Mur, un aplec ancestral
MUR, UN APLEC ANCESTRAL
Els nostres sants de cada dia
 ,
Temps era temps, a començaments d’estiu, la vall de Boí estava afectada per la sequera més forta que es recordava. Els seus habitants, nerviosos per les conseqüències dramàtiques de la manca d’aigua, ja havien pujat en processó fins a l’ermita de Sant Quirc per a fer les habituals rogatives. Però no hi havia manera que els núvols tenyissin el cel. Desesperades, les dones de Taüll van dirigir-se de nou a la capella i van treure el sant a l’exterior, per tal d’ensenyar-li quina llàstima feien de veure els camps del seu terme. Després, enlloc de posar-lo de nou al seu altar, el van ficar dins d’una pica amb dos dits d’aigua, al costat d’un parell de ciris encesos en senyal de respecte.
A mitjanit, tot i que ningú va aconseguir escoltar cap tro, començà , a ploure a bots i a barrals a la vall. L’endemà, tal com explica l’escriptor Pep Coll, “els veïns més matiners van veure que no havia caigut ni un sol gra de pedra, que els marges dels prats estaven sencers i que havia fet més d’un pam de saó”.
Aquesta llegenda, que amb diverses matisacions es repeteix a diversos indrets de la muntanya ens pot donar una idea de la particular relació que ancestralment han tingut bona part dels habitants dels Pirineus amb la religió. Una relació marcada per les reminiscències de les cultures que vivien en aquell territori abans de l’arribada dels romans. Per això, durant centúries, els creients s’han adreçat directament als seus propis sants locals –especialitzats en solucionar un ventall amplíssim de problemes–, no pas al Déu omnipresent de la cristiandat. Per als veïns de Claret o Escart, per exemple, qui es preocupava de la salut de les dones embarassades del poble eren Santa Elena i la Mare de Déu de la Roca, respectivament, de la mateixa manera que Sant Llíser lluitava contra la sequera al terme d’Araós o Sant Salvador del Bosc era el millor especialista a l’hora de guarir les trencadures dels ossos al Montsec.
Lluny del monoteïsme oficial, talment semblava com si els antics déus pagans de la zona únicament haguessin canviat de nom. Això s’explica perquè la religió cristiana fou un fenomen urbà que posteriorment, a poc a poc, anà penetrant a les zones més remotes. Bona part del Pirineu, a causa del seu isolament ancestral, quedà al marge durant segles de l’imparable avanç de la cristianització. I quan aquesta arribà, es produí una barreja que donà com a conseqüència una relació força pragmàtica amb els sants nouvinguts. En paraules de Pep Coll, aquesta relació es basava en “jo et dono oracions i diners a canvi que tu em facis el favor que et demano. Atès que la imatge no enraona i el devot bé té prou feina a casa seva, el tracte aviat queda enllestit”.
 ,
Les banderes del terme
Les figures d’aquests sants o mares de Déu habitualment han estat situades en ermites edificades al capdamunt dels turons, els llocs des d’on millor podia controlar-se el territori. I aquest indrets eren els escollit pels habitants dels pobles veïns per anar a fer les seves demandes. Així, romiatges i pelegrinacions, , en què mai faltava el cant dels goigs, situaren aquests espais al centre de la vida de la comunitat.
La darrera pregària multitudinària per demanar aigua celebrada a la zona pallaresa del Montsec tingué lloc al anys cinquanta del segle XX a la canònica de Santa Maria de Mur, l’indret on encara avui s’hi celebra un dels aplecs més importants de tota la muntanya. Des de fa dècades, la trobada de Mur ha , sabut combinar , els actes més tradicionals de caràcter estrictament religiós amb altres de lúdics i festius, com el dinar de germanor, el ball amenitzat per un acordionista i, fins i tot, el tradicional joc del “catxo”, amb premis de torrons i cava per als guanyadors.
Fins no fa massa temps aquest aplec se celebrava el dia 7 de maig, , per tal de coincidir amb l’època en què es començava a segar l’herba dels camps. , Aquella jornada, els habitants dels pobles de la rodalia –inclosos dins del Pabordat, un tipus d’organització eclessiàstica ancestral– tenien festa. De bon matí formaven processons encapçalades per creus i banderes dels seus termes que arribaven a Mur seguint un ordre preestablert i, segons l’historiador Francesc Carreras Candi, “observant cert cerimonial establert pel costum. Los parroquians de Mur sortien sortirn processionalment de la seva església a rebre cada poblet retornant junts al temple hont eren entonats diferents cants religiosos”.
Actualment, les coses han canviat substancialment, ja que els temps moderns han desplaçat l’antic calendari agrari i ramader que regia a la zona. A més, alguns dels pobles de la zona han estat abandonats, mentre la resta han vist minvar dràsticament la seva població. Per tot això, l’aplec ha hagut de ser traslladat al primer diumenge de maig. , La jornada comença amb la trobada de banderes dels pobles de l’antic Pabordat –algunes d’elles antigues i d’altres de reproduïdes recentment– i continua amb una missa i la tradicional benedicció del terme. Després del joc del “catxo” té lloc el dinar. Un ball amenitzat per un acordionista tanca una jornada que esdevé una gran ocasió per reunir els habitants de l’antic pabordat, els pocs que encara hi viuen i aquells als quals la fortuna els ha dut lluny d’aquestes contrades.
 ,
 ,
 ,
