La història de Cerdanyola està directament vinculada a la del Parc de Collserola. A uns 6 km al nord-est de Barcelona limita amb els municipis de Sant Cugat del Vallès, Sant Quirze del Vallès, Badia del Vallès, Barberà del  Vallès, Sabadell, Ripollet, Montcada i Reixac i Barcelona

Es situa a la franja meridional de plana del Vallès i dins del seu municipi hi comprèn part de la serra de Collserola limitant amb Barcelona. El riu Sec i la riera de Sant Cugat, tots dos afluents del riu Ripoll, transiten pel municipi. I està separat en dues grans unitats geomorfològiques. A la meitat nord, depressió del Vallès i  a la meitat sud compren la part nord-est de la serra de Collserola.

Hi troben una  continuïtat de presència humana ja  des de la prehistòria,   on hi vivien petites comunitats de caçadors, recol·lectors i d'agricultors. S’hi han trobat restes de caçadors nòmades de l'època del paleolític, que fabricaven estris de pedra, a prop dels torrents de Can Magrans i Can Domènec i del riu Sec. A poc a poc la plana de Cerdanyola i la serra de Collserola va ser ocupada per petites granges o aldees de cabanes entre el neolític i la primera edat del ferro.

De fet el Parc de Collserola s’integra  dins el  massís de Collserola que forma part del  sector central de la Serralada Litoral Catalana. A l’est limita amb el riu Besòs; a l’oest, amb el riu Llobregat; les rieres de Sant Cugat i de Rubí són el límit per la banda nord, i el pla de Barcelona, pel sud.

El conjunt de la serra de Collserola compren unes dimensions aproximades d’11.100 ha de superfície,  una llargada de 17 km i 6 km d’amplada. Presenta un relleu suau i força asimètric: mentre les carenes vallesanes són llargues i amb un descens suau, els vessants orientats a mar són curts i amb un pendent pronunciat.

El 2010  la   Generalitat de Catalunya va declarar parc natural les 8.259 hectàrees  que conformen el Parc Natural de la Serra de Collserola, que ja gaudia de protecció oficial dels del 1953. Forma part de tres comarques: el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Barcelonès. El cim del Tibidabo, alçada màxima de la serra (512 m), és el vèrtex natural de separació de les tres comarques.

Hi ha nou poblacions que tenen part del seu terme municipal dins l’àmbit de la serra: Barcelona, Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès, El Papiol, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat.

Per tal de facilitar i coordinar la gestió del parc es va redactar i aprovar el Pla Especial d'Ordenació i de Protecció del Medi Natural (1987). I es configurà El Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola, organisme encarregat de desenvolupar la gestió del Parc, fent compatibles els dos objectius bàsics del Pla Especial: conservar els recursos naturals i l'equilibri ecològic, alhora que donar resposta a la demanda de lleure i aprenentatge dels ciutadans.

El Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola està format  per la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, la Generalitat de Catalunya mitjançant el Departament de Medi Ambient i Habitatge, i els ajuntaments de Barcelona, Cerdanyola del Vallès, El Papiol, Esplugues de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern. El Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola gaudeix de personalitat jurídica pròpia distinta dels ens consorciats i capacitat jurídica, i d'obrar i gestionar serveis i activitats d'interès local o general, per al compliment de les seves finalitats generals.

El parc de Collserola ocupa gairebé la meitat del terme municipal de Cerdanyola, són  1.400 hectàrees de serra que corresponen a Cerdanyola del Vallès. Hi podem accedir per  parc de la Riera de Sant Cugat, pel camí de Can Catà, o visitar el  Centre d'Educació Ambiental de Can Coll  on podreu coneixer la riquesa tant natural com humana d‘un parc amb més de 150 espècies d’ocell diferents.

El parc de Collserola disposa d'àrees de lleure, de fàcil accés des de la carretera,

L’Àrea de Lleure de Can Coll, a Cerdanyola del Vallès. Hi trobarem, berenador, barbacoes, restaurant,  venda de llenya i carbó, WC. Un indret adaptat per passar-hi al dia on hi podreu coincidir amb ciclistes i caminadors.

