Vilafranca de Bonany compte amb un sòl, fèrtil que es destina, majoritàriament, a usos agrícoles, en què el conreu de secà n'és totalment predominant. Cal esmentar que és conegut a Mallorca per la producció, totalment predominant de prestigiosos melons. El sector ramader en especial del ramat oví té relativa importància.

Hi trobem també altres,indústries de caràcter familiar, dedicades, majoritàriament, a la fabricació de material de construcció, i tot un sector dedicat a activitats molt diverses, entre les que hi figuren els comerços de venda de productes agrícoles, declarats d'interès turístic.

L'economia de Campanet s'ha basat, fins a gairebé els anys 40 del segle XX, de manera exclusiva en el sector agrari. A partir del 1945 el sector del calçat comença a tenir un paper molt important a la vila, ja que durant aquest any es fan 422.000 parells de sabates, destinades a Mallorca, Cuba i l'exèrcit. Actualment, els sectors predominants són la construcció, els serveis turístics a la zona d'Alcúdia i les indústries i serveis d'Inca i Palma.

La tradició agrària, ramadera i artesanal del municipi han donat lloc a la creació de la Fira de Maig, una fira essencialment artesana, on campaneters i artesans de tot Mallorca exposen el seu treball en un medi especial; i també en els darrers anys, una fira ramadera, des de la qual la recent sorgida Cooperativa de Campanet treballa per mostrar a campaneters i visitants la seva tasca i el seu compromís amb el món del camp i amb les races mallorquines.

Calimari al ubicar-se als peus de Serra de Trumantana, fan d'ell un idíl·lic paratge de muntanyes poblades d’oliveres, alzinars i pinedes. Les terres baixes hi predominen cultius de secà, ametllers, garrofers, figueres i cereals. Són les activitats agrícoles les que han estat durant segles la base de l’economia local. Cultius com l’olivera i l’horticultura, que varen proliferar gràcies als sistemes de reg construïts pels àrabs, es combinaven amb l’extracció fustera i la producció de carbó vegetal.

Caimari, compta així, amb una llarga tradició olivarera. Des del segle XVI, la producció d’oli esdevingué fins a dia d'avui la principal font de riquesa de totes les possessions de la serra, la qual fou objecte d’un intens comerç internacional.

A l'actualitat Caimari compta amb la Fira de s’Oliva la qual, des de 1998, té lloc cada tercer diumenge de novembre. En aquesta fira els camaiarencs poden participar en activitats culturals, comercials i festives que tenen per objectiu el de promocionar la tradicional producció d'oli i olives.

D'altra banda, al llarg de la seva història, Caimari ha donat lloc a diferents oficis que es poden visitar al Parc Etnològic, que es va inaugurar l'any 2002. En ell s'hi poden contemplar les activitats més característiques i tradicionals de la serra, com la obtenció del carbó, la caça amb paranys de lloses i amb colls de tords, l’emmagatzematge de neu amb les cases de neu, i la producció de calç amb forns.

La construcció, el comerç minorista i la restauració constituirien la base econòmica local. El sector agrari i ramader malgrat no ser el més important en la localitat de Búger, cal destacar el seu paper de primer ordre en la definició del paisatge del terme. La seva proximitat a la zona d’inundació de les terres de sa Pobla ha afavorit la producció de patates i altres hortalisses i també la gran extensió de terres dedicades a fruiters (cítrics i fruits secs sobretot).

L’activitat més important de la zona està centrada en la construcció. La gran quantitat d’empreses que s’hi dediquen i la població que ocupa en són el més clar testimoni. No obstant és necessari fer referència a l'activitat artesanal local especialitzada en l’elaboració de picarols, campanes i culleres fusta.

Pel què fa a la restauració, el número de negocis de restauració s’explica per ser un lloc de pas i atractiu des del punt de vista paisatgístic i patrimonial. També és destacable el número de comerços minoristes dedicats a alimentació.

L'artesania més important del municipi de Selva la constitueix, la producció de calçat i complements de pell, encara que, com a producte de consum, ha acabat en indústria.

L'altra producció artesanal es decanta pel fang, amb les teules i el modelat de ceràmica, però, també s'ha de destacar l'elaboració artesana de l'oli, la pedra tallada, les miniatures, etc.

