El municipi de Mieres pertany a l'àrea oriental de la Garrotxa, una àrea d'influència de Besalú i i la denominada , baixa Garrotxa. Una zona on les activitats primàries i secundàries i l'aprofitament dels recursos naturals es combinen amb una promoció del turisme no massificat.

La proporció de residents que treballen fora del municipi és del 52%, i la de llocs de treball ocupats per no residents és del 35%

Si bé el 70% de la superfície és forestal, la font de riquesa principal és la ramaderia i l'agricultura. Els principals cultius són el cereal (blat, ordi i civada). Malgrat que el percentatge de treballadors de l'agricultura és alt respecte a la comarca, hi ha hagut una reducció important en el nombre d'explotacions.

El sector porcí predomina clarament, concentrant la meitat de les unitats ramaderes, seguit pel sector boví.

El sector secundari és poc rellevant, doncs la majoria d'empreses són petites i de caire familiar.

Al municipi també hi ha alguns comerços i empreses de serveis, alguns dedicats a l'hostaleria.

Tradicionalment l'economia de Santa Pau s'ha basat en l'agricultura i la ramaderia, juntament amb les petites empreses familiars.

Actualment hi queda una fàbrica tèxtil i les activitats econòmiques han fet un tomb cap al sector terciari, els serveis i el turisme són les principals fonts econòmiques del municipi. També són coneguts i importants els conreus i la comercialització dels fesols de Santa Pau.

El nom de Berga podria procedir del mot cèltic bhergh (“cim”, "altura", “lloc enlairat”), tot i que hi ha qui també l’identifica amb la verga de fer cistells (“vímet prim tret de la sarga o sarguera”), una hipòtesi que, d’altra banda, sembla poc versemblant. Després que l’any 879 Guifré el Pilós expulsés els àrabs de la plana de Vic (envaïda el 713), s’inicià la repoblació en les ruïnes d’una explotació romana o visigòtica anomenada Berga (mot pronunciat amb la e oberta), documentada d’abans del 516 i restaurada el 718. Aquesta denominació es recull en un document de l’any 915 que correspon a una compra de terres que es trobaven “in castrum de Taradello, in terminio de villa Berga”. Per altra banda, la primera menció de Santa Eugènia és en un document del 917, en el qual figura que Riquilda va vendre als esposos Gerard i Madresenda un tros de terreny dins el terme del castell de Taradell “in aiacencia (“terme, demarcació”) Sancta Eugenia”. La unió dels dos topònims es va produir al s. XI –era habitual l’expressió “in parrochia Sancte Eugenie de Berga”-, però un segle més tard encara s’acostumaven a trobar per separat. El 17 de febrer de 1937 el Consistori de Santa Eugènia de Berga va acordar canviar la designació&nbsp, del municipi per la de Berga del Castell, el nom original va ser restaurat en finalitzar.

Dins el sector primari, la ramaderia destaca molt més que l’agricultura gràcies a la cria de bestiar porcí, que és l’activitat econòmica amb més pes a la comarca. Pel que fa al sector secundari val a dir que Taradell tradicionalment sempre ha estat molt relacionat amb el tèxtil, ja abans de l’any 1616 s’hi va constituir un gremi de paraires i teixidors i al llarg del s. XVIII va ser un dels tres pobles amb més producció de la comarca. Per altra banda, els molins també van ajudar a fer rodar l’economia de la zona, actualment encara hi ha dins el terme cinc molins fariners –com el dels Capellans, Esquís o Ral-, però cap és en funcionament. Avui dia, el panorama industrial de la vila s’ha diversificat molt, queda alguna petita resta del tèxtil, però la indústria metal·lúrgica i l’alimentària (estretament relacionada amb la producció porcina) també són representatives. Pel que fa al sector terciari, les activitats comercials augmenten cada dimecres amb la presència del mercat setmanal. D’altra banda cal destacar el fet que, per la seva privilegiada ubicació i bon clima, Taradell sempre ha estat un centre d'estiueig tradicional per la gent de Barcelona i, sobretot, de Vic, que mica en mica ha anat convertint en primeres les segones residències que hi tenien. Això ha provocat una crescuda força notable de la població del municipi durant els darrers anys, cosa que ha possibilitat que Taradell sigui un dels set municipis osonencs que superen els cinc mil habitants.

