- Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris
Ubicació:
Conta la veu popular que un dia l’amo de cal Feu de la Guàrdia anava cap a Organyà amb el seu mosso per la collada del Pillat. Quan van arribar a l’Arreposador, l’amo es va adonar que s’havia deixat a casa el canut dels manairons, aquells sers petits i valents que es cullen d’una planta la nit de Sant Joan, sempre que faci lluna vella.
—Ton, has de tornar a casa i dir-li a la meva dona que et doni un canut que tinc a la tauleta de nit, però sobretot no l’obris per res del món.
El mosso va complir l’encàrrec, però no se’n va poder estar, de tafanejar el canut. El va obrir i, a l’instant, una rècula de manairons van sortir del canut afal·lerats, demanat-li feina i més feina.
—Atartereu rocs, tants com pugueu —els va manar el Ton, sorprès i esverat.
Quan li va semblar que els manairons en començaven a fer un gra massa, el Ton els va donar entenent de tornar-se’n a la capseta, que si no...
Els tarters de rocs, sorprenents i fins inexplicables, que hi ha al bosc de l’Obaga de la Guàrdia en donen testimoni.
Aportació Consell Comarcal Alt Urgell
Tardor 2011
