El casal de Can Xoroi està situat al bell mig del poble de Fornalutx. L'edifici va ser adquirit per l'Ajuntament l'any 2002, amb l'objectiu de destinar-lo a centre cultural. Les primeres notícies que tenim de la tafona, situada dins aquest casal, són de l'any 1888, encara que, amb tota seguretat, ja funcionava temps abans. La família Mayol la va comprar el 1918 i es va reformar trenta anys després, el 1947, amb la maquinaria que hi podem veure a l'actualitat. El trull donar pas a la màquina de trullar i la premsa de biga va ser substituïda per l'actual premsa hidràulica, fabricada a Alcoi (Alacant). Així mateix, es varen habilitar els presents dipòsits de tria de l'oli, alhora que s'abandonà l'antiga botiga d'oli. També es va abandonar l'estable on s'allotjava la bístia. Aquesta va ser la darrera tafona que va funcionar a la vila de Fornalutx, al final de la dècada dels setanta. El Departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca, en el marc del Programa de restauració del medi rural i en col•laboració amb l'Ajuntament de Fornalutx, ha restaurat l'arquitectura i els elements de producció d'aquesta tafona, la botiga d'oli i l'estable.

La tafona de Can Xoroi fou restaurada per el departament de Medi Ambient del Consell Insular de Mallorca entre l’any 2008 i 2009. La intervenció consistir en rehabilitar l’espai arquitectònic i l’equipatge industrial de la tafona. Al mateix temps, l’estiu de 2009, l’Ajuntament de Fornalutx encomanava a Clara Matheu i Jaume Pinya la restauració del dipòsit de teules pintades que havien quedades sense restaurar quan s’inicià la primera reforma de l’edifici. Les teules de la volada de Can Xoroi en una primera intervenció foren restaurades per l’equip del Sr. Antonio Perla l’any 2004. L’any 2006 la restauradora Clara Matheu i el pintor Jaume Pinya inicien una segona fase de restauració d’una part de la col•lecció municipal, col•lecció que bàsicament eren les teules que l’equip d’Antonio Perla no havia acabat de restaurar i les teules que per donacions de particulars tenia l’Ajuntament. Dins aquesta segona fase és tractar de consolidar i netejar els exemplars, i, en alguns casos fer una restauració definitiva, fet que va permetre veure les patologies més adients de les teules a més de crear un primer inventari i plantejar-ne una futura ubicació de les teules. Emperò fou a l’estiu de 2009, quan en una tercera fase de restauració i de l’entrada al dipòsit municipal d’exemplars provinents de col•leccions particulars, que l’ajuntament de Fornalutx és plantejar la possibilitat i a manera experimental d’ubicar la col•lecció de teules pintades a l’entrada del casal de Can Xoroi i obrir-lo al públic. Una acció important que dotar a les col•leccions i donacions de teules pintades un marc jurídic i administratiu. Finalment a l’octubre de 2009 s’obri l’espai de Can Xoroi al públic. Fornalutx té per primera vegada un lloc a on es pot gaudir d’una part del seu ric patrimoni: el món de la producció de l’oli d’oliva i les creacions pictòriques sobre teules que els mestres picapedrers ens deixaren. És a partir d’aquest moment quan s’obri una responsabilitat i una voluntat ferma de poder establir uns objectius culturals. Objectius que s’adaptin a la demanda d’una societat cada cop més exigent amb el seu patrimoni i al mateix moment poder desenvolupar la tasca de conservació i d’investigació. Una proposta valenta sens dubte, la que assumeix l’Ajuntament de Fornalutx, en una època de certa confusió política i econòmica que es reflexa en una manca de recursos i d’una absència d’estratègies significatives que ajudin a aconseguir les necessitats pròpies del que podia ser un futur museu. Tot i això, hem de destacar la gran oportunitat de tenir a Fornalutx un punt a on oferir un espai que enriqueixi l’excepcionalitat del seu paisatge i territori i que vetlla per el seu patrimoni. Un patrimoni que ha vist com un públic divers i de llocs diferents gaudien de la seva singularitat. Des de la seva d’obertura al públic han passat per Can Xoroi nombroses associacions i escoles que ha permès de crear visites guiades i al mateix moment la participació d’activitats, com la de fer sabó d’oli. A més de d’un públic especialitzat provinent de la universitat , les visites d’un turisme de qualitat i nombrós públic sensible al fet cultural. Tot i la dificultat de crear activitats, cal remarcar uns del moments més emotius de Can Xoroi que fou la posada en marxa de la tafona i tornar fer oli, guiats per els darrers tafoners de la comarca en Benet Vicens i en Jordi Arbona. També cal mencionar el tast de vins de la comarca de Sóller i Fornalutx o la visita dels membres del consistori de Strembo, poble situat a la regió del Trento al nord d’Itàlia. L’esforç de l’Ajuntament de Fornalutx es veu recompensat amb l’ajuda que l’ Institut d’Estudis Baleàrics realitzar en la retolació i la publicació d’un tríptic en cinc idiomes sobre les teules pintades de Can Xoroi. Per últim constatar l’esforç d’un municipi no gaire acostumat a tenir una presencia cultural objectiva, ni la costum de tenir viva la riquesa patrimonial custodiada.

