La mida del terme municipal, les diferències geològiques i geogràfiques i la riquesa d’estrats fan de Vilafranca un lloc amb gran varietat de flora i fauna.

Pel que fa a la flora, hi podem observar més de set-centes espècies. Així, tot i que predominen les d’origen mediterrani, hitrobem un percentatge elevat d’espècies eurosiberianes o eurasiàtiques, difícils de veure lluny de zones molt més muntanyoses com ara els Pirineus. A la primavera gaudirem del groc de les argelagues florides i a la tardor de les tonalitats delsorons i els orons negres, i de les grans carrasques i roures. Les espècies més abundants són arbres com els pins rojos, pins negrals, grèvols, savines, teixos i xops, i els arbustos com la ginesta, el boix i el coralet. I entre les herbàcies i els matolls, potser els obriülls il’eriçó faran a més d’un apartar la cama.

hi viu la serp verda, una de les més grans d’Europa. Respecte als mamífers, no serà difícil creuar-nos amb algun porc senglar o alguna cabra salvatge, la població d’aquestes darreres, gairebé desaparegudes durant dècades, ha crescut amb força. Si tenim sort, potser veurem una geneta, un liró o una fagina.

ELS MASOS DE L’ANTIC TERME

Diu que n'hi havia tants com dies&nbsp, en té l’any. Molts d’ells estan abandonats, sobretot a causa de la baixa rendibilitat del’agricultura de muntanya, però formen part del patrimoni que cal conèixer.

Al llarg de la vall la vegetació mostra moltes variacions. Hi ha llocs on forma autèntics boscos amb cobertura contínua, mentres que a altres veim garriga amb grans clarianes i extenses clapes de roquissar pelat. Aquesta variació es deu a nombrosos factors: climàtics (grau d’insolació i d’humitat), topogràfics (comellars, crestes...) i, evidentment, l’acció humana.A grans trets podríem resumir que als comellars frescs, humits i ombrívols hi trobarem l’alzinar, mentre que als cims i llocs més assolellats i/o amb sòl més erossionat hi trobam la garriga de pinar amb romaní i xiprell. Aquesta garriga actualment ocupa la major part de la vall.A molts indrets del torrent aparèixen altres plantes que necessiten molta d’aigua, són les anomenades plantes de ribera.

PLANTES DE RIBERA

Una de les millors zones per observar aquestes comunitats vegetals és el tram de torrent entre Son Roig i el comellar de Can Millo.Els tres arbres més característics són:

• Estancassang (Fraxinus angustifolia) ,

• Om (Ulmus minor): la vall de Coanegra és un lloc molt important per la conservació d’aquest arbre perquè és un dels pocs llocs de l’illa on aquests arbres no estan afectats per la malaltia dels oms. ,

• Cirer de pastor (Crataegus monogyna) ,

ALZINAR

Els alzinars que queden a la vall i que sobreviven aprofitant l’ombra dels comellars són residus del que varen esser en altre temps els boscos de Coanegra.L’alzina (Quercus ilex), un arbre d’una altària d’entre 10 i 15 metres, de copa densa i que fa una gran ombra i de fulla perenne, és l’arbre més característic del bosc mediterrani. Les fulles són coriàcies, de color verd fosc per damunti grisenc per davall, amb unes petites pilositats que eviten l’excessiva transpiració durant els calorosos estius mediterranis. La forma de la fulla és variada, de sencera a espinosa.L’alzinar acostuma a ser u n bosc espès i ombrívol que permet la formació d’un sotabosc molt dens, però amb poca varietat d’espècies: ,

• Arbocera (Arbutus unedo) ,

• Mareselva (Lonicera implexa) ,

• Bruc (Erica arborea) ,

• Mata (Pistacia lentiscus)  ,i a les zones més ombrívoles, fàlzia negra (Asplenium onopteris) ,