El Bosc Tancat.  8.5 hectàrees d'extensió, que agrupa diversió i aventura per a tots els públics, al recinte es pot gaudir de quatre piscines, Dotades amb un  sistema avançat de depuració d'aigua i obertes durant tota la temporada d'estiu de dia i de nit hi  podeu menjar al bar restaurant, és un  lloc idíl·lic per celebrar qualsevol esdeveniment ocasional o important, on gaudir d'una carta variada per a tots els gustos. També podeu entrar al NATUPARK, el parc d'aventures més gran d'Espanya, on grans i petits podran gaudir descarregant adrenalina en els circuits i jocs d'aventura. Trobareu  la zona de barbacoes, s'ubica en una fantàstica zona natural de tres hectàrees de bosc, amb  33  barbacoes, ubicades en un lloc condicionat com a àrea recreativa. A part durant tot l'any, especialment en dates assenyalades i festives, el recinte ofereix una programació d'esdeveniments per a grans i petits.

La Universitat de Bellaterra UAB, compte també amb un seguit d’itineraris marcats  Una  xarxa de camins  formada per sis rutes que s'endinsen per les tres petites valls formades per les rieres de Can Miró, Can Magrans i Can Domènec. Cadascuna de les rutes que es proposen es poden recórrer en 25-40 min a bon pas. Les rutes s'encreuen entre elles directament o per camins de connexió, de tal manera que cadascú es pot dissenyar l'itinerari segons conveniència. 

El Camí Verd. L’anomenada via verda del Vallès una Infraestructura viària pel tràfic no motoritzat capaç de promoure de forma eficaç la mobilitat sostenible d’aquest territori. El tram de via ferroviària en desús d'FGC des de l’escola La Vall fins a l’estació de Bellaterra i la reserva de terrenys del Vial Interpolar entre Bellaterra i Sant Cugat, concedeixen al Vallès una oportunitat única per construir la primera Via Verda de la província de Barcelona.

El Bosc Gran de Can Catà.   Una masia senyorial del segle XVIII que conté un bosc de dimensions i riquesa espectacular, podem parar a cada una de les seves dues fonts durant els 4km de recorregut, la Font Vella o de Moisès i la Font Nova.  Cal  concertar  visites a  l’Ajuntament de Cerdanyola , o Centre Natura de Can Catà. Un  dels altres  atractius que ens ofereix el parc són les seves fonts, a Collserola hi ha més de 30 fonts algunes que encara ragen   i són accessibles i  una bona oferta de parcs i zones verdes com:

1. Parc de la Riera de Sant Cugat. Entre el nucli urbà de Cerdanyola del Vallès i la serra de Collserola
2. Parc del Turonet. El parc urbà més gran de Cerdanyola del Vallès, amb una extensió de 9,5 hectàrees.
3. Parc de Cordelles. Espai emblemàtic, la història del qual es remunta a la Cerdanyola del Vallès d'estiueig. Va ser zona d’esbarjo de les persones treballadores d’Uralita. 
4. Jardins de Ca n'Ortadó. La vegetació mediterrània envolta el Museu de Cerdanyola.

Finalment tal i com podeu trobar a la pàgina web de Turisme de l’Ajuntament de Cerdanyola l’ajuntament t’ofereix 7 rutes marcades per gaudir del parc, amb una dificultat accessible a  tothom.

Font de les imatges: Wikipedia.

El símbol tradicional de les institucions basques i del compromís nacional del seu poble enfront dels avatars de la història és l´arbre de Gernika. Però el roure original va morir ara fa uns anys i va haver de ser replantat. Capricis de l´atzar, un esqueix de l´autèntic arbre de Gernika sobreviu a Arenys de Munt, on hi va arribar per les excentricitats d´un noble, Don August Borràs-Jalpí de Mercader, a les acaballes del segle XIX.

