La Colla de Nanos de Xàbia participa en desfilades en les que executa les danses rituals pròpies de Nanos. Calvalcada Reis, festes de pobles de la comarca, Trobada d’escoles en valencià, intercanvis culturals amb altres grups, aplecs de colles de nans.

També han actuat a diversos festivals i trobades internacionals Pescara i Atessa en Italia, Poceirao i Palmela en Portugal, Moaña i Vigo en Galicia, Sariñena en Huesca, Sant Antoni de Portmany en Eivissa, El Masnou en Barcelona.

Els nostres personatges sempre van acompanyats de La Colla Portitxol, dolçainers i tabaleters de Xàbia. Interpreten danses pròpies d’aquest tipus de criatures. Visten amb indumentària tradicional valenciana. Estan elaborats en cartró pedra i mesuren uns 75 cm d’alçada. Foren creats allà per l’any 1995. Les parelles representades són Blancs, Turcs, Gitanos i Negres a més d’un capità que amb el seu cetre dona l’entrada als músics.

Des del 1998 i a petició de la Regidoria de Cultura, el Grup de Danses Portitxol de Xàbia ve organitzant l'Escola de “dolçaina i tabalet”.

&nbsp,

D’aquesta iniciativa, l’any 2000 va sortir “LA COLLA PORTITXOL” que&nbsp, participa en actes populars com els relacionats amb la “Cavalcada dels Reis”, “danses de la processó del Corpus”, “Processons”, “Focs de Sant Joan”, Carnestoltes i Soterrar de la Sardina, cercaviles i desfilades de Moros i Cristians a altres poblacions valencianes.

&nbsp,

En l'actualitat acudeixen a l’escola al voltant de 50 alumnes que assisteixen setmanalment a les seues classes.

&nbsp,

L’objectiu primordial és expandir i mantindre viva aquesta tradició i quels nostres instruments autòctons ens continuen representant i identificant allà on anem.

Els malnoms de la gent de Xàbia tenen com a referència un munt de realitats diferents. Pel que fa al poble alguns “veïns” ens anomenen desculats. Quant a les persones tenim els que fan referència a oficis ja desapareguts com: esbarder: feia les escardes de les someres, portaler: s’hi trobava a la porta de les muralles.A Xàbia n’hi havia dues, torrero: el que cuidava de les torres, n’hi havia tres, remendo: el que sorsia els cabassos, sarnatxo: algú que feia el sarnatxo (cabasset d’espart dels mariners ), prom:el que mesurava les terres. Referent al caràcter trobem: cabut, kikobola: perquè contava mentides. Pel físic: descapotable: un mestre que era calb, figura: molt guapa, mitja mànega :no portava la mànega sencera. Per toponímia: poblero: venien del Poble Nou, corralí: tenia un corral molt menut i es pensava que era un mas, la barranca: tenia barrancs. Per antroponímia: milda: diminutiu d’Hermenegilda, cabrerot: augmentatiu de Cabrera, creuetes: de Creus. També hi ha les anècdotes: calderotes del sis: va ser l’únic alcalde que va vendre les seues terres per a pagar els impostos del poble, mitja fava: malnom atribuït als del Poble Nou, deien que eren molt gasius, aleshores sols plantaven mitja fava, noi: va vindre de Barcelona i deia “noi” en compte de “xiquet”. Després va posar el bar El Noy, petorrí: quan anava al camp agafava petorrí per tirar-lo al foc, &nbsp,xiulit: perquè xiulava molt. També existeix un cas històric, la criminala: perquè va matar el seu fillastre.

La Marina Alta és la comarca que ha experimentat una evolució demogràfica molt important en els darrers anys a causa del creixement del sector turístic. D’aquest fet, Xàbia n’és un exemple canònic: l’any 1991 el cens voltava els 16.000 habitants, mentre que en començar el 2009, ja en som més de 31.000. Una evolució tan marcada en la població, sobretot si tenim present que el percentatge de població estrangera és molt elevat, sempre deixa una marca en la cultura, els costums i les tradicions del poble, sovint es veuen desgastats i oblidats. Tot i això, arreu del País Valencià hi ha la creença que, en aquesta zona, el valencià ha mantingut la genuïnitat davant el procés de castellanització que ha sofrit la resta del país, això es deu al fet que la fonètica del nostre parlar encara conserva les influències lingüístiques de la repoblació de la zona amb gent de les illes Balears, als inicis del segle XVII, després de la quasi despoblació per l’expulsió dels moriscos.

El parlar de Xàbia és un subdialecte que es troba dins de les variants meridionals del valencià. Fonèticament, els xabiencs són coneguts per la pronúncia molt marcada de les vocals obertes i per l’harmonia vocàlica. Però, en fonètica, els dos trets més característics són: les combinacions d’-e final i a- inicial de mot, es resolen a favor de la vocal e, de manera que és molt freqüent sentir devant, derrere, pe tu (per a tu), pe posà (per a posar), pe llí (per allí), de cí (d’ací), etc., d’altra banda, es produeix afèresi en paraules que comencen amb a-, de manera que tenim (a)metla, (al)bercoc, (a)granar o (a)cabar.

Pel que fa al consonantisme, la preposició per, alguns noms i els infinitius han perdut la -r final, aquests darrers, fins i tot, quan porten un pronom darrere, de manera que tenim construccions com pe posà’l vi, està a punt de trenca-se, pe mata-se..., i l’efecte contrari també es dóna, segurament com a fenòmen d’ultracorrecció: presor (presó), tréurer, càurer.

Per últim, cal esmentar la caiguda de la i en la pronunciació del dígraf -ix- en posició intervocàlica, amb algunes excepcions: caºa (caixa), cuºa (cuixa), creºent (creixent), baº (baix). Aquí trobem una diferència que desmarca aquest parlar amb la resta del valencià, que en el demostratiu eixe enforteix la pronúncia de la i (iºe), mentre que a Xàbia (i la majoria dels pobles de la zona) diem eºe.

&nbsp,

Bibliografia: Colomina Castanyer, Jordi. “El parlar de la Marina Alta”. La Rella, 4, p. 37-54. Elx, 1985

Ben i Issa. L’altra és una llegenda literària de l’escriptor Bernat Capó, on conta com Ben&nbsp, —fill del cabdill musulmà que conquerí estes terres— s’enamorà d’Isa —cristiana filla d’un pastor—. Isa era una esclava que servia les esposes del cabdill i Ben no li agradava guerrejar com son pare sinó que li agraden més les arts i les lletres. Els joves s’enamoraren i Ben demanà a son pare permís per casar-se amb ella . Son pare s’enfurí i li digué que la mataria si la veia més. Aprofitant que son pare havia eixit a conquerir noves terres Ben anà a buscar Isa i li proposà fugir amb ell, però ella no acceptà perquè sabia que Arafa mataria son pare si fugia amb Ben. Ell ho comprengué i seguí veient-la d’amagat. Un dia tornà d’improvís Arafa i pillà els joves abraçats i manà matar-los. Passat el temps els remordiments no permetien descansar Arafa i manà fundar un poble que fóra exemple de concòrdia i amor i que es diguera com ells: BEN-ISA.

La casa de la Por. La&nbsp, tercera fa referència a la casa de la Por situada a la partida dels Lleus. Allí en les fosques nits de lluna nova es veia des dels voltants una gran foguera enmig del corral i unes figures fantasmagòriques que ballaven embolcallades en llençols com si celebraren un aquelarre. La gent que sentia un gran respecte per la bruixeria no gosava apropar-se i si per qualsevol circumstància passava per algun camí pròxim, podia trobar-se amb algú vestit de bubota que li barrava el pas. Per tot açò la gent evitava anar de nit per allí, —que era el que pretenien els ocupants temporals de la casa—&nbsp, i que poques hores abans havien desembarcat en les cales pròximes de Calp l’estraperlo que portaven a la casa amb cavalleries i des d’allí distribuïen per tota la contrada, sense que quedara cap rastre al dia següent.

L’ermita de Santa Anna (Caràcter religiós i es remonta al primer terç del segle XVII). L’altra es refereix a Santa Anna. Els veïns de la partida que ara porta eixe nom, volien construir un ermita dedicada a la santa i no es posaven d’acord en el lloc. Finalment decidiren que la santa triara el lloc i posaren la imatge dins d’una bóta i des de la part més elevada de les terres, deixaren redolar la imatge, la qual es va detindre on actualment s’alça l’ermita.

Per adquirir els queviures necessaris els dijous es feia mercat a la Plaça de Baix i el seus voltants per bé que alguns punt de venda es mantenien la resta de dies. La gent entrava pel carrer Llotgeta. Les mercaderies havien de passar abans pel fielat. A hores d’ara hi ha el Mercat d’abastos i el mercat dels dijous continua celebrant-se tot i &nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, que a una altra ubicació. Amb l’objectiu de promoure el comerç local s’organitzen diferents fires al Nadal, a Pasqua i a l’estiu. Ha adquirit molt de renom en aquest sentit la fira internacional que es fa en el mar de les festes de Sant Joan.

Del comerç de la pansa, que en altre temps movia bona cosa de personal i produïa un gran moviment d’exportació, només queda que el record. Mentre que dels porrats que se celebraven a Santa Llúcia, a la placeta per Sant Joan de Nadal, al Port per Sant Antoni o la Plana per la Mare de Déu dels Àngels només resten xicotets testimonis.

Fins fa relativament poc Xàbia estava aferrat a costums que passaven de generació en generació de forma natural. Les tradicions eren llei i ningú no gosava pensar que podien desaparèixer. Darrerament però aquests costums han sofert una evolució tal que viuen a hores d’ara el seu ocàs i assistim al ressorgiment de nous.

Per assegurar-ne la subsistència es va haver de treballar fort i la forma de realitzar els treballs va esdevindre norma que s’observava puntualment. Així, a l’entrada de l’estiu s’havia de fer l’erà per a separar el blat amb l’objectiu de la manutenció de les persones i la palla pels animals, així mateix, la gent se n’anava a les casetes a fer la renda la qual com el nom indica era tot el temps que es tardava en arreplegar les collites de productes com ara l’ametlla, les garrofes, la dacsa, el cacahuet, els fesols, els moniatos i la verema (el raïm de moscatell, per escaldar-lo i fer-ne la pansa (principal font d’ingressos de poble al segle XIX) i la resta per vinificar-lo.

A la tornada la casa del poble, se celebrava el Nadal amb la família bo i menjant l’olla amb pilotes –dolça i salada-, pastissets i casques, amb l’arreplegada de les estrenes, el cant de nadales, el muntatge de betlems, els regals dels Reis, ... I amb l’entrada de l’any arribava el temps de la porquejà o matança del porc, esdeveniment que reunia amistats i veïnat per a guisar-lo, fer embotit i guardar segí, cansalada i frito per a la resta de l’any. També es feia pa i coques, mones per Pasqua, tortades, tot al forn de casa així com la preparació de convits pels sants de casa o altres celebracions familiars.

Altres tradicions, recordades amb nostàlgia i enyor, són les que reunien el veïnat a les portes de les cases les vetllades de bon temps. Fer dansades, sopars i jocs de pilota per la festa del sant eren altres de les celebracions típiques dels carrers. Per últim, visitar les famílies i anar a vore el Natzaré a l’anada i a la tornada de la renda.

Sobre aquell temps encara hui resten casetes amb riuraus, canyissos, estufa de pansa, forn d’escaldar, forn de pa, arreus del camp, cup i premsa pel vi tot i que és el Museu arqueològic i etnogràfic Soler Blasco el lloc on ens podem retrobar de forma més vàlida amb el nostre passat.

Benissa, des del punt de vista sociolingüístic, com tants altres pobles de la Marina Alta, es caracteritza per mantenir fidelment el valencià com a llengua pròpia i vehicular , malgrat la població forastera que hi resideix i les mancances a nivell oficial. La població que no l’entén o no el parla, gràcies a l’ensenyament, i a iniciatives municipals, a poc a poc, va disminuint.

Des d’una perspectiva dialectal, el parlar de Benissa, força conservador, s’inclou dins del valencià meridional no-alacantí, amb nombroses característiques diferencials, que s’insereixen en el conjunt de la Marina Alta, i que fan d’aquesta varietat una mena de subdialecte.&nbsp,

Des d’un punt de vista lingüístic, pel que fa a la fonètica, aquest parlar presenta un curiós tractament de les sibilants, pronunciant caxa, pex, en comptes de caixa o peix (absència de la /j/ davant /∫/) o els diferents al·lòfons del fonema /dƷ/ depenent dels contextos.&nbsp, Cal destacar una tímida influència mallorquina en el lèxic, en paraules com clafoll, encaradís, guiato o ximerlit, i en alguns cognoms benissers, com Rosselló, Ferrer, Ribes, Ginestar o Santacreu, entre d’altres i remarcar l’existència de mots propis benissers, com ananou, batedor, ambuert, forroll, rànciu, tossilao.