GARRIGA DE PI, XIPRELL I ROMANÍ

La forta insolació així com el fort pendent del terreny, entre d’altres causes, provoquen un empobriment del bosc, amb predomini de pins, mates baixes i arbusts. Són les espècies típicament mediterrànies adaptades a la sequera estival. Aquest tipus de comunitat es coneix com a garriga. Algunes de les plantes característiques d’aquesta comunitat són:

• Pi blanc (Pinus halepensis) ,

• Xiprell o petarrell (Erica multiflora) ,

• Càrritx (Ampelodesma mauritanica) ,

• Romaní (Rosmarinus officinalis) ,

• Estepa blanca o d’escurar (Cistus albidus) ,

• Estepa llimonenca (Cistus salviefolius)

PLANTES ENDÈMIQUES

A Coanegra podem trobar diverses plantes endèmiques de les illes Balears, és a dir, que no viuen a cap altre lloc del món. La seva conservació és molt important des del punt de vista del patrimoni natural i la biodiversitat.Aquí n’anomenam unes quantes sense ànims de voler esser exhaustius:

• Estepa joana (Hypericum balearicum) ,

• Pa porcí (Cyclamen balearicum) ,

• Violeta de penyal (Hippocrepis balearica) ,

• Didalera (Digitalis dubia) ,

• Teucrium asiaticum

La vegetació a les zones altes.

El clima i el rellu condicionen la vegetació natural de Benafigos, abans i encara ara es pot trobar una vegetació dominada pel bosc de carrasques, l'alzinar o carrascar és un bosc format per arbres i arbustos de fulla més o menys ampla(planifolies) persistent i dura(esclerifòlies) que dificilment superen els 10 metres d'altura mitja, l'arbre dominant és l'Alzina(Quercus Ilex Ilex) de fulles llergues i l'ad'aglans dolços(Quercus Ilex Ballota) de fulles arrodonides i peludes per l'anvers.

Els arbustos associats al carrascarsó la mareselva(lonicera implexa) el roser salvatge i l'aladern(Rhamnus alaternus)l'esparrec silvestre el marfull(Vivurnun Tinus) i el rusc.

Actualment el pi blanc (Pinus halepensis )i en menor mesura el pi negral i el pi albar solen se els arbres dominants en les masses forestals del terme de Benafigos.A més l'expansió dels pinars també ha sigut afavorida per les replantacions i disminuir la competència desbrossant les plantes del voltant

Benafigos està als vessants del Penyagolosa, té un clima mediterrani de muntanya, les aigües dels nombrosos barrancs del terme drenen les aigües pluvials del municipi cap al riu Montlleó, en el terme municipal hi ha una vintena de fonts de les quals sols unes deu solen rajar la major part de l'any.

La diversitat geofràfica&nbsp, del trerritori&nbsp, i la diversitat de microclimes fa que s'hi desenvolupi una diversitat d'espècies arbòries prou significativa, el bosc ocupa la major part de l'extensió del municipi, hi ha un bosc d'ambient mediterrani&nbsp, amb alzinar on es barreja amb el pi blanc, a les parts altes l'alzinar es barreja amb el pi roig i negre, amb la presència d'alguna roureda, el freixe i els xops els trobem al llit del riu Montlleó, així com podem trobar l'auró i el teix.

En la gran majoria de les superfícies planes o amb poca pendent el terreny és cocupat per camps de conreu o camps de pastura, el territori del terme municipal a&nbsp, causa de la diversificació d'habitatns presenta un conjunt faunistic de notable interés.

Com hem dit els elements del clima incideixen directament sobre les plantes i aquest sobre elles.Així les precipitacions, les temperatures de vegades de 5 graus sota zero, amb glaçades a l'hivern i superiors als 30 graus a l'estiu, la intensitat luminica i la disponibilitat d'aigua, condicionen la vida de les espècies del nostre medi. Davant d'aquestes possibles deficiències les plantes es defenen gràcies a la seua xeromorfia , presentat moltes d'elles una constiutció llenyosa i unes fulles xicotetes i dures, de vegades velloses i llanudes, són les anomenades plantes xeròfiles. Algunes de les plantes transformen tant les fulles que es converteixen en espines, com les argelagues, unes altres tendeixen a acumular aigua, el que els permet resistir períodes llergs de sequera, adquirient un aspecte carnós com el crespinell i les lletreres.Sols els vegetals que han disposat d'estructures o mecanismes aptes per afrantar l'estrés estacional poden sobreviure.

L'altura també influeix en la localització de les palntes perquè la temperatura baixa un grau cada 200 matres. El sòl és un altre dels condicionants&nbsp, principals de la flora segons siga la seua estructura, segons siga la seua acidesa o conjunt d'humus. Hi ha espècies adaptades a determinat tipus de sol, de forma que resultarà diferent la flora que se sol donar en terrenys calcaris, la qual cosa explica la proliferació d'espècies calcicoles com el coscoll, garrofer, olivera i romer. Finalment l'acció humana constitueix una pressió tan poderosa sobre la vida que és capaç d'alterar radicalment l'equilibri d'una zona.

&nbsp,

&nbsp,

Ordino és una parròquia que ha sabut conservar i respectar el seu entorn natural. Aquest territori, ocupat per boscos en un 33%, és molt ric tant paisatgísticament com pel que fa a les espècies de flora i fauna que l’habiten. Hi trobem pics que gairebé arriben als 3.000 m, com és el cas del de Tristaina (2.878 m), el de l’Estanyó (2.915 m) i el de la Serrera (2.913 m), i d’altres de tan característics i emblemàtics com el Casamanya (2.740 m), que tot i ser més baix és un dels pics més famosos d’Andorra.

Una de les valls més destacades és la de Sorteny (constituïda com a parc natural el 1999), per la gran diversitat biològica que presenta. Dins del mateix parc es poden seguir diferents rutes interiors i senders interpretatius, com ara el dedicat a l’esquirol o la marta.

Per a més informació: www.sorteny.ad

Aquesta parròquia també és terra de llacs. Seguint el riu Tristaina trobem els tres llacs que donen nom al riu: l’estany Primer (2.249 m), l’estany del Mig (2.296 m) i l’estany de Més Amunt (2.306 m). Són llacs d’aigües gèlides plenes de truites, amfibis i petits vertebrats, on, a més, s’hi pot practicar submarinisme. El descens en bicicleta de muntanya, les vies ferrades, els barrancs i l’escalada també formen part del grup d’activitats que es poden desenvolupar enmig de la natura canillenca. En aquest sentit, un dels llocs amb més oferta és el Bosc de Segudet, on, a més de vies ferrades, també hi ha tirolines i ponts de mico.

PROP D’AQUÍ

El valor de la indústria siderúrgica ha perdurat en el temps en forma de patrimoni cultural amb la Ruta del Ferro a Andorra, un itinerari transfronterer que inclou Catalunya, la Catalunya del Nord, Occitània, el País Basc i Andorra (parròquies d’Ordino i la Massana) i que va rebre la menció d'honor del Consell d'Europa el 2004. Aquesta ruta convida el visitant a descobrir els recursos vinculats amb el procés d’obtenció, transformació i comercialització del ferro. Dins la parròquia d’Ordino, també estan integrats en aquesta ruta la mina de Llorts, el Camí dels Traginers, l’Itinerari d’Escultures dels Homes de Ferro i Sant Martí de la Cortinada.

