Un dels espais que val la pena veure és la Casa de la Vall, la qual es pot visitar amb una reserva prèvia i mitjançant una visita guiada. Permet conèixer la història de l’edifici, que al mateix temps va íntimament lligada a la història del país.

Per a més informació: apartat de Patrimoni, per a visites: www.museus.ad i [email protected]

El Museu Obert de Geologia Roques al Carrer és una iniciativa que mostra la geodiversitat mundial i el patrimoni geològic a Andorra a través de l’observació d’elements de l’entorn quotidià. La passejada pels carrers d’Andorra la Vella ens explica mitjançant una sèrie de plafons el món de la geologia. El museu està dividit en tres parts: el jardí de roques, l’itinerari geològic i l’itinerari per l’arquitectura del granit. Amb aquest darrer podreu conèixer l’art dels picapedrers tant en construccions tradicionals com en modernes, alhora que aprendreu que el granit ha estat un dels tipus de roca més utilitzats en arquitectura, pel fet que es pot trobar en gran quantitat a Andorra la Vella. I és que la part antiga de la vila està assentada damunt d’un dels contraforts de la serralada granítica de Carroi, que la domina.

Per a més informació: www.roquesalcarrer.ad i http://turisme.andorralavella.ad

El Solà d’Andorra la Vella, a la canal de Pedra Plana, funciona com a torrent en èpoques de pluja i s’hi formen allaus de neu a l’hivern. Tot el material que va baixant per la canal s’acumula i ha acabat formant la tartera de la Pica. Així doncs, la formació de les tarteres té una explicació natural, però hi ha a qui li agrada envoltar aquest fet d’un xic més d’imaginació: Es diu que si al Pirineu hi ha tarteres és gràcies als menairons (o minairons), uns éssers molt petits que habiten a la zona. Els amos els surten a buscar la nit de Sant Joan i, un cop els atrapen, els guarden en un canut d’agulles. Cada cop que se’ls allibera, ells salten i corren mentre pregunten: “Què farem? Què direm?” I fan qualsevol cosa que se’ls mani, i de seguida, per feixuga que sigui. Però si mai se’ls deixa anar per error i no se’ls encomana cap tasca, són capaços de matar el seu amo. És per això que quan alguna vegada un mosso tafaner obria el canut d’agulles del seu amo i en veia sortir menairons, s’apressava a entretenir-los amb qualsevol fotesa, no fos cas que li toqués el rebre. En casos com aquest, una de les feines recurrents encomandes era arreplegar rocs i amuntegar-los en alguna banda, i és així com diuen que es van formar les tarteres d’Andorra i de la resta del Pirineu.

Però la llegenda que ha fet més fortuna entre els andorrans és, segurament, la que explica que l’emperador Carlemany va fundar Andorra l’any 805 en reconeixement a l’ajuda que els seus habitants li van prestar en la lluita contra els sarraïns.

La Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella va engegar l’any 1990 i es pot dir que té com a precedent el Festival de Meritxell, organitzat també a Andorra la Vella a partir de l’any 1975. Des de llavors, ha dut a la parròquia celebritats com ara la Royal Philarmonic de Londres, Aterballet i la companyia de ballet d’Antoni Gades. Com a resposta a les necessitats culturals de la parròquia, fa uns quants anys es van construir el Teatre Comunal d’Andorra la Vella i el Centre Cultural La Llacuna. El Teatre Comunal d’Andorra la Vella va passar a omplir un gran buit amb la reforma de l’antic Cinema de les Valls l’any 1992. El nou equipament cultural reuneix les característiques tècniques necessàries per poder dur a terme una programació teatral de manera estable (en la qual també s’inclou musicals i dansa). D’altra banda, el Centre Cultural La Llacuna disposa de més de 5.000 m2 en els quals tenen cabuda l’Aula de Teatre i Dansa, la Biblioteca de les Arts, l’Escola d’Art, l’Institut de Música, l’Espai d’Entitats Ciutadanes i sales d’actes i d’exposicions. També hi és present un espai destinat a oferir serveis als joves.

