DANSES POPULARS

Segons conta aquesta llegenda, el castell de Torrall s’havia aixecat al terme d’Àger, prop de la cova dita encara de Torrall, on s’hi van fer forts els cristians en temps de la invasió agarena. Entre el castell i la cova es van refugiar les dones, la mainada i els vells que no podien prendre part en la lluita, mentre que els homes joves i valents es van estendre pel país per guerrejar amb la moraima. Sabedors els sarraïns que els del castell no eren gent forta, el van assetjar pensant retre’l per la fam. Els dies passaven i els pobres assetjats acabaven els queviures. Llavors se’ls va acudir alimentar tan bé com van poder la darrera vaca que els quedava i, ben grassa i rodona, la van estimbar un dia muntanya avall perquè anés a parar al campament sarraí. Quan els musulmans van veure aquella bèstia tan grassa van creure que els assetjats devien disposar encara de moltes provisions, amb la qual cosa van decidir aixecar el setge. I així van salvar-se els refugiats, que ja estaven a les últimes.

Els enderrocs del que fou el majestuós castell d’Àger encara els podeu veure avui si hi pugeu. Diu la llegenda que la dama d’aquest castell era la més bella i gallarda, a més de gentil i simpàtica, que mai ulls humans haguessin pogut veure. Aquesta bella dama va aixecar molts sentiments d’amor i matrimoni, però només un va ser l’escollit. Un dels que també se’n va agradar fou l’ermità de Pedra, el qual es va enamorar perdudament de la dama, però tot i que li va manifestar el seu sentiment, la jove senyora va optar per un gallard jove. Arribada l’hora de contraure matrimoni l’ermità va dir-li si almenys li permetria de casar-la, a la qual cosa contestà afirmativament la senyora del castell d’Àger. L’ermità va emmetzinar les Sagrades Formes amb què havien de combregar els nuvis, i també la seva. D’aquesta manera van morir tots tres.

Es conta que sant Pere va venir a predicar la paraula de Crist a terres catalanes, però com que tenia tanta feina, no va poder passar per tots els llocs, entre els quals hi ha la vall d’Àger. Quan ja era porter celestial es va assabentar que en el decurs dels segles en aquesta vall s’hi havia construït una bella col·legiata en honor seu, la qual cosa li va plaure i li va retornar el desig de conèixer aquest lloc. Un bon matí va arribar a les portes del cel un jove i li va demanar permís per entrar al regne, sant Pere li va preguntar d’on venia i quina havia estat la seva vida. El jove, que era estudiant, molt devot, li va dir: - Jo sóc un pobre estudiant, que vinc de la vall d’Àger, i si bé poc he estudiat, sempre a vós us he pregat. Sant Pere, en sentir aquella resposta, va recordar el propòsit de visitar aquesta contrada. Va deixar passar l’estudiant cap al cel i se’n va anar a trobar Nostre Senyor per tal de demanar-li un parell de dies de vacances per recórrer aquesta vall, perquè tota la seva vida ho desitjava i no ho havia complit. Nostre Senyor li concedí els dos dies, però va demanar-li que sobretot no estigués fora ni un minut més dels dos dies.

Així, sant Pere va baixar a la terra i va anar seguint la vall d’Àger, i es va entusiasmar tant que va oblidar-se de l’encàrrec&nbsp, de tornar al cap d’un parell de dies, i així, d’aquí cap allà, quan se’n va adonar havia passat ja una setmana. Quan va tornar al cel, Nostre Senyor el va reptar i no el volia deixar entrar per la seva negligència en el càrrec, però sant Pere diu que li va respondre: - Senyor, si de tothom és ben sabut que Vós vau fer el món en sis dies, que dos els vau esmerçar en fer aquesta bonica vall i que el setè, el dia que vau reposar, hi vau anar a descansar, com voleu que jo no m’entretingués contemplant aquesta obra vostra tan perfecta i tan bella? Nostre Senyor es va sentir afalagat pel reconeixement de la seva obra en aquest raconet del món i no va tenir arguments per replicar el bon sant Pere, el qual va tornar a entrar a la glòria del cel i a ocupar el seu càrrec de porter, després d’haver fet realitat el somni de visitar la vall d’Àger.

Conten que a la Clua de Montsec, hi havia fa molts anys dues noies adretes i guapes com dos sols. Eren tan guapes que la rivalitat es va convertir en l’eix de les seves vides. Lluitaven per tot: per veure quina arribava primer a dur el dinar als homes de casa al tros, per veure quina podia arribar primer a rentar la roba al safareig, per tot... I sobretot, per demostrar que l’una valia més que l’altra. L’enfrontament més fort arribava per la festa major. Era el dia més lluït de l’any i el que més admiradors aplegava a la plaça de la Clua. Per començar la festa, llogaven dos músiques. Quan tocava l’una, només ballaven els partidaris de l’una, i quan tocava l’altra, sortien a la plaça els partidaris de l’altra. Després del ball de tarda, tothom, perquè tothom estava implicat en aquella competició, vigilava quina de les dues mosses tenia més convidats a taula, i feien per manera de no quedar, és clar, enrere ni l’una ni l’altra... Es va acabar quan es va casar la primera...

