RUTA DE LES MINES DE L’ALCORA A LA FOIA ITINERARI: Creu de Sant Vicent (forn de calç) - Molí de Matraca – Assut - Molí de Palomet (mina d’algeps i forns) – Montmirà - Mina de Cabres (mina i forns de ciment) - la Foia - Mina del Coixo (mines de d’algeps i forns) - la Ferrissa (Mina de ferro, mina d’algeps i forn d’algeps) – Pantà - l’Alcora. DESCRIPCIÓ: FORN DEL LLIMERO Forn: Construït cap a la dècada de 1950, estarà en funcionament fins a 1956 en mans de Cristobal Tomàs i Pasqual Safont. Aquest forn es un dels pocs de calç que es conserven al nostre terme municipal. Ús: S’utilitzà per a la fabricació de “calç viva” (CaO) (òxid de calci), que s’obté per la calcinació de roques calcàries (CaCo³, carbonat de calci, + calor). El que restarà de la calcinació es un gas (anhídrid carbònic) La “calç viva” es transforma en “calç apagada” (hidròxid de carboni) amb l’absorció d’aigua i es utilitzada per a l’elaboració d’argamassa per a la construcció (de vegades mesclada amb ciment, per als tradicionals “emblaquinats” de les cases, molt habituals en les poblacions de les nostres comarques i per a blanquejar el paper en les papereres. MOLÍ DE PALOMET Mina: Mina on podem observar entre altres: pirites de ferro, quars, guix, anhidrita, talc i argiles. Molí de Palomet: Antic molí hidràulic, actualment enderrocat i que se’l suposa anterior al molí de Matraca (1782), serà en principi un molí fariner i durant l’época d’explotació de la mina s’utilitzarà per a moldre el guix. Ús: Junt a la mina estan les restes del Molí de Palomet, on encara són visibles 2 forns d’algeps (observar la diferenciació entre la planta superior i la cambra de combustió). Aquestos es degueren utilitzar per a la calcinació de (CaSO 2H² O) (sulfat de calci hidratat) per a aconseguir CaSO +H²O (sulfat de calci) a través del procediment de deshidratació. L’algeps o guix s’utilitzarà per a “lluir” (revestir les parets) i per a fabricar motles, buidats. L’algeps més pur s’utilitzà a l’Alcora per a la fabricació de motles per a la fabricació de pisa fina a la Reial Fàbrica i altres tallers. MINA DE CABRES Mina: Vàries mines en la muntanya on hi ha abundància de margues. (composades per carbonat de calci , sílice i productes argilosos). Aquestes mines foren explotades des d’antic per la familia Nomdedéu i després per Vicente Ferrer que a principis de segle va construir els forns. La marca amb la que es comercialitzava el ciment va ser “Moltfort” Forns: De grans dimensions estan situats a l’entrada del camí de les mines, allí a temperatures de mes de 1000 graus es transforma la matèria primera (calcària i argila) en ciment. El ciment s’utilitza per a la preparació d’argamassa mesclada amb aigua i sorra, per a la construcció. MINA DEL COIXO Mina: Mina a l’aire lliure de grans dimensions, va pertànyer a la família Vives (Es va dir algepsar de Marrau) i s’utilitzà per a l’extracció d’algeps. Forns: Situats a l’entrada de la Mina es conserven almenys dos forns de grans dimensions per a la fosa dels minerals i la preparació de l’algeps (observar la diferenciació entre la planta superior i la cambra de combustió). Aquestos es degueren utilitzar per a la calcinació de (CaSO 2H²O) (sulfat de calci hidratat) per a aconseguir CaSO +H²O (sulfat de calci) a través del procediment de deshidratació. MINA DE LA FERRISSA Mina: Antiga mina de ferro, utilitzada des del temps dels fenicis, segle VII abans de Crist, que hi instal•laren un forn per a la fosa del mineral. Posteriorment, cap als anys 40, Antonio Andrés (calito) extragué algeps. Forns: a l’entrada de la mina trobem un antic forn d’algeps. ALTRES EXPLOTACIONS MINERES DEL TERME DE L’ALCORA Mines d’argila: Camí de la Serra: Muntanyes de darrere de l’ermita de Sant Vicent Sant Vicent: Encara es visible a l’arribada al passeig que dona accés a l’ermita de Sant Vicent Terrer del Poll: Eixint de l’Alcora per la partida dels Vinyals, direcció Ribesalbes. Foies Ferrades: Actualment es un terreny ocupat per la indústria taulellera Mas Vell: Actualment encara en explotació, a prop del pantà del Sitjar. Mina de les Foies: Cap a Ribesalbes Mines d’Araia. Mas del Retor i Campiello: A prop de la Rambla i recentment posades en explotació Altres: La Cantera del Xufero: Ubicada en un tossal ocupat antigament per un poblat del Bronze, està destinada a l’extracció d’una calcària molt especifica anomenada al món de la mineria com “Alcora”. Amb aquesta pedra està realitzat l’altar major de l’Església parroquial de l’Alcora. Mina del Corral de Ramos: Situada a la Partida de la Font d’Aixart, s’extreia terra rica en sílice i quars, utilitzada per a la elaboració de esmalts. Mina de plom: “A dos leguas de la población.”. La documentació del segle XVIII de la Reial Fàbrica situa una mina de plom, actualment no localitzada.

Ruta del patrimoni: Un itinerari educatiu ITINERARI: Recorregut total: 8,1 km L’Alcora- Termes romanes de Santa- Carapito- Illeta de la Moratella- Corrals- Molí d’en Garcés- Camí dels Bandejats- Sitja medieval Punts d’interès del recorregut: Termes romanes Descobertes en el curs d’unes excavacions arqueològiques com a conseqüència de la construcció de la nova carretera entre l’Alcora i Sant Joan de Moró, es tracta de l’únic edifici termal de la província de Castelló que conserva la seua planta íntegra: praefurnium, caldarium, tepidarium, apodyterium, frigidarium, vestíbul i altres dependències annexes. Carapito Forns de cocció ceràmica musulmans i testar d’època annexos a una mina d’argila. Illeta de la Moratella Poblat datat en època Ibero-romana Corrals de la Partida del Campillo Corral de Villalonga Corral de la Cova Es tracta de corrals situats en l’antiga ruta de transhumància que arribava des de Costur. Aquestos corrals eren utilitzats durant l’hivern per ramats d’ovelles i cabres procedents dels pobles d’interior com ara Vistabella o Xodos. Molí d’en Garcés Un dels antics molins fariners hidràulics que hi havia al riu de l’Alcora, a la vora del camí dels Bandejats i al costat del llit del riu, en un lloc de gran bellesa paisatgística. Durant l’excursió s’explicaran les diverses parts del molí, així com el sistema de sèquies i bassa que desviava l’aigua del riu per al seu aprofitament com a força motriu del molí. Camí dels Bandejats Antiga ruta pre-romana que comunicava la Via Augusta i les terres de la Plana amb l’interior muntanyenc, a travès de la vall del riu de Llucena. En alguns trams la seua conservació és prou bona (fins i tot, amb lloses clavades a un dels laterals) però altres trams han estat eliminats per les transformacions paisatgístiques dels polígons industrials i la millora de les infrastructures viàries. El tram que farem serà el que va del jaciment romà de Santa fins els peus del castell de l’Alcalatén. Sitja medieval Molt aprop del molí d’en Garcés i als peus del Camí dels Bandejats es conserva una espectacular sitja d’emmagatzematge de gra de grans dimensions que testimonia el passat agrícola de l’Alcora i la importància dels conreus de cereals i dels sistemes d’emmagatzematge com a principal font alimentícia a l’Edad Mitja.

