L'Alcora

LA CERÀMICA DE L'ALCORA L'1 de maig de 1727 entra en funcionament la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana fundada a l'Alcora per D.Buenaventura Abarca de Bolea i Ximénez de Urrea, IX comte d'Aranda. Aquesta singular instal•lació fabril, original i pionera en molts aspectes, va basar el seu èxit i pervivència en multitud d'aspectes nous que irrompen panorama pre-industrial espanyol: la contractació de prestigiosos tècnics i artistes estrangers, la redacció d'unes detallades ordenances que regulaven tots els aspectes del funcionament de la Fàbrica, la creació d'una Escola d'Aprenentes, l'establiment de fluids canals de comercialització del producte, etc… No és casualitat que el comte d'Aranda fixés la seu de la seva empresa a l'Alcora, capital del senyoriu de l’Alcalatén, la titularitat del qual ostentava. Tenia la nostra vila una arrelada tradició terrissera i en aquest moment existien una vintena de forns dedicats a la producció de càntirs, olles i altres atuells d'ús corrent, a més de jaciments d'argila de bona qualitat. La producció de la Real Fàbrica va ser àmplia i molt variada, tradicionalment s'ha vingut dividint en nombrosos estils en funció dels motius ornamentals aplicats. Entre ells podem destacar els següents. La decoració Berain Els mestres francesos encarregats d'engegar la fàbrica portaran, dels seus centres d'origen, els primers models decoratius aplicats a l'Alcora. Entre ells està el gènere Berain, caracteritzat per les puntes i brodats combinats amb busts, cariàtides, mascarons, estendards, cistelles, esfinxs, putti o personatges grotescs. Majoritàriament es decora en clarobscur blau, encara que no falten els exemples en altres colors o en suau policromia. El gènere Olerys Joseph Olerys, primer director de la fàbrica, va crear a l'Alcora un motiu decoratiu policrom de gran bellesa compost per garlandes i ramillets de petites flors (de gessamí o de patata, segons diferents interpretacions) i, en ocasions, escenes centrals procedents dels gravats de l'època. A la seva volta a França, Joseph Olerys incorporarà aquest nou estil a la producció de Moustiers, on es popularitzarà fins a finals del segle XVIII. Xineries i decoració grotesca Decoració d'origen oriental, arribada a Europa a través de les importacions de porcellana de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals. En el nostre continent es reinterpretarà, dotant-la d'un caràcter propi, allunyat dels originals xinesos. Probablement la decoració oriental i grotesca sigui el gènere de major èxit entre les manufactures de pisa del segle XVIII. L'Alcora no va quedar al marge d'aquesta moda, i va elaborar multitud de variants en les quals es representen figures d'allò més divers, com a aus camallargues, animals fantàstics, micos, estruços, personatges reals o extravagants, éssers deformis…etc. La rocalla A principis del segle XVIII la profusió ornamental del Barroc arriba al seu cim amb l'aparició del Rococó, en el qual triomfen les formes corbes i retallades i el amuntegament decoratiu. La ceràmica també s'impregnarà d'aquest canvi de gustos, que en l'ornamentació es defineix per l'aparició de la rocalla. El terme prové del francès rocaille, que s'usava per designar les acumulacions de pedres i petxines amb que s'adornaven els jardins i les fonts. En la decoració de la pisa, la rocalla s'expressa mitjançant corbes, contracorbes, formes flamígeres i motius derivats de les petxines marines. El Rococó no solament afectarà a la decoració pintada, sinó també a les formes. Es retallen els perfils, les plaques ornamentals s'envolten del complexos marcs en relleu, les soperes presenten complexes formes i peus en forma de voluta i poms amb fruites i fulles… El “fanfarre” Estil, com altres de mitjan el segle XVIII, d'origen francès. S'ha vingut apuntant que va sorgir per commemorar la victòria gal•la en la batalla de Fontenoy (1745), passant ràpidament a l'Alcora, on es dataria cap a la dècada de 1760. El tema principal d'aquesta sèrie són els estendards, armes, trofeus militars i instruments musicals, primorosament combinats amb motius de rocalla. El gènere Álvaro Sens dubte és un dels estils més representatius de l'Alcora, dels més reproduïts i dels quals més variants ofereix. Pren el seu nom de Vicente Álvaro Ferrando, artista local enviat pel comte d'Aranda a París per instruir-se en l'art de la fabricació de la porcellana. L'Álvaro va haver de sorgir cap a 1760 i es manté de moda almenys fins a principis del segle següent, si ben donada la seva popularitat ha estat reproduït fins als nostres dies. Encara que té nombroses variants, el motiu bàsic sol ser un edifici més o menys complex sobre rocallas i flanquejat per arbres i grups florals. La diversitat dels conjunts