FESTES

8 de setembre, Mare de Deu de Setembre amb els correbous. Comença a primera hora del matí amb música tradicional de xeremies, flabiols i tamborinos. Des de s’Alqueria es treu un bou que es passeja pel poble fins a Sóller on serà sacrificat.

Sant Antoni, 17 de gener.

Sant Sebastià, 20 de gener.

Festa de la processó del Pebre, el vespre abans de Sant Bartomeu (24 d’agost). Consisteix en una pasejada-processó on els infants de la vila duen una llanterna que consisteix en un ciri dins d’un pebre vermell netejat i foradat. Durant la caminada es recita la següent cançó: Sant Bartomeu, estira’t el lleu Estira- te’l tu, que a mi me sap greu

&nbsp,

Ribera, torrenteres i obagues de muntanya Aquesta marjada és una de les més ombrívoles de tot el Jardí. Per això s’hi han ubicat les espècies que necessiten unes condicions especials d’humitat i ombria per a la seva supervivència. Són les plantes que podem trobar als llits i desembocadures de torrents, així com també a les ombries de les muntanyes més elevades, on la frescor es conserva fins i tot en les èpoques més caloroses del nostre estiu mediterrani. Destaquem, en aquesta marjada, espècies que viuen als torrents com la flor d’alís o aloc (Vitex agnus-castus) que podem trobar a la boca d’alguns torrents de la Serra de Tramuntana i de les serres de Llevant a Mallorca o a les costes de Menorca, el baladre (Nerium oleander) que, de forma natural a Balears, sols es pot trobar al torrent de Santa Eulària a Eivissa, Coriaria myrtifolia, espècie també característica dels torrents eivissencs, Hypericum hircinum subsp. cambessedesii, endemisme mallorquí que sols es troba en els llits de torrent més ombrívols i frescs de la Serra de Tramuntana, etc. En aquests indrets ombrívols i frescs es formen espesses bardisses d’espècies com els abatzers (Rubus ulmifolius), els rosers (Rosa sp.), la rogeta (Rubia peregrina), la corriola de cavall (Tamus communis) o la proenga (Vinca difformis). Malgrat que a les Illes no existeixin boscos de ribera pròpiament dits, hi ha arbres que habiten la vora dels cursos de torrent cercant l’aigua del nivell freàtic. El poll (Populus alba), el fleix (Fraxinus angustifolia) i l’om (Ulmus minor), formen comunitats curioses i ben adaptades malgrat que, possiblement a Balears, hagin estat introduïdes per l’home. Plantes de litoral rocós Les espècies del litoral rocós, al llarg del temps, han anat evolucionant i adquirint adaptacions per poder viure en aquests hàbitats rupícoles i fissurícoles, on la influència de la saladina marina i el vent, condicionen les característiques de l’ambient. A la zona més propera al nivell del mar, la sal és transportada pel vent dissolta en petites gotes d’aigua que es deposi-te’n damunt tota la franja litoral. Les plantes que viuen en aquesta franja han de suportar fortes concentracions salines al sòl i a l’ambient. Són característiques d’aquestes zones, espècies com el fonoll marí, les saladines, Launaea cervicornis o Senecio rodriguezii. Als llocs més batuts pel vent, com els penya-segats i planícies costaneres on la sal ja no hi té tanta influència, trobem les comunitats de coixinets espinosos o socarrells. La seva forma arrodonida i compacte disminueix la superfície d’exposició al vent, com a defensa contra la pèrdua d’aigua per transpiració, així com l’espinescència que, també, és una defensa contra els herbívors depredadors. Flora d’alzinar A principis del segle XX, quan es va construir l’edifici modernista d’aquesta finca (actualment Museu de Ciències) es sembraren varis arbres emblemàtics, dos dels quals formen part d’aquesta marjada i es mantenen com a símbol del que va ser la finca de Ca’n Prohom. El més gran és la Magnòlia (Magnolia grandiflora), una espècie originària del sud-est d’Estat Units. L’espècie del Jardí és un cultivar anomenat ‘Galissonnière’. Es més resistent al fred i té el revés de les fulles de color ferruginós. El nom del cultivar fa referència a un almirall francès del regnat de Lluís XV, que l’any 1756 va conquistar Menorca als anglesos. L’arbre de Júpiter (Lagerstroemia indica) és una espècie originària de Xina, que floreix a l’estiu. És característic el seu tronc per que quan l’escorça madura i es desprèn, deixa visible un teixit cortical més clar i llis fet que li dóna el seu nom xinès que traduït en diríem: l’arbre on les mones no hi poden pujar. Les quatre alzines d’aquesta marjada són una petita representació dels possibles fenotips mallorquins de l’espècie (Quercus ilex) que juntament amb l’aladern, la rotgeta, l’aritja, el xiprell, el pa porcí, el cirerer de pastor, les violetes etc. ja existents, establiran amb el