Sembla que el poble de Fornalutx és l’evolució d’una primitiva alqueria visible en la forma dels carrers més antics ubicats a la part alta del poble. Els carrers són estrets, de traçat irregular, amb un pronunciat pendent i per a vianants. L’estat de conservació del teixit urbà és bo. L’any 1972 fou declarat lloc històric protegit i al 1983 fou guardonat amb el segon premi nacional d’Embelliment i Millora dels Pobles Espanyols. També ha rebut el premi Alzina del GOB, 1985. Cases típiques de muntanya que destaquen per la seva senzillesa i monumentalitat. Cases de tres plantes: principal, primer pis i porxos. Són vivendes de pedra de grans dimensions i amb pati a la part interior. Es conserven cases d’època medieval i es dona l’estil modernista en alguns casos i concretament a les façanes dels edificis. Destaquen decoracions en les parts interiors de les teules (òxid de ferro i manganès) testimonis de la signatura del mestre d’obres i vestigis identitaris com poden ser els religiosos. ITINERARI 1. Del carrer Major pujant pel carrer des Metge Mayol. Casa de la Vila o can Arbona es conserven la torre i els escuts familiars. La torre de defensa és del segle XVII i l’edifici s’organitza a partir d’un pati d’entrada. Avui en dia es troben les dependències de l’Ajuntament, de l’Associació de Gent Gran, la Biblioteca, la Policia Local i can Xoroi, el museu de la vila. Seguint pel carrer Major i agafant el carrer del Metge Mayol, Can Borràs, on habità el metge qui desenvolupà la seva professió des de una visió humanista. Al mateix carrer, al número 10 Sa Casa d’Amunt, també amb una torre de defensa datada entre els segles XVIII-XIX. Al número 6 Can Reió, on es pot contemplar l’influencia modernista d’arrels franceses com s’inclou dins l’estructura urbana de Sóller. Aquest és el carrer més emblemàtic de Fornalutx, característic pels seus escalons o “raietes”. Al final del carrer, a mà dreta, Ca ses Escolanes amb un interessantíssim repertori de teules pintades. Cap a l’esquera envoltem l’església parroquial del segle XIII i dedicada a la Mare de Deu de les Neus. Just davant l’església, Can Xandre i entrant pel carrer de Sant Sebastià al número 1 la casa pairal del fill il•lustre de Fornalutx, el compositor i músic mossèn Joan Albertí Arbona (1850-1916). Al número 8 del mateix carrer Can Marqués amb una fornícula on es troba una escultura de Sant Sebastià a la seva façana. Aquest sant fou venerat des del segle XVII en protecció a la pesta que assolí l’Illa. Al final del carrer de Sant Sebastià la Posada de Bàltix, antic casal de vila dels senyors de la possessió de Bàltix. Al carrer de Sant Joan número 1, Can Bisbal una de les cases més antigues del poble i la qual conserva l’entrada. Continuem fins a la plaça d’Espanya on es troba una font que rep aigua de la de l’Alqueria. Des de la plaça prenem el carrer de Sant Bartomeu, el que du a Sóller i entrarem pel carrer de l’Alba. Al número 22 el Convent de les Monges avui en dia convertit en hotel. Al número 26, Can Reus on es pot gaudir de l’influencia modernista i de l’art Deco de la seva façana i que respon a un exemple d’emigrant que tornà enriquit de França al segle XIX. Igualment, al mateix carrer Can Amengual, amb barana de ferro forjat d’estil Modernista. Molt a prop les Rentadores Públiques existents des de 1775. Al carrer del vicari Solivellas la casa amb el mateix nom i on també es pot gaudir de la vista de les teules pintades a les darreries del segle XVIII. ITINERARI 2. Entrant a Fornalutx des de Sóller. Arribant a Fornalutx des de Sóller trobarem la Creu de Fornalutx construïda el 1974. Aquest carrer és el de Bellavista i just quan trobem un pàrking a l’esquerra, contraposat a l’altra banda el carrer del Sol, un poc més amunt el carrer dels Toros on s’ubica l’antic casal de can Verdera, avui hotel de luxe i un poc més amunt, al número 2 del carrer Joan Albertí Arbona, Cas Bufó amb façana d’estil modernista. Seguint el carrer arribem al de la Pau amb un magnífic camí empedrat que ens duu al cementiri municipal construït al segle XIX substituint la tradició antihigiènica d’enterrament a l’església. Des del cementeri trobem fites que ens indiquen el camí cap a Sóller per Binibassí (de l’àrab benibàssim: fills del rialler), una finca amb torre, font i cases del segle XVI i on hi podem veure teules pintades datades del segle XVIII. ITINERARI 3. Del carrer Major cap es carrer de Sa Font. Des de la plaça d’Espanya agafant el carrer Major cap a la muntanya, el carrer de la Font. A Cas Pollencí on es conserven les teules pintades i Can Xoroi, avui el museu de la vila on es conserva una col•lecció de teules de tota l’Illa i la tafona del poble. Al número 7 del mateix carrer les cases del Poador on es pot llegir l’inscripció “Qui com es jove no treballa, com es vell jeu a la palla”. Seguint pel camí de la Domenega ens trobem amb una panoràmica on la pedra en sec és la protagonista indiscutible. Per aquest camí passem per la possessió coneguda com es Mas i seguin el curs del torrent arribem a la font de s’Alqueria que proveeix d’aigua a quasi la totalitat d’horta i a la vila. Es d’aquí podem contemplar s’Alqueria, un grup de cases antigues de les quals destaca Can Pintat amb teules pintades del segle XVIII. POSSESSIONS Aquestes possessions són d’herència d’aquella Mallorca que basava la seva economia rural en els recursos de la muntanya: l’oli, la llenya i el carbó. Bàltix d’Avall, del mirador des ses Barques fins a Cala Tuent, amb torre de planta circular del segle XVII i capella independent del segle XVIII. Avui en dia és un agroturisme. Monnàber: sota els espadats del penyal del Migdia. És una alqueria que es dividí al segle XIII entre diferents cavallers. La hipòtesi sobre la seva etimologia es planteja entre el llatí i l’àrab “muntanya de flors”. Les cases són compactes i dividides en tres plantes, un conjunt de petites construccions l’envolten. Inclou una capella a l’interior de la casa pairal. Ses Cabanes, a la Serra de Son Torrella sota l’esguard del penyal Xapat, trobem un conjunt de cases que conformen la possessió. Moncaire que ocupa l’àrea més alta de la vall del torrent de Na Mora. Construïda al segle XVI fou dedicada al conreu de vinya, cereals, llegums, olivars, hortalisses, a més té un extens alzinar i garrigues. Hi ha altres possessions com Es Clot o Es Mas. PUIG MASCARÓ, GUILLEM I VIUDES GINESTRA, CARME, (2002), Guies dels pobles de Mallorca. Fornalutx, Hora Nova, Mallorca.

