La formació del nucli antic ve determinada tant pel castell de la Roca, documentat des del segle XI, com per la construcció de l'església parroquial de sant Sadurní, fundada al segle X i engrandida i renovada a mitjans del segle XVI. La gran transformació del nucli ve determinada per la venda del castell per part del rei Martí I al sr. Ramon Torrelles l'any 1405. El nou propietari va obtenir un permís reial que permeté celebrar un mercat setmanal tots els dimecres. Aquest fet va fer incrementar molt el cens de la població, donat que molta gent dedicada a oficis diversos s'instal·laren al municipi, al marge que també es crearen tres hostals per allotjar viatgers. Sembla força probable pensar que a l'entorn d'aquest mercat s'anaren construint els edificis que a la llarga conformaren el carrer Major, el de Dalt i les primeres construccions del carrer de l'Església, així com el carrer Taloner. (Font: Diputació de Barcelona)

Edifici d'una sola nau capçada a llevant per un absis poligonal i amb dues capelles laterals per banda. Tots els arcs es recolzen als murs laterals de la nau mitjançant mènsules decorades amb àngels i personatges amb cartel·les. Les claus de volta també estan decorades. L'absis està cobert amb una volta de creueria i a la clau hi figura la imatge de Sant Sadurní. Les mènsules que sostenen els arcs presenten imatges dels evangelistes a les dues capelles més pròximes a l'altar. Als peus del temple hi ha el cor. Sota el cor, i oberta al mur de tramuntana, hi ha una petita capella utilitzada anteriorment com a baptisteri. La façana presenta un portal gòtic d'arc apuntat format per una successió d'arquivoltes en gradació, sostingudes per fines columnetes i decorades amb capitells figurats. L'arquivolta exterior està profusament decorada amb motius florals i vegetals. El timpà és apetxinat i presenta una imatge de sant Sadurní. La llinda del portal presenta l'escut de Barcelona, en clara referència al carreratge. A l'extrem sud-oest del temple destaca el campanar, de planta quadrada i rematat per una espadanya. El coronament és emmerletat. A l'altre extrem de l'edifici hi ha un campanar de torre amb rellotge. Tant la nau com l'absis estan reforçats amb contraforts de suport coronats amb gàrgoles.

Pel que fa als elements artístics destacables del temple destaca el retaule de l'altar major, de l'any 1620 i obra d'Antoni Comas, la pintura dels sants Donat i Fausta, del 1771 i situada a l'altar de Nostra Senyora de Gràcia, que està inclòs dins del retaule de la primera capella lateral del mur de migdia del temple. Una altra de les peces destacables és la pica baptismal del segle XVI profusament decorada i un carreu de pedra gravat, procedent del castell. La imatge de sant Sadurní de la portalada és obra de l'artista vigatà Jordi Pallàs.

L'església la va fundar l'abadessa Emma de sant Joan de les Abadesses l'any 932. Sembla ser que del primitiu edifici romànic només se'n conserva un pany de parament integrat al mur de tramuntana interior del temple. El temple ha patit diverses i continues renovacions i  reconstruccions, fins a tenir l’aparença actual. Durant la guerra de Successió, el temple serví com a caserna de les tropes de Felip V.

Jaciment inèdit situat a la paret dreta de la tanca de l'església de Sant Sadurní de la Roca i de la rectoria, a la part posterior, on s'observaven fragments de tègula i de picadís de cronologia romana. Les restes, reaprofitades per a la construcció i reformes del temple, podrien haver estat relacionades amb un lloc d'habitació, tot i que actualment no hi ha estructures visibles. Tot i això, actualment no s'observa cap dada relacionada amb el picadís romà, donat que no s'observa cap tanca de protecció del temple.

El jaciment fou localitzat per Josep Estrada l'any 1968. Segons sembla, sota el temple actual, existeixen els fonaments de la primitiva església del segle X. L'any 1983, en motiu d'unes obres efectuades al subsòl de l'església, van aparèixer restes d'esquelets humans i monedes. (Font: Diputació de Barcelona)

Casa unifamiliar de mitjans del segle XVII. La façana orientada al carrer de l'Església és la façana principal i s’hi pot observar una gran finestra rectangular triforada amb llinda d'arquets sostinguda per dues columnetes, amb les impostes i els capitells decorats amb rosetes, d’estil gòtic. També se’n pot observar una altra de les mateixes característiques a la façana posterior.