Andorra la Vella és la capital dels Pirineus i el centre neuràlgic del país. Tot seguit repassem alguns dels moments clau de la llarga història de la vila i de la seva parròquia.

L’origen del poblament, tant de la parròquia com de les Valls d’Andorra, se situa en el període de l’epipaleolític. Durant prop de dos mil anys (cap al 10000 aC) hi va haver un assentament humà format per caçadors a la balma de la Margineda, prop del riu Valira. Ho demostren una sèrie d’eines relacionades amb la caça que es van trobar en unes excavacions realitzades a final del s. XX. D’altra banda, el jaciment del roc d’Enclar situat a Santa Coloma testimonia l’ocupació d’aquestes terres durant el neolític. Entre les troballes que s’hi han fet destaca un conjunt de ceràmiques relacionades amb altres jaciments de la solana de la vall central, és el cas dels fragments de vasos polípodes de tipus pirinenc (recipients amb tres o més peus) corresponents a l’edat del bronze (cap a l’any 1500 aC) i trobats al Cetre de Santa Coloma.

Amb l’arribada de la romanització, les comunitats que estaven establertes al roc d’Enclar van passar a dedicar-se al conreu i l’explotació de la vinya. Aquesta zona, que va esdevenir un dels principals nuclis habitats d’Andorra, es va fortificar el s. IV dC i el castell que s’hi va alçar es va convertir en l’instrument principal de govern dels comtes d’Urgell a la vall fins a la darreria del s. X.

La primera referència documental que tenim d’Andorra la Vella és de l’any 843, quan Carles el Calb va donar al comte Sunifred les Valls d’Andorra. Després d’uns anys sota el domini dels comtes d’Urgell, l’any 1133 els drets sobre les Valls van passar a mans del bisbe d’Urgell. D’altra banda, durant el s. XIII es van produir un seguit d’enfrontament entre l’Església d’Urgell i els comtes de Foix, que volien restar-los poder, i per restablir la pau es va fer necessària la signatura dels Pariatges (1278-1288), els quals van nomenar el bisbe d’Urgell i el comte de Foix cosobirans d’Andorra. En aquest moment va néixer el Principat d’Andorra i, des d’aleshores, la vila d’Andorra la Vella hi ha jugat un paper essencial, i és que la seva situació central l’ha fet capital i centre neuràlgic de les polítiques dutes a terme al país. N’és una prova el fet que el Consell de la Terra (1419), la primera forma parlamentària amb representants de totes les parròquies andorranes, adoptés com a seu la Casa de la Vall (casa forta del s. XVI) d’Andorra la Vella l’any 1702. L’actual Consell General, el Parlament andorrà, s’allotja al mateix lloc i és qui ha pres el relleu d’aquest ens representatiu.

L’any 1589, Enric, rei de Navarra, comte de Foix, vescomte de Bearn i senyor d’Andorra, es va convertir en rei de França i va unir a la corona francesa els drets de cosenyoria dels comtes de Foix. En aquesta època, entre els anys 1562 i 1598, el regne de França vivia una guerra que enfrontava catòlics contra calvinistes (hugonots) i que també va tenir conseqüències per al Principat: les idees del darrer bàndol van tenir molta influència en alguns punts del Llenguadoc i les seves tropes van entrar a Andorra i en van saquejar algunes esglésies, com és el cas de la de Sant Esteve d’Andorra la Vella.

Un fenomen molt lligat a les terres andorranes és la transhumància. Ens podem fer una idea del volum que podia arribar a tenir gràcies a un passaport atorgat l’any 1718 i segons el qual s’autoritzava l’entrada a Catalunya de 16.503 caps de bestiar de llana que eren propietat dels sets ramaders més rics d’Andorra, entre els quals constaven els amos de cal Molines, cal Mateu i cal Guillemó, d’Andorra la Vella. A partir de mitjan s. XVIII, però, van començar a predominar els pagesos de nivell mitjà dedicats a la remunta i a la venda de bestiar gros en detriment dels grans ramaders. Aquest fet es va notar més a les parròquies d’Andorra la Vella i Ordino i ho prova la disminució que es va produir amb relació al pagament del tribut de la quèstia en concepte d’avaries.