AJUNTAMENT DE BANYALBUFAR, (2009), Diagnòstic de l’Agenda 21 de Banyalbufar, Ajuntament de Banyalbufar i GRAM.cat, Banyalbufar.

ALBERTÍ, BENET, (1997), Banyalbufar a l’ombra de la falange, Edicions Documenta Balear, Col•lecció La Guerra Civil a Mallorca poble a poble, Palma.

&nbsp,ALBERTI, ROSSELLÓ I VIBOT, (2002), Son Valentí, Son Balaguer, Ses Mosqueres, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 3, Palma. DD.AA., (1998), Banyalbufar i la seva història, Ajuntament de Banyalbufar, Palma. DD.AA., (2009), Banyalbufar: geografia i medi ambient, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 6, Palma.

LLOFRIU, PERE, (2003), Banyalbufar: plantes i arbres monumentals, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 4, Palma.

ORDINAS MARCÉ, GABRIEL I REYNÉS TRIAS, ANTONI, (2002), Guia de la Mancomunitat de Tramuntana: Banyalbufar, Esporles, Estellencs, Puigpunyent, Mancomunitat de Tramuntana, Palma, 2002.

ROSSELLÓ, RAMÓN I ALBERTÍ, JAUME, (1995), Història de Banyalbufar segles XIII-XVI, Lleonard Muntaner Editor, Llibres de la Nostra Terra 14, Palma.

SEGURA I SALADO, JOSEP, (1998), Vigilància marítima a Banyalbufar, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 1, Palma.

VALERO, GASPAR I ALBERTÍ, JAUME, (2000), Banyalbufar, guia de passeig, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma.

VIVOT, TOMÀS, (1999), Sa Mola de Planícia: el vessant nord-oest, El Gall editor, Grup Excursionista de Mallorca, Palma.

VIVOT, TOMÀS, (1999), Son Bunyola, un mar de noms, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 2, Palma.

Dins el poble:

l’Església parroquial de la Nativitat de Maria: es troba situada a&nbsp, la plaça de Banyalbufar, perpendicular a l’Ajuntament i data de la segona meitat del segle XIII. L’actual orgue que trobam al seu interior prové de l’antic convent de Santo Domingo de Ciutat 1847. L’instrument s’atribueix al dominicà Vicenç Pizà del segle XVII i mostra decoració pictòrica floral i conserva les tecles originals. El retaule major és d’estil classicista i obra del fuster Mateu Colom 1787. El retaule de St Pere és el més important de tots, el que fou substituït pel de Mateu Colom i és obra de Gaspar Oms (1584). És un retaule pictòric. Dins l’església també cal visitar la figura de Santa Maria de Banyalbufar.

Les cases de Sa Baronia:&nbsp, edifici paral•lel a l’església però creuant el carrer principal cap a la mar, , exemplar d’arquitectura civil del segle XVI al carrer Baronia i de l’estirp mallorquina dels Torrella. Actualment és un Hotel i val la pena visitar-lo.

Cas Cosí: al mateix carrer que l'anterior però al número tres trobam un exemple important d’arquitectura civil que data de 1661.

Cas Batle Negre: es troba a l’altre costat de la plaça de la Vila, pel carrer Jeroni Albertí.

Vestigis de torre de defensa: al carrer de l’Esperit Sant 13, i Son Borguny, al carrer Borguny 1, també del segle XVI trobam aquests vestigis que destaquen per la conservació de&nbsp, en la seva estructura. La de Son Borguny es pot veure des de l’exterior. Continuant cap amunt pel carrer Font de la Vila, al nº 2

Son Vives i Son Albertí: són&nbsp, del segle XVII i destaquen per ser petites finques dins del nucli urbà.

Es Penyal: del mateix estil, es troba al nord oest de la vila, pujant pel carrer del darrera de l’església amb el mateix nom que les cases.

Ca Ses Monges: es troba al costat de la mar,&nbsp, al carrer Font 6 és un edifici del segle XIX on s’instal•laren les monges agustines qui desenvoluparen un gran paper dins l’ensenyança i l’ higienisme.

A les afores:

Camí Vell de Correu (Esporles- Banyalbufar): pujant per la Costa de Sant Pere, carrer de l’església de Sant Pere d’Esporles torbem l’iniciï del camí del Correu que fou restaurat el 1999 per l’Escola de Margers contractats pel Consell de Mallorca. Seguint el camí passem pel Pont de la Turbina fins més amunt de la cruïlla de la Granja des d'on hem de creuar la carretera pel punt denominat Garrover Cremat. Ara ja ens endinsem dins del bosc d’alzinars. Prest ens trobem amb un portellet, el que separa els termes d’Esporles i Banyalbufar. Passem per les cases de Ses Mosqueres, Son Valentí, que és una finca del segle XVI amb cases i torre, per continuar i arribem a la bassa des Coll des Pi. Continuem ara baixant per un camí pedregós fins a la Font de la Vila vora el torrent den Roig i que obri camí a l’aigua per diferents síquies. Arribem a Banyalbufar pel camí que surt de la plaça de la Vila o de l’Ajuntament.