La història va començar el 1891, quan Don August es casà amb Doña Sofia de Algorta i de Albaroa, una rica dama de Leketio, al País Basc. A partir d´aquell moment, amb tot el dot de la dona i la renda del seu patrimoni, el patriarca es dedicà a tirar endavant totes les seves dèries, com el fet de transformar el vell casal familiar d´Arenys de Munt en un castell medieval i omplir els seus jardins de plantes exòtiques, bosquets, fonts i ponts de pedra. És en aquests jardins que hi va fer plantar, en homenatge a la seva dona, Sofia, un plançó del roure de Gernika.

L’any 2004, el president del Parlament basc, Juan María Atutxa, inaugurava a Arenys de Munt la plaça del Roure de Gernika, reafirmant-se així la històrica amistat entre el poble basc i aquesta localitat. A l'acte d'inauguració també hi van participar el president del Parlament català d’aquell moment, Ernest Benach, i un representant de l'Ajuntament de Gernika.

IMATGE DE LA PÀGINA DE L'AJUNTAMENT D'ARENYS DE MUNT

El Parc Natural de la Serra de Montsant és un parc natural que protegeix gran part de la Serra de Montsant, concretament 9.242,07 ha. El Parc Natural s'estén en el sector occidental de la Serralada Prelitoral Catalana, dins de la comarca del Priorat. Es troba inclòs dins dels municipis de La Morera de Montsant, Ulldemolins, Margalef, Cabacés, Cornudella de Montsant, La Vilella Alta, La Vilella Baixa, La Bisbal de Falset i La Figuera.
El Parlament de Catalunya l'any 2002 va aprovar la seva declaració de parc natural amb l'objecte de protegir els seus valors geològics, biològics, paisatgístics i culturals, respectant el desenvolupament sostenible dels seus aprofitaments. El cim de la Roca Corbatera de 1.163 metres és la màxima altitud del parc.

El paisatge és divers i ric, sorgit d'una complexa orografia, de la confluència de diverses regions climàtiques i d'uns usos tradicionals agrícoles. Al vessant sud destaquen poderosament les imposants parets rocoses del cingle Major, compost per conglomerats calcaris de l'oligocè (de 38 a 24,6 milions d'anys). Per damunt d'aquests, la muntanya continua ascendint suaument fins a arribar a la serra Major.

A la serra Major hi ha els grans estrats de conglomerat que formen el llom de la muntanya. És una zona rupícola amb poca o nul·la vegetació. S'hi accedeix mitjançant els graus (la majoria dels accessos a la serra Major es realitzen a través del que es coneix com a graus, ja que són diversos els indrets en els quals cal superar el desnivell passant per un esglaó o un pas amb dificultat).

Al vessant nord hi ha àrea de boscos feréstecs i barrancs profunds, que s'estén des de la serra Major cap al nord. El Montsant occidental és un sector de barrancs profunds i brolles amb pinedes que descendeixen de les cingleres cap al riu Montsant. Les valls dels rius Montsant i Siurana és una zona d'un alt valor ecològic i estètic. Paisatge singular i de gran bellesa.

Llegir el text complet a Wikipedia

L'ovella xisqueta o pallaresa és una raça d'ovella pròpia del Pirineu català, i concretament del Pallars i l'Alta Ribagorça. La raça deriva del tronc Ovis aries ibericus que alhora és descendent d'ovelles asiàtiques.
Actualment hi ha entre 12.000 i 15.000 individus amb un elevat grau de puresa.

Les principals característiques són:

    No tenen banyes.
    Cap petit.
    Orelles horitzontals una mica aixecades i de mida petita mitjana.
    Cua petita.
    Mucoses pigmentades.
    Pell sense plecs.
    Capa blanca excepte a la punta de les orelles al voltant dels ulls i als genitals on és negre.
    Velló blanc
    Els mascles pesen entre 40 i 45 kg i les femelles entre 30 i 35 kg.
    Fort instint maternal. A diferència d'altres races no hi ha rebuig de les criatures per part de les mares.

