis el mar com és bonic!

Si veiessis la llum de la carena!

Si hi baixessis series mon marit.

Si hi pugessis ma joia fóra plena.

&nbsp,

La sirena se'n feu un xic ençà

i un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla

i de l'amor plantaren la cabanya...

Fou l´Empordà.

L'Empordà, Joan Marragall

“Quan vages a Benimassot no digues que ets de Xaló”, aquesta dita insinua la presumpta participació d’alguns xaloners en el famós robatori perpetrat, al febrer de 1874, a l’esmentat municipi de la comarca del Comtat. “Alcanalí, ni de vesprada ni de matí”, revela la rivalitat amb el poble veí. “Deixa-lo, que de Gata ve”,&nbsp, joc de paraules per la pronúncia gatera. “Quan el perseguer floreix i el pérsec madura, la nit amb el dia es mesura”, refrany que fa referència al l’escurçament del dia pel començament de la tardor. “Ets més lladre que el Tona” (en referència al bandoler de Pedreguer Colau de la Tona, company de l’advocat Durà, veí de Xaló i cap pensant de la banda).

&nbsp,

Text resultat d'una trobada social on hi assistiren: Jaume Noguera, Juan Bautista Seguí, Pepa Jordà, Antònia Ripoll, Tadeo Fullana, Alexandra Font, Toni Pont, Joan M. Garcés, Josep Font, Maribel Botella i Angelita Castells.

Trobem malnoms provinents d’aus: Palomo, Teuladí, Còlbits, Verderol, Canari, Pato, Lluís el Perdiu (de menut imitava molt el cant de la perdiu). Altres malnoms són: la Xixonera, Cauete, els Xispes, el Corretger (feia cordes de carro), el Rotller (pastava rotllos), Xana, Silvéria, la Xusca, 2,50 (a la guerra, un home que venia ciris a l’església a aquest preu), Randí, Francisco la Monja (d’un avantpassat molt religiós). També hi ha malnoms referents al color de la pell o dels cabells: Moreno, Blanc, Roig, Negre. El Rico: un home amb molta gràcia que en entrar al bar deia: “sóc l’home més afortunat del món perquè de cognom sóc Mestre, de malnom Ric, tinc una dona que és una meravella i a més tinc un Òscar [el nom del fill]”.

Pel que fa als topònims, podem esmentar la cova del Mançano (nom del propietari), la cova de les Meravelles (per les estalactites i les estalagmites), la cova de Ronda&nbsp,(nom del propietari), l’assut de Tarafa (arabisme, era on aprenien a nadar els xiquets i xiquetes del poble), el Masserof (arabisme), el toll de la Centella, el toll del Cupet…

&nbsp,

Text resultat d'una trobada social on hi assistiren: Jaume Noguera, Juan Bautista Seguí, Pepa Jordà, Antònia Ripoll, Tadeo Fullana, Alexandra Font, Toni Pont, Joan M. Garcés, Josep Font, Maribel Botella i Angelita Castells.

Llegenda del robatori de Benimassot

Al camí de la Cova es troba la casa dels Lladres, una referència que remet al món del bandolerisme. La història conta que uns bandolers de Xaló van arribar a Benimassot quan tothom era a l’església. Els de la banda van traure un per un als veïns acompanyant-los a casa per a furtar-los tot el que tenien.

&nbsp,

El miracle de sant Vicent Ferrer a Xaló

Sant Vicent se’n va anar a predicar i va deixar el seu burret a una casa particular. Dos xiquets s’enjogassaren amb l’animal i un d’ells va morir en caure accidentalment. Llavors li van demanar al sant que intercerdira, però com que ell no podia anar-hi els va explicar què havien de fer. “Porteu el burret al costat del xiquet mort i l’alè de l’animal el ressuscitarà”, els va manar. Així va ser, i la lletra d’una cançó rememora encara el prodigi: “Jo no puc anar allà. / Agarreu el burret, / porteu-lo on està el difunt, / i amb el seu propi alè / li donarà vida al punt / i una altra volta estarà quiet”.

&nbsp,

El Momu i el Saginer

Així mateix, per fer por als xiquets i aconseguir que s’adormiren els contaven les històries del Momu i del Saginer: personatge que agarrava els xiquets i els matava per traure’ls el sagí.

&nbsp,

Text aportat per Jaume Noguera.

Associació Musical de Xaló

L’Associació Musical de Xaló està composta per quasi 50 músics de diferents generacions i és la història viva del poble. I és que al llarg dels anys la tradició musical ha anat passant, en molts casos, de generació en generació i ha arribat a convertir-se en un gran símbol del creixement cultural i tradicional del municipi de Xaló.

&nbsp,

Agrupació Musical Festival Band

Actualment en són uns 22 músics, quasi tots jóvens del poble, que toquen instruments de banda i que comparteixen ganes de fer festa i passar-ho bé amb la música. La seua especialitat? Oferir revetles amb tot tipus de música, passant pels pasdobles clàssics, marxes mores i cristianes i els típics mambos fins a les adaptacions pop rock més actuals.