MUSEU DE CERÀMICA DE L’ALCORA L’edifici El Museu de Ceràmica de l’Alcora consta de 2 cossos intercomunicats, amb 2 altures destinades de manera exclusiva a l’exposició permanent de les seues col•leccions. El mòdul fundacional fou bastit en 1907, pertanyia a una família de terratinents i posseeix pati central al voltant del qual s’articulen els distints espais. Posseeix un interessant conjunt de taulelleria del primer terç del segle XX disposada en distintes dependències (entrada, escala, pati, galeria...), amb una rica policromia i motius historicistes i neoàrabs. Aquest edifici albergà el Museu entre 1994 i 2007. En juliol d’aquest últim any s’iniciaren les obres d’ampliació i remodelació, afegint un nou cos, ampli i funcional, seguint el projecte dels arquitectes Rafael Culla i Ignacio Carbó. Amb aquesta ampliació, es destinen un total de 650 m2 a l’exposició permanent de les col•leccions de terrissa popular, ceràmica artística contemporània i l’excepcional pisa elaborada des de 1727 a la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda. A banda, el Museu disposa de sales d’exposició temporal, taller ceràmic, sala d’actes, biblioteca-sala de consulta, i alberga també la Tourist Info local. Unes instal•lacions modernes des d’on donar el millor servei per a divulgació del nostre patrimoni ceràmic. Col•lecció de Cerámica de la Reial Fàbrica de l’Alcora Ceràmica l’Alcora. Xineries i Berain En els primers anys de funcionament, la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda elaborà peces seguint els models del Sud de França (Moustiers i Marsella fonamentalment), d’on provenen els primers directors artístics. Formes i decoracions s’ajusten així als gustos de l’aristocràcia i la burgesia europees, principal mercat al què anava adreçada la producció de l’Alcora. Estils com Berain (amb randes, arabescs, busts, esfinxs..., generalment en clarobscur blau, però també amb suaus tocs de policromia) o les Xineries (amb prolífica vegetació i figures orientals o grotesques) mostren l’exquisida delicadesa i perfecció que els pintors de la Reial Fàbrica assoliren ja des del principi. Mostrem en aquesta mateixa pàgina dues excepcionals obres de la col•lecció del nostre Museu: la tapadora d’un aiguamans amb decoració Berain, signada per Francisco Grangel, i una plata circular amb decoració xinesca de reflex metàl•lic, tècnica decorativa poc emprada a l’Alcora, que dóna una lluentor de color coure de gran bellesa. Ceràmica l’Alcora. Plaques ornamentals Si hi ha un apartat de la producció que defineix l’excel•lent qualitat artística de la Reial Fàbrica, aquest és sense dubte el de les plaques ornamentals. De diferents formes i formats (ovalades, rectangulars, aixamfranades, lobulades..., envoltades de rocalles, mascarons o peinetes, o sense cap tipus d’ornamentació externa), les làmines (com s’anomenen també en la documentació de l’època) són veritables joies pictòriques sobre ceràmica, a l’alçada dels llenços o les taules de temàtica religiosa coetanis. Al Museu, a banda d’algunes petites plaques ornamentals, tenim la sort d’exposar les úniques 4 estacions del Via Crucis original del Calvari de l’Alcora que es conserven en l’actualitat, datat cap a 1775 i propietat de la Parròquia de l’Assumpció. Dibuixos basats en els gravats de F. Dubercelle realitzats en París durant la primera meitat del segle XVIII, als què els pintors de la Reial Fàbrica afegeixen una apropiada policromia i el toc personal de la pinzellada mestra. Ceràmica l’Alcora. Fauna-engany Els anomenats plats d’engany o de “chasco” són peces decoratives destinades a produir la sorpresa i la il•lusió òptica, estratègicament col•locats als aparadors o les taules i resseguint la moda francesa del trompe d’oeil. Sobre el plat es reprodueixen amb gran precisió fruits, hortalisses, altres aliments i animals en tres dimensions, donant una sensació de realisme prodigiós. Hom atribueix a Julián López (un dels millors escultors de la història de la Reial Fàbrica) la creació de bona part dels models dels plats d’engany. Emparentada en certa manera amb els plats d’engany està la sèrie de l’anomenada “fauna de l’Alcora”: tot un seguit de petites figures d’animals amb els més diversos usos. Així, trobem soperes, salseres, petjapapers, mancerines, joiers, setrilleres... que adquireixen forma de gos, granota, llargandaix, pollastre i gallina, cigne, colom, moltó, perdiu, etc. És especialment significatiu el cas de les salseres en forma de perdiu, que gaudiren d’una gran popularitat elaborant-se fins a principis del segle XX i convertint-se en una de les peces més significatives de la producció de la Reial Fàbrica. Ceràmica l’Alcora. La rocalla i els estils coetanis Desprès de les primeres dècades de funcionament de la Reial Fàbrica, molt centrades en els estils decoratius d’influència francesa, a partir de 1750-1755 es va produint una major diversificació ornamental i la creació d’estils propis, en part degut a l’accés als càrrecs de responsabilitat artística del personal format en l’Acadèmia d’Aprenents. Els llistats de producció d’aquests anys així ho demostren. Apareixen nombrosos dissenys de decoracions florals (unes més naturalistes, altres estilitzades), composicions amb motius disposats per la superfície de les peces de manera harmònica com ara busts femenins (madamita), vaixells (navíos), arbres fruiters amb una font brollant al seu costat (chaparro), gossos, gàbies, trofeus militars i instruments musicals (fanfarre), etc. També és aquesta l’època de la proliferació de les rocalles, símbol per excel•lència del Rococó: motius asimètrics generalment pintats en clarobscur groc, que de vegades acompanyen als elements citats abans, però que sobre tot van associats a arquitectures més o menys complexes amb torres, ponts, banderes, motius aquàtics i, de vegades, un sol radiant amb trets facials humans. És l’estil anomenat popularment “Álvaro” (per un dels seus principals impulsors, Vicente Álvaro Ferrando) i citat a la documentació de la Reial Fàbrica com Andrómica fina, con adornos de talla [rocalla] con sus casalicios y surtimientos de fuentes con algunas flores y árboles. Ceràmica l’Alcora. Sèries populars L’esquematització de la decoració floral donarà lloc a una de les sèries més prolífiques de l’Alcora, també molt imitada a altres centres com Onda, Ribesalbes, Manises, etc, anomenada “Ramet” i caracteritzada per una petita flor policroma que generalment combina els colors blau, groc i ocre. En les peces més senzilles, aquesta floreta apareix aïllada, però també és habitual que es complemente amb fulles d’un sol traç, amb rams més complexos formats per fulles bicromes o amb petits fruits molt senzills que s’assemblen a pomes o peres. El Ramet també donà magnífics exemplars com l’aiguamans de gran format de la nostra col•lecció, decorat en clarobscur blau, amb un gran motiu central al cos del recipient, reproduït de manera rítmica al seu voltant i també a la tapadora i al peu. Les peces pertanyents a aquest estil eren comercialitzades pels traginers en mercats ambulants, i han estat immortalitzades en un llenç de Goya titulat “El Cacharrero”, on es veu un grup de venedors oferint als ocupants d’una carrossa plats i altres objectes de l’Alcora decorats amb aquest popular motiu. Se sòl denominar així (“Cacharrero”) la decoració que combina el ramejat estilitzat i els petits fruits abans descrits. Ceràmica l’Alcora. Porcellana Una de les obsessions dels comtes d’Aranda (el IXè, D.Buenaventura, fundador de la manufactura, i el Xè, D.Pedro Pablo, propietari entre 1742 i 1798) fou aconseguir elaborar porcellana en la seua fàbrica. És per això que contractaren diversos mestres estrangers, com ara François Haly (1751), Johann Knipffer (1761), François Martin (1774) o Pierre Cloostermans (1787). Poc abans (1786) també foren enviats a París 2 operaris alcorins, Cristóbal Pastor i Vicente Álvaro, per tal d’instruir-se en la fabricació de la porcellana. Tots aquests esforços donaren resultat, i des de darreries del segle XVIII l’Alcora fabricà porcellana de gran qualitat, que es decorà amb nous estils representatius del neoclassicisme imperant en aquest temps. D’entre ells cal destacar el reflex daurat (amb un color groc molt viu), l’estil Sèvres (que combina decoració pintada, òxids