Llegir text a Wikipedia

En la localitat de l’Alcora podem trobar diferents rutes senderistes que podem dur a terme visitant així zones i monuments característics d’aquests poble. Una d’aquestes rutes és la de Sant Vicent-Castell de l’Alcalatén-Embassament de l’Alcora, una ruta que consta d’uns 10’5 kilòmetres i una dificultat mitjana.

Descripció de la ruta

Com indica el nom de la ruta, visitarem en primer lloc l’ermita i el paratge de Sant Vicent, en segon lloc el Castell de l’Alcalatén i l’ermita de San Salvador i, per últim, l’embassament de l’Alcora. Aquesta ruta comença en la mateixa ermita de Sant Vicent, descendint pel barranc de Sant Vicent seguint les marques de la SL-CV 90 que ens durà fins a la Font Nova. Una vegada allí, creuarem el riu que ens durà fins a la carretera, aleshores la creuarem, amb compte, i arribarem a un encreuament en un camí de terra on s’ajunta a la PR-CV 120. Ara seguirem aquesta ruta i així arribarem a l’Ermita de Sant Salvador i al Castell de l’Alcalatén. Després de la visita, hem de continuar per un ascens fins a uns camps d’oliveres on trobem un pal amb indicacions, doncs haurem d’elegir la senda a l’esquerra que naix amb una creu. Quan aquesta finalitza, deurem agafar una senda que ens durà fins la llera de pedregosa i continuar pel camí de la dreta on passarem pel Mas del Molí i seguirem fins arribar finalment a l’Embassament de l’Alcora. Per tornar a l’ermita de Sant Vicent  hem d’anar per una forta pujada que ens durà fins al Camí de la Serra, allí continuarem per la pista de terra de l’esquerra que ens conduirà a l’ermita.

Vegetació i fauna

A la llarga d’aquesta ruta podem trobar una gran varietat de flora. Les espècies que predominen durant cadascun dels espais de la ruta són els pins blancs, la carrasca, la garrofera, l’olivera silvestre i el romer.

Els pins blancs (Pinus halepensis) poden arribar als 25 metres d’alçària. Tenen un tronc gros i irregular, fulles molt fines i allargades, formant grups de dos, i ell seu fruit, les pinyes, són menudes.

La carrasca (Quercus ilex) és un arbre que consta d’una copa amb gran densitat i un tronc molt gros i obscur. Pot abastar una alçària d’uns 25 metres. Les seues fulles son de color verd obscur i les flors que naixen en primavera són de color groc.

 El garrofer (Ceratonia síliqua) pot mesurar fins 10 metres. Té un tronc irregular, les fulles són compostes i de color verd obscur. Les seues flors són poc vistoses per vistoses i el seu fruit son les garrofes.

L’olivera silvestre (Olea europea) és un arbre que no mesura més de 10 metres. El tronc és curt i ample, les fulles són de color verd obscur per la part superior i platejades pel revés. Les flors són molt menudes, estan constituïdes per quatre pètals blancs, i el seu fruit és l’oliva.

El romer (Rosmarinus officinalis) és una planta amb fulles linears i dures. Les flors que apareixen són blaves amb dos llavis i presenten una olor molt característica.

A banda d’aquestes espècies, podem trobar altres que no apareixen amb tanta freqüència. Alguns exemples d’aquestes són el magraner (Punica granatum), l’espàrrec (Asparagus officinalis), l’albada (Anthyllis cytisoides), el margalló (Chamaerops humilis), l’ametller (Prunus dulcis), la figuera (Ficus carica), roselles (Papaver rhoeas), margarides (Bellis perennis) i dents de lleó (Taraxacum officinale).

En referència a la fauna, podem trobar una gran diversitat d’espècies animals. Els mamífers més abundants són els conills, rates i esquirols. Respecte els ocells, trobem merles, tórtores i gavines. A banda de les mamífers i els ocells, també podem trobar alguns insectes com marietes i libèl·lules.