temps una representació de la flora més típica dels nostres alzinars. Els boixos (Buxus balearica) apareixen sols a Mallorca i Cabrera, amb ecologies ben diferenciades. A Cabrera molt a prop del nivell de la mar (Cala Emboixar), i a Mallorca sempre per les muntanyes. És una espècie que ha anat en regressió per la utilització de la seva fusta en ebenisteria. Va ser aliment bàsic de Myotragus balearicus fa milers d’anys. En aquesta marjada podem observar dos nuclis de boix amb la diferent morfologia de les seves fulles. El teix (Taxus baccata) a Mallorca és, igual que el boix, una espècie relicte, distribuïda actualment sols per les muntanyes més altes de la Serra de Tramuntana. Totes les parts d’aquesta espècie són verinoses, excepte la part carnosa del fruit. A la zona humida, construïda aprofitant el sistemes de sèquies del rec originari de la finca, s’hi ubiquen espècies que viuen en llocs humits o que necessiten escorrentia d’aigua permanent, com és el cas de Potamogeton coloratus. Són de destacar dos endemismes emblemàtics: Apium bermejoi és una umbelífera perenne, que sols viu a l’illa de Menorca, prop de la mar i sobre un substrat silici, i Naufraga balearica, endemisme tirrènic (de Mallorca i Còrsega) donat per desaparegut a aquesta darrera illa i que durant anys es va considerar amenaçat a Mallorca, encara que darrerament se n’han trobat més poblacions al nord-est de la Serra de Tramuntana. Flora de muntanya, rupícoles, brollers i timonedes Aquesta marjada és la primera que, essent primitivament cultiu de pomeres, ha permès iniciar el disseny de volums i estructures elevades característic d’aquest Jardí. És un disseny al servei de les plantes, amb l’objecte d’aconseguir microhàbitats específics i poder donar a cada espècie els seus requeriments ecològics. Estructures a base de marges i rocalles, amb diferents orientacions i substrats, que donen a les plantes unes condicions de solana/ombria, sequera/humitat, el més semblant possible al seu hàbitat natural. Com a elements vegetals primitius d’aquesta marjada, s’han conservat el til•ler (Tilia platyphyllos), l’arbre més gros i frondós del jardí, i tot el canyar (Phyllostachys aurea) de l’anomenada canya forastera blanca. Flora de màquies: la vegetació arbustiva escleròfil•la i densa és freqüent sobretot a Menorca i a Mallorca. Ullastres, mates, lletreres arbòries, olivella, són les seves espècies característiques. A Mallorca destaca la maquia amb garballó (Chamaerops humilis). Flora de garrigues i xaragalls: les garrigues, els xaragalls i les rossegueres ocupen bona part de la muntanya mallorquina. Aquestes zones originen una flora específica a partir de la degradació de l’alzinar. Són espècies de les nostres garrigues i dels xaragalls el romaní, l’estepa blenera, l’estepa joana, el càrritx, etc. Flora de muntanya: les espècies pròpies de la muntanya baleàrica les trobam entre els 600 m s.n.m. i les cotes més elevades (1400m). En general formen part d’una vegetació escleròfil•la on són freqüents els coixinets (Astragalus balearicus, Teucrium marum, etc.). En alguns indrets més humits i frescs s’hi troben espècies relictes com Acer granatense, Ilex aquifolium, etc. Flora de brollers i timonedes: En les clarianes, on la llum del sòl penetra fàcilment, es formen poblacions de plantes heliòfiles, moltes d’elles aromàtiques com és el romaní, la garlanda o el tem. Són freqüentes també el xiprell, les ginestes, la gatova i diferents espècies d’orquídies. Espècies rupícoles com Brassica balearica, Scabiosa cretica, Helichrysum ambiguum, Hippocrepis balearica, etc. aprofiten les escletxes de les roques per establir el seu sistema radicular en un ambient fresc i molt drenant. A la vegada, estan protegides dels herbívors depredadors, ja que viuen en llocs inaccessibles.

El terme municipal de Fornalutx, amb una extensió de 19,24 km quadrats, és el novè més petit de l’Illa de Mallorca. Està situat a la vessant nord-occidental de la Serra de Tramuntana i limita a llevant amb el terme municipal d’Escorca, a ponent amb el de Sóller i a mestral amb la mar. El Clot de Fornalutx, que ocupa el sector nord-est de la vall, és on s’aixeca la vila a 166 metres sobre el nivell de la mar. La població actual es d’uns 700 habitants. El terme s’estructura com una zona de muntanya, amb les conques dels torrents de Fornalutx i de na Mora. Els accidents orogràfics més destacables perfilen el contorn que assoleix la màxima altura al Penyal del Migdia (1358 m). Aquests accidents es troben a la serra de Son Torrella (1083 m), una porció de la qual ocupa la zona oriental del terme. Aquesta alineació que culmina amb el Puig Major, