Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Castelló a Borriol
En Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Castelló a Borriol.
Castelló de la Plana
Vaig seure sota les alzines, a la plaça de les Aules, esperant que el meu amic en Gerard estiguera preparat, ell, amb la seua tasca feixuga de buscar satèl.lits, sempre em feia esperar.
La casa de les normes del trenta dos
Després de caminar una estona per aquell carrer tan noble, el carrer Cavallers, em vaig aturar davant d’aquella casa tan emblemàtica, i que en aquest tram tal vegada faríem referència tantes vegades, la porta mig oberta deixava veure els Cavallets, antiga dansa del Corpus, ara estaven tranquil•lament descansant en el museu.
La placa de la paret ens ho deixava prou clar, era la casa on en aquell any mil noucents trenta dos es van reunir una colla de letrats i intel•lectuals i van signar les nostres normes, anomenades de Castelló. Tot recolzant-se en la normativa de Pompeu Fabra, la que era general per a tota la llengua catalana .
La Plaça Major
Recorde aquell matí, era un dia d’estiu, la fresqueta matinera feia vibrar el meu cos, vaig allargar el pas fins a la plaça Major, aquest dia venia per l’altra banda, pel carreró del mercat.
Una pintada de Maulets, en un racó del carreró, mig amagada, ens donava la benvinguda a la plaça, vint anys de lluita en un sol mot, la història més nostra amagada en aquell carreró del mercat, ara ja tan sols un record per contar als nostres fills.
La plaça estava deserta a aquella hora, vigilada pel Fadrí, semblava que tots els edificis gaudien d’un moment tranquil al voltant de la font, un moment íntim de parlar dels seus records en la plaça, del seus principis en el naixement del poble , la criatureta de la catedral escoltava l’antiga història que el vell Fadrí explicava, que era un resum de la història del poble.
També semblava com si els monuments estigueren esperant el nou dia amb el girigall diari de la gent que entra i surt de la plaça . Jo pensava ser l’únic vianant ensumant aquelles sensacions, però molt a prop, amagada darrera d’un banquet, com un felí esperant la presa, una pintora volia caçar aquestes sensacions d’un matí d’estiu i lligar-les al llenç. Com si quieta vulguera absorvir i pintar la bellesa d’aquell moment del matí a la plaça Major.
Vaig seguir per la plaça de les Despullades i vaig arribar als Quatre Cantons , estàvem en el centre de la ciutat. Ara la gent ja no venia a per aigua als Quatre Cantons, puc imaginar fa segles el tràfec de gent, especialment dones omplint els canters del Pou de Maig, ara ha quedat molt en l’oblid, ni pou, ni canters, ni tràfec de gent a per aigua.
Vaig seguir pel carrer Sabaters, ara els sabaters que en aquells temps prenien el nom del seu carrer, també havien segut desterrats a l’oblid, i Colon els ocupava el lloc al tro en la placa del carrer.
El Modernisme a Castelló
L’edifici de correus ens deixava veure , ufanós i altiu el seu Modernisme , engalanat i distingit feia cara d’indiferència als vianants meravellats com jo.
El Modernisme a Castelló ens acompanyava una estona més en el nostre camí, vàrem arribar a la Farola, fanal simbòlic de Castelló, emblema d’aquell sector, ara feia companyia a les cases modernistes de davant , algunes arreglades per relluir les seues formes i colors.
Com a fons de l’escena la frondositat de l’arbreda del Passeig Ribalta, ressaltaven la viva verdor dels plataners. Quantes diades de reivindicació han viscut aquests arbres, d’on comencen la majoria de manifestacions de Castelló, punt d’espera amb pancartes i senyeres , d’espera a l’arribada dels companys i companyes. Però jo no arribaré a endinsar-me en la boscúria d’aquells arbres ancestrals, els saludaré de lluny i eixiré cap a la ronda Magdalena que m’ofereix una eixida de la ciutat.
El bar Roca i l’església Sagrada Família, el raval del Codony, quants records em porten en tan poc de tros.Les iaies cantant aquelles cançons antigues com la del caragol o eixa que parlava del treball de les dones en els magatzems de taronja en el camí la mar
Recorde que al carrer Sagrada Familia, Màrfega va iniciar el seu Camí, tot eixint de la porta de sa casa, i així m’acompanyarà en moltes de les meues aventures.
Seguint la ronda, recorde que en alçar la vista, en un balcó em va sorprendre una au rapinyaire disfressada amb teles de colors, depredadora de la terra, símbol de tants morts i tant de dolor.
Arribe a una casa senyorial feta escoleta.
El Castàlia ara calla, tan sorollós els diumenges per la vesprada on la gent brama, crida, insulta, i uniformats amb bufandes i banderes pensen que defensen una causa justa; el seu equip de futbol. En passar la gasolinera el panell de la GR33 ens donava tranquil•litat, començavem el nostre camí fora de la ciutat, el caminet era agradable, el matí encara ens donava aire fresquet, les antigues marques de GR estaven socarrades per la fortor del sol, demanaven ser renovades per una mà caritativa .
Recorde la incertesa del primer dia quan vaig arribar a les rondes, les carreteres noves havien arrabassat qualsevol de les antigues indicacions.
Recorde el Camí amb Màrfega, em contava que quan era xicoteta per aquella zona eren tot garroferals vells, i el dia de Pasqua anaven a menjar-se la mona a la garrofera Catxa. Prop d’ací, al quarter dels militars feien una exposició d’armament, una fiblada a l’espirit em va entristir davant d’aquell homenatge a la mort i a la desesperança, amb innocents màquines de matar que amagaven les tragèdies més inhumanes, conseqüència de la seua existència.
El camí per la paret del quarter tenia poca voravia i això ens econgia el cor, acompanyats de les acàcies de tres punxes que creixien al marge.
El pas era lleuger i la fresqueta del matí ens donava ànims, Màrfega i jo anavem fent el Camí en aquell dia d’estiu, allà lluny Castelló ens recordava d’on havíem eixit.
En passar per uns vivers ens va sorprendre aquell camp de ciques, algunes més velles feien rotgle i s’engalanaven amb aquelles flors tan especials.
Vàrem poder admirar les més diverses formes que agafaven les diferents plantes i arbres als jardins de les cases de la urbanització.
La Torreta Alonso
El sol començava a picar a aquella hora, en arribar a un cantó d’una casa , vàrem poder veure la Torreta Alonso. Una mica de boirina al seu damunt la deixava apagada, Màrfega va seguir endavant mentre jo feia un glop i m’enportava l’ànima de la Torreta en la caçadora d’imatges. Imaginant tal vegada veure a Tombatossals grimpant prop de la Torreta . Aquella torre estava molt lligada a la mitologia de Castelló i això li donava un caire misteriós.
El castell de Nadal i el barranc de la Joquera
La costera era forta, i al final del carrer, el roquerar del Castell d'en Nadal ens imposava respecte, com si ens vulguera tallar el pas.
Segons ens conta el llibre del Centre Excursionista de Castelló, el sender de la lluna plena, s’han trobat vestigis d’enclavaments de l’eneolitic i del ferro, i dalt de tot del roquerar està coronat pel castell de Nadal, abandonat i arrasat actualment. En Nadal, que era l’amo, cuidava la fortalesa amb una gossa.
Quan ens anavem apropant semblava que el penyasegat se’ns anara a menjar, però no, ens va deixar passar.
El que ens va impressionar va ser deixar la urbanització, i endinsar-nos per la senda de terra coberta de vegetació, amb el roquerar altiu vigilant. Ja que a simple vista des de la senda no es veien les restes del castell, supose que havies de pujar-hi una mica per veure la part de la fortificació.
La primera flaire de vegetació ens abraçava, i agraíem deixar enrera l’asfalt per trepitjar senda de terra, vora la verdor del barranc de la Joquera, el paisatge havia canviat i la verdor del barranc ens volia engolir.
A l’altra banda de barranc començavem a agafar altura, en un gest automàtic em vaig girar i l’horitzó em va sorprendre, la civilització, i la mar de fons, la taca que feia Castelló en mig la plana no era capaç d’alterar la nostra pau.
Semblava que aquell bany de verdor sobre la roca grisenca havia de durar per sempre , que els nostres ulls no despertarien mai d’aquell somni.
La Pedrera
Pujava el turonet esbufegant, la tranquil•litat dels romers m’acompanyava, quan en arribar a un collet el paisatge em va fer un cop de clatell, un buit inmens s’apoderava dels meus ulls, uns talps gengants treballaven de dia i de nit , emportant-se la terra , la pedra, la vida, fent un inmens buit en l’espai, una pista ampla i polsosa recorria aquell clot gengant, el colp als ulls per aquella extració massiva em va ferir el cor. També, ningú volem una pedrera, però tothom volem viure en la nostra casa que està feta de grava i ciment.