arquitectònics és enorme i inclou ponts, portals, rius, cascades, fonts, torres, sortidors, estendards i, com a element molt característic, un sol radiant que culmina aquests idealitzats paisatges. Les sèries populars: Ramet i “Cacharrero” La esquematització dels conjunts florals donarà com resultat el naixement de la sèrie més abundant en la producció alcoreña: el Ramet. L'element que ho defineix és una senzilla flor en general amb pètals blaus, corol•la groga i nucli ocre. Sol completar-se la decoració amb fulles bicromes, dues petites fruites rodones i sanefes vegetals reduïdes a la mínima expressió. Al costat del Ramet, i participant de moltes de les seves característiques formals, apareix la sèrie del “Cacharrero”, que als elements abans descrits incorpora fruites en forma de pera o carabassa que, freqüentment, destaquen per la seva major grandària. Aquesta ornamentació pren el seu nom d'un llenç de Goya en el qual es mostra una escena en què uns venedors ambulants ofereixen la seva mercaderia (pisa de l'Alcora pertanyent a aquesta sèrie) als ocupants d'una carrossa. Els plats d'engany Responen a una moda refinada i d'ascendència francesa, com a tants estils de l'Alcora. El trompe l’oeil (o il•lusió òptica) té com a objectiu produir en l'espectador la sorpresa, la broma, molt en la línia del gust de la societat aristocràtica del segle XVIII. Figues, pomes, fruites, olives, hortalisses, formatges o animals modelats en embalum rodó adornen plats en l'ala dels quals s'estampen, generalment, motius de la sèrie del Ramet o del “Cacharrero”. Fauna de l'Alcora El gust per crear objectes zoomorfes amb diferents usos (salseras, soperes, mancerinas, petjapapers, vinagreres, especiers, capsetes o, simplement, objectes ornamentals) no és invenció de l'Alcora, sinó francesa. En la manufactura comtal s'atribueix a Clemente Aicart i Cristóbal Mas (cap a la dècada de 1770 o 1780) la introducció d'aquest gènere, tan emparentat amb el trompe l’oeil. Gossos, llangardaixos, carners, colomes, galls, ànecs, cignes, lleons, perdius… presten la seva forma a les més diverses utilitats. Entre els animals reproduïts, la perdiu adquirirà una notorietat inusual, i encara avui són una dels principals senyals d'identitat de la ceràmica de l'Alcora. Escultura Tant en pisa com en porcellana tendra i terra de pipa es van elaborar infinitat de petites figuretes d'ús ornamental, grans grups escultòrics de temàtica mitològica (el Bou Farnesi és un dels més famosos), parelles de busts (ancians, joves o negres), canelobres sostinguts per negres i micos… També es van modelar busts d'emperadors de l'antiguitat, de monarques contemporanis i, sobretot, dels propietaris de la fàbrica (D.Pedro Pablo i el duc de Híjar). Els retrats del X comte d'Aranda es realitzen durant la dècada de 1790 per festejar la seva visita a l'Alcora, es van elaborar en dues grandàries (40 i 90 cm. d'altura aproximadament). Els motlles amb que es van confeccionar aquestes figures van ser objecte d'un ús continuat fins al final de la Real Fàbrica i posteriorment van ser heretats pels obradors apareguts en la dècada de 1940. Les flors alemanyes Decoració delicada i exquisida, les flors alemanyes són introduïdes a l'Alcora per Vicente Álvaro Ferrando i Cristóbal Pastor a la seva volta de París (1789), on van ser enviats pel comte a instruir-se en l'art de la porcellana. Aquesta sèrie, elaborada a la Real Fàbrica fonamentalment sobre porcellana tendra, té com a element més característic un ram de flors naturalistes de les quals sobresurt una rosa. El conjunt està decorat en suau policroma, amb tons morats, verds, grocs i, sobretot, un peculiar vermell encarnat amb el qual es perfilen les vores i peus de les peces. La denominació d'aquest gènere indica la seva procedència: es va aplicar per primera vegada en Meissen, cap a 1740 i d'allí va passar a Estrasburg, on es va popularitzar de tal manera que també es coneix com a “rosa d'Estrasburg”. Les formes sobre les quals apareixen les flors alemanyes anuncien el canvi de gust al que es vas agafar durant les últimes dècades del segle XVIII: a les formes rebuscades i l'ornamentació excessiva de mitjan segle els succeeixen ara decoracions discretes però elegants i formes senzilles i llises. La producció de la segona meitat del segle XIX Amb el pas de la fàbrica a la família Girona, que primer l'arrenden (1851) i després la compren (1858), es vas agafar a un nou intent per invertir la línia de declivi que la manufactura venia observant des de les dècades anteriors, materialitzat en la contractació d'operaris de Staffordshire que donen un nou gir a la producció, segons es desprèn de les paraules del cronista Mundina (1874), per qui la fàbrica ha millorat “amb la introducció de la pisa