Els conills (Oryctolagus cuniculus) són uns mamífers menuts que es caracteritzen per desplaçar-se mitjançant salts i també per la seua ràpida reproducció. Tenen un cos robust i compacte, de pelatge suau, amb quatre potes curtes i fortes, una cua curta i dues orelles llargues.

Les rates (Rattus sp.) són rosegadors d’una grandària entre menuda i mitjana. El seu cos és allargat i arrodonit amb una llarga cua punxeguda. Tenen les orelles grans, els ulls arrodonits i bigots al voltant de la boca.

L’esquirol (Sciurus vulgaris) són mamífers rosegadors que solen viure en zones boscoses. En general, tenen un cap i musell menut, les potes són curtes amb quatre dits les de davant i cinc les de darrere.

Els coloms (Columbidae sp.) són ocells molt comuns en aquesta ruta.Tenen un pit ample, un cap gros en forma d’ametlla i un pic gros de color obscur. Tenen ales grans i amples i una cua curta.

Les merles (Turdus merula) són una varietat d’aus d’uns 25 cm de longitud. El seu cos està recobert de plomes suaus de color negre atzabeja i tenen el pic i les potes de color groc.

Les tórtores (Streptopelia turtur) són aus amb aspecte de una paloma menuda. Tenen un cap petit, un pic prim i dèbil, un pit de tonalitats rosades, el ventre color clar i l’esquena color sorra amb taques blanques i negres al coll.

Les marietes (Coccinelliade sp.) són insectes de cos ovalat i amb colors molt brillants, la qual cosa allunya als depredadors. Tenen potes molt curtes i antenes llargues.

Les libèl·lules (Anisoptera sp.) apareixen amb abundància a la llarga d’aquesta ruta. Aquests insectes es caracteritzen pels seus ulls compostos i les grans ales que les constitueixen.

Altres espècies d’animals menys abundants són les llebres (Leporidae sp.), els abellerols (Merops apiaster), coloms (Columbidae sp.), oronetes (Hirundo rustica), palputs (Upupa epops), tords (Turdus philomelos), cabussets (Tachybaptus ruficollis), cavallets del diable (Zygoptera sp.), la sargantana (Podarcis hispànica) i les colobres (Colubridae sp.).

La ruta de Sant Vicent-Castell de l’Alcalatén-Embassament de l’Alcora resulta una ruta molt interessant i completa, degut a que consisteix en la visita de diferents monuments turístics que abasten una gran part de la cultura del poble de l’Alcora. Tant l’ermita de Sant Vicent com l’ermita del Salvador i el Castell són monuments molt importants en la història d’aquest poble i conserven la major part dels seus orígens. A més, la varietat tant de fauna com de vegetació que apareix a la llarga d’aquest recorregut és immensa a causa dels diferents terrenys que travessa i les condicions climàtiques d’aquesta zona.

Paratge natural “El Mollet”

Al nord- est del terme municipal de Sant Joan de Moró, un poble de la província de Castelló i de la comarca de la Plana Alta, es situa el paratge natural municipal “El Mollet”, amb una superfície total de 114.606 ha. El seu enclavament posseeix importants valors ecològics, paisatgístics, historicoculturals i relacionats amb els usos recreatius. Es tracta d'una gran superfície natural relativament ben conservada a poca distància de la capital de la província.

Els terrenys que formen aquest paratge natural es troben en les partides de Tossal de Mollet, Mas de Mollet i Coll de les Saleres. Delimita amb el Mas de Panero i Camí de la Serra pel nord, la partida Roca Rocha, Mas de Mollet i Coll de Marsella pel sud, amb camps de cultiu i terreny forestal privat per l'est i amb la partida de l'ermita de Sant Miquel per l'oest.

Geomorfològicament, s'inclou en un conjunt d'alineacions muntanyoses paral·leles al litoral, separades per valls molt àmplies, de fons aplanat i farciments de materials recents.