El camí de la volta del General i el camí baix de Son Bunyola: des de la carretara C-710, Pollença-Andratx, per la zona de la mar, zona de costa cap a Deià. Son Bunyola amb restes d’un talaiot i d’una necròpolis prehistòrica, també es conserven dues alqueries musulmanes del segle XIII, la de la Torre Roja (avui a les actuals cases de Son Coll) i l’alqueria de la Torre. L’any 1920 un incendi devastà la possessió i l’any 1931 Josep Puig i Canals comprà la propietat, reformà i engrandí les cases, edificà la torre rodona i arreglà les marjades. La torre quadrada del segle XVI encara es conserva. També es conserva la capella d’estil neogòtic i la tafona. Son Balagueret: de la que destaca la portalada de les cases d’arc redó i la torre d’origen tardomedieval. La façana sud es troba el matacà, element constructiu per poder atacar i respondre e l’enemic. Pel Camí de Baix ens apropem al penyal erecte que s’aixeca paral•lel a la mar, la Punta de l’Àguila. A baix, la platja des Carregador i el Carregador de ses Garroves, emprat pel comerç marítim de productes agrícoles. Més endavant la platja de Son Bunyola amb els escars de barques o “alcoves”. El Port des Canonge esdevé del fet que el canonge de la Seu, Miguel López, era propietari de part d’aquesta contrada allà al segle XV i formava part e la possessió de Son Coll. A mitjans del segle XX s’urbanitzà la zona.

La Mola de Planícia (de l’Ajuntament al Pas de sa Mola a l’Ajuntament) Partint de la plaça de Banyalbufar, la de l’Ajuntament cap el camí de Correu i de la Font de la Vila, passem per Ca es Batle Negre i per Son Borguny, poc després ens trobem amb les restes de la que fou la factoria de guix de Son Sanutges amb les cases del segle XVI. Un poc més endavant S’Arboçar, una possessió del segle XVIII amb tafona i coberta de fusta a dos aiguavessos. Continuant pel Camí de Planícia ens trobem amb el forn de calç des camí des Carro i amb l’aljub des Porxo. Avançant per l’alzinar els Aljubets, una mostra del sistema hidràulic tradicional amb dos dipòsits d’aigua ben diferenciats. Uns deu minuts entre alzines ens trobem al Puig de la Mola que ens dur a Planícia pel camí d’Estellencs. Les cases de Planícia ocupen una situació privilegiada en mig de la vessant de la Tramuntana. Al segle XIV era una alqueria i al segle XVII tenia tafona, molí de sang, un alambí per elaborar aiguardent i un celler de vi, encara que l’olivar fou l’activitat econòmica de primer ordre. L’edificació és complexa i compta amb estances pels collidors d’olives. Tornant cap a Banyalbufar pel camí des Carro ens tornem a trobar al camí de s’Arboçar des don voltam a l’esquerra per agafar el camí de Sa Font des Garbell, un dipòsit d’aigua d 1900. Tornant al camí principal i endinsant-nos pel pinar arribem a les cases de Es Rafal de Planícia, unes cases molt antigues amb torre de defensa.

Zona de costa cap a Estellencs: Sa Torre des Verger o de Ses Ànimes (Sa Torreta), s. XV. Situada entre al carretera de Banyalbufar a Estellencs configura un indret panoràmic emblemàtic de la Tramuntana. La torre de guaita apareix damunt el penya-segat i data de 1579. La torre prenia els focs, senyals de fum i foc, que feia la torre de la Pòpia (Sa Dragonera) i a la vegada donava els seus senyals a la torre de Trinitat (Valldemossa), Pedrissa (Deià), Pedrapicada (Port de Sóller). Davant notícies de naus hostils es feia sonar el corn.

Marjades:&nbsp, per ventura l’element patrimonial més valuós i significatiu de Banyalbufar, si hi ha alguna cosa que el defineix, són les marjades (que malauradament es perden...). Gran quantitat de rotlles, sitges, barraques de carboner, forns de calç, etc.

Fonts:

DD.AA., (1998), Banyalbufar i la seva història, Ajuntament de Banyalbufar, Palma.