“És probable que les finestres del pis procedeixin del castell de la Roca. Durant el temps que el castell va estar abandonat, entre mitjans del segle XVII i fins al segle XX, els seus materials foren espoliats i s'utilitzaren per la construcció de les cases del poble. En el cas de can Roc, la desproporció tant acusada entre les mesures del finestral i del portal d'accés respecte a la superfície de la façana principal, fan pensar que l'emplaçament original d'aquestes obertures fos un altre.” (Diputació de Barcelona, Patrimoni Cultural)

Can Sora és una masia aïllada datada del segle XV. “Sora” ja apareix al fogatge de La Roca de l’any 1497 i la “Casa d’en Sora” al del 1553.

Tot i que l’edifici està en un estat bastant dolent, es tracta d’una construcció rural i popular típica i encara s’hi poden observar alguns d’aquests elements: teula de dos vessants, portals amb arcs de mig punt adovellats, carreus de pedra, escopidors o balcó corregut.

Es tracta d’una glorieta moderna situada en el cim d’una carena, un punt estratègic com a mirador. Es troba al costat del bosc de Quaranta Pins (catalogat en el Catàleg d'arbres i arbredes monumentals en terme municipal de la Roca del Vallès). Per sí mateixa no té gran interès, però se sap que a la vessant oest d’aquest turonet hi ha un jaciment romà. L’any 1938 encara s’hi conservaven 3 metres de paviment romà i restes de murs, tot i que actualment no s'aprecia res.

La Pesta negra del segle XVII afectà també La Roca. Entre el novembre del 1651 i els inicis del 1653 van morir 92 habitants de La Roca, que varen ser enterrats en llocs aïllats prop del lloc de fallida. En aquella època hi havia 165 habitants, entre fidels i soldats espanyols i francesos, el que va suposar una minva del 60% de la població.

És per això que els roquerols varen acudir a Sant Sebastià (protector contra la pesta i el patró (no reconegut oficialment) dels homosexuals), a fer vot de celebrar cada any una festa en honor seu si els salvava. Avui en dia doncs, aquesta festa es segueix celebrant amb una missa anual.

El paisatge, l'encant, el nexe d'unió amb la gent del lloc i la història del Castell de La Roca han provocat que al seu voltant es creessin diferents històries o llegendes.

Les Princeses de la Roca

"Hi ha gent que parla de l'existència de set princeses tancades pel seu pare al Castell de la Roca. Diuen que quan el pare morí, lluny d'aquell indret, ell encara hi romanien. Asseguren que avui encara hi són encantades a la fortalesa, i encanten el seu entorn"

(CAMPOY 2006: 132).

El Capità Testafort

Es tracta de la llegenda més coneguda i que fa referència al Capità de Testafort.

"Els senyors del Casell de la Roca tenien al seu servei un matrimoni molt estimat que durant molts anys els havien servit amb fidelitat i honradesa. Un dia, desgraciadament, van desaparèixer i els senyors van contractar un jove matrimoni en el seu lloc. Des d'aquell dia començaren a succeir fets misteriosos al castell: desapareixia bestiar, morien servents, fins i tot un matí el senyor del castell va aparèixer mort: l'havien assassinat. Totes les sospites apuntaven al jove matrimoni que servia els senyors, de manera que van ser despatxats. Però, sense posar fi a les malifetes: van segrestar el fill dels castellans, que només era reconegut per un forat que tenia a l'orella. Després van passar uns anys de tranquil·litat, fins que una banda de lladres, encomanats per un home anomenat Testafort, portaren el pànic de nou a la comarca. Una nit, els lladres, van assaltar el Castell de la Roca, però van ser vençuts i el seu capità, Testafort, empresonat. La senyora del castell va voler veure qui era Testafort i, amb sorpresa, va descobrir que era un jove valerós i ben plantat i que, a més, tenia un forat a l'orella. Era, per tant, el seu fill, aquell nadó que s'havien emportat per ensenyar-li el mal camí. Quan Testafort va conèixer la veritat, va renunciar a la seva vida anterior. I gràcies a la seva devoció cap a la Verge de Montserrat va fer com a ofrena una corona lluminosa" (CAMPOY 2006: 133-134).