Patrimoni cultural

Dins del paratge podem trobar quatre jaciments arqueològics catalogats, que són el 'Bustalet','Les pedregoses','el Montnegre- El collet' i la muntanya Mollet. Aquesta última es tracta d'un antic poblat fortificat medieval que té la consideració de Bé d'interès Cultural.

Flora

En quant a la vegetació del paratge, està formada per carrascars ( Quercetum rotundifoliae), pinedes denses naturalitzades, on les espècies dominants són el pi blanc (Pinus halepensis) i el pi roig (Pinus pinaster).

En l'estrat arbustiu s'identifiquen el llentiscle (Pistacia lentiscus), l'alborç (Arbutus unedo), el margalló (Chamaerops humilis), el matapoll (Daphne gnidium), l'aladern de fulla estreta (Phillyrea sngustifòlia), l'ullastre (Olea europaea vaar sylvestris) i el coscoll (Quercus coccifera).

El fet de que existisca una geologia silícia dóna lloc a la presència del bruc (Erica arborea) i el tomaní o cap d'ase (Lavandula stoechas).

En les zones més humides encontrem el baladre(Nerium oleander), la heura (Hedera helix) i la murta (Myrtus communis).

Fauna

En el paratge destaquen diferents espècies d'animals que tenen una distribuvió situada a zones de major altitud com el pit roig (Erithacus rubecula), el pica soques blau (Sitta europaea) o el pigot graser gros (Picoides major).

També hi trobem l'aligot(Buteo buteo), el gamarús (Strix aluco), el xot (Otus scops),el duc petit (Asio otus) o l'àguila de panxa blanca (Hieraaetus fasciatus). Aquesta última està inclosa en al catàleg valencià de fauna amenaçada en la categoria de vulnerable.

Visita al paratge

Per arribar a el paratge, en l'extrem oest hi ha un camí que comença del camí de Sant Miquel i es dirigeix cap a la partida Coll dels Saleres en direcció sud. Es poden recórrer diferents sendes en aquest paratge com ,per exemple, el tram GR-33, la “Ruta del Tossal de Mollet”,”Ruta Mirador del Frare” o la ”Ruta Ermita de Sant Miquel”.

Finalment, hem de recordar que tots tenim el dret de disfrutar dels espais protegits i ,per tant, també tenim l'obligació de conservar-los.

La Ribalera és una de les principals unitats geogràfiques que configuren la comarca del Pallars Sobirà. Correspon als termes municipals de Llavorsí i Farrera, a més de la part alta, on fa de límit municipal i comarcal, amb el terme de Montferrer i Castellbò, de la comarca de l'Alt Urgell.

Està situada al sud i est de la Coma de Burg i a llevant de la vall principal de la Noguera Pallaresa al nord de Rialb.

Està vertebrada pel curs del Riu de Santa Magdalena, o Romadriu,i comprèn els pobles de Montenartró i Romadriu, a més dels antics pobles, despoblats des de principis de l'edat moderna, de Castellarnau, Colomers i Serret.

A l'edat mitjana protegien aquesta vall, pertanyent al quarter de Tírvia del vescomtat de Castellbò, els castells de Castellarnau, Colomers i Serret, a més del que hi havia emplaçat a Romadriu, que hi feia de castell principal. Tots aquests castells consten com a despoblats el 1519.

Llegir el text a Wikipedia

El parc Natural de l'Alt Piriineu compta amb una superfícies de gairebé 70.000 hectàrees i és el més extents dels parcs naturals exitents a Catalunya. Està situat a les comarques del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell i engloba les poblacions d'Alins, Alt Àneu, Esterri d'Àneu, Esterri de Cardós, Farrera, La Guingueta d'Àneu, Lladorre, Llavorsí, Montferrer i Castellbò, Rialp, Soriguera, Sort, Tírvia, Vall de Cardós i les Valls de Valira.

El Parc combina una gran diversitat de paisatges propis de l’alta i la mitjana muntanya pirinenques, essent els seus valors naturals rics i variats, com també els elements que formen el seu extens patrimoni cultural, fruit de l’acció humana sobre el territori.