VALERO, GASPAR I ALBERTÍ, JAUME, (2000), Banyalbufar, guia de passeig, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma.

VIVOT, TOMÀS, (1999), Son Bunyola, un mar de noms,

VALERO, GASPAR I ALBERTÍ, JAUME, (2000), Banyalbufar, guia de passeig, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma.

Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 2, Palma.

Hi ha dues escultures en bronze de 2008 realitzades per Toni Bosch al carrer de la Nova: una és un pescador i l’altre una recollidora de tomàtiga.

Itineraris, camins i punts d'interès a l'entorn de Beuda: El Castellot, Sant sepulcre de Palera, Lligordà, Segueró, Pedró de St. Miquel, Falgars, Sant Llorenç, Santa Llúcia, etc..

La nostra història, el medi natural: Uns paratges únics, entre boscos d'alzines i ermites romàniques, recorrent els camins dels bandolers i dels maquis.

Què fem al Centre d’Informació de Sant Esteve de Palautordera?

&nbsp,

Informació sobre el Parc Natural del Montseny.

Organització de sortides pedagògiques pel Parc Natural del Montseny per a escolars i també per al públic familiar.

Informació sobre el municipi de Sant Esteve de Palautordera.

Venda d’entrades del Casal Municipal Pare Casals.

Inscripcions i venda de tiquets d’actes populars (aplecs, curses, botifarrades...).

És la seu de l’Associació d’Empresaris Turístics Montseny i des d’aquí es realitzen tasques administratives i de dinamització de l’associació (organització de fires de turisme, mostres gastronòmiques...).

Exposició i venda de productes dels artesans de la zona.

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Mireia Puig&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

PATRIMONI
Per conèixer Deià s’ha de fer passejant pels seus carrers estrets, traçats a partir de l’edat mitjana i durant la dominació musulmana. Un possible inici pot esser des de l’Ajuntament. Aquest edifici no és l’original ja que fou reformat en una segona etapa constructiva, de la primera, tan sols es conserva l’estructura de l’edifici i les columnes renaixentistes que sostenien “es porxo”. Fou l’Arxiduc Lluïs Salvador d’Àustria qui se les endugué al Mirador de sa Pedrissa, on encara romanen les cinc columnes. Cap a la dreta, pujant per es carrer des Porxo trobam l’amfiteatre Joan Mas, construït durant els anys setanta del segle vint, està dedicat a l’escriptor deianenc. Seguint la pujada pel carrer del Puig cap a l’església de Sant Joan Baptista, estam recorrent&nbsp, el que era l’original límit del poble de la zona nord-est, les cases de la dreta són del segle XX i on abans era un camp d’oliveres. I així, és com, arribant a l’església ens podem donar per introduïts dins del teixit urbà: cases de pedra de dos pisos amb una habitació, la cuina i el rebost a la planta baixa, i com no un petit corral amb hort i vistes, les habitacions al primer pis, i al tercer, els porxos.
Església Sant Joan Baptista està situada a dalt del Puig sobresortint sobre la resta d’edificis. És una construcció d’una sola nau coberta per una volta de mig canó amb planta quadrada, amb una torre de defensa al seu costat. La primera noticia que es té d'aquesta església data de 1497, any en què està documentat un oratori sota l'advocació de la Mare de Déu del Roser, si bé durant el segle XVIII fou reconstruïda degut a les destrosses que provocà un incendi. Al seu interior s’hi troba el Museu Parroquial on es conserven obres d’art religioses i objectes devocionals. Destaca una talla de fusta de Sant Sebastià, datada al segle XIII, un Nin Jesús de Praga, una pica baptismal d’època romànica i el retaule barroc dedicat al patró del poble. En front de l’església, el monument a William Waldren, arqueòleg nord-americà que trobà el Myotragus balearicus, espècia extingida que visqué fa uns 5.000 anys i que és similar a la cabra actual, i assentaments prehistòrics tant a Valldemossa com a Deià.
A la part de darrera de l’església el Cementiri Municipal, un dels llocs des d’on es pot gaudir de belles panoràmiques. Entre les seves làpides hi ha les d’algun personatge rellevant que residí a Deià, com l’escriptor i poeta anglès Robert Graves. Entrant al cementeri i cap a la dreta podem contemplar la part nord-est del poble: a l’est i creuant la carretera que ve de Palma veiem el luxós Hotel La Residéncia, que s’estén per les antigues possessions de Son Moragues, Son Canals i part del llogaret de Son Fony, més a l’est, la finca de Can Forcimany, nobles italians parents dels Visconti, girant la vista cap a l’oest, just abaix del cementeri, el barri de s’Escola Nova, cases de construcció moderna que han guanyat terreny als camps d’oliveres. Per s’Escola Nova, el camí de Son Boi que ens duu a la Cala de Deià, on encara ara romanen un parell de casetes de pescadors. Les vistes, des de l’altra banda del cementeri es pot apreciar el que és i fou Deià: el barri d’Es Clot. El carrer que el creua puja des de sa Cala fins el refugi de Son Boi. Però abans de ficar-nos al nucli urbà del poble, des de les vistes d’aquesta part del cementeri, cal anomenar el Puig des Teix, a l’altra banda de la carretera de l’Arxiduc i que es reconeix perquè el seu cim sobresurt entre els altres, als seus peus i havia el molí d’aigua, actual hotel Es Molí, i en mig es Castell des Moro, construcció ancorada a la roca d’època musulmana i des d’on es vigilava l’entrada de desconeguts invasors, així com Son Rul•làn, antiga finca on es diu que hi ha pistes dels templaris a les seves parets i on es trobaren àmfores d’època romana. Seguint el camí, des de l’església baixant cap a la dreta pel carrer Ramón Llull o sa Costa de ses Monges, perquè hi vivien ses monges franciscanes, desembocam a sa Costa d’en Topa. Baixant, arribam al carrer des Clot on el primer que veim són les restes del segon molí, adaptat avui a una vivenda. Aquest carrer des Clot era antigament el curs del torrent des Racó. Sa Font Fresca, que es troba a la part alta des carrer des Clot, recull&nbsp, l’aigua de sa font des Racó, al nord-est i natural de muntanya, i desemboca al torrent amb el mateix nom. Per un altra banda, sud-est, hi ha una altre sortida d’aigua, la des Salt des Puig des Teix, i que desemboca al Torrent des Salt. Aquests dos torrents es troben al refugi de can Boi i formen el torrent Major que arriba fins a la mar per la Cala de Deià. Cal remarcar que sa Font Fresca durant les plogudes provoca desastres, no bastant-li la sortida del torrent, la seva aigua corr pel carrer del Clot. Seguint la ruta del decurs del torrent des Racó, cap a la dreta els Llevadors des Siquió i, just devora i separats per un pontet, Sa Bassa de can Bi. Un pot pujar al Puig per aquest caminoi que obri es pontet, pel que es coneix com el camí de Can Pabó. Es Clot està format per grups de cases de pedra que surten de la mateixa roca, com si fossin cases penjades. Cada petit nucli de cases té carrerons delimitats per marges que s’enfonsen i apareixen seguint les formes geogràfiques del poble, per aquesta raó el carrer des Clot està dins la Ruta de la Pedra en Sec, representada pel refugi excursionista de Can Boi. Baixant es carrer des Clot desembocam al Camí des Ribassos que baixa a la Cala de Deià i on trobam els llevadors des Clot, reformats perquè encara s’utilitzen. A l’altura dels llevadors des Siquió unes escales, es carreró de can Borino que pugen cap a sa font Ufana i a sa carretera que ve de Palma i va cap a Sóller, la de l’Arxiduc Lluís Salvador, on des de fa un any l’Ajuntament ha condicionat una rampa molt còmoda pels passejants.
Les Capelletes de la Via Crucis es troben a dalt de les escales&nbsp, anomenades “La costa de'n Topa", que parteixen del carrer del Clot i acaben al carrer del Porxo. La Via Crucis són rajoles pintades que segueixen la volta al Puig fins a la Església.&nbsp, &nbsp,
A l’altra banda de la carretera, cap a ses muntanyes, es camí des Racó que puja a sa font des Racó per unes escales bastant pronunciades. Des de aquest zona també es gaudeix d’unes meravelloses vistes, una panoràmica hermosíssima a l’hora del migdia. Pel camí des Racó es llogaret de sa Vinya Vella i a la dreta Can Forcimany, finca renaixentista amb escut de 1618 que actualment és propietat del pintor mallorquí Joan Miralles.

&nbsp,

&nbsp,