Arenys de Mar, pesca, llotja i mercat

La Plaça del Mercat està ubicada en un edifici que es va construir entre 1923 i 1929 després d'haver enderrocat i expropiat diferents immobles, entre els quals figurava el cine Doré. La façana monumental amb obra vista i blocs de pedra tallada, petites rossetes i rodones, la coronen d'estil modernista.

L'edifici és obra de l'arquitecte Ignasi Mas i Morell. Aquest arquitecte modernista fou arquitecte municipal de Sant  Pol, on va fer diverses construccions. D'altra banda, i entre d'altres obres, entre 1915 i 1916 va fer una ampliació de la plaça de toros Monumental de Barcelona afegint l'actual façana.

El mercat és  una gran construcció de maó vist i pedra, amb escalinata i porxo d'entrada en corba. Coberta amb cavalls de ferro vistos. Interior d'una sola nau dividida en tres carrers -tants com portes d'entrada- per a facilitar la compartimentació de les parades. Al centre, on el carrer de les Margarides travessaria el local, es disposen, en una rotonda, les parades del peix. Finestrals, d'il·luminació, laterals. Gran finestral central a la façana a nivell del pis, sobre el porxo. Ornamentació amb rajoletes i motllures als elements de pedra situats al sòcol, a l'arrencada dels arcs d'entrada i als pinacles.

El Mercat Municipal d'Arenys de Mar ha estat des de 1929 el punt de referència en el proveïment a la vila de queviures frescos, els productes de temporada, els ingredients de la dieta mediterrània, amb la millor qualitat i un servei totalment personalitzat. Però no només això, el mercat és també un important lloc de contacte social i un espai dinàmic i actiu.

El port d'Arenys és un dels més importants de la costa catalana i del Maresme. És l'exemple més evident de la llarga història i tradició marinera de la vila d'Arenys de Mar. La pesca i tota la indústria que es crea a l'entorn del port mouen gran part de l'activitat econòmica de la població. El port concentra gairebé tota la flota pesquera de la comarca. La subhasta del peix que té lloc cada tarda quan tornen els quillats i les barques és un espectacle pintoresc que atrau molts visitants. El peix que surt de la llotja d'Arenys és valorat a tot Catalunya, sobretot les gambes. Els restauradors locals i el consistori celebren, durant la tardor, un certamen gastronòmic, el Calamarenys, que té com a principal protagonista el calamar d'Arenys.

El port té un gran espai dedicat a les embarcacions esportives amb gran quantitat d'amarratges. Durant l'estiu molts velers hi fan estada en les seves singladures mediterrànies. Les drassanes continuen sent una important indústria local.

El port de pesca i esportiu està situat a llevant de la vila, davant la muntanya del Mal temps, en construir-se, es va destruir una gran part de la platja. Actualment el moll té dos braços, el de llevant, el més llarg, 830 metres d'extensió, i el de ponent, de 480 metres. És un dels ports de pesca i esportius de més relleu de la costa oriental catalana.^[1]

Un dels moments del dia més interessants per visitar el port d'Arenys és a la tarda de dilluns a divendres, perquè l'espectacle que formen totes les embarcacions quan entren al port, seguides per gavines a la recerca del peix rebutjat. Després d'una llarga jornada de treball, és l'hora de vendre els fruits recollits al a llotja, edifici on cada tarda es fa la subhasta del peix.

Fins fa poc la subhasta d'Arenys es cantava de viva veu. Avui es fa mitjançant uns moderns mètodes electrònics.Podeu venir a veure la subhasta per lliure de dilluns a divendres a les 16h aproximadament a la llotja, o bé a través de la visita guiada.

En l’horta es poden treballar una gran varietat de cultius, com creïlles, tomaques, fesols, bajoques, cebes, encisams, carabasses, cols, faves, bledes, espinacs, albergínies, pebreres, cogombres, melons… cada agricultor treballa amb els cultius que més li agrades, encara que s’observa que hi ha certes plantes que són més populars.

Les creïlles són el cultiu més abundant en les hortes de L’Alcora, els agricultors les sembren per al consum propi. Hi ha diferents varietats, les més utilitzades són la Picasso, Repunteac, Baraca i Mona Lisa (així les anomenen els agricultors de L’Alcora). La sembra de les creïlles es fa durant febrer i març, i la collita es sol fer al maig o juny. Aquesta és la temporada primerenca, i a L’Alcora no es sol fer temporada tardana per la calor. A l’hora de sembrar els agricultors poden adquirir creïlles a la cooperativa de la Caixa Rural de L’Alcora, però alguns guarden una certa quantitat de creïlles de l’any anterior i les empren de llavor. Les creïlles que serviran de llavor s’han de tallar, ja que d’una sola creïlla poden sortir tres o quatre plantes. Després es fan solcs al terra amb les aixades i es van deixant els tallons a una distància d’uns dos pams (no es fa una mesura exacta). A continuació s’afegeix l’adob i finalment es cobreix el solc amb terra. Actualment, també es poden sembrar creïlles amb els tractors, no obstant la majoria dels agricultors prefereixen fer-ho de la manera tradicional. Les creïlles es reguen una vegada a la setmana aproximadament. La collita també es sol fer manualment amb l’aixà, els agricultors saben que ha arribat l’hora de fer la collita quan la planta ja s’ha assecat. Les creïlles s’han d’emmagatzemar en llocs sense ventilació i amb uns productes per a evitar que grillen.

Un altre cultiu que es troba en quasi totes les hortes de L’Alcora són les tomaques. Alguns agricultors fan els seus propis planters amb llavors de l’any anterior, no obstant la majoria d’ells l’adquireixen a la cooperativa de la Caixa Rural o al mercat dels dimecres. Les varietats que més es cultiven a L’Alcora són la pereta, simiente morada, valenciana, comanxe i híbrida. Les tomaques primerenques es planten durant el més d’abril i maduren al més de juny. També es planten tomaques tardanes al mes de juny i la collita es fa als mesos de setembre i octubre. Normalment, els agricultors utilitzen productes per a evitar que les tomaqueres siguen atacades per insectes que puguen afectar a la quantitat i a la qualitat de la producció. Les tomaqueres es planten en files, i amb canyes es construeixen unes “barraques” que serveixen per a lligar les tomaqueres a mesura que van creixent, i d’aquesta manera creixen cap amunt i la producció és major. Per construir les barraques, els agricultors claven al costat de cada tomaquera una canya d’aproximadament dos metres, cada dos files de tomaqueres es fa una barraca, que és molt semblant a la que es construeix també amb els fesols.

Les canyes per a construir les barraques s’aconsegueixen del riu. Abans, es tallaven les canyes del riu anualment, als mesos de l’hivern, i tota la ramulla que quedava després, es cremava. D’aquesta manera les canyes tornaven a moure amb força per poder tallar-les de nou a l’any següent, i les bores del riu sempre estaven netes. Actualment aquesta pràctica s’ha perdut, quasi ningú talla canyes del riu, i està prohibit cremar-ho desprès. 

El cultiu de fesols i bajoques és molt semblant al de les tomaques, la temporada és la mateixa i les barraques també són molt similars, la única diferència és que les fesoleres no s’han de lligar a les canyes, ja que són elles mateixes les que tendeixen a créixer envoltant la canya.

També trobem cebes a tots els horts de L’Alcora, es planten durant el més de febrer i la collita no sempre és igual, ja que cada agricultor decideix si prefereix deixar-les més temps a la terra o anar collint-les a poc a poc.

Un altre cultiu molt comú és l’encisam. Aquest pot estar els horts durant tot l’any, però és més comú veure’l durant els mesos de primavera i estiu.