&nbsp,

Aspencat

Grup format per una desena de músics de Xaló, Llíber, Orba i Benissa nascut el 2004. Ofereixen una barreja explosiva amb ritmes d’ska, rumba, reggae i sons electrònics que arrosseguen centenars de persones a cada concert. El disc La festa està servida, produït per Mark Dasousa l’any 2007, és el primer resultat musical del grup Aspencat i el segon disc del grup es diu Obri la llauna.

&nbsp,

Skalissai

Skalissai també es caracteritza per ser un grup format per una colla d’amics que un dia van decidir ajuntar-se per fer allò que més els agradava: música. L’ska, el reggae i el funk són les bases de les seues cançons. En la seua història discogràfica ja s’inclouen els títols de dos discos: Obri els ulls (2007) i Mentre la terra dorm (2009).

&nbsp,

Text aportat per Alexandra Font.

A Deià es parla molt sovint l’anglés des de que als anys seixanta arribaren extrangers de per tot el món i molts es quedaren enamorats a viurer-hi.

El mallorquí és la primera llengua que s’utilitza. Paraules pròpies del poble:

-Aubina: xirimiri, calitga, brusqueta fina.

-“figuret” es diu molt.

-volveriol: mariquita.

-grescos: es contesta quan es demana que hi ha per menjar.

-Pinya: Colflori.

-xixols: pésols.

Cartoixa. La visita al conjunt comprèn l’església, el claustre i l’antiga farmàcia dels cartoixans. També es poden visitar el jardí i la cel·la prioral, on s’hi exposen tant els records dels monjos com del compositor i pianista F. Chopin i de l’escriptora George Sand.

Fundació Coll Bardolet. La Fundació Cultural Coll Bardolet va ser creada a partir de la donació d'una part de la col·lecció de pintures de l'artista català Josep Coll Bardolet al poble de Valldemossa. Coll Bardolet (Campdevànol, Girona 1912 - Valldemossa 2007) va quedar fascinat per la llum, els paisatges i les danses populars de l'illa. Entre les seves aportacions destaquen la captació del moviment dels ballarins, l'exaltació del color i la transmissió de la seva alegria de viure. La Seu de la Fundació es troba en un cèntric edifici, inaugurat el 2007 a fi d'albergar una exposició permanent de la col·lecció de l'artista, exhibicions temporals i per a la realització d'activitats culturals diverses. El centre, a més de les exposicions, organitza conferències i concerts a les seves instal·lacions.

Costa Nord és la seu de la Fundació Balears Sostenible. El Centre Cultural Costa Nord és també un centre viu, obert a la creació i a la divulgació artística en què tenen lloc cicles de concerts, exposicions i tot tipus d'activitats culturals. La visita al Centre Cultural Costa Nord es divideix en tres parts. En la primera s'assisteix a una projecció d'un documental de 15 minuts de durada sobre la Costa Nord. La segona part és una sala que reprodueix l'interior del vaixell de l'Arxiduc, el Nixe, amb objectes que recreen l'aventura científica i l'apassionada trajectòria vital de l’arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. La tercera sala presenta El Llegat de la Passió, un espai concebut per a exposicions que ens conviden al descobriment de la Serra de Tramuntana.

Miramar. Ramon Llull, filòsof, místic, poeta, teòleg i missioner del segle XIII, tenia un somni: crear a Mallorca un col·legi dedicat a l'ensenyament de l'àrab i altres llengües orientals per preparar monjos franciscans que convertissin, mitjançant la paraula, els infidels al cristianisme. I aquesta fou la petició que formulà a Jaume II, qui l'ajudà a fundar en 1276 el Monestir de Miramar. Situat en un dels racons més bells de la costa mallorquina, entre Valldemossa i Deià. És un veritable balcó sobre la mar, des d'on Llull escrigué algunes de les seves obres. El pas del temps donaria entrada a Miramar a un nou personatge, l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria (1847-1915), autor de l'obra més exhaustiva mai no escrita sobre Balears, Die Balearen. Enamorat de Mallorca, comprà l'antiga possessió on havia estat el monestir de Miramar. Llavors els límits de la finca arribaven fins al cim del Teix, cap a l'Est fins a Son Marroig —possessió que l'Arxiduc també va adquirir— i a ponent incloïa les terres i vinyes de s'Estaca (avui propietat de l'actor Michael Douglas i de la seva ex dona, Diandra).
Actualment Miramar&nbsp, acull un museu on es troben documents i obres d'art relacionades amb Llull i l'Arxiduc, com la sala de mapes, una escultura de Tantardini o una reproducció parcial de l'interior del vaixell de Lluís Salvador, el Nixe II.

Dels monjos Cartoixos es conserven receptes com són plats amb tortugues de terra i altres curiositats. Destaquen els plats de peix.

Dolços: la coca de patata, l’únic lloc de les Illes on es fa. Es pot trobar a qualsevol pastisseria del poble. Cal provar-la amb la panxa buida i comprar-ne més d’una.