Per a més informació: "Nova aproximació a la història d’Andorra", Jordi Guillamet Anton

Les primeres impressions publicades de viatgers que van visitar les Valls daten de final del s. XVIII. Concretament, qui va inaugurar aquesta tradició va ser Don Francisco de Zamora, un jutge de la Reial Audiència de Barcelona que l’any 1788 va escriure "Diari de viatge" durant una estada al país. De Zamora, d’acord amb el ministre Godoy, tenia una xarxa d’espies i confidents distribuïts al llarg de la frontera entre els territoris governats per França i Espanya i justificava els seus viatges amb la voluntat d’aplegar en un llibre tot un seguit de dades d’interès històric i geogràfic. Les observacions i els comentaris que fa de la capital andorrana, fruit dels tres dies que hi va passar, formen una part central del diari i esdevenen un testimoni important de la vida dels seus habitants a la fi de l’antic règim.

Cap a mitjan s. XIX es va fer evident la necessitat de construir una carretera que unís la Seu d’Urgell amb França, ja que, entre altres motius, les condicions orogràfiques del país dificultaven el comerç i, també, eren molts els joves que s’havien de desplaçar a fora per treballar. El Consell General en va aprovar la construcció l’any 1865 però aquesta va trigar a materialitzar-se pel fet que les obres depenien dels governs espanyol i francès. Així, no va ser fins a l’any 1916 que la carretera va arribar fins a Andorra la Vella, el traçat es va anar completant entre 1931 i 1933 amb el tram d’Andorra la Vella al Pas de la Casa i amb el d’Andorra la Vella a Ordino passant per la Massana. L’any 1934 les obres es van donar per acabades.

Un altre avenç d’aquesta època és l’arribada del telègraf a Andorra la Vella, l’any 1894. L’any 1906 el servei de telèfon organitzat per la Mitra ja era present a gairebé totes les parròquies.

Per a més informació: "Nova aproximació a la història d’Andorra", Jordi Guillamet Anton

I arribem a alguns dels fets més rellevants de la història recent. L’any 1935 la parròquia es va dividir en dos quarts independents: Andorra la Vella-Santa Coloma i Escaldes-Engordany. Aquest darrer, però, va experimentar un fort creixement econòmic gràcies als usos de l’aigua termal i al desenvolupament del turisme comercial i és per això que va acabar constituint una parròquia nova, la setena, l’any 1978. Poc després, l’any 1981, es va crear el Consell Executiu, el Govern d’Andorra, i el procés de reforma va culminar el 14 de març de 1993 amb l’elaboració de la Constitució andorrana. Aquest fet va significar el reconeixement oficial d’Andorra la Vella com a capital de l’Estat, alhora que hi localitzava els tres poders de la democràcia parlamentària: l’executiu, el legislatiu i el judicial.

Per acabar, un apunt: Andorra la Vella va optar a convertir-se en la seu dels Jocs Olímpic d’Hivern de l’any 2010, els quals representaven la XXI edició de l‘era olímpica moderna, però finalment Vancouver (Canadà) va ser el guanyador de la candidatura.