metàl•lics i petites escenes estampades), i les flors alemanyes, petit ramet policrom del què destaca una gran rosa púrpura. Amb aquestes ornamentacions es decoraren plats i altres peces de petit format, com ara jocs de cafè o té, begudes que a finals de la centúria desplaçaren a la xocolata com a beguda de moda entre l’aristocràcia i la burgesia. Ceràmica l’Alcora. Escultura La Reial Fàbrica elaborà al llarg de la seua història un ampli repertori de petites figures i grups escultòrics de temàtica molt variada: religiosos, mitològics, històrics, al•legòrics, costrumbristes... S’elaboraren també busts d’alguns propietaris de la manufactura (el Xè Comte d’Aranda i el Duc d’Híjar), animals i altres objectes de per a decoració de jardins i interiors, com ara centres de taula en forma de piràmide, gerros ornamentals, canelobres sostinguts per lacais negres, etc. Tot i ser menys coneguda que la producció de vaixella o les plaques pintades, l’escultura sempre tingué una gran importància a la Reial Fàbrica, i per això la responsabilitat d’aquest departament estigué en mans d’artistes tan destacats com Josep Ochando (des de 1727), Julián López (des de 1745), Joaquín Ferrer Miñana (finals del segle XVIII) i el seu fill José Ferrer Pardo (principis del segle XIX). D’entre tota aquesta producció escultòrica destaquen les sèries constituïdes per 4 peces, com els quatre elements, les quatre parts del món o les quatre estacions. També són molt representatius de l’Alcora els grups escultòrics del Toro Farnesio o Neptú. Un conjunt realment excepcional el constitueixen les figuretes d’actors i ballarins de la Commedia dell’Arte, policromades i de petites dimensions (20 cm d’alt), de les què es conserven alguns exemplars en una col•lecció privada de l’Alcora, al Museu Nacional de Ceràmica de València i al Museu de Porcellana de Limoges. Ceràmica de l’Alcora: segles XIX i XX El segle XIX s’inicia a l’Alcora amb el pas de la Reial Fàbrica a mans dels ducs d’Híjar, familiars i hereus del darrer comte d’Aranda, D.Pedro Pablo. Desprès d’unes dècades de certa continuïtat en la producció i nombroses convulsions socials (Revolta dels Caragols en 1801, Guerra de la Independència en 1808-1814, Trienni Liberal en 1820-1823), la fàbrica entra en certa decadència fins que és arrendada (1851) i desprès comprada (1858) pels germans Maties i Ramón Girona, que generalitzaran l’estampació calcogràfica, una tècnica de decoració ceràmica de caràcter industrial, que permet l’abaratiment dels costos. L’estampació ocupà la segona meitat del segle XIX a l’Alcora, compartint espai amb la producció de vaixelles blanques o discretament perfilades i amb sèries ornamentals heretades de l’esplendorós passat. En 1895 la Fàbrica Gran (com era coneguda aleshores) passa a mans de Cristóbal Aicart, el seu darrer propietari. Peces com les canterelles en forma de petxina o les botelles globulars amb coll de tulipa són les aportacions d’aquesta etapa a la història d’una manufactura que es mantingué en actiu més de 2 segles. Cerámica de l'Alcora: siglos XIX y XX El siglo XIX se inicia en l'Alcora con el paso de la Real Fábrica a manos de los duques de Híjar, familiares y herederos del último conde de Aranda, D.Pedro Pablo. Después de unas décadas de cierta continuidad en la producción y numerosas convulsiones sociales (Revolta dels Caragols en 1801, Guerra de la Independencia en 1808-1814, Trienio Liberal en 1820-1823), la fábrica entra en cierta decadencia hasta que es arrendada (1851) y posteriormente comprada (1858) por los hermanos Matías y Ramón Girona, que generalizarán la estampación calcográfica, una técnica de decoración cerámica de carácter industrial, que permite el abaratamiento de los costes. La estampación ocupó la segunda mitad del siglo XIX en l'Alcora, compartiendo espacio con la producción de vajillas blancas o discretamente perfiladas y con series ornamentales heredadas del esplendoroso pasado. En 1895 la Fàbrica Gran (como era conocida entonces) pasa a manos de Cristóbal Aicart, su último propietario. Piezas como los botijos en forma de concha o las botellas globulares con cuello de tulipán son las aportaciones de esta etapa a la historia de una manufactura que se mantuvo en activo más de 2 siglos. Ceràmica Contemporània. La col•lecció La col•lecció de ceràmica contemporània s’ha format a partir de la convocatòria d’un concurs de ceràmica organitzat per l’Ajuntament de l’Alcora des de 1981. Aquest certamen, inicialment de caràcter nacional, es convoca des de 2000 com a Concurs Internacional de Ceràmica de l’Alcora (CICA). Des d’aleshores, ha crescut en prestigi i en participació, essent en l’actualitat un dels més importants del continent europeu. Superades ja les tres primeres dècades d’història, cada estiu l’exposició de les obres finalistes ofereix al visitant una ampla visió d’algunes de les tendències creatives més actuals en el camp de la ceràmica d’autor. El Museu acull el fruit del Concurs, en forma de premis i donacions. Ceramistes de la talla dels espanyols Claudi Casanovas, Rafael Pérez, Alberto Hernández, Barbaformosa, Rafaela Pareja, Juan Ortí, i també Ken Eastman (Regne Unit), Pekka Paikkari (Finlàndia), Graciela Olio (Argentina), Roland Summer (Àustria), Luigi Gismondo (Itàlia) o Lu Bin (Xina) formen part de la nostra col•lecció, oferint un contrapunt i alhora un complement a la resta de les exposicions permanents del Museu. La terrisseria a l’Alcora Quan el comte d’Aranda instal•là la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana a l’Alcora, es fixà en diversos avantatges que li oferia aquesta població dels seus dominis senyorials, com ara la proximitat a la mar (per afavorir l’exportació dels productes), però sobre tot l’existència d’un important sector terrisser, la qual cosa significava abundància de matèries primeres (argila, llenya, aigua) i també mà d’obra especialitzada capaç de fer-se càrrec d’alguns departaments de la seua manufactura (torns, forns, preparació de l’argila...). Efectivament, el segle XVIII és potser el període àlgid de la terrisseria a l’Alcora. És possible que al llarg d’aquesta centúria hi hagueren sempre més de 20 cantereries, teuleries i rajolars treballant al mateix temps i convivint amb la Reial Fàbrica. Però l’origen d’aquest sector és molt anterior: a finals del segle XVI hi ha documentats 8 terrissers, essent la cita més antiga fins ara la que es refereix a Baltasar Llidó (1546). D’entre aquestes nissagues de terrissers, 2 criden especialment l’atenció: els Redolat, amb 12 generacions de canterers i rajolers (des de 1578 fins la dècada de 1950), i els Nomdedéu, últims terrissers de l’Alcora, que tancaren la seua cantereria en 2002 desprès de 7 generacions i més de 200 anys de professió. La col•lecció de Terrissa La dilatada tradició terrissera de l’Alcora està representada al Museu amb una col•lecció completa de la producció del taller de la família Nomdedéu, més d’un centenar de peces il•lustratives dels diversos usos de la terrissa popular: càntirs i marraixes per l’aigua, gerres d’oli i per conservar aliments, gibrells per la matança del porc, menjadores i bevedores per als animals de corral, cossis per la bugada, etc. A més d’aquestes peces de producció recent (dècada de 1990), hi ha també extraordinàries peces antigues, com ara dues grans gerres d’oli del segle XVIII, amb prop de 1.000 litres de capacitat, dues enormes gerres de vi també del segle XVIII, recuperades de la volta de l’església de la Sang, una gerra d’oli signada per Pere Joan Nomdedéu i datada en 1925, i algunes teules del taller de Josep Montañés, de la segona meitat del segle XVIII i recuperades també de l’església de la Sang. La col•lecció es completa amb l’utillatge del taller dels germans Nomdedéu Medina, tancat en 2002, amb totes les eines emprades en el procés de treball a la cantereria (forques i pales per al forn, canyes, bastonets i agulles per treballar el fang, els cossis d’esmaltar, carrilets i falquetes per a carregar el forn, rodells per a tornejar les peces...). Destaca, per sobre de tot, un torn de peu procedent de la Reial Fàbrica, adquirit per Pere Joan Nomdedéu en 1944 i datat cap a mitjans del segle XIX, atenent al desgast produït per la pressió del peu en ambdues cares de la roda inferior o falda.