Com deia el llibre del Sender de la lluna plena del CEC, el desgavell havia arribat, i tant, el primer dia, em sentia perdut davant d’aquell geroglífic de desnivells erms , i pistes que pujaven i baixaven, els altres dies, sabent el que hi havia, ja buscava el puntet blanc de la paleta indicadora a l’altra banda del clot, i la pista que portava cap allí.
Davant d’aquest contrast entre la frondositat del bosc i la buidor de la mina s’alçava com un centinela altiu, el molló de terme. Vigilant eixa ratlla imaginària que la cantera la feia molt visible. El molló veia trist com havia desaparegut part de la seua família , trist d’enyorança, amb una creu de GR al front, humiliat per tanta dessolació.
Durant la caminada amb la Màrfega, Patufet notava més la pols a l’alé, i això li feia pesada la respiració. També aquesta vegada, en endinsar-nos en la pista erma al raser de la pedra nua, el neguit va recorrer el meu cos en veure els grans blocs de pedra sostovats i partits a punt de caure , poregosos d’una solsida inoportuna quan passàvem nosaltres.
Ara estava al lloc que jo anomene el collet de la pedrera, vaig aturar-me un moment per agafar forces, és un lloc que convidava al descans, tan aquella vesprada sol venint de Borriol quan la xixarra cantava fort i el juliol es feia notar a Borriol, com la vegada amb la Màrfega que ens vàrem aturar per recuperar l’alé.
La pedrera ja era un record i un nou paisatge il•luminava la nostra cara. Era un camí de terra entre garroferes. Que més volies Patufet? La pista, polsosa de tantes trepitjades, era un camí fàcil, vaig passar el turó on els novensants s’embadurnaven d’amor l’altra vesprada, i després feien camí cap a casa. Més enllà una extensa estora verda cobria les garroferes i els pins, i si alçàvem la vista, com dalt d’un tro una urbanització presidia el camp de golf.
En girar un cantó Borriol se’ns apareixia de sobte al davant.
El turó de les Forques
Passàvemm pel costat d’una muntanyeta, un turonet dissimulat com tants d’altres, disfressat de garroferes i pins, argelagues i matolls. La muntanuyeta de les forques. Segons em va contar Simon, el nom semblava vindre-li perquè en temps de la forca penjaven a la gent, però la peculiaritat li venia de més antic, és un referent arqueològic iber, lloc de troballes , alegries de retrobament amb les nostres arrels, el desig de saber el que no ens han contat, les veritats que amagaven les pedres, quan la ceràmica parlava dels primers pobladors
De l’antigor i l’astúcia de la gent d’ací parlen algunes dites:
Ja ho diu la contalla, que quan Colom va descobrir Amèrica ja es va trobar a un borriolenc venen pedres d’encenedor. L’antigor de Borriol també em la recorda aquella dita que diu així, entre Borriana i Borriol ha nascut un refillol, que és més gran que entre Borriana i Borriol. I aquest refillol és Castelló, molt més modern i més gran.
El riu Borriol
Un nou paratge ens ofegava els ulls, història i natura , aigua i pedra llegendària, era el riu Borriol amb una llenca d’aigua, i la comparsa de flors i herbes de riu. Allà al fons, enclavat en mig del riu com un vell castell, les restes del molí medieval, les pedres ens contaven la història del lloc.
La verdor i l’aigua eren bones companyes de viatge, passava pel túnel de l’autopista, el brunzir dels cotxes em ressonava al meu cap i una fresqueta agradable m’eixugava el front, acompanyat pel riu i alguna horta ben plantada.
En anar a creuar-lo, el bordar d’un gos em va ficar en alerta, un ramat de cabres vigilades pels gossos d’atura, anaven rossegant la verdor del riu, fòsils vivents d’una altra època .
En creuar el riu, un caminet de terra anava pujant pel costat del barranc, algunes garroferes ens amagaven la seua antiga història, des de fa molt de temps, cada any es tenyien de negre per aquesta època, les seues garrofes eren un àpat exel•lent per als rossins, cavalls i matxos , les prestigioses cavalleries borriolenques, que van ser en temps passats un refent per a tots els pobles de la contrada, ara ja havien caigut en l’oblid de les entranyes de la xicoteta història.
La llera del barranc alçava les seues prominents galtes a cada costat, impressionant al caminant davant la seua fondària i la seua verdor tan prop del poble.
El Pont Romà
L’entrada va ser triomfal a Borriol. Els meus peus estaven orgullosos de trepitjar aquest pas mil•lenari, pel pont romà de la via Augusta.
Dintre del barranc, els esbarzers i els matolls s’enfilaven per aquelles pedres del pont romà, tapant-li l’ull, eixe ull, massa xicotet per a tanta galta.
Vaig imaginar els peus que recorreren aquell pont , aquella via Augusta, tal vegada peus humils o peus orgullosos, o el primer romà que va creuar pel pont acabat d’estrenar, quines mans anònimes, pedra sobre pedra, prepararen el camí per passar a l’altra banda.
Si quan estem dalt del pont alcem la vista i veiem tots els ponts que hem fet per creuar el barranc podem llegir la història dels ponts, veiem que cada pont té una forma i representa una època, cada un ens parla de les mans que el van fer i els peus que el van xafar.
Creuem cerimoniosament el pont romà, i a l’altra banda del pont, ja dintre de Borriol, l’amplària del carrer asfaltat ens sorprén en una zona nova del poble.
Però el temps ha amagat el patrimoni que unes mans anònimes van fer d’aquell espai, antigament va ser un ample assagador de parets de pedra, un pas de ramat .
En passar per les escoles recordava la primera FAB,(festa alternativa als bous) amb els nervis de l’escenari a sota la pell. En arribar a l’ajuntament recordava una història, com tantes coses que m’havien contat.
Van voler per un dia reviure el pas de les ovelles per l’assagador , l’assagador, mort d’enyorança, volia notar les peülles delicades fent-li pessigolles a terra, però els carrers eren massa estrets i les ovelles de darrera poregoses van espentar tant que van ofegar a les de davant, i una idea preciosa va acabar en tragèdia, cagarrites i ovelles mortes per terra, sobre la plaça de la Font
I ací acaba aquesta meravellosa aventura d'en Patufet en l’etapa de Castelló a Borriol, primera etapa del Camí al Penyagolosa
La casa de les normes del trenta dos
Després de caminar una estona per aquell carrer tan noble, el carrer Cavallers, em vaig aturar davant d’aquella casa tan emblemàtica, i que en aquest tram tal vegada faríem referència tantes vegades, la porta mig oberta deixava veure els Cavallets, antiga dansa del Corpus, ara estaven tranquil•lament descansant en el museu.
La placa de la paret ens ho deixava prou clar, era la casa on en aquell any mil noucents trenta dos es van reunir una colla de letrats i intel•lectuals i van signar les nostres normes, anomenades de Castelló. Tot recolzant-se en la normativa de Pompeu Fabra, la que era general per a tota la llengua catalana .
La Plaça Major
Recorde aquell matí, era un dia d’estiu, la fresqueta matinera feia vibrar el meu cos, vaig allargar el pas fins a la plaça Major, aquest dia venia per l’altra banda, pel carreró del mercat.
Una pintada de Maulets, en un racó del carreró, mig amagada, ens donava la benvinguda a la plaça, vint anys de lluita en un sol mot, la història més nostra amagada en aquell carreró del mercat, ara ja tan sols un record per contar als nostres fills.
La plaça estava deserta a aquella hora, vigilada pel Fadrí, semblava que tots els edificis gaudien d’un moment tranquil al voltant de la font, un moment íntim de parlar dels seus records en la plaça, del seus principis en el naixement del poble , la criatureta de la catedral escoltava l’antiga història que el vell Fadrí explicava, que era un resum de la història del poble.
També semblava com si els monuments estigueren esperant el nou dia amb el girigall diari de la gent que entra i surt de la plaça . Jo pensava ser l’únic vianant ensumant aquelles sensacions, però molt a prop, amagada darrera d’un banquet, com un felí esperant la presa, una pintora volia caçar aquestes sensacions d’un matí d’estiu i lligar-les al llenç. Com si quieta vulguera absorvir i pintar la bellesa d’aquell moment del matí a la plaça Major.
Vaig seguir per la plaça de les Despullades i vaig arribar als Quatre Cantons , estàvem en el centre de la ciutat. Ara la gent ja no venia a per aigua als Quatre Cantons, puc imaginar fa segles el tràfec de gent, especialment dones omplint els canters del Pou de Maig, ara ha quedat molt en l’oblid, ni pou, ni canters, ni tràfec de gent a per aigua.
Vaig seguir pel carrer Sabaters, ara els sabaters que en aquells temps prenien el nom del seu carrer, també havien segut desterrats a l’oblid, i Colon els ocupava el lloc al tro en la placa del carrer.
El Modernisme a Castelló
L’edifici de correus ens deixava veure , ufanós i altiu el seu Modernisme , engalanat i distingit feia cara d’indiferència als vianants meravellats com jo.
El Modernisme a Castelló ens acompanyava una estona més en el nostre camí, vàrem arribar a la Farola, fanal simbòlic de Castelló, emblema d’aquell sector, ara feia companyia a les cases modernistes de davant , algunes arreglades per relluir les seues formes i colors.
Com a fons de l’escena la frondositat de l’arbreda del Passeig Ribalta, ressaltaven la viva verdor dels plataners. Quantes diades de reivindicació han viscut aquests arbres, d’on comencen la majoria de manifestacions de Castelló, punt d’espera amb pancartes i senyeres , d’espera a l’arribada dels companys i companyes. Però jo no arribaré a endinsar-me en la boscúria d’aquells arbres ancestrals, els saludaré de lluny i eixiré cap a la ronda Magdalena que m’ofereix una eixida de la ciutat.
El bar Roca i l’església Sagrada Família, el raval del Codony, quants records em porten en tan poc de tros.Les iaies cantant aquelles cançons antigues com la del caragol o eixa que parlava del treball de les dones en els magatzems de taronja en el camí la mar
Recorde que al carrer Sagrada Familia, Màrfega va iniciar el seu Camí, tot eixint de la porta de sa casa, i així m’acompanyarà en moltes de les meues aventures.
Seguint la ronda, recorde que en alçar la vista, en un balcó em va sorprendre una au rapinyaire disfressada amb teles de colors, depredadora de la terra, símbol de tants morts i tant de dolor.
Arribe a una casa senyorial feta escoleta.
El Castàlia ara calla, tan sorollós els diumenges per la vesprada on la gent brama, crida, insulta, i uniformats amb bufandes i banderes pensen que defensen una causa justa; el seu equip de futbol. En passar la gasolinera el panell de la GR33 ens donava tranquil•litat, començavem el nostre camí fora de la ciutat, el caminet era agradable, el matí encara ens donava aire fresquet, les antigues marques de GR estaven socarrades per la fortor del sol, demanaven ser renovades per una mà caritativa .
Recorde la incertesa del primer dia quan vaig arribar a les rondes, les carreteres noves havien arrabassat qualsevol de les antigues indicacions.
Recorde el Camí amb Màrfega, em contava que quan era xicoteta per aquella zona eren tot garroferals vells, i el dia de Pasqua anaven a menjar-se la mona a la garrofera Catxa. Prop d’ací, al quarter dels militars feien una exposició d’armament, una fiblada a l’espirit em va entristir davant d’aquell homenatge a la mort i a la desesperança, amb innocents màquines de matar que amagaven les tragèdies més inhumanes, conseqüència de la seua existència.
El camí per la paret del quarter tenia poca voravia i això ens econgia el cor, acompanyats de les acàcies de tres punxes que creixien al marge.
El pas era lleuger i la fresqueta del matí ens donava ànims, Màrfega i jo anavem fent el Camí en aquell dia d’estiu, allà lluny Castelló ens recordava d’on havíem eixit.
En passar per uns vivers ens va sorprendre aquell camp de ciques, algunes més velles feien rotgle i s’engalanaven amb aquelles flors tan especials.
Vàrem poder admirar les més diverses formes que agafaven les diferents plantes i arbres als jardins de les cases de la urbanització.
La Torreta Alonso
El sol començava a picar a aquella hora, en arribar a un cantó d’una casa , vàrem poder veure la Torreta Alonso. Una mica de boirina al seu damunt la deixava apagada, Màrfega va seguir endavant mentre jo feia un glop i m’enportava l’ànima de la Torreta en la caçadora d’imatges. Imaginant tal vegada veure a Tombatossals grimpant prop de la Torreta . Aquella torre estava molt lligada a la mitologia de Castelló i això li donava un caire misteriós.
