Poblat i atalaia ibèrics de La Palomera

Ubicació: 
Font: 
Joan Prat
Text publicat per: 
Joan Prat

Aquest poblat es troba situat a la serra de Finestres i s’alça en el vessant d’una mena d’esperó rocallós, de forma que així es troba a recer dels agents eòlics, fet que suposava una adaptació a la climatologia de la zona, atès que així quedava resguardat dels vents dominants, situació òptima per controlar visualment amb facilitat les valls situades a banda i banda de l’assentament, fins a una distància considerable. Aquest indret oferia als seus pobladors unes defenses naturals immillorables, ja que les cingleres que es troben al nord i est del poblat impedien un accés directe a ell, mentre que per l’oest i sud l’existència d’un relleu menys abrupte feia necessària la construcció d’estructures defensives. , Pel que fa a l’accés actual, aquest es fa per un camí forestal que surt de la vila de Mieres, i s’enfila per la carena fins a assolir el poblat, que es troba a una alçada de 760 metres sobre el nivell del mar, per anar posteriorment fins a la població de Sant Aniol de Finestres, situada a l’altre costat de la carena.

La descoberta arqueològica del poblat és relativament recent, atès que aquesta fou realitzada per l’arqueòleg gironí Francesc Riuró, el dia 4 de setembre de 1965. Concretament, la troballa es féu a instància dels germans Valentí, agricultors i propietaris del mas Sala de Sant Aniol de Finestres. Aquests donaren notícia a Riuró de la troballa a la zona d’un fragment d’àmfora. Riuró comprovà la troballa, que resultà ser un pivot que hom datà al segle III a C. Posteriorment, s’hi féu una breu intervenció arqueològica l’any 1972. Finalment, a l’any 1975 al Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona hi féu una breu intervenció, dirigida per l’arqueòloga M. Aurora Martín, que fins al moment és l’actuació que més dades ha aportat sobre el jaciment. En concret s’hi realitzaren tres cales de prospecció, les quals permeteren constatar la poca potència del sediment existent fins a la roca mare. En elles es constatà que el nivell arqueològic ibèric es trobava just a sobre la roca mare o separat només per uns escassos centímetres, la qual cosa porta a plantejar que aquest només tingué un únic moment d’ocupació. En conseqüència, l’únic element estructural del poblat visible en l’actualitat és una construcció de pedres posades en sec, de planta quadrangular. Concretament, aquesta està forma per un mur exterior i una mena de torre situada a l’interior. En concret, aquesta estructura devia tenir una clara finalitat defensiva, atès que se situa just al costat del camí d’accés al poblat, de forma que tothom que hi volgués arribar-hi se la trobava de cara i l’havia de vorejar, deixant-la a la seva dreta, operació que resultava extremadament dificultosa i perillosa per a qualsevol possible atacant. En conseqüència ens trobem amb un petit poblat que respondria als anomenats assentaments de “barrera”, típics del mon ibèric. S’hi han trobat ceràmiques ibèriques fetes a mà o torn, nombroses restes de ceràmica emporitana i fragments d’àmfores d’origen iber i greco-itàliques i, fins i tot, un fragment d’origen púnic. A finals de l’any 2007 es restaura l’estructura visible de l’atalaia i les restes ibèriques del poblat, recol·locant les pedres caigudes en diversos punts de les muralles i la fixació dels coronaments. Presideix el lloc una escultura “la Dama de la Garrotxa”, obra de l’artista Picolivas, en homenatge al que fou eminent arqueòleg gironí, Miquel Oliva i Prat, el qual va emprendre la reconstrucció de l’atalaia i projectava excavar el poblat ibèric, quan un accident va acabar amb la seva vida.