Cavalcada de Reis: 5 de gener

Escudella de Sant Antoni: 17 de gener

Carnaval: segons calendari

Dia de la Constitució: 14 de març

Fira de Sant Jordi: 23 d’abril

Festa Major del Puial: juny

Les falles enceses: 23 de juny, revetlla de Sant Joan

Festa Major del Cap del Carrer: primer diumenge de juliol

Festa Major d’Andorra la Vella: primer dissabte d’agost

Mercat de la Festa: dins la Festa Major

Fira d’Andorra la Vella: tercer cap de setmana d’octubre

Castanyada: 31 d’octubre

Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella: d’octubre a maig

Temporada de Teatre: d’octubre a maig

Fira de Santa Llúcia: desembre

L’escudellada de Sant Antoni, 17 de febrer, és una manifestació en la qual tothom està convidat a la degustació de les escudelles que es cuinen a les principals places de cada parròquia. La d’Andorra la Vella, l’organitza la Confraria d’Escudellaires d’Andorra la Vella a la plaça Guillemó. Antigament el dia de Sant Antoni s’acostumava a repartir menjar entre els més pobres de la parròquia i a principi dels anys setanta es va recuperar aquesta tradició centenària: uns amics de l’avinguda Meritxell que celebraven la seva onomàstica el dia de Sant Antoni van decidir festejar-ho oferint escudella i carn d’olla als veïns i conciutadans. Més endavant van traslladar la celebració al centre d’Andorra la Vella i a partir de llavors es van constituir com a confraria. Quaranta anys després, aquest costum fet realitat gràcies als Tons iniciadors i a tots els escudellaires ha arrelat amb força en el calendari festiu andorrà.

Per a més informació: Els embotits d’Andorra i l’Escudella de Sant Antorni, Antoni Santacreu

Una altra tradició molt antiga i expandida per tot el Pirineu és la de fer giravoltar les falles enceses en el marc de la festa de Sant Joan i el solstici d’estiu, una representació ritual lligada al cicle natural de la terra i a creences ancestrals. Aquí, els encarregats d’omplir de foc i màgia la nit més curta de l’any són els Fallaires d’Andorra la Vella. També amb el mateix caire de tradició ritual, trobem el ball del contrapàs, un dels actes més autèntics i esperats de la Festa Major. Es tracta d’un ball propi de tradició folklòrica que forma part del patrimoni immaterial d’Andorra la Vella. Els encarregats de dur-lo a plaça són l’Esbart Dansaire d’Andorra la Vella.

Per a més informació: apartat de Teixit social

Andorra la Vella és el centre neuràlgic de la parròquia i del país, així com del govern i dels negocis. La seva població ha augmentat molt els últims cinquanta anys i s’aglutina al llarg del traçat de la carretera de Santa Coloma a Escaldes formant una aglomeració urbana de prop de 40.000 habitants amb els nuclis veïns. L’economia de la parròquia està basada en el comerç i el turisme. La importància del comerç queda reflectida en les avingudes principals i els carrers del seu voltant, com si es tractés d’una gran galeria comercial a l’aire lliure. L’avinguda Carlemany és un dels eixos comercials més importants del Principat des dels anys XX. D’altra banda, prop de cent cinquantena establiments vinculats a l’hostaleria, entre hotels i restaurants, proven el caire turístic de la ciutat. Les finances són un altre factor important dins l’economia, ja que Andorra, pel fet de ser un país lliure d’impostos, obté rendiments del capital estranger. L’agricultura i la ramaderia, però, també hi han jugat un paper destacat com a motor econòmic i encara continuen funcionant. La parròquia, tot i incloure el nucli de població més gran, està envoltada d’una gran extensió d’horts i conreus, situats a les faldes de les tarteres i alimentats pels recs de l’Obac i del Solà. Aquestes explotacions agrícoles van incorporar el cultiu del tabac a final del s. XVII i avui dia aquest és encara el conreu principal de la zona. La indústria tabaquera ha perviscut, d’ençà que el s. XIX es van obrir a Andorra la Vella petits obradors artesanals, si bé ha anat minvant d’intensitat, la indústria llanera, però, en el seu dia una font de riquesa important, fa anys que va desaparèixer. Actualment, l’activitat industrial de la parròquia bàsicament gira entorn de la producció de tabac, mobles i conyac.

Tot seguit destaquem algunes de les personalitats més destacades o populars dins l’àmbit de la parròquia d’Andorra la Vella. Albert Salvadó i Miras (1951), enginyer industrial i escriptor, és l’autor andorrà més conegut fora de les fronteres del Principat. La seva creació engloba des de contes infantils fins a assaigs, però està especialitzat en novel•la històrica, en la qual fa una barreja entre realitat i ficció. Ha estat traduït a més de quatre idiomes i ha guanyat diversos premis. Alguns dels seus títols més destacats són: El mestre de Kheops (premi Néstor Luján 1998), Jaume I el Conqueridor (2001) i Els ulls d’Anníbal (Premi Carlemany 2002). En el camp musical, trobem els germans Claret i Serra, tots dos, músics de projecció internacional i fundadors tant del Quartet Ciutat de Barcelona com de l’Escola de Música de Barcelona. Gerard Claret i Serra (1951), violinista, va rebre la Creu Sant Jordi l’any 1998 i entre el 2000 i el 2005 va ser director de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Actualment és el director de l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra (ONCA) i del Festival Internacional Narciso Yepes. D’altra banda, Lluís Claret i Serra (1951), violoncel•lista, és membre fundador de l’Escola de Música de Barcelona, on desenvolupa un activitat pedagògica. També va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi, l’any 1996. És, a més, membre del patronat de la Fundació Pau Casals, dedicada al músic que va ser el seu padrí de bateig, ja que era amic íntim del seu pare, Andreu Claret i Casadessús. Un altre músic de reconeguda vàlua és Marc Canturri (1976), baríton professional. Va comença la seva carrera als Petits Cantors d’Andorra i, després d’una audició amb Montserrat Caballé, va estudiar a Barcelona i a Colònia. El seu debut en l’òpera va ser a Sabadell amb Don Pasquale i el paper de Malatesta. Ha treballat amb grans directors, un dels quals, dins l’escena catalana, és Calixto Bieito. Juntament amb Marc Durandeau, va participar en el festival d’Eurovisió de 2009 per Andorra amb la cançó Estrelles d’or. També cal esmentar l’actor Marc Cartes (1970), el qual ha participat en serials d’èxit a Televisió de Catalunya com ara Laberint d’ombres, Ventdelplà i Kubala, Moreno i Manchón.

Els Fallaires D’Andorra la Vella fan que perduri una tradició molt estesa a les Valls, les falles enceses la nit de Sant Joan, els orígens de la qual es remuntarien, segons la llegenda, a l’època de Carlemany. Se’n poden trobar referències a l’obra Canigó de Jacint Verdaguer i al Butlletí núm. 148 del Centre Excursionista de Catalunya (maig de 1907). Històricament les falles es cremaven a totes les parròquies, però aquesta tradició va anar desapareixent. Tot i així, el Col•lectiu d’Activitats del Comú d'Andorra la Vella la va recuperar l’any 1987. Una falla tradicional s’aconsegueix enfilant a l’extrem d’una branca llarga de boix trossos d’escorça de bedoll que s’ha d’haver tallat a començament de juny. Els fallaires són qui, durant la revetlla de Sant Joan, s’encarreguen d’encendre-les i fer-les giravoltar tot creant la sensació que es tracta de rodes de foc. Aquests, que van vestits amb una capa violeta, segueixen les ordres del fallaire major, el qual duu una capa vermella i marca les figures i els moviments. Una altra entitat lligada a la cultura popular és la Gresca Gegantera d’Andorra la Vella, la qual fa ballar el gegants Carlemany i Ermessenda de casa Caboet, batejats el 2 d’agost de 1985. Carlemany representa l’emperador que va alliberar Andorra dels sarraïns i Ermessenda, la filla pubilla del vescomte de Castellbò que es va casar amb el comte de Foix, un dels fets que expliquen l’origen de l’actual coprincipat. Aquesta colla organitza també la trobada de gegants durant la Festa Major d’Andorra la Vella, el primer dissabte d’agost. Altres figures que hi ha dins la colla són Decret i Multa, capgrossos que representen autoritats andorranes, el drac Mitxelin, i en Martí, gegantó que representa un personatge pioner de l’esquí andorrà. El ball de gegants té com a singularitat que si hi ha alguna parella de noucasats aquell any, aquests fan ballar la parella de gegants i reben una rèplica de l’espasa de Carlemany. La colla andorrana té molt bona relació amb els geganters de Sant Pol de Mar i són una de les poques colles que fan un ball conjunt: el ball medieval. En relació amb això, val a dir que la vila d’Andorra la Vella està agermanada amb la ciutat de Valls i la població de Sant Pol de Mar. L’acte d’agermanament amb aquesta darrera es va culminar quan fallaires andorrans van iniciar el correfoc de la Festa Major de Sant Pol el 24 de juliol de l’any 2000. També dins l’àmbit cultural, trobem l’Associació Cultural de Residents d’Alto Minho i l’Esbart Dansaire d’Andorra la Vella, una associació que va néixer l’any 1981 amb l’afany de promoure les danses tradicionals entre la població. A més de fer perdurar una tradició, també es dedica a recuperar danses andorranes ja perdudes o en perill d’extinció. Un dels seus objectius és que els infants i els joves s’involucrin en la cultura del país a través de la dansa. Són els encarregats de representar el ball del contrapàs a la Festa Major d’Andorra la Vella, l’única ocasió anual de poder-lo veure. L’esbart, que ha actuat en diferents festivals internacionals. Actualment està format per una seixantena de dansaires dividits entre les seccions infantil i juvenil i el cos de dansa. Pel que fa al teatre, hi ha dues companyies destacades. L’una és la Companyia Líquid Dansa, la qual va néixer en el Brossart l’any 1999. A partir d’aleshores ha fet diverses performances i espectacles com ara Viure.com, o% M.G, Salut, diners i amor i Pensa/ment. La seva feina ha estat reconeguda amb el guardó Andorranes de l’any 2010. L’altra companyia és Somhiteatre, creada l’any 1991 pel Comú d’Andorra la Vella. Sota la direcció de l’actor i director Pere Tomás, ha representat obres com ara El bon doctor, de Neil Simon (1991), Sopar a quatre mans, de Paul Barz (1992), Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà (1993), El xal, de David Mamet (1995), El casament, de Bertold Brecht (1997), El Sac i la Biga, d’Isidre Domenjó (1998), i Dakota, de Jordi Galcerán (2004). Ha estat l’encarregada, a més, juntament amb alumnes de l’Aula de Teatre, de dur a terme les Visites teatralitzades de Don Francisco de Zamora, un recorregut nocturn pel casc antic andorrà per resseguir les aventures que aquest jutge hi va viure i que va plasmar en el seu diari de viatge. Per a més informació: www.andorra.ad Part del patrimoni immaterial d’Andorra la Vella es manifesta també a través de dues organitzacions que mantenen viu l’esperit d’una comunitat tradicional i solidària: el Sometent i la Consòrcia de Casats d’Andorra la Vella. Pel que fa al Sometent, es tracta d’una organització de participació ciutadana formada pels caps de casa que les autoritats locals convoquen en cas de necessitat. D’altra banda, la Consòrcia de Casats d’Andorra la Vella és una germandat d’ajuda mútua integrada per homes que ja apareix documentada l’any 1776. Sembla que també existia consòrcia a les Escaldes, Canillo, Encamp i la Cortinada, però la d’Andorra la Vella s’ha mantingut. Es poden conèixer més detalls d’aquesta agrupació amb el llibre La Consorcia d’Andorra, de P. Canturri.

Una part essencial del patrimoni de la parròquia és al centre històric d’Andorra la Vella, amb els barris del Pui, el Puial, el Barri Antic i el Cap del Carrer. Tota aquesta zona oferia fins ben entrat el s. XX l’aspecte tradicional d’un poble pirinenc, amb cases situades al llarg del camí ral i al voltant de la plaça major, des d’on surt tot un entramat de carrers estrets, empedrats i irregulars. Un cop passada la Segona Guerra Mundial, però, es va començar a modernitzar.