El decret de creació del Parc l'any 2003 estableix com objectius bàsics la protecció de tots aquests valors i l’establiment d’un règim ordenador adreçat al desenvolupament sostenible de tot el territori de l’espai natural.

Els camps d'oliveres mil·lenàries d'Ulldecona configuren el conjunt més nombrós d'aquest tipus d'arbres de Catalunya.

En aquesta zona s'han catalogat gairebé dos milers d'exemplars que tenen entre mil i dos mil anys. La partida de l'Arion és un dels punts més recomanats per poder-les visitar. Se'n concentren al voltant d'unes 200, entre les quals la Farga de l'Arion, catalogada com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya i la més antiga de la península Ibèrica: fa 8 metres de perímetre i té 1.701 anys; és a dir, que es va plantar l’any 314 dC, durant el regnat de l’emperador Constantí I.

Es tracta de patrimoni natural vivent que configura un dels paisatges més característics, històrics i emblemàtics del territori ebrenc. De fet, l'olivera, juntament amb els cereals i la vinya, és un dels símbols més representatius de l'agricultura mediterrània.

Fa més de dos mil·lennis, durant l'edat de ferro, ja va ser introduïda a la península Ibèrica. El seu cultiu es va ampliar amb l'arribada dels fenicis, dels grecs i dels romans, però van ser els àrabs els qui van consolidar aquest conreu aplicant noves tècniques de cultiu i sistemes de regadiu revolucionaris per l'època.

Parc de la Dona d'aigua.

El Parc de la Dona d'Aigua es diu així per recordar el saltant que hi ha a uns tres km i a la protagonsita  de la llegenda local. Hi ha una estàtua que la va fer l'escultor australià Lawrence Gundabunka. És un espai lúdic on poden anar-hi famílies i els nens poden jugar-hi amb tranquil·litat. L'aigua de la riera Xica hi dóna molta frescor. Hi ha gran varietat d'arbres i plantes, amb predomini de plàtans. Molta gent aprofita la seva ombra per fer-hi "pícnics"

Jardí dels Arboços.

El Jardí dels Arboços és el nucli d’un petit parc urbà situat al costat de la bassa de la Farga. L’arboç és un arbust emblemàtic a Arbúcies donat que en el seu escut hi llueixen dues branques fructificades que emmarquen un castell. A més,  és una de les possibles etimologies del nom de la vila. Presideix el jardí una escultura de Didier Roca, una al·legoria al Cavall de Sant Jordi inspirada en una poesia del poeta local Rafael Vilar i Barnils.

Jardí del Roquer.

Davant del  pont de la riera destaca la casa senyorial  El Roquer amb un magnífic jardí  deondrològic  que conté més de 150 espècies vegetals d’arreu del món, entre les quals cal destacar alguns exemplars remarcables. Es poden veure flors i plantes subtropicals i altres típiques de zones fredes, com unes sequoies de gairebé 50 metres d’altura, amb abundat aigua, quatre petits llacs, i vistes al Montseny. Són de titularitat privada, però s’hi fan visites guiades amb motiu de les fires de primavera i de tardor.

Parc de la Glorieta, font del Palau i Prat rodó.

El Parc de la Glorieta és la part pública dels extensos jardins de l'antiga masia de Can Badés, ara Parc Monge, tenen gran remon pel fet que Santiago Rusiñol  els va pintar en moltes de les seves teles quan va passar els darrers estius de la seva vida a la Fonda Torres. Hi ha diverses cases, edificades cap a la fi del segle XIX. La casa principal és un edifici de grans dimensions i de tipologia clàssica. El parc enllaça amb els jardins de la Font del Palau i l’espai de el Part rodó on hi ha una zona amb escenaris on a l’estiu hi ha concerts, sardanes  i altres  representacions.

Fotos 1) Parc de la Dona d'Aigua;  2) Bassa de Farga del Roquer i Jardí dels Arboços; 3) Jardí del Roquer; 4) Saltant de la Dona d'Aigua (a 3 km)