1 de maig de 1727. Eixa és la data en què, segons els documents, va començar a funcionar la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana que manà construir a l’Alcora el IXè Comte d’Aranda, D.Buenaventura Pedro de Alcántara Abarca de Bolea y Ximénez de Urrea. Aquesta data és una de les més transcendents en la història del nostre poble (a l’alçada, segurament, de la data d’atorgament de la Carta Pobla el 31 de desembre de 1305) perquè sense dubte aquell fet canvià el rumb de l’Alcora per sempre, fins els nostres dies. Pensem que, en un poble de base agrícola (com quasi tots en eixe temps), amb una notable presència de canterers (més de 20 tallers aleshores) que venien els seus productes als pobles de les rodalies, de cop i volta s’inicien les obres d’un gran edifici on prompte comencen a arribar forasters ben vestits i fins i tot estrangers que parlen estranyes llengües! L’impacte degué ser extraordinari i es mantingué durant molt de temps, perquè a les Ordenances de 1749 encara es diu que “se prohiben los sobrenombres impuestos, y aun quando hubiesse Estrangeros, deberán llamarse por sus nombres y apellidos, y no Francés, Holandés, Genovés, Alemán, &ª” (article 19). Aquesta seria pràctica habitual perquè a una de les teules recuperades a l’església de la Sang en la reforma de la coberta (any 2004), es va trobar una inscripció que deia “Estas texas las ha echo Joseph Montañés en el texar del gavacho”, en referència a Juan Deusoles (llegiu el cognom amb pronúncia i accent francès), i els seus fills Agustín i Antonio, tots teulers, sogre i cunyats de Josep Montañés respectivament. La teuleria dels Deusoles (d’on prové l’actual cognom Usoles) estigué en actiu la segona meitat del segle XVIII. Però tornem a la Reial Fàbrica, de la què es coneix molt i s’ha escrit molt. O per ser exactes, caldria dir que s’ha escrit molt de la ceràmica que es va fabricar en ella. No tant de la gent que hi va treballar ni del lloc on es va treballar, dels espais. Precisament aquest darrer aspecte és l’objectiu del present escrit: l’evolució arquitectònica de la Reial Fàbrica i, sobre tot, la valoració de les restes constructives que encara hi queden en l’actualitat. Evolució de l’edifici En 2006 Ximo Todolí va publicar un estudi sobre les successives fases d’ampliació de la fàbrica dins la seua obra “Análisis crítico de la Historia sucinta de la Fábrica de Loza fina en Alcora desde su fundación, año 1727, hasta últimos del año 1805. Por Dn Josef Delgado, Intendente de la misma” (editada pel Museu Nacional de Ceràmica de València). En aquesta publicació ordena les informacions incloses en la documentació de l’època i les contrasta amb el plànol de principis del segle XIX, signat pel propi Delgado, conservat en l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa. És un treball de referència per conèixer la història de l’edifici, el seu creixement fins assolir les seues dimensions majors, cap a 1805, quan ocupava l’espai on actualment es troben la Tilesa, la BIC i els popularment coneguts com pisos de les Tovalles. Les recreacions virtuals que Ximo Todolí aporta al seu estudi són una guia magnífica per poder-nos fer una idea del creixement de la Reial Fàbrica al llarg dels seus primers 80 anys d’història (figures 1 i 2). En relació amb el que figura al plànol de Josef Delgado, durant el segle XIX els canvis degueren ser mínims. La Reial Fàbrica ja no creix i no sembla tenir massa reformes internes. No era temps d’ampliacions (de fet, les instal•lacions ja ocupaven més de 10.000 m2) sinó d’adaptacions en la producció, com la introducció de procediments decoratius industrials (la decoració estampada, en la què l’Alcora, també, fou pionera a Espanya) o la generalització de la vaixella blanca, d’escàs cost productiu i amplis mercats potencials. Podem dir que de 1805 a 1940 la fàbrica es va mantenir més o menys igual. Per fer-nos una idea aproximada de l’aspecte de la Reial Fàbrica en aquest temps, disposem d’alguns documents gràfics, fotografies datades aproximadament entre 1920 i 1942 que ens il•lustren sobre les últimes dècades de la Reial Fàbrica en actiu. Per tant, les dimensions que la Reial Fàbrica assolí a principis del segle XIX foren les que mantingué fins poc desprès de la Guerra de 1936-39, quan fou parcialment enderrocada, sobre tot per vendre la fusta dels cabirons de les naus. Al solar, ara trossejat, s’instal•laren terrissers i fabricants de pisa i taulell que aprofitaren la magnífica infrastructura existent (naus, forns, séquies, basses, patis per l’assecat, magatzems...). I poc desprès, les empreses que encara tenen els rètols a la façana de l’Avinguda de Castelló, Tilesa i BIC. Queda al marge d’aquest article la fàbrica de les Tovalles, fundada per Severino Ramos Nebot, en actiu entre les dècades de 1940 i 1960, i instal•lada dins el solar de la Reial Fàbrica, a l’espai que avui ocupa el bloc d’habitatges conegut amb el nom d’aquella fàbrica tèxtil (figura 3). En resum, entre 1944 i 1980, grosso modo, les instal•lacions de la Fàbrica Gran (com ja era coneguda aleshores l’antiga manufactura del Comte d’Aranda) foren utilitzades per a diverses iniciatives productives relacionades amb la ceràmica (terrissa, pisa, taulell), totes elles guiades per una màxima: aprofitar tot allò que es puga (com els forns) i no eliminar més que el que fos estrictament necessari. Les activitats humanes sempre s’han mogut per les premisses d’economia, rendibilitat i estalvi: escollir l’opció menys onerosa, treure el màxim profit a les inversions i no gastar més del que siga raonablement necessari. L’ús de la Reial Fàbrica a partir de la dècada de 1940 també seguí aquests paràmetres, com és fàcil deduir, en una època de penúries i dificultats. La Reial Fàbrica en l’actualitat Així, la pregunta està servida: què queda avui de la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda? Doncs, més del que sembla i, probablement, més del que els més optimistes puguem imaginar. Per a respondre a la pregunta, analitzarem el plànol de principis del segle XIX, les imatges de principis del segle XX, i l’estat actual dels immobles que ara ocupen la parcel•la. La façana principal. El plànol de Josef Delgado aporta, a més de la distribució interna de l’edifici en la seua planta baixa, l’alçat de la façana principal (figures 1 i 4). A la meitat esquerra podem veure naus baixes, amb finestres a dues alçades, a més del que al plànol es descriu com a “Puerta principal”. Destaca, a prop d’ella, una espadanya per a la campana que cridava a treballar als operaris i marcava el ritme de les jornades laborals. A la meitat dreta, dos cossos més elevats (amb teulada a quatre aigües) i un altre cos intermedi una mica més baix que aquestes dues “torres”. I dues portes més, una quasi al mig (“Puerta de carros”) i l’altra a l’extrem dret de la façana (“Puerta de la Habitación antigua”, en referència a les dependències per a l’allotjament dels propietaris). També en aquesta zona, a mitja alçada, una successió de 9 balcons, a més de moltes finestres. Comparant aquest plànol i alçat amb les imatges de principis del segle XX (figures 5 i 7) veiem que les coincidències són moltes, però s’aprecien algunes diferències significatives. Començant per l’espadanya, que al plànol apareix a la part interna de les naus (es veu per darrere de la teulada) i a la fotografia es veu a la mateixa línia de façana. Potser per un error del dibuixant o per una modificació posterior de la ubicació de la campana, circumstància que sembla poc creïble. Per altra banda, a la imatge de la figura 5 veiem que des de l’espadanya cap a la dreta (cap al fons) hi ha un tram més alt que el que hi ha en primer terme, però més baix que les “torres” de darrere. Aquest tram no està indicat a l’alçat del plànol de c.1805 on si hi és, en canvi, el fumeral contigu a l’espadanya. Un altre error del dibuixant o una reforma posterior?. Un altre element a tenir en compte: tant al plànol com a la fotografia que estem