Tradicionalment Viladrau ha basat la seva activitat econòmica en les feines eminentment forestals: recol·lecció de llenya, obtenció de carbó vegetal i fabricació de rodells i bótes amb la fusta, excavació de pous de neu, etc. Però totes aquestes activitats eren complementades amb la cria de bestiar (xais, sobretot) i el conreu d’horts -per a la subsistència familiar- i farratges -per al bestiar-. &nbsp,A principis del s. XX Viladrau es va posar de moda entre la gent benestant de Barcelona com a poble d’estiueig. El clima, el paisatge i la qualitat de les seves aigües, van fer possible l’establiment d’una colònia d’estiuejants que van aportar un ressorgiment econòmic que ha sabut mantenir-se fins als nostres dies. Actualment, Viladrau es potencia com a un lloc privilegiat on estiuejants i visitants gaudeixen d’un territori on es conjuminen natura, cultura i tradició al bell mig del Parc Natural del Montseny.

Tradicionalment, l’explotació forestal ha estat una de les activitats econòmiques més importants del municipi, l’any 1600 ja es parlava de l’aprofitament de pins i avets d’Arbúcies i Viladrau per fer naus i galeres a les drassanes de Barcelona, i aquesta prosperitat econòmica va generar un notable creixement demogràfic. Però al s. XVIII l’expansió econòmica va ser encara més gran amb la incorporació d’una farga de coure que exportava làmines a Amèrica i l’aparició de teixidors d’estamenya i burell. A finals del s. XIX la indústria arbucienca estava basada en tres sectors: carrosseria, torneria i tèxtil. La torneria va estar molt vinculada a la indústria tèxtil vallesana fins als anys setanta, ja que fabricava bitlles, llançadors i rodets per al fil. Amb el temps, però, la indústria carrossera és la que es va acabar imposant. Aquest sector exemplifica molt bé el fet que en aquesta vila la industrialització va ser iniciada per obrers especialitzats que procedien de classes artesanes. Els primers empresaris carrossers primer havien estat constructors de carros i el personal que es va anar incorporant als seus tallers -que més endavant es convertirien en fàbriques- el formaven carreters, fusters i ebanistes que elaboraven el carrossat (l’estructura bàsica del cotxe), perolers -futurs planxistes-, guarnicioners –futurs tapissers-, pintors, electricistes, etc. Fins a mitjan s. XX, la major part de la població arbucienca treballava en activitats agroforestals, però va ser sobretot a partir de la segona meitat d’aquest segle que Arbúcies es va anar convertint en una vila industrial i de serveis. Al sector carrosser –que havia anat substituint gradualment l’ús de la fusta pel del ferro (més endavant seria el torn de les fibres plàstiques)- s’hi va afegir la indústria de l'aigua embotellada –que experimentà un fort progrés- i l'antiga indústria tèxtil va ser suplantada per una indústria moderna de confecció. Actualment, Arbúcies és un centre laboral primordial dins la zona del Montseny i les Guilleries, compta amb una taxa d’atur molt baixa (del 4% l’any 2007) i un sector turístic en plena renovació i creixement. Els temps han anat canviant, però d’ençà de finals del s. XVIII la plaça de la Vila i els carrers adjacents continuen acollint el mercat setmanal, que es fa els diumenges.