El Cavaller astut

"Joan Amades ens explica la següent llegenda: al castell vivia un brau cavaller cristià que causava gran estrall als moros. Aquest cavaller guerrejava de dia, i de nit es tancava al castell per reposar i refer les forces perdudes per poder-se lliurar novament a la lluita. Els moros, que de dia el temien, volien saber on dormia per matar-lo traïdorament, però el cavaller molt enginyós, despistava el camí que feia: duia el cavall ferrat al revés, de manera que, pel rastre de les ferradures, quan anava semblava que venia i al contrari. Quan el moros el cercaven pel voltant del castell, creien que de dia hi entrava i de nit en sortia i que, per tant, no podia ser l'habitant del castell la persona que cercaven, ja que de dia guerrejava" (CAMPOY 2006: 132).

La Bruixa i el drac de La Roca

"A La Roca va haver-hi una vegada un drac de set caps, símbols dels set pecats capitals i, cavalcant damunt d'ell, una bruixa d'ulls encesos i rústega cabellera. Tots dos tenien els habitants del poble atemorits, i ningú no s'atrevia a pujar al castell en ruïnes. Al capvespre tothom tancava les portes i s'encomanava a Déu per no trobar-se amb l'horrible aparició. La nit d'un dissabte quan una ànega d'aigua va caure sobre la gran festa que hi havia al poble, es trobà, passada la tempesta, el cadàver carbonitzat d'una de les seves donzelles. Uns quants estaven amb el Senyor rector, els altres amb el senyor Batlle. Els primers per intentar salvar alguna cosa, els segons per plantar la Creu al camp de la bruixa. Des d'aquesta festa que ja no es tornà a deixar veure més, ni a sentir-se parlar de les seves maleses" (CAMPOY 2006: 131-132).

El Castell de La Roca es troba dalt d’un turó, elevat sobre el municipi de La Roca, des del que no se’n perd en cap moment la visió.

És un edifici de planta irregular constituït per diversos cossos que s'adapten a la topografia del turó. La fortificació està formada per una torre mestra de planta rectangular que presenta un fort talús. A l'extrem oposat presenta una bestorre de planta triangular de caràcter defensiu i una altra de semicircular. Totes aquestes estructures són originàries o presenten refeccions del segle XV. En canvi, la torre mestra i les parets perimetrals pertanyen a fases constructives posteriors. Únicament la torre circular de llevant pot considerar-se del segle XIII o més tardana, encara que històricament ha estat considerada romànica per alguns autors. Les parets del pis baix mostren espitlleres i el coronament amb merlets. La resta del conjunt (sala major, zona residencial) respon també a les característiques de les construccions senyorials de la darrera època gòtica: finestrals geminats amb capitells treballats i fines columnes.

La primera menció que apareix del castell de la Roca del Vallès data vers el 1024 en una documentació on el propietari n'era Arnau Mir per encàrrec del comte de Barcelona Ramon Berenguer I, però més tard aquest el donà a Guillem de Muntanyola o de Vacarisses. Quan aquest va morir, fou succeït pels seus fills Renard Guillem de Sarroca i Bernat Guillem. Posteriorment fou propietat de Ramon de Cabrera, i el 1287 consta com a senyor Pere Marquès.
Vers el 1374 passà al seu descendent Pere Arnau Marquès, que el 1405 el vengué a Ramon de Torrelles, senyor de Rubí. Els descendents de la família, a partir de l'any 1463, el van reformar i consolidar i l'hi van donar un aspecte més de palau que de castell medieval (cal mencionar que el castell va ser destruït a la meitat del segle XVII i no va ser fins l'any 1952 que va ser reconstruït). El castell tornà a canviar de propietari a principi del segle XVIII, entrant a formar part del patrimoni dels Sentmenat, amb Fra Miquel de Torrelles i Sentmenat, el qual el va cedir a la comunitat de Santa Maria del Mar. Més endavant, durant la desamortització de Mendizàbal, passaria a ser, després d'altres famílies, de la família Alomar i finalment, l'any 1949, el compraria Antoni Rivière i Manén, actual propietari.

(Font: Diputació de Barcelona)