analitzant, es poden veure els 9 balcons, però a la imatge estan més espaiats que al plànol: en aquest darrer estan baix de les dues “torres” i l’espai intermedi entre elles, mentre que a la fotografia arriben fins gairebé l’espadanya. En definitiva, una sèrie d’imprecisions (hi ha més) que entenem que es poden deure a una certa “idealització” de l’alçat de la façana, on es retoca puntualment la realitat buscant donar sensació de monumentalitat i racionalisme a la façana principal de la Reial Fàbrica. Confirma aquesta hipòtesi el fet de representar tota la façana a la mateixa cota, quan és ben evident que el carrer està i estava en costera (vegeu figura 5). Ara confrontem aquests elements en les imatges actuals (figures 6 i 8). La façana va des del límit entre Vives i Tilesa (la sèquia que les separa, més antiga que la Reial Fàbrica, és una referència extraordinària) fins el cantó del carrer la Fàbrica, passats els pisos de les Tovalles. El que queda avui es concentra a la meitat Est de la façana, des de la sèquia fins la “Puerta de carros”: • veient la fotografia aèria que adjuntem (figura 3) es pot veure en primer terme (3A) unes naus amb teulada a dues aigües fent angle recte (la façana de Tilesa i el primer tram paral•lel a la sèquia), a continuació, cap a la dreta de la imatge, un tram on es perd la continuïtat de la façana i només hi ha una tàpia (on ara està la parada de l’autobús i una porta gran): ací estarien originalment la “Puerta principal” i la Porteria, sobre la qual estava l’espadanya segons el plànol de 1805 (3B). En algun moment recent es degué enderrocar aquest tram de façana per facilitar l’entrada de vehicles voluminosos a la fàbrica de taulells. • Desprès veiem un edifici més alt (3C) del qual sobresurt, en segon terme un volum encara més elevat (3D), a la imatge de principis del segle XX el primer edifici es correspondria amb el tram de façana d’alçada mitja, entre les naus baixes del principi i la “torre” més elevada del fons. Encara avui es conserven dos balcons, que nosaltres identifiquem com els dos més propers a l’espadanya i la porta principal en la fotografia antiga (3E i figura 9). • Tres últims detalls ens confirmen la pertinença d’aquesta part de l’immoble a l’antiga Reial Fàbrica: per una banda el remat de cornisa (figura 10) que es pot veure tot just per baix del ràfec de la teulada al cantó entre la sèquia i la façana principal, en segon lloc la tipologia de la reixa de la 4ª finestra de la façana que dóna a la sèquia, pròpia del segles XVIII ó XIX, i per últim, la grossària dels murs exteriors, que es pot apreciar a simple vista, a les portes i finestres de Tilesa. A tot açò, caldria afegir que a l’interior d’aquestes naus es conserven arcades i pilars de grans dimensions, i sostres de bigues de cabirons amb voltes entre ells, tot propi de construccions antigues i no de fàbriques taulelleres del segle XX. És a dir, re-aprofitar de les estructures existents i minimitzar de les inversions per posar en marxa la producció. Les estructures del darrere, vora la sèquia. La sèquia que separa Vives i Tilesa descriu, a la part de darrere, una ampla revolta que segons el plànol de c.1805 estava ocupat per dependències de les “quadres” o departaments de pipa i porcellana, la “Noria” i les “Balsas nuebas” (veure figura 1). D’aquest lloc no hi ha fotografies antigues, per la qual cosa només podem comparar les restes actuals amb el plànol antic. Vist des de l’exterior (figura 12) ací s’aprecia una façana antiga, amb evidents reformes modernes i amb una sèrie d’interessants elements que ara per ara no podem identificar, però que de ben segur estan relacionats amb els usos descrits a l’esmentat plànol de Josef Delgado. Veiem: • A la dreta de la imatge (en detall a la figura 13), un cos baix amb 3 finestres rematades en arc fet amb rajola plana massissa (en realitat, 4, perquè encara es conserva l’inici d’un quart arc) i altres elements moderns, com un mur de rajola industrial i una torreta per a un transformador elèctric. El que ens interessa és el cos inferior, amb les finestres descrites, perquè coincideix amb la sènia i les basses de decantació. És per això que aquest tram és més baix que el de l’esquerra: eren dependències descobertes (així s’indica al plànol de Delgado). La pedra cantonera que es conserva a un extrem, tot just coincidint amb la canonada del gas, ho confirma. Amb la sènia, l’aigua es pujava des de la sèquia fins les basses de decantació, molt grans (més de 350 m2), situades en sentit longitudinal entre dues naus de dues altures amb coberta de teula. Desconeixem com i on estaria instal•lada realment la sènia, però és evident que, atés al gran desnivell d’aquesta part de la fàbrica, les basses estarien situades al subsòl, per baix del nivell actual de les naus abandonades de la Tilesa. • En l’extrem d’aquesta façana (figura 14), un altre tram molt interessant, de dues altures, amb grans finestres a la part superior i uns elements molt curiosos a baix: 3 finestrals molt alts i estrets, amb 4 forats a la part inferior, situats als extrems i entre els finestrals, i 4 cabirons reeixits en la vertical dels 4 forats inferiors. Aquests finestrals estan a la mateixa alçada que les finestres de la zona de la sènia, és a dir, pertanyen a la planta baixa de la Reial Fàbrica. No sabem la seua funcionalitat, però sembla lògic pensar que estan relacionats amb la sèquia i amb l’ús de l’aigua dins la fàbrica. Des dels forats inferiors fins la base de la sèquia hi ha més d’1’5 metres de desnivell, per la qual cosa cal suposar que en aquestes naus (i en els descoberts de la sènia i les basses) es va aportar molt de material per anivellar el sòl de l’interior de la Fàbrica. • Rematant la façana, una cantonera de carreus de pedra calcària donen estabilitat a l’edifici i indiquen el començament de la façana posterior. Resseguint-la, arribem a un altre dels edificis d’interès que encara es conserven, probablement el de major interès, que analitzarem a continuació. La joia de la Reial Fàbrica: els forns. Seguint amunt pel camí que separa la antiga fàbrica i la Sanchis, quan arribem al carrer privat dels pisos de les Tovalles ens trobem un altre edifici amb coberta a dues aigües (figura 15) i altres construccions amb parets de maçoneria i coberta de teula, on segons el plànol de Delgado hi estaven les “taonas y Rublones de Barnices” (molins i moles per als vernissos) i els “Ornos de loza y pipa”. En efecte, Ximo Todolí, que ha estudiat i publicat bona part de la documentació de la Reial Fàbrica, diu que entre 1764 i 1775 es construeixen “4 hornos de gran tamaño para cocer vajillas” (pàg.47 de l’obra abans esmentada), i més tard, “un Molino con 18 muelas para triturar los Barnices, Cubiertas, Arena y Pedernal, y tres tahonas con 4 Muelas y dos Rublones para el mismo fin” (id., pàg.49). En aquesta zona les reformes també han estat importants (s’aprecien a la figura 15), i dels molins i taones pot quedar més bé poc, però en canvi el que es conserva és espectacular: l’estructura completa de dos dels quatre forns moruns i probablement la part inferior d’un tercer forn. Del quart, citat en la documentació i reflectit al plànol, no en sabem res, però no podem descartar que es conserve parcialment per baix de la superfície de l’antiga fàbrica BIC, prou elevada respecte al vial (ara tancat amb porta metàl•lica) que hi ha entre aquesta fàbrica i la Tilesa i que es correspon amb el carrer dels forns, on s’obrien a banda i banda molts dels forns que es van anar construint al llarg del segle XVIII (figura 16). La cambra d’un dels forns va ser utilitzada els darrers anys de funcionament de la BIC com a vestidor dels treballadors. La paret rodona està xapada amb taulell blanc, però el capel•lo, la cúpula de maons de refractari, es manté a vistes, majestuós, amb la lluna circular d’eixida de fums rematant-lo. Les dimensions d’aquesta cambra (més de 4 m de diàmetre y més de 3 m de alçada màxima) són extraordinàries, sobre tot