Si hi ha alguna cosa que és plenament característica de Breda, és la producció de terrissa. La primera referència documentada d’aquesta activitat és del 1583 (notes escrites d’un oller a Breda), tot i que una nota trobada en un arxiu particular fa pensar que podria ser anterior (1408). Al s. XVIII l’activitat terrissera estava del tot consolidada: el 1705 ja es troba documentació sobre la Confraria dels Ollers mentre que el 1777 el rei Carles III va aprovar el Gremi dels Ollers de Breda. Durant aquesta època els productes bredencs arribaven a bona part de Catalunya i fins i tot a Amèrica (s’embarcaven des del port d’Arenys). Actualment la producció terrissera continua essent molt important, malgrat haver patit un important procés d’industrialització, s’ha abandonat la fabricació de peces tradicionals (olles) -la producció de cassoles, en canvi, ha augmentat-, i ha guanyat pes la comercialització de tota mena de productes relacionats amb la terrissa i la ceràmica, sobretot els que tenen una funció artística i decorativa. Pel que fa a l’activitat industrial, les empreses instal·lades a Breda treballen bàsicament dos sectors: el del metall, amb la fabricació de maquinària molt variada, i el de la fusta, molt important per a l’elaboració i el disseny de mobles. El dia del mercat setmanal és el diumenge.

Bona part de la població és en masies disperses i les activitats agropecuàries desenvolupen un paper important en l’economia de tot el terme municipal. L'agricultura és al sector més planer -s’hi conreen principalment cereals i patates, però també hi ha prats de dall, més aviat cap a la zona septentrional del terme- i els pasturatges afavoreixen la cria de bestiar boví. L’explotació forestal, però, també té un pes important, dels boscos se n’obté fusta de faig i de castanyer i, sobretot, bruc, que ha contribuït en gran manera a l’economia del poble. Durant els darrers anys també s’hi ha desenvolupat la indústria, però hi ha tradicions que no canvien: tots els dissabtes a la zona de Viabrea se celebra el mercat setmanal.

Fins cinquanta anys enrere, els oficis que tenien més força a les terres gualbenques eren, per una banda, els relacionats amb l’agricultura, la cuniculicultura (cria de conills) i la ramaderia bovina (per a la producció de llet, se n’havien arribat a fer fins a 3.465 L diaris). Per una altra banda, el municipi tradicionalment també ha viscut de l’explotació forestal i de l’extracció de marbre i calç de les pedreres encara existents (se’n produïa molta perquè hi havia molts forns), a més, per la seva importància econòmica, cal destacar la presència de la Farga de l’Aram i el Polvorí, a la segona meitat del s. XIX. Sempre s’havien fet carboneres, fins als anys 70, moment en què molts gualbencs van deixar l’agricultura per anar a treballar a les fàbriques de Sant Celoni. També aleshores algunes cases de pagès com can Prat van ser mecanitzades per a la producció de llet, però aquesta activitat va desaparèixer als anys 80. Gualba també va experimentar una expansió industrial, encara que petita, i es va decantar pels sectors de la química, el paper i el plàstic, les indústries es van edificar a la zona més meridional del poble, prop de la via del tren i la carretera comarcal. A principis del s. XX, i com altres pobles de la comarca, el municipi es va consolidar com a centre d’estiueig, encara es conserven grans torres dels estiuejants, que provenien principalment de Barcelona. Darrerament algunes cases antigues del terme s’han arreglat per acollir la gent que segueix venint de fora.

Tot i que el sector agrícola ha anat reculant i és en perill d’extinció, es mantenen els cultius de civada, ordi i alfals. Actualment bona part de la població viu de la indústria i treballa a Sant Celoni. Però on hi ha més gent ocupada és en el sector terciari, dins del poble predominen els serveis destinats als turistes i segons residents i és remarcable el gran nombre d’establiments dedicats a la restauració. Després de la Guerra Civil, Campins es va convertir en un nucli d’estiueig important, hi havia un hostal on s’hi feien cures de salut relacionades, sobretot, amb els problemes respiratoris. Molts dels que hi anaven van acabar quedant-se a Campins perquè es van casar amb gent d’aquí. Actualment són primeres residències les que abans eren segones, i l’àmplia gamma de restaurants que ofereix el poble segueix aportant molts visitants.