L'agricultura té una certa importància en l'economia del terme. Actualment es conrea el 57% de les terres del municipi en un total de 46 explotacions amb una superfície mitjana d'unes 10 ha. cadascuna. Més de la meitat de les terres es conrea sota règim directe de propietat i el 30% en règim de parceria, mentre que la resta és en contracte d'arrendament. Els canvis en els productes cultivats durant el segle XX han estat significatius. Entre 1930 i 1973 es van deixar de cultivar terres que abans s'explotaven i es van introduir nous productes. Si bé predominaven els conreus de secà, el 1973 es plantaven un 13% menys de cereals (blats i grans grossers) que el 1930, i el 1989 gairebé un 22% menys. Les patates van passar de ser el producte majoritari després dels cereals (19,95% dels conreus de 1930), a ser un conreu testimonial el 1989 (0,86%). El blat de moro va patir un procés semblant. Si bé el 1930 no era un producte massa estès (5,05%), va tenir un gran ascens entre 1930 i 1973 (21,57%), sobretot perquè es donava al bestiar, però la intensificació dels farratges i els canvis tècnics a la ramaderia el van relegar a un cultiu testimonial el 1989 (0,86%). Finalment, el els farratges destinats al bestiar van créixer de forma espectacular (10,09% dels cultius el 1930 pel 49,86% de 1989).

El veritable creixement de la ramaderia al poble es va donar a partir dels anys 1960, i va esdevenir molt important a la dècada de 1990, de manera semblant a la resta de la comarca. El 1973 a Calldetenes hi havia censats animals bovins, porcins i avícoles. El 1982 s'afegien al cens els conills i els equins, i el 1989 el bestiar cabrum. També, el 1996, es va introduir la cria d'estruços al municipi, concretament al mas Ponç. El més destacat, però, és que en set anys el total de la cabana ramadera va passar de 6.287 animals a 11.726, duplicant-se pràcticament el nombre de caps que es criaven al municipi. En aquest augment destaca la important pujada del bestiar porcí, i l'ascens de les vaques i dels conills. De manera testimonial es van introduir cabres, mentre que van desaparèixer les ovelles, degut, bàsicament, a la manca de pastures.

L'últim cens d'activitats econòmiques, realitzat en el primer semestre de 2009, concretava en 174 el nombre total d'empreses emplaçades al municipi, incloses indústries, empreses ramaderes i agrícoles, empreses del sector de la construcció, del sector de serveis, comerços al detall, i altres professionals.

El municipi disposa des del 2008 d'un nou servei de transport interurbà, amb sortides cada mitja hora, i que enllaça amb les línies de la veïna ciutat de Vic. Aquest nou servei se suma a diversos equipaments nous de titularitat municipal que s'han creat en els darrers anys. És el cas del Centre de Serveis de Calldetenes, que té cura de l'atenció de les persones grans del municipi; les noves instal·lacions esportives (pavelló i camps de gespa artificial); la deixalleria municipal; el nou Auditori Teatre, que acull des de la tardor de 2007 la programació d'espectacles culturals de primer ordre; el Punt Jove; i la nova aula de música de Calldetenes, que se suma als altres equipaments educatius existents, com són la llar d'infants, l'escola de primària i el nou institut d'ESO.

Autor: Jordi Vilamala i ajuntament de Calldetenes

El Parc Etnològic de Caimari (inaugurat l'any 2002) és un espai de tres mil metres quadrats on s’hi poden visitar els antics oficis que varen  caracteritzar, fins entrat el segle XX, l’activitat econòmica i cultural de la serra de Tramuntana. En aquest parc s’hi exposen una barraca i un forn de carboner, una sitja bastida sobre el rotlo, un forn de calç, una casa de neu, un tancat de bardissa, un coll de tords i un parany de lloses.

Una de les activitats més característiques i tradicionals que es desenvoluparen als boscos de la Serra va ser la de l’obtenció de carbó Vegetal, provinent de la cocció de llenya d’alzina, que constituïa la principal font energètica d’aleshores. 

La barraca del carboner: El carboner es construïa una barraca que li serviria com a habitatge durant els mesos que de manera permanent faria la cocció de la llenya a la sitja. La seva estructura era molt senzilla, de forma cònica, i feta de parets baixes de pedra i coberta amb troncs i branques sense finestres ni elements arquitectònics.

La Sitja: El carboner aprofitava el “descans” dels diumenges per anar construint el rotllo on hi bastiria la sitja. Amb aquesta es designa el munt de troncs de llenya ben col·locada per coure-la i fer-ne carbó. Es troba situada sobre el rotllo, cercle a manera d’era petita, delimitat per la filada, un perímetre de pedres, i empedrat de tal forma que deixa uns canals per on circula un poc d’aire, suficient per coure el carbó, però sense cremar-lo. Damunt les pedres es posa reble (pedreny petit) i dos dits de call vermell (terra roja, molt seca i argilosa, que fa grums i no es filtra per dins les pedres embossant els forats i tapant el pas de l’aire) per afavorir la cocció. La cocció que el carboner vetllava per les nits, durava uns 8 dies.

Els paranys de lloses: Entre les diverses arts de caça que tradicionalment s’han emprat a la serra de Tramuntana, i de les més característiques és la de les lloses o lleves. La llosa està formada per una pedra grossa, plana i mòbil anomenada llosa o tiba, i tres pedres més, llargueres, baixes i fixes que envolten la primera formant un petit tancat.  La captura de tords i altres ocells de bec fluix mitjançant aquest sistema va esdevenir un ofici tradicional: el de lloser o parador de lloses. La feina d’aquests homes se situava majoritàriament als olivars i garrigues de les possessions de la serra de Tramuntana durant els mesos d’hivern, en concordança amb el cicle migratori d’aquestes aus.

Els colls de tords:  La temporada de la caça de tords a coll o amb filats sol començar per Sant Francesc (5 d’octubre) i acabar a principis de març. El costum d’aquestes aus migratòries de pernoctar als boscos i sortir d’ells, a l’alba, a la recerca d’aliment, amb un vol baix que voreja les branques més altes dels arbres i enfilant les clarianes del bosc és la que permet als caçadors la captura, interceptant-ne el pas. Un coll de tords és el freu o espai estret entre dos arbres per on solen passar els tords a l’albada o a entrada de fosc, i on els caçadors paren els filats per agafar-los.

Les cases de neu i els nevaters: Una de les activitats econòmiques tradicionals que es practicaven a terres de muntanya era la lligada a l’ofici de nevater que, fins a la segona dècada, era corrent a Caimari i als pobles propers. Treballaven a les nombroses cases de neu situades a les muntanyes pròximes de la Serra, i especialment del puig de Massanella, on durant un parell de setmanes recollien i omplien els pous amb la neu que, en arribar l’estiu, serviria per fer gelat a Ciutat i als pobles, però que també era emprada amb finalitats terapèutiques. Les condicions climàtiques a la Serra de Tramuntana, amb altituds superiors als mil metres, feren posible l’explotació de la neu al llarg dels segles.

La calç i els calciners:  La calç era emprada per la construcció, com a conglomerat dels materials, però també per emblanquinar i sanejar les cases. També té propietats medicinals per enfortir els ossos, o com a desinfectant. L’obtenció de la calç per cocció de la pedra calcària era la tècnica emprada més comú  i que es remunta a cultura d’Anatòlia (6000aC) i la civilització mesopotàmica (2500aC). La millor època per a realitzar la cocció era l’estiu, ja que la humitat és el principal enemic d’una bona fornada.

A mitjans del segle passat (s. XX), el carboneig va ser l’activitat amb major repercussió social, econòmica i natural de la Comuna de Bunyola. Al passejar per la zona d’alzinars es veuen de 10 a 12 sitges consecutives associades a un forn de calç, les quals estaven destinades a produir el carbó vegetal. Aquest era el combustible que s’emprava perquè el petroli i els sistemes energètics derivats com l’electricitat, encara no s’havien posat en marxa.

El rotlle de sitja es tracta d’una superfície planera de planta circular empedrat a la seva perifèria. Al centre de la base s’hi posaven els troncs més gruixuts i regulars fins que s’obtenia una forma cònica. Al final s’hi posaven branques primes recobertes de sorra, amb un forat a la part superior que anava de dalt a baix, anomenat ull de sitja. La cocció de la sitja es feia entre 9 i 10 dies, per donar lloc a la selecció de carbó.