tenint en compte que fou construïda fa uns 250 anys. Però, per fer-nos una idea de l’excepcionalitat no sols d’aquests forns, sinó del conjunt de la Reial Fàbrica, transcrivim a continuació un fragment d’una taxació de la fàbrica, encarregada en 1942 a l’arquitecte Ricardo Macarrón pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (Zona de Levante) del Ministerio de Educación Nacional, i conservat a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid: “Al costado opuesto del conjunto están los hornos formados en dos series: la primera la constituyen tres de grandes dimensiones, dos de ellos en ruina y a su inmediación se observa el hundimiento de las naves en una regular extensión y el tercero muy necesitado de arreglo, la segunda serie la forman cuatro hornos de dimensiones más reducidas, unos 35 m3 cada uno, y se encuentran en buen estado de conservación”. Els primers forns als què es refereix el document són els què al plànol de Josef Delgado estan al centre de la fàbrica, destacats sobre fons negre, en terreny actual de la Tilesa. Els altres quatre (“de dimensiones más reducidas” ) són els que hi ha en front d’aquests (figura 3-F), al fons del carrer dels forns (“todos los hornos se hallan dispuestos a ambos lados de una calle que en el fondo tiene una leñera”, diu en la seua tassació l’arquitecte Macarrón), en terrenys que ara pertanyen a BIC, en una zona que conserva els elements patrimonials més destacats de la Reial Fàbrica. Restes de la “Habitación bieja”? Continuem ara pel carrer privat dels pisos de les Tovalles i tornem a la façana principal, a l’avinguda de Castelló. En el cantó trobem un mur alt (figura 17) que queda com a únic testimoni del passat, entre el carrer privat i les oficines de la BIC, completament noves. Si ubiquem aquest mur en el plànol de Josef Delgado ens coincideix amb les dependències de la “Habitación bieja”, antic allotjament dels propietaris segons Ximo Todolí. Fins i tot l’empremta de les escales que hi ha a l’alçada del segon pis, i una porta tapiada a peu de carrer, coincideixen amb elements similars inclosos en aquell plànol. Aquest tros de la Fàbrica Gran, però, es desvinculà prompte de la resta del solar (cap a 1942-1944) amb la construcció de la Fábrica de les tovalles de la família Ramos perdent-se, a més dels espais descoberts del “Tejar y Ladrillar” i “Eras de tierra” del plànol del segle XIX, part de la “Habitación bieja” que ocupava el cos en forma de torre que apareix a l’alçat de la façana de Josef Delgado i a la fotografia de principis del segle XX. Les altres restes És d’imaginar que, a més del que es pot veure, es conserven més restes de la Reial Fàbrica al subsòl del solar. Pensem que moltes de les eines i construccions necessàries en una fàbrica com aquesta estaven soterrades o per baix del nivell del sòl: la sènia, molins, séquies, basses de decantació, cambres de combustió (dau) dels forns, el famós pou (el brocal del qual es troba actualment al pati de la Beneficència de Castelló)... Tots aquests elements romanen encara al subsòl, perquè les fàbriques que s’hi han instal•lat desprès han necessitat de grans espais horitzontals (eliminant per tant murs i divisions internes) però sense a penes intervenir del terra cap avall. Ans al contrari, la runa procedent de l’enderroc de sostres i murs ha servit per reomplir les naus i pujar el nivell del pis, protegint indirectament totes les estructures infrajacents abans mencionades. Fins i tot, el material amb què es va reomplir el terreny per anivellar-lo en les successives ampliacions que la Reial Fàbrica va experimentar al llarg del segle XVIII pot ser interessant perquè, entre altres coses, ens falta conéixer encara la ubicació dels testars (abocadors de material de rebuig) de les primeres dècades de funcionament de la Fàbrica. Amb l’avantatge de comptar amb un document excepcional, el plànol de Josef Delgado, referència impagable a l’hora de plantejar qualsevol investigació arqueològica en el solar de la manufactura del Comte d’Aranda. Conclusió A la vista del que hem comentat en aquest article, el primer que hem de tenir clar és que la Reial Fàbrica no és un patrimoni desaparegut de l’Alcora. La Reial Fàbrica existeix, està on sempre ha estat, només cal proposar-se el seu redescobriment. Hi ha restes visibles i identificats als 4 cantons del solar: part de la façana principal i naus adjacents, sèquia i estructures relacionades amb la sènia i les basses de decantació, forns en bon estat de conservació, i restes d’un mur de la “Habitación bieja”. Hi ha també sospites raonables de l’existència de més restes en el subsòl del solar. Cal, per tant, una planificació d’actuacions a llarg termini, ambiciosa, intel•ligent i consensuada, que definisca el full de ruta de la recuperació d’aquest magnífic espai per posar-lo al servei dels alcorins. El seu potencial cultural, educatiu, turístic, lúdic, social, econòmic, etc, és molt gran i no ens podem permetre el luxe de desaprofitar-lo. 2027, el tercer centenari de la fundació de la Reial Fàbrica, podria ser un bon horitzó..

Especialitats gastronòmiques Per la seva especial ubicació a mig camí entre la costa i l'interior muntanyenc, la gastronomia de l'Alcora gaudeix d'una gran varietat i singularitat, i s'enriqueix d'elements procedents d'aquests dos grans dominis geogràfics. Així, s'elaboren les típiques paelles i arrossos, carns i peixos, plats de cullera típics de l'interior com les patates a la alcorina, ajoarriero, conill o llebre amb caragols, o tombet, elaborat a força de carn. Sense oblidar-nos de la deliciosa “carn a la brasa” especialment de be criats a les nostres muntanyes i acompanyada del popular all i oli. Des de sempre i a tot arreu, la gastronomia està vinculada al calendari festiu, ja que des de temps remots és costum trobar-se entorn d'una taula amb amics, familiars o veïns, per a qualsevol celebració. L'Alcora també posseeix alguns plats i postres específiques de determinades dates, com l'arròs amb pilotes de Nadal, o la olleta de dejuni i la olleta de cardets de Quaresma, que respecten l'abstinència pròpia d'aquest període del calendari. També les festes més assenyalades tenen el seu propi producte gastronòmic, com el prim de Sant Antonio (característica coca a força de farina, sucre, oli i aiguardent), el rotllo del Dilluns de Pasqua (del que es reparteixen 7.000 unitats i que dóna nom a aquesta festa local: el Dia del Rotllo), la mico de Pasqua (a l'Alcora és típic menjar-la el Dia de la Doblega) o els panaes de Sant Vicent (amb carn magra, llonganissa, ou dur i pinyons). Altres productes relacionats amb determinades temporades són els figues albardaes (hivern, i molt especialment a les festes nadalenques) el mostillo, que s'elabora i consumeix a la tardor, en record dels temps en què l'Alcora produïa vi. I què dir de la coca fullà, una de les principals especialitats de la rebosteria alcorina, de senzilla recepta (aigua, farina, oli, sucre i llimona) que s'elabora doblegant múltiples vegades la massa sobre si mateixa, de manera que en partir la coca s'aprecien tantes capes com a vegades s'ha realitzat aquest procediment. El caragol, l'estel de les Festes del Crist Si una especialitat destaca per sobre de totes a l'Alcora, aquesta és sens dubte el caragol, tapa per antonomàsia de les Festes del Crist, dates en les quals gairebé tots els bars i restaurants de la localitat ho inclouen en la seva carta. En les seves dues variants (de muntanya i d'horta), el caragol és tot un símbol de l'aperitiu, el tapeo i el berenar de les Festes, i és molt practicada el sa costum de realitzar “rutes” per degustar les diferents variants que cada establiment ofereix a la clientela. A partir d'una base molt similar (salsa amb all, julivert i pebrera coenta), cada xef aporta el seu punt personal, afegint llonganissa, pernil, cansalada, tomàquet, ametlla, romaní o altres herbes aromàtiques…. Convidem a tots els lectors a descobrir les particularitats d'aquest ric receptari.