estampada, com es fa a Sevilla”. D'altra banda, la producció segueix sent abundant. Madoz, en 1845, indica que s'elaboraven 15.000 peces de porcellana, 500.000 de pedernal i 1.000.000 de pisa comuna, però és una època poc estudiada, allunyada de l'esplendor de la centúria anterior. Se sap que es produïen vaixelles blanques o amb fins filetejats en les vores, ales i peus, i acabat poc detallista. Perviu també la decoració en reflex daurat, sòbria i senzilla. Aprofitant motlles antics es fabriquen figuretesde la “fauna de l'Alcora” i plaques ornamentals amb pesats marcs i tosc dibuix. El segle XX. Del final de la Real Fàbrica a la Molt Noble i Artística Ceràmica de l'Alcora En 1895 la fàbrica que fundés l'IX comte d'Aranda passa a les mans de Cristóbal Aicart, advocat d'ascendència alcorina que va arribar a ocupar el càrrec de president de la Diputació Provincial de Castelló. El canvi de propietari no significarà ruptura quant a la producció, doncs se segueixen utilitzant els motlles del segle XVIII. Aquesta situació es mantindrà fins a poc abans de la Guerra de 1936-39, quan la Fàbrica Gran, tanca les seves portes. El testimoni de la ceràmica artística alcorina va quedar en mans d'altres fàbriques menors (les de José Cotanda, Severino Ramos, Letancio Moliner i Federico Michavila, entre altres), que es mantindran productives fins a finals de la dècada dels 40. Finalment el ressorgiment actual de la ceràmica artística alcorina es deu a José Cotanda Aguilella, doncs va ser sota la seva direcció artística quan va començar a funcionar, en 1976, "La Noble y Artística Cerámica de l'Alcora".

Artesania ceràmica a l'Alcora Parlar de l'Alcora és parlar de ceràmica. Amb més de 500 anys de tradició terrissera, la nostra localitat és coneguda internacionalment per la ceràmica que al segle XVIII va sorgir dels forns de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda. Avui aquesta ceràmica forma part de destacades col•leccions privades i museus de tot el món, i en les subhastes d'art sol aconseguir les més elevades cotitzacions, com a mostra evident del seu gran valor artístic. Els artesans ceramistes de la localitat han sabut conservar la seva essència, en ocasions en la forma d'un atuell de terrisser i en les més com la ceràmica artística de l'Alcora o les ceràmiques més avantguardistes. Com a fidel i destacada hereva de la qual anés considerada la millor pisa d'Europa del segle XVIII, l'Alcora és sens dubte el lloc idoni per adquirir la millor artesania ceràmica de la Comunitat Valenciana. Quatre tallers artesanals ens permeten a més contemplar en directe els processos tradicionals de l'elaboració dels seus productes, amb una extensa varietat de peces a la venda. Tots els tallers son visitables i donen l’oportunitat de veure el treball d’elaboracions de peces en directe.

Rutes a peu per l'Alcora- tot un ventall de modalitats El municipi de l'Alcora està enclavat en el centre de la província de Castelló, a escassos 20 km de la costa. Limita amb Costur, Figueroles, Llucena, Fanzara, Onda, Ribesalbes, Castelló, Borriol i Sant Joan de Moró. El seu extens terme municipal i variada orografia han convertit a l'Alcora en un enclavament idoni per a la pràctica del senderisme, sent una dels més bells accessos cap al massís del Penyagolosa, sostre provincial amb els seus 1.813 metres d'altitud. Per tot això, l'Alcora ofereix excel•lents condicions per a la pràctica del senderisme, oferint una variada oferta de modalitats, rutes senyalitzades, rutes guiades, itineraris específics per a grups organitzats i, també, la Mitja Marató de Muntanya. Rutes senyalitzades Ruta de les ermites (PR-CV 120): Distància total: 29.8 km. El dissabte posterior al Diumenge de Pasqua es realitza una peregrinació que recorre aquesta ruta. Ruta del Patrimoni (PR-CV-357): Distància total: 14,18 km. Sender local (SL-CV 90): Distància total: 6, 967 km Mitja Marató de Muntanya de l'Alcora: Desnivell acumulat: 1.700 metres. Data de la carrera: 29 de setembre de 2012 Itineraris guiats: Ruta de les Mines: Itinerari per muntanya amb guia a través d'antigues explotacions mineres i forns de transformació de minerals. Recorregut total: 5 km. Ruta del Patrimoni: variant més curta del PR-CV-357, visita comentada amb guia a diferents llocs d'interès històric. Recorregut total: 8.1 km. Ruta de la Ceràmica. Ruta urbana. Itinerari guiat Ruta dels Murals. Ruta urbana. Itinerari guiat Rutes programades pel Centre Excursionista de l'Alcora. Agenda per 2012 L'Alcora-Llucena: 10 de març (marxa nocturna) Sant Joan de Penyalosa- l'Alcora: 6 d'abril L'Alcora-Xodos: juny (coincidint amb la Mostra Cultural de l'Alcalatén que se celebrarà a Xodos) L'Alcora-Penyagolosa: 14 de juliol Volta al terme municipal de l'Alcora: 17 de novembre