El carboner llogava a l’amo o propietari de la possessió una part del bosc –anomenada ranxo- i allà s’hi construïa la barraca on havia de viure el carboner uns mesos. La feina d’un carboner es desenvolupava des de Sant Josep (19 de març) a Sant Mateu (21 de setembre) perquè així podia aprofitar els mesos de major bonança, i evitar les dures condicions de vida de viure el fred en contacte amb la natura. Durant els mesos de feina, el carboner, per produir el carbó vegetal de màxima qualitat, havia de dedicar-se permanentment a la sitja per la combustió controlada perquè aquesta fos de la màxima qualitat.

Dels beneficis obtinguts de la venta del carbó al propietari del ranxo, s’havia de descomptar el camí d’accés a la sitja, la fabricació de la barraca i la feina de recollir la llenya.

Des d’un punt de vista natural, la feina del carboner permetia  mantenir un ecosistema actiu, ja que només es talaven els arbres malformats, vells o parasitats, i els arbres més petits podien desenvolupar-se. A més, el ranxo s’alternaven amb períodes de set anys, que permetia la regeneració forestal. Un altra avantatge del carboneig era que es netejava el bosc evitant que el combustible vegetal s’acumulés.

Quasi el quaranta per cent del total del terme és improductiu, i poc més de la meitat del mateix està ocupat pel bosc, especialment pinar i alzinar. L’activitat agrària se centra bàsicament en les oliveres, pastures i cereals, arbres fruiters i a explotacions forestals. Les unitats ramaderes censades el 1999 eren 898: 20 de boví, 718 d’oví, 63 de caprí, 47 de porcí, 36 de equí y 13 d’au.

Quasi el 82 por cent de la població activa treballa en el sector serveis. En el sector d’indústria, cal destacar les plantes embotelladores d’aigua mineral, de les més prestigioses de l’illa. 

Font: visitescorca.com

Font: paraisobaler.com

La dedicació secular a agricultura és la clau del paisatge i de la vida d’Ariany tots els colors i les formes que s’hi poden trobar (sermenters llaurats, segats, verds, cases de la vila i de fora vila, pous, molins,...) li reten homenatge fins i tot en aquests temps en que el camp esdevé més un record que no una realitat.

Petra es un poble rural de gran activitat agrícola i ramadera fins un passat molt recent, que queda testimoniada pels molins que encara hi ha, per les possessions com Son Mieres, Son Santandreu, Els Cabanells Vells i Ses Cabanasses i per els oficis artesanals dedicats a la fabricació i manteniment de maquinària agrícola tradicional.

L'altre activitat principal del poble ha estat l'extracció de marès i de material de construcció.

És també un endavament important de vies de comunicació amb altres pobles del Pla i de llevant de l'illa, i això n'ha facilitat les relacions sòcio-econòmiques amb aquestes comarques.

Maria de la salut, és un poble agrícola on destaquen els conreus herbacis extensius i la ramaderia ovina; així com els alls, els melons, les sindries i les tomàtigues (que en molts cops se segueixen produint en secà); i en zones marginals, els ametllers. Tradicionalment han existit, i existeixen encara, menestrals de la fusta i del ferro. No obstant, en els darrers anys han proliferat diferents empreses dedicades a la construcció, ja sigui materials de construcció (principalment bloquets i altres prefabricats) com obra pública i civil. 

Destaquen com altres oficis habituals, en nombre els de mestres i professors.

S’anomena com a “el poble de Mallorca més dedicat a l’agricultura” i els seus productes són el blat, de fama i qualitat reconegudes, i els alls. Al costat de l’agricultura, la ramaderia també hi és present i els productes que se’n deriven, sobretot els embotits de porc, són elaborats a la manera tradicional. Últimament s’està avançant per recuperar i potenciar la raça del porc negre, característic de Mallorca.

A finals del segle XX hi destaca la construcció i els oficis complementaris, com fusters, llanterners, electricistes, etc. Tot això complementat amb una considerable oferta del sector serveis (bars i restaurants) i de comerços.