Per a més informació: www.larutadelferroaandorra.ad

Dins la Ruta del Ferro de la parròquia d’Ordino destaquem dos itineraris. D’una banda, el Camí dels Traginers deixa palesa l’antropització del medi en relació amb els pobles de la vall d’Ordino tot resseguint un recorregut marcat per la presència de feixes, bordes i camps. Es tracta de veure com les activitats tradicionals en què l’aigua i la fusta juguen un paper primordial es conjuguen amb els elements relacionats amb la geomorfologia, la flora i el mineral. D’altra banda, l’Itinerari d’Escultures dels Homes de Ferro és un camí ral on hi ha instal·lades escultures contemporànies inspirades en els antics oficis relacionats amb el ferro. L’exposició és a l’aire lliure i les escultures són fetes per artistes d’arreu del món.

La Ruta de Verdaguer és l’itinerari que el mateix Mn. Jacint Verdaguer va seguir per escriure Canigó. A Ordino va des de la Cortinada fins a Arcalís i passa pels estanys de Tristaina i el pic de Casamanya. La ruta tracta de rememorar les sensacions que el poeta va tenir en el seu viatge la nit del 25 d’agost de 1883, quan el guia el va deixar sol al port de Creussans.

Per a més informació: www.ordino.ad

Altres recorreguts destacats són la Ruta de l’Aigua, que recorre rius, llacs i fonts de la parròquia i que té aquest element com a principal protagonista, i la Ruta del Romànic, que va des de Sant Corneli i Sant Cebrià d’Ordino fins a Sant Pere del Serrat tot passant per ponts i resseguint sis esglésies, amb les seves pintures murals.

Per a més informació: www.ordino.ad

Abans d’arribar a Aixovall, a mà esquerra, ens trobem la via ferrada del Tossal Gran. És una via ferrada suau, encara que amb un parell de passos una mica més complicats. La via comença ran del riu Valira que mica en mica, a mida que s’agafa alçada es veu amb més perspectiva. En un punt determinat, gairebé a dalt de la via, es pot decidir l’itinerari difícil (el de la dreta) o el fàcil (el de l’esquerra)

El mirador del Bosc de la Rabassa el trobem al camp de neu de la Rabassa. Des d’allà es pot gaudir de les vistes excepcionals tant del bosc i de les valls fondes de Sant Julià de Lòria i Os de Civís, com de les muntanyes més altes d’Andorra i del Pallars.

Hi ha quatre itineraris d’ecoturisme: el camí del Llenyataire, el camí del Mestre d’Obres, el camí del Blat i el camí del Pastor. Aquests permeten apreciar el ric patrimoni natural, descobrir espècies autòctones i poder apreciar una gran varietat de paisatge. A la vegada, al llarg dels recorreguts, es descobreixen alguns aspectes dels oficis que es practicaven antigament a la zona.

SANTUARI DE L’AVELLÀ

La història de l’àliga i la perdiu.

Estàvem fent el Camí , haviem passat el corral del Pellero i anàvem a entrar en el barranc de Patxol quan un home que ens va veure passar ens va contar aquesta història:

Fa unes setmanes estava pasturant les ovelles prop del mas Blanc i vaig veure en el cel com una àliga perseguia una perdiu, la perdiu es veia perduda ja que la rapaç li guanyava en la carrera, no s’ho va pensar dues vegades i s’enfilà en picat per l’estreta escletxa que deixa la construcció de pedra en sec que amaga el pouet del mas Blanc, l’àliga es llança en picat i&nbsp, a tota velocitat&nbsp,queia darrera la perdiu, i les dues van desapareixer per l’escletxa del pou.

Em vaig quedar encuriosit per saber com havia acabat la hitòria i promte em van contar que havien tret una àliga ofegada en l’aigua del pou i en efecte varen morir les dues ofegades, no van poder fenar en la seua carrera vetiginosa i després no van poder sortir del pou.

&nbsp, El barranc dels Molins, que deu&nbsp, el nom a cinc molins fariners connectats entre sí, construïts en una època d’auge demogràfic (segona meitat delXVIII). El descens de la població i la industrialització els deixaren obsolets. El barranc va ser declarat Bé d’Interès Cultural (Espai Etnològic) el 2009

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,