El castell de Nadal i el barranc de la Joquera
La costera era forta, i al final del carrer, el roquerar del Castell d'en Nadal ens imposava respecte, com si ens vulguera tallar el pas.
Segons ens conta el llibre del Centre Excursionista de Castelló, el sender de la lluna plena, s’han trobat vestigis d’enclavaments de l’eneolitic i del ferro, i dalt de tot del roquerar està coronat pel castell de Nadal, abandonat i arrasat actualment. En Nadal, que era l’amo, cuidava la fortalesa amb una gossa.
Quan ens anavem apropant semblava que el penyasegat se’ns anara a menjar, però no, ens va deixar passar.
El que ens va impressionar va ser deixar la urbanització, i endinsar-nos per la senda de terra coberta de vegetació, amb el roquerar altiu vigilant. Ja que a simple vista des de la senda no es veien les restes del castell, supose que havies de pujar-hi una mica per veure la part de la fortificació.
La primera flaire de vegetació ens abraçava, i agraíem deixar enrera l’asfalt per trepitjar senda de terra, vora la verdor del barranc de la Joquera, el paisatge havia canviat i la verdor del barranc ens volia engolir.
A l’altra banda de barranc començavem a agafar altura, en un gest automàtic em vaig girar i l’horitzó em va sorprendre, la civilització, i la mar de fons, la taca que feia Castelló en mig la plana no era capaç d’alterar la nostra pau.
Semblava que aquell bany de verdor sobre la roca grisenca havia de durar per sempre , que els nostres ulls no despertarien mai d’aquell somni.
La Pedrera
Pujava el turonet esbufegant, la tranquil•litat dels romers m’acompanyava, quan en arribar a un collet el paisatge em va fer un cop de clatell, un buit inmens s’apoderava dels meus ulls, uns talps gengants treballaven de dia i de nit , emportant-se la terra , la pedra, la vida, fent un inmens buit en l’espai, una pista ampla i polsosa recorria aquell clot gengant, el colp als ulls per aquella extració massiva em va ferir el cor. També, ningú volem una pedrera, però tothom volem viure en la nostra casa que està feta de grava i ciment.
Com deia el llibre del Sender de la lluna plena del CEC, el desgavell havia arribat, i tant, el primer dia, em sentia perdut davant d’aquell geroglífic de desnivells erms , i pistes que pujaven i baixaven, els altres dies, sabent el que hi havia, ja buscava el puntet blanc de la paleta indicadora a l’altra banda del clot, i la pista que portava cap allí.
Davant d’aquest contrast entre la frondositat del bosc i la buidor de la mina s’alçava com un centinela altiu, el molló de terme. Vigilant eixa ratlla imaginària que la cantera la feia molt visible. El molló veia trist com havia desaparegut part de la seua família , trist d’enyorança, amb una creu de GR al front, humiliat per tanta dessolació.
Durant la caminada amb la Màrfega, Patufet notava més la pols a l’alé, i això li feia pesada la respiració. També aquesta vegada, en endinsar-nos en la pista erma al raser de la pedra nua, el neguit va recorrer el meu cos en veure els grans blocs de pedra sostovats i partits a punt de caure , poregosos d’una solsida inoportuna quan passàvem nosaltres.
Ara estava al lloc que jo anomene el collet de la pedrera, vaig aturar-me un moment per agafar forces, és un lloc que convidava al descans, tan aquella vesprada sol venint de Borriol quan la xixarra cantava fort i el juliol es feia notar a Borriol, com la vegada amb la Màrfega que ens vàrem aturar per recuperar l’alé.
La pedrera ja era un record i un nou paisatge il•luminava la nostra cara. Era un camí de terra entre garroferes. Que més volies Patufet? La pista, polsosa de tantes trepitjades, era un camí fàcil, vaig passar el turó on els novensants s’embadurnaven d’amor l’altra vesprada, i després feien camí cap a casa. Més enllà una extensa estora verda cobria les garroferes i els pins, i si alçàvem la vista, com dalt d’un tro una urbanització presidia el camp de golf.
En girar un cantó Borriol se’ns apareixia de sobte al davant.