Són remarcables les antigues cases pairals Solana, Rossel, Molines i Guillemó, l’última de les quals va servir d’allotjament per a Jacint Verdaguer l’any 1883. Una de les construccions més emblemàtiques del barri del Pui és la Casa de la Vall, un edifici fortificat del s. XVI construït amb pedra del país i emplaçat sobre un penya-segat. De grans dimensions i de forma rectangular, és una mostra d’arquitectura mixta amb decoracions murals de temàtica religiosa i atributs defensius de tradició medieval, i és que, tal com proven alguns elements constructius, es va construir en una època que el país vivia immers en la inseguretat: disposa d’una torre triangular a la part posterior, d’una torreta en un dels angles, de matacans i d’espitlleres a la façana. Abans que l’any 1702 es convertís en la seu del Consell General, va pertànyer a la família Busquets, fet que commemora l’escut de la porta d’entrada i que duu inscrita la data de 1580, segurament l’any de la construcció. L’edifici també va ser utilitzat com a seu del tribunal, arxiu de la notaria i presó. Cap a l’any 1962 s’hi va realitzar una sèrie de reformes i actualment ofereix aquesta distribució: a la part central hi ha la sala dels Passos Perduts, amb pintures murals sobre la Passió que abans eren a la capella de la casa, la qual ara és el despatx del síndic general, al primer pis hi ha la sala de reunions del Consell General, amb l’armari de les Set Claus, una per a cada parròquia, i al segon pis hi ha el cap de casa, on hi havia el dormitori dels consellers. La Casa de la Vall s’ha convertit en el Parlament més petit d’Europa i té, en un edifici modern contigu, la seu del Govern d’Andorra.

Per a més informació i reserves: Oficina de Turisme, tel. (+376) 873 103 i [email protected]

Una altra construcció destacada és l’església parroquial de Sant Esteve, la qual, tot i que ha estat restaurada i ampliada, conserva encara el campanar i l’absis romànics del s. XII, aquest últim és el més gran i el més ric quant a decoració esculpida de tot Andorra. Una part de les pintures murals de la nau i el presbiteri, del s. XIII i atribuïdes al Mestre d’Andorra, actualment es poden veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya. L’església també conserva retaules barrocs. En un mateix recorregut pel centre històric podreu veure la Creu Grossa, una creu de terme d’estil gòtic que fa d’indicador de per on passava l’antic camí ral, i, una mica més allunyada, hi ha la capella de Sant Andreu, una construcció senzilla d’origen romànic. Dins de la parròquia, també cal esmentar el pont de la Margineda, que creua la Valira tot seguint el camí ral i que és el pont medieval més gran d’Andorra, i els temples de Santa Coloma i Sant Vicenç d’Enclar.

L’església de Santa Coloma conté, d’una banda, una nau i un absis preromànics i, d’una altra banda, el següents elements d’època romànica: un campanar circular, una talla de la Mare de Déu del Remei i unes pintures murals al fresc. Les pintures van ser arrencades durant els anys trenta, però l’any 2007 van retornar al Principat. Al temple, també s’hi pot trobar un retaule de l’any 1721 dedicat a la santa titular. Pel que fa a l’església de Sant Vicenç d’Enclar, de començament del s. VIII, és una de les primeres esglésies construïdes al país. Aquesta construcció preromànica es va inserir en l’arquitectura militar del roc d’Enclar, de la qual es conserven restes de la fortificació i del poblat medieval que hi havia assentat.&nbsp,

També són interessants de veure les escultures contemporànies, d’autors tant autòctons com estrangers, que hi ha dins la parròquia. En són una mostra La Noblesse du Temps, de Salvador Dalí (La Rotonda), Robot en suspensió, de Van Hoeydonck (Prada Casadet), i La Maternitat, de Subirà (Prada Casadet).

La parròquia d’Andorra la Vella està situada a l'ampla vall central i és travessada pel riu Valira. La capital, d’altra banda, es troba en una estreta plana fluvial i la població té ben a l’abast les zones verdes per a passeig, repòs i lleure del parc Central i els recs del Solà i de l’Obac. Per apropar-se més a la natura, només cal seguir camins com ara el de Palomera, el de Santa Coloma i la Margineda. La parròquia té cims ben eminents, tot i no ser els més alts del Principat: el Bony de la Pica (2.045 m), el pic d’Enclar (2.383 m) i el de Carroi (2.332 m).