FETS HISTÒRICS RELLEVANTS El terme municipal de l'Alcora conté nombrosos testimonis del pas de les civilitzacions pretèrites per les nostres terres, però és a partir de la Cultura Ibèrica quan l'Alcora presenta una relativa abundància de jaciments, destacant d'entre ells els poblats de Montmirà i el Tossal dels Foies. La dominació romana va deixar també la seva petjada en el nostre terme municipal, en les partides de Montmirà, Mas d’en Plana, El Saltador, la Perereta i, sobretot, Santa, on existeixen vestigis d'un gran assentament rural d'època imperial, al costat del Camí dels Bandejats, que unia la zona prelitoral amb les terres altes de l'interior, i l'origen del qual pre-romà sembla més que provat. Durant 2004 la construcció de la nova carretera de Sant Joan de Moró a l'Alcora, deixà a vistes en Santa la planta sencera d’unes Termes romanes, que en l’actualitat son visitables. En la partida de Santa també han estat trobades diverses làpides sepulcrals amb epígraf llatí, fins a un total de 8, algunes d'elles ja citades pel príncep Pío de Savoia al segle XVIII. Els vestigis de la presència musulmana en el terme municipal de l'Alcora són relativament abundants, destacant per la seva singularitat i importància el castell de l'Alcalatén, que dóna nom a la comarca. Igualment musulmà és l'origen del topònim i del nucli de població de l'Alcora, en el centre històric de la qual es conserven alguns elements urbanístics i arquitectònics d'innegable arrel islàmica. El 24 de juliol de 1233 la fortalesa i territoris de l'Alcalatén són presos per les hosts de Ximén d'Urrea. En els anys següents s'erigeix als peus del castell una ermita d'estil de transició romànic-gòtic, típic de la reconquesta, sota advocació del Salvador. El 31 de desembre de 1305 s'atorga Carta de poblament a l'Alcora. Per ella, D. Juan Ximénez d'Urrea, cinquè descendent directe de Ximén d'Urrea, dóna a poblar la “pobla de l'Alcora de Alcalatén”, segons fur i costum d'Aragó, a 11 cavallers i membres de la noblesa amb la condició de portar 110 pobladors més, i reservant part de les terres per als moros que volguessin romandre en la vila. A partir de la concessió de la Carta de Població, l'Alcora va creixent en grandària i població en detriment de la Vila del Castell de l'Alcalatén. El 31 de desembre de 1336 Juan Ximénez d'Urrea concedeix manes per a la sustentació i construcció de l'església de l'Alcora. D'aquesta època conserva l'església parroquial alguns elements gòtics, emmascarats per les successives remodelacions i ampliacions que ha estat objecte. Data d'especial significació històrica per a la comarca de l'Alcalatén és 1418. Segons Concòrdia signada pels municipis de Llucena i l'Alcora, s'acorda entre tots dos el repartiment de les terres del poblat de l'Alcalatén, situat als peus del castell homònim, que havia entrat en una profunda crisi poblacional durant el segle XIV. El document es conserva en l'arxiu històric de Llucena. Entre les restes arquitectòniques d’ aquests segles cal destacar dos arcs apuntats localitzats a la plaça del Pati, al costat del traçat de la muralla medieval de l'Alcora, de la qual queden vestigis en nombrosos punts del casc antic de la ciutat. També mereix esment l'antic Ajuntament, avui rehabilitat com a Casa de la Música, que guarda en el seu soterrani quatre arcs gòtics apuntats, un arc rebaixat renaixentista i un petit llenç de tapial. El segle XVI està marcat per la figura del venerable cura Bertrán, nascut a Atzeneta del Maestrat en 1530, nomenat cura rector de l'Alcora en 1575, mort a la nostra ciutat en 1601 i impulsor de la primera ampliació de l'antic temple parroquial gòtic, donant-li el caràcter renaixentista que predomina en l'actualitat. Deixant al marge, pel seu particular significat en la història de l'Alcora, el naixement, desenvolupament, declivi i tancament de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda, que serà tractada en capítol aparti, el segle XVIII comporta l'origen de dues tradicions fortament arrelades a l'Alcora, exponent màxim de la religiositat tradicional i, en l'actualitat, dels cicles festius de primavera (Setmana Santa-Pasqua) i estiu (Festes del Crist). En 1701 està documentada la primera processó del Crist, arran de la troballa miraculosa de la seva talla en una casa de la “Costanera de l’Advocat”. D'altra banda, en 1756 es concreta l'origen del romiatge de el “*Rotllo” que des de llavors se celebra el dilluns de Pasqua. El segle XIX s'inicia a l'Alcora amb un alçament popular, el 25 de setembre de 1801, conegut com “Revolta dels Caragols” per ser convocades les reunions dels subversius a toc de cargol de mar. La causa de la revolta va ser la negativa de la pagesia a pagar el delme de garrofes al Duc de Híjar, no reconeixent com a senyor de la vila més que al rei. El seu capitost va ser Francisco Les Guerres Carlistes tindran a l'Alcora episodis destacats, com l'esdevingut el 21 de març de 1838 en Sant Cristóbal entre les tropes del general isabelí Borso di Carminati i del rebel carlista Cabrera, el Tigre del Maestrazgo, que va mantenir la posició explicant tan sol amb una peça d'artilleria. En 1874 i 1875, durant la Tercera Guerra Carlista, la muntanya de Sant Cristóbal també serà escenari de notables fets d'armes. L'Alcora és fonamentalment agrícola fins a 1960, i gairebé exclusivament industrial a partir d'aquesta data. Per això els principals fets de la primera meitat del segle giren entorn del sector primari: creació de la Comunitat de Regants de l'Horta Major i el Sindicat de Regs (1905), construcció d'un nou pou per a regs en el Assut del riu (1907), fundació de la Caixa Rural i el Sindicat Agrícola de San José (1925), canalització de l'aigua de la font d’Aixart a la població (1927), inauguració del pantà de l'Alcora (1954), amb capacitat per 2'2 hm3... El desenvolupament industrial, centrat en les tantes vegades esmentat “monocultiu del taulell”, té el seu origen històric a la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda, fundada en 1727. Però serà en el primer terç del segle XX quan comenci el desenvolupament del taulell amb caràcter purament industrial. En 1930, l'Alcora comptava amb 9 fàbriques de taulells. La Gran Crisi de 1931 actuarà de forma implacable sobre el sector ceràmic: en 1936 només quedaven 3 de les 9 fàbriques inventariades pocs anys enrere. Després de la Guerra Civil es reprèn lentament l'activitat fabril, i només a partir dels anys 60 es produirà la veritable eclosió industrial i al seu torn demogràfica, passant l'Alcora de 5.274 habitants en 1960 a 7.036 en 1970, i sobrepassant-se per primera vegada la barrera dels 10.000 habitants en 2003. III mil•lenni: restes arqueològiques en les terrasses del barranc del Salt del Cavall II Mil•lenni a. de C. S'estableixen assentaments en llocs com la pedrera del Xufero i el “*Racó del *Corb”. Pertanyents a la cultura del Bronze. Segle VII a.C Es creen poblats ibèrics en llocs com el Tossal de la Foia, Montmirà, La Illeta i uns altres. Segle I d. de C. Els romans s'estableixen en poblats com a “Santa”, “La Perereta” o el “El Saltador” Segle IX-XII. Presència de restes musulmanes en llocs com “El Carapito”(taller de fabricació ceràmica). Segle X. Construcció del Castell de l'Alcalatén i el poblat de l'Alcalatén. 24 juliol de 1233. Presa de la fortalesa i territoris de l'Alcalatén per les hosts de Ximén D’Urrea. Segle XIV. Construcció de l'ermita de San Salvador 31 desembre de 1305- S'atorga Carta de poblament a l'Alcora. Per ella D. Juan Ximénez d’Urrea, dóna ha poblar la “Pobla de l'Alcora de *Alcalatén” S.XIV: Construcció de la muralla de l'Alcora. Portals de Marco i *Verdera. Torre del Repès. 1306. Jaume II, concedeix el dret a celebrar mercat setmanal els dimecres 31 de desembre de 1336. Juan *Ximénez d’Urrea concedeix manes per a la sustentació i construcció de l'Església de l'Alcora 1418. Signatura de la Concòrdia entre els municipis de l'Alcora i Llucena per al repartiment del terme de l'Alcalatén. Abandó del Poblat del Castillo. 1546. Primer terrisser documentat en la localitat. El terrisser Baltasar Llidó 1575.el Venerable guareix Bertrán és nomenat rector de l'Alcora. 1578. Primeres notícies del terrisseria de la família Redolat, documentat fins a 1940. 1588. Ampliació de l'església Parroquial. Construcció de la portada renaixentista 1598. Ermita de Sant Vicent 1600. 7 terrisseries documentades (*Runa, Redolat, Bonet, Sancho, Asensi, Porcar i Mascarós) 1621. Construcció de l'església de la Sang. 1629. Construcció de l'ermita de San Miguel (La *Foia) 4 de juny 1632. Construcció del convent i església de Sant Francisco. 1701. Primera Processó del Crist documentada 1712-1735: l'Alcora explica almenys amb 17 terrisseries. 1 de maig 1727. Fundació de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda 1740. Construcció de la capella de Marc 1740-1760. Es documenten 30 famílies terrisseres 1756. Es concreta la festa de el “*Rotllo” el dilluns de Pasqua 1756. Construcció del portal de Piquera 17 de juliol de 1774. Construcció de l'ermita del Calvari, sobre una anterior de 1698 25 de setembre de 1801. “*Revolta *dels *caragols” (La pagesia de la localitat es nega a pagar el delme de garrofes al duc de Híjar). 1786. Sorgeixen 4 “fabriquetes” de pisa en competència amb la Real Fàbrica 21 de març de 1838. Batalla en Sant Cristóbal dins de la Primera Guerra Carlista. 1845: L'Alcora compta amb 7 fàbriques de pisa i 12 tallers de terrisseria 1855-1856. Reconstrucció de l'ermita de Sant Cristóbal 1873. Construcció de l'ermita de Sant Joaquín i Santa Ana (Araia). 1874-1875. Fortí carlista de Sant Cristóbal 1901. Ampliació de l'església parroquial. Construcció de l'actual façana principal. 1905. Creació del Sindicat de regs. 1925. Fundació de la Caixa Rural San José de l'Alcora 1927. Canalització de la Font d’Aixart. Arribada de l'aigua potable a l'Alcora 1930. L'Alcora compta amb 9 fàbriques de taulells 1942. Reconstrucció dels ponts de “La Font *Nova” i “*Bassó” 1944. Fundació de la fàbrica de pisa Ramos i Cia., hereva de la Real Fàbrica 1954. Construcció del Pantà de l'Alcora 1975. 55 de taulell i 2 d’esmalts 1976. Inauguració de “La Molt Noble i Artística Ceràmica de l'Alcora” 1983. Inauguració del nou Ajuntament 1994. Inauguració del Museu de Ceràmica 2002. Tancament de l'última terrisseria en actiu: germans Nomdedéu 2005. Inauguració de l'Escola Superior de Ceràmica

Església Parroquial de l'Assumpció Ubicació: plaça de l'Església. Descripció: el seu origen es remunta 1336, quan Jaume II concedeix manes per a la sustentació i construcció de l'església parroquial de l'Alcora. De llavors conserva alguns elements gòtics, emmascarats per les successives ampliacions de finals del segle XVI (renaixentista) i segle XVIII (barroca). L'última ampliació va concloure en 1901. Del seu aspecte actual destaquen la portada lateral i les claus policromes renaixentistes, i els esgrafiats barrocs de la volta, en blava i blanc. A destacar: recentment s'ha instal•lat un òrgan de tubs que aprofita l'excel•lent sonoritat de la nau central. Al llarg de l'any se celebren nombrosos concerts i cicles de música molt recomanables per als melòmans i aficionats en general.