El municipi de Bunyola compta amb una extensa zona coberta de pins i alzines que en el passat fou la principal font de llenya, carbó i caça per als veïns i veïnes de la localitat. Com a testimoni de tot això encara hi trobem nombroses restes de sitges i forns de calç.

Fontdepou havia arribat a tenir 72 famílies, però actualment la població s’ha vist reduïda a causa de l’emigració que ha patit el poble al llarg del temps per part de la majoria de la població jove cap a municipis com Balaguer i Lleida. L’economia principal de la població era el carbó vegetal, gràcies als nombrosos alzinars i les nombroses rouredes que hi havia i que encara hi ha per la zona. L’època àlgida era al març, i tot el poble i fins i tot habitants dels pobles del voltant es reunien per tallar la llenya, transportar-la i muntar i vigilar la carbonera. Quan havien passat dotze dies s’extreia el carbó i s’anava a vendre a Balaguer. Actualment aquesta tradició s’ha perdut i la font principal d’ingressos és la ramaderia.

L’economia tradicional fins a la primera meitat del segle XIX es basava en la producció de blat, llegums, patates, vi i una mica d’oli i en la cria de bestiar de llana, boví i porcí. També es vivia de la caça de perdius, conills i llebres i de la pesca de truites.

L’activitat ramadera ha constituït la base econòmica del terme. En l’actualitat hi ha dos productors que subministren la llet a la cooperativa de la comarca, quatre productors de carn de boví i vedella i, dos ramaders de carn de cavall associats amb el cavall pirinenc català. L’elaboració d’embotits de sabors exquisits és una altra de les activitats econòmiques.

Dins el sector turístic hi ha establiments de gran prestigi.

Se sap que a Eroles durant la postguerra es va gaudir de tots els serveis, i les principals produccions eren de blat, ordi, raïm i, sobretot, oliva, tot i ser terra de secà. Per això hi havia dos molins d’oli públics, situats darrere l’església, i un de particular, a casa Lladòs.
Durant l’èxode del camp a les ciutats, Eroles es va quedar pràcticament deshabitat. Les famílies que hi resideixen actualment són gairebé totes nouvingudes que hi han anat a parar fugint de les grans ciutats, en recerca de pau i tranquil·litat, i es dediquen a l’agricultura, la cria d’animals i els serveis. El turisme de sensació, servei integral de construcció i rehabilitació de cases i masies dels Pirineus i la cria d’animals autòctons són iniciatives que estan en marxa per recuperar Eroles en l’àmbit econòmic, turístic i social.

La població del terme (vallgorguinencs), fou recessionària fins la segona meitat del segle XIX, a partir d'aquesta data s'encetà un període de lenta davallada (787 h el 1857, 708 el 1900, 614 el 1936), que s'accelerà bruscament entre els anys 1950-1970, en què es passà de 603 a 429 h. Els censos posteriors reflexaren una ràpida recuperació, especialment durant la dècada de 1990 (635 h el 1981, 755 el 1991 i 1 413 el 2001), gràcies a la millora de les comunicacions i al fenomen residencial. L'any 2005 hi havia 1 881 h.L'economia tradicional de Vallgorguina ha estat essencialment agrícola, basada en el conreu de cereals, farratges i vinya, modernament el farratge ocupa una major extensió de terres, seguit dels cereals (blat, ordi, civada), algunes lleguminoses (mongetes seques) i patates, així com conreus de regadiu, de creixent importància, com l'horta o el cultiu de flors i plantes ornamentals. En canvi, la vinya, que havia estat molt important, avui resta molt reduïda. La ramaderia de bestiar boví té força incidència en l'economia del municipi. El bosc de pi i d'alzines sureres és explotat, per la fusta i pel suro.La presència industrial, tradicionalment escassa, s'ha reforçat amb l'implantació d'una empresa de tancaments metàl·lics, per bé que també hi ha representats els sectors alimentari i dels plàstics, ubicats als polígons industrials del Molinot i Eurast. La poca presència industrial obliga gran part de la població activa a traslladar-se diàriament, principalment a Sant Celoni, població de la qual també utilitza els serveis bàsics (educació, sanitat, ect.). El principal sector d'activitat són els serveis, desenvolupats gràcies al l'auge del sector comercial i el turisme, atret per la proximitat a la costa del Maresme, i que ha potenciat la creació d'urbanitzacions. Vallgorguina celebra mercat setmanal tots els diumenges.