Quant a vegetació, les zones més baixes de la parròquia estan cobertes per rouredes (sobretot), cultius, boixedes i alzinars. Més amunt hi ha presència de pinedes de pi roig i de pi negre amb sotabosc d’abarset, nabiu i boixeroles, i les zones més altes estan ocupades pel prat alpí. A banda d’aquestes espècies, cal tenir en compte els boscos de ribera situats als marges de rius i torrents i les formacions rocoses del massís d’Enclar.

Pel que fa a fauna, les rouredes i alzineres estan poblades d’esquirols, mallerengues i lirons, entre d’altres. Que la naturalesa que envolta la parròquia més petita és igual d’espectacular que les altres ho proven paratges com ara la vall d’Enclar, una de les valls més riques tant paisatgísticament com en flora i fauna. Els seus boscos caducifolis de verd exuberant durant els mesos més càlids es tornen rogencs i grocs a la tardor. Hi ha la presència de saücs, boixos i gaverneres i s’hi poden veure astorets, milans i, fins i tot, algun falcó peregrí. En destaca, però, la població d’isards, que és la més important del Principat. D’altra banda, des de Prat Primer fins al refugi de Claror tornem a trobar la marmota. És una zona d’arbustos baixos amb branques flexibles que poden suportar el pes de la neu a l’hivern. Més a la vora de l’estany de la Nou, ja hi trobem pinedes de pi negre. Aquest estany, a diferència dels altres estanys pirinencs, presenta la particularitat que es nodreix de les aigües freàtiques que surten del subsòl i és, a més, l’estany amb les aigües més calentes del Principat.

Ara bé, un dels paisatges naturals i culturals per excel·lència tant de la parròquia com de tot el Principat és la vall del Madriu-Perafita-Claror, situada a la conca hidrogràfica del riu Madriu i declarada patrimoni mundial per la Unesco. Distribuïda entre les parròquies d’Andorra la Vella, Encamp, Escaldes-Engordany i Sant Julià de Lòria, ocupa un 10% del territori total del país i, a causa de la seva importància, és l’única gran vall andorrana que es manté sense un accés rodat. Per descobrir bé el patrimoni natural que envolta el nucli urbà, hi ha una sèrie de camins de durada i intensitat diversa que es poden fer com a itineraris ecoturístics, amb l’acompanyament d’un guia que us ajudarà a interpretar l’entorn. En són alguns exemples el camí de Sant Vicenç d’Enclar (que comença al nucli urbà, és de nivell mitjà i té una durada de quatre hores), un dels millors indrets d’Andorra per observar rapinyaires, el camí de Prat Primer, on es poden veure marmotes, l’estany de la Nou, el punt més alt dels itineraris proposats, el camí de la Costa, que transcorre per una gran roureda i una zona molt ombrívola, el camí del Serrat, amb les seves alzines i diverses espècies de mallerengues, i els boscos de Solobré i Palomera, boscos madurs de pi roig on creix molt espígol.

D’altra banda, els amants de l’escalada podeu pujar fins als cims més emblemàtics de la parròquia i, com a via ferrada, es pot fer el recorregut de Sant Vicenç d’Enclar, amb prop de 270 m de desnivell i una dificultat mitjana.

Per a més informació i reserves, Oficina de Turisme d’Andorra la Vella: tel. (+376 873 103) i [email protected]

PROP D’AQUÍ

L’Anella Verda és un continu natural al voltant de la ciutat articulat per enclavaments de diferent valor (ecològic, paisatgístic, històric i cultural) i que permet valorar la perifèria de la ciutat des del punt de vista ambiental i sociocultural. El paisatge que engloba (on s’inclou tant el rec del Solà i de l’Obac com altres espais de la parròquia) ens dóna informació de l’evolució de la parròquia i la configuració de l’espai urbà, i ens dóna a conèixer els recursos existents i l’organització social a través de la història.

Consta de tres itineraris interpretatius: La transformació del paisatge agrícola, El creixement i la urbanització de la Vall i L’ésser humà i la seva adaptació als riscos naturals.

Per a més informació i reserves, Oficina de Turisme d’Andorra la Vella: tel. (+376 873 103), www.andorralavella.ad/anellaverda i [email protected]