La Foia de l'Alcalatén. Ubicació: a 5 km de l'Alcora en adreça Llucena Descripció: Petit nucli situat en la bifurcació de les carreteres de Llucena i Costur, i per tant porta d'entrada als espectaculars paisatges del massís de Penyagolosa. En les seves proximitats es troben el pantà de l'Alcora i el Vaig moldre del Conde, i també importants jaciments arqueològics com Montmirà.

 El Tossal de la *Ferrissa o el castell i despoblat de l'Alcalatén. A destacar: l'ermita de San Miquel conserva un interessant paviment ceràmic amb la representació del Hortus Conclussus, del segle XVIII, procedent de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda.

Portals medievals Ubicació: Plaça la Sang / carrer del Carme. Descripció: l'origen medieval de l'Alcora és visible en alguns racons del seu casc urbà, especialment als dos portals del primitiu recinte emmurallat del segle XIV que es conserven en l'actualitat. El Portal de Marco (antic Portal de la Sang) s'obre a la plaça de la Sang, i va anar l'accés al primer barri extramurs de l'Alcora, entre els carrers Teixidors, Aigua i Sant Vicent. Sobre el mateix es troba l' Oratori dels Dolors o Capella de Marco. El Portal de Verdera es va denominar segles enrere “Portalico”, per la seva reduïda amplària respecte a la resta de portals. Donava accés directe a l'horta situada als peus de les muralles de l'Alcora. Almenys des del segle XVIII es va construir sobre aquest portal, que avui es troba enmig d'un llarg passatge escalonat.

Termes romanes de Santa (S. I-III d. de C.) Ubicació: partida de Santa Accés: carretera CV-190 (l'Alcora-Sant Joan de Moró), ajunto rotonda Descripció: el terme municipal de l'Alcora és ric en jaciments arqueològics d'època romana. El més destacat és Santa, situat al costat del camí dels Bandejats, que unia la Via Augusta amb les terres altes de l'interior. Recentment s'han localitzat i restaurat unes termes romanes en les quals es poden observar els diferents recintes que componien aquest tipus d'instal•lacions: caldarium per als banys de vapor calent, tepidarium o sala temperada, el frigidarium o zona de banys freds, el forn, l'aljub i molts altres elements.

Torre del Repès. Ubicació: Plaça del Pati. Descripció: com a vestigi més destacat de les muralles de l'Alcora (a més dels portals de Verdera i Marco), la coneguda com a Torre del Repès s'alça poderosa i robusta en ple casc urbà de l'Alcora. A l'origen, defensava l'entrada principal a la població. Mimetitzada entre els edificis que s'han anat annexant, en la seva façana s'aprecien els òculs d'il•luminació, cantonera de cadirat i rematada de merlets i merlons. El seu actual nom prové de l'ús que va tenir durant l'època medieval: controlar el pes de les mercaderies que obstaculitzen o sortien del recinte fortificat. A destacar: la Torre del Repès va ser presó des de finals del segle XIX a mitjan segle XX. D'aquesta època conserva nombrosos grafitis amb dibuixos i missatges escrits. Pendent d'una restauració que li retorni el seu aspecte original.

Festivitat de Sant Antonio. La Rècula Arriera Data de celebració: el dissabte més proper al 17 de gener La comitiva i els clavaris visiten totes les fogueres de la població. Es reparteix el prim, una petita coca feta a força de farina, sucre, aiguardent i oli d'oliva. Trencada de l'Hora Data de celebració: Divendres Sant Més d'1.000 tambors tocant al uníson pels carrers de l'Alcora. Festa declarada Bé d'Interès Cultural Immaterial de la Comunitat Valenciana. Festa del Rotllo Data de celebració: Dilluns de Pasqua . Es celebra des de 1756. Romeria molt participativa en la qual els nens menors de 3 anys van vestits de angelets. Es reparteixen més de 7.000 rotllos de pa amb anisets. Festa declarada d'Interès Turístic Provincial La Dobla Data de celebració: Dimarts de Pasqua Festa local a l'Alcora, és tradició pujar fins a l'ermita de Sant Cristóbal i passar allí un dia familiar i de companyerisme, amb jocs i activitats pels més petits. Es reparteixen els rotllos sobrants el dia anterior. Peregrinació per les ermites de l'Alcora Data de celebració: dissabte posterior al Diumenge de Pasqua. Recorre el PR-120, ruta senyalitzada que recorre gran part del terme municipal, d'uns 30 km de longitud, que recorre paratges de gran bellesa natural. Aquesta ruta és recomanable per a qualsevol època de l'any i per a tots els públics. Romeria de Sant Vicent Data de celebració: dilluns posterior al Dilluns de Pasqua. La comitiva oficial, encapçalada per la dolçaina i el tabal, està formada per gegants i cabuts, clergat, autoritats i banda de música. Típic d'aquest dia és la panà de Sant Vicent, (amb ou dur, pinyons i llonganissa) i la Mocadorà, regal del nuvi a la seva estimada a força de confits, torrons i massapà. Festes de la Vera Creu de la Foia Data de celebració: entorn del 3 de maig. Complet programa d'actes. Principals esdeveniments: el Ball de Gala, la processó de la Vera Creu (3 de maig) i la processó de la Verge dels Dolors (4 de maig). Festes de Araia Data de celebració: 15 d'agost i dies propers En honor a Sant Joaquín i Santa Ana. Vaquetes, bou embolat, activitats infantils, jocs, gastronomia i música… Festes del Crist Data de celebració: setmanes anterior i posterior a l'últim diumenge d'agost A destacar la Processó del Crist (últim diumenge d'agost), la presentació de la Reina i Dames (divendres anterior), el ball de disfresses (multitudinari i ple de colorit, el dilluns després del Crist) i els actes taurins Fira del Mussol Data de celebració: diumenge posterior al 10 d'octubre Data de 1843. En origen se celebrava durant diverses jornades, dedicant cadascuna d'elles a un sector. Avui és un concorregut mercat popular en el qual destaquen l'artesania i els productes gastronòmics de qualitat Jornades Medievals Data de celebració: cap de setmana a principis de desembre Recreacions i adaptacions teatrals d'alguns episodis històrics que es desenvolupen en el casc antic de l'Alcora. Per dos dies, l'Alcora es converteix en un bulliciós soc replet de tot tipus de productes, atraccions i molt més L’Albà Data de celebració: després de la Missa del Gall de la nit de Nadal Un dels actes més representatius i benvolguts del folklore local. Peça musical barreja de jota aragonesa i albà valenciana, l'origen de la qual es remunta almenys al segle XVII. Participen solista, cor i rondalla.