Fa uns anys un home de la Torre d’Amargós, que havia anat a festa major a Palau de Noguera, se’n tornava tarda enllà cap a casa. Abans de sortir de Palau, els parents li van aconsellar que es quedés, que de la banda de ponent, de Viacamp, venia una nuvolada negra com el carbó i amenaçava de deixar anar una tempesta terrible. L’home, que ja havia pres la decisió de marxar cap a la Torre, va voler emprendre tant si com no el viatge. Quan va passar per Vilamolat, li van tornar a pregar que es quedés, que no fos imprudent, que el mal temps jugava males passades, però l’home va voler continuar&nbsp, el camí cap a casa, com si res no li hagués de passar... I, efectivament, res no li va passar. Va arribar a casa sa i estalvi, però quan va haver reposat, va treure el cap a la finestra per veure si la tempesta havia canviat de cara amb tanta mala fortuna que va caure un llamp a casa seva i el va matar.

Aquesta llegenda fa referència al temps en què Castellnou va romandre abandonat.

Per aquesta contrada hi havia molts carboners. Durant la producció de carbó, que tenien la carbonera encesa nit i dia i havien de vigilar-la, era llavors quan, arribat el punt de la mitjanit, sentien que del castell sortien veus i sorolls embolcallats en el misteri.

Cap d’ells s’atrevia a confessar que més que neguit el que tenien era por quan s’havien de quedar al vespre vigilant la pila de carbó.

Ja feia dos o tres anys que succeïa el mateix i corria la brama que el castell estava embruixat. Al capvespre aquells carboners s’aplegaven en una cabana per passar-hi la nit i feien volar la imaginació.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, - No serà l’esperit de la reina mora d’Alsamora el que vagareja als vespres pel lloc on va trobar la mort sortint del domini del dimoni? –va dir un d’ells, de nom Ataülf.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, - De quin esperit estas parlant? –va preguntar un tal Adalbert.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, - Que no coneixeu la història de la cruel mort de la bella sarraïna?

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, - Si la coneguéssim no ens estranyarien les teves paraules –van dir els altres.

- Doncs heu de saber que en aquest castell hi vivia una reina mora de bellesa excepcional que estava casada per convenis territorials amb un cabdill que no estimava.

En canvi, en el castell proper de Moror hi havia un altre cabdill sarraí que tenia un fill ben plantat que estava bojament enamorat de la reina d’Alsamora, tot i que aquesta estava maridada. Valent-se d’algun filtre d’amor o senzillament del foc que abrasava el cor de la bella senyora d’Alsamora, el galant fill del cabdill de Moror va aconseguir que ella se li lliurés.

Un dia que els dos enamorats estaven d’allò més embadalits en el seu idi·li es presentà l’ofès marit disposat a venjar l’afrenta. Van fugir tots dos corrents, el jove va muntar el seu cavall i, amb la reina a la gropa, van emprendre ràpida fugida perseguits d’aprop pel marit. En la seva fugida, la reina, girant el cap va cridar:

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, - Ara que he trobat el veritable amor mai més seré teva, abans del dimoni!

En aquell moment una flamarada sortí de terra i els xuclà mentre tot l’aire s’omplia d’una forta olor de sofre. El dimoni se’ls havia endut.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, - Per això –digué l’Ataülf-, els ploriqueigs i les veus que senten per aquests castells són els de la reina mora queixant-se de la seva dissort.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, - Llavors, si el dimoni se’ls va endur, com vols que se sentin els gemecs? –preguntà l’Arnau, un altre de la colla.

Segurament que els sorolls i les veus són deguts a altres raons –va pensar l’Arnau, que era el més decidit, ell ho esbrinaria.

Una nit va amagar-se vora del camí que porta a Castellnou de Montsec, on l’Ataülf assegurava que havia vist en la fosca com unes figures humanes que caminaven.

No li calgué esperar gaire, aviat va veure passar unes figures humanes cobertes amb capes en direcció al castell, i feia l’efecte que eren geperuts. A pesar que l’Arnau era valent va notar com les cames li feien figa i quan aquelles figures es van perdre en l’ombra de les parets de Castellnou ell tornà a la cabana on dormien els altres companys carboners.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, - Els he vist, els he vist –cridà només en obrir la porta.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, - Qui has vist? –feren els altres despertant-se amb un fort ensurt.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, - Els esperits que diu l’Ataülf i us he de dir que els esperits volen per l’aire i aquests caminaven per terra.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, - Deixa-ho estar i no t’hi acostis més –va dir l’Adalbert -, no juguis amb els esperits ni amb bruixots, deixa’ns viure en pau.