El turó de les Forques
Passàvemm pel costat d’una muntanyeta, un turonet dissimulat com tants d’altres, disfressat de garroferes i pins, argelagues i matolls. La muntanuyeta de les forques. Segons em va contar Simon, el nom semblava vindre-li perquè en temps de la forca penjaven a la gent, però la peculiaritat li venia de més antic, és un referent arqueològic iber, lloc de troballes , alegries de retrobament amb les nostres arrels, el desig de saber el que no ens han contat, les veritats que amagaven les pedres, quan la ceràmica parlava dels primers pobladors
De l’antigor i l’astúcia de la gent d’ací parlen algunes dites:
Ja ho diu la contalla, que quan Colom va descobrir Amèrica ja es va trobar a un borriolenc venen pedres d’encenedor. L’antigor de Borriol també em la recorda aquella dita que diu així, entre Borriana i Borriol ha nascut un refillol, que és més gran que entre Borriana i Borriol. I aquest refillol és Castelló, molt més modern i més gran.
El riu Borriol
Un nou paratge ens ofegava els ulls, història i natura , aigua i pedra llegendària, era el riu Borriol amb una llenca d’aigua, i la comparsa de flors i herbes de riu. Allà al fons, enclavat en mig del riu com un vell castell, les restes del molí medieval, les pedres ens contaven la història del lloc.
La verdor i l’aigua eren bones companyes de viatge, passava pel túnel de l’autopista, el brunzir dels cotxes em ressonava al meu cap i una fresqueta agradable m’eixugava el front, acompanyat pel riu i alguna horta ben plantada.
En anar a creuar-lo, el bordar d’un gos em va ficar en alerta, un ramat de cabres vigilades pels gossos d’atura, anaven rossegant la verdor del riu, fòsils vivents d’una altra època .
En creuar el riu, un caminet de terra anava pujant pel costat del barranc, algunes garroferes ens amagaven la seua antiga història, des de fa molt de temps, cada any es tenyien de negre per aquesta època, les seues garrofes eren un àpat exel•lent per als rossins, cavalls i matxos , les prestigioses cavalleries borriolenques, que van ser en temps passats un refent per a tots els pobles de la contrada, ara ja havien caigut en l’oblid de les entranyes de la xicoteta història.
La llera del barranc alçava les seues prominents galtes a cada costat, impressionant al caminant davant la seua fondària i la seua verdor tan prop del poble.
El Pont Romà
L’entrada va ser triomfal a Borriol. Els meus peus estaven orgullosos de trepitjar aquest pas mil•lenari, pel pont romà de la via Augusta.
Dintre del barranc, els esbarzers i els matolls s’enfilaven per aquelles pedres del pont romà, tapant-li l’ull, eixe ull, massa xicotet per a tanta galta.
Vaig imaginar els peus que recorreren aquell pont , aquella via Augusta, tal vegada peus humils o peus orgullosos, o el primer romà que va creuar pel pont acabat d’estrenar, quines mans anònimes, pedra sobre pedra, prepararen el camí per passar a l’altra banda.
Si quan estem dalt del pont alcem la vista i veiem tots els ponts que hem fet per creuar el barranc podem llegir la història dels ponts, veiem que cada pont té una forma i representa una època, cada un ens parla de les mans que el van fer i els peus que el van xafar.
Creuem cerimoniosament el pont romà, i a l’altra banda del pont, ja dintre de Borriol, l’amplària del carrer asfaltat ens sorprén en una zona nova del poble.
Però el temps ha amagat el patrimoni que unes mans anònimes van fer d’aquell espai, antigament va ser un ample assagador de parets de pedra, un pas de ramat .
En passar per les escoles recordava la primera FAB,(festa alternativa als bous) amb els nervis de l’escenari a sota la pell. En arribar a l’ajuntament recordava una història, com tantes coses que m’havien contat.
Van voler per un dia reviure el pas de les ovelles per l’assagador , l’assagador, mort d’enyorança, volia notar les peülles delicades fent-li pessigolles a terra, però els carrers eren massa estrets i les ovelles de darrera poregoses van espentar tant que van ofegar a les de davant, i una idea preciosa va acabar en tragèdia, cagarrites i ovelles mortes per terra, sobre la plaça de la Font
I ací acaba aquesta meravellosa aventura d'en Patufet en l’etapa de Castelló a Borriol, primera etapa del Camí al Penyagolosa