Al cap d’uns dies l’Arnau feia llenya per alimentar una carbonera i des del lloc on era contemplava la majestuositat fantasmal de Castellnou, amb el castell i les muralles abraçant-ho tot i com més mirava aquell conjunt més es preguntava a veure quin misteri amagaven aquelles parets entre les quals no hi vivia ningú, que tothom deia que era un poble fantasma amb un castell embruixat. I si aquesta creença hagués estat escampada per fer por a la gent i que no s’hi acostés ningú? –va pensar l’Arnau.

A qui beneficiava i per quins interessos ocults calia mantenir la gent allunyada de les persones que al capvespre feien via vers aquelles muralles, vers aquell castell? Prengué una resolució, si a la nit se sentien sorolls i veus no era pas així durant el dia, en què tot estava quiet i silenciós, hi aniria llavors mateix!

Agafant fort la destral s’encaminà, amb molta precaució, vers aquell lloc. Arribà a la muralla i va franquejant-la sense sentir ni el més mínim soroll. Primerament, resseguí el camí sense descobrir res de nou fins que al final entrà al castell. El va començar a recórrer tot empunyant, això si, ben fort la destral per si convenia. Cap novetat en cap estança. Ja estava a punt d’emprendre desencisat el retorn quan, en obrir la porta d’una mena de soterrani va descobrir uns saquets apilats en un racó, mentre que a la paret hi havia un ampli ventall d’estris i ferros a més d’una premsa en un racó. N’obrí un i va descobrir que estava ple de moneda. Acabava de desvelar el gran secret del castell. Se n’emplenà les butxaques i va sortir. Calia fer-ho amb llum de dia.

Arribà a la cabana i va contar-ho als seus companys. Tots quedaren esverats. Aquell vespre es van amagar tots vora del camí sense fer gens ni mica de soroll, i en ser ben fosc van veure que apareixien pel camí unes figures geperudes que avançaven en direcció a Castellnou. Els van contemplar fins que van desaparèixer en l’ombra de les parets. Van romandre a l’aguait fins que, abans que es fes de dia, van comprovar com tornaven a sortir i desapareixien per on havien vingut, això si, durant tota la nit s’havien sentit sorolls esfereïdors i gemecs que sortien del castell.

L’endemà van anar a la vila a donar-ne part a la justícia, explicant tot el que havien vist i ensenyant les monedes que l’Arnau s’havia posat a la butxaca.

Aquella mateixa nit, l’autoritat, ajudada per la gent del país, els van posar un parany i quan veieren aparèixer les figures nocturnes van comminar-los a rendir-se ja que estaven envoltats. No van ser necessàries les armes, en sentir-se envoltats es van rendir.

Llavors van descobrir que eren homes forts i ben plantats i que la gepa que se’ls intuïa a sota les capes no era altra cosa que un saquet que cada un portava al coll per treure la moneda, a més de donar una imatge fantasmagòrica i de por per si algú els veia.

Els falsificadors van ser posats a disposició de la justícia i així s’acabà l’embruixament del castell.

Aquesta llegenda es contava per explicar un fet real i històric ocorregut l’any 1428, en què va tenir lloc un judici a dos inculpats d’encunyar moneda falsa a Castellnou de Montsec quan el poble ja era abandonat.

La casa de cal Soldat de Collmorter rep aquest nom perquè durant l’època dels maquis se n’hi va amagar un. Actualment, encara s’hi conserva l’amagatall: un forat en una paret.

Diu la llegenda que en temps antics el castell era ocupat pels moros i que els exèrcits cristians havien intentat diverses vegades de conquerir-lo en un atac de sorpresa, però com que aquella muntanya és gairebé pelada de vegetació, eren descoberts immediatament pels defensors. Després de molt cavil·lar, se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i, dissimulats així, els soldats van anar avançant muntanya amunt.

La filla petita del castellà moro, una bordegota de pocs anys, els va veure pujar de la finestra estant i ho anà a explicar al seu pare.

—Papa, com és que les mates avui caminen? —li preguntà amb inquietud infantil.

Tanmateix, aquell dia feia un vendaval de mil dimonis i les parets i les finestres del castell, exposades a tots els vents, gemegaven per tots els costats.

—No tinguis por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseie –li contestà amorosament el pare.

Els cristians, emboscats pel fullatge i protegits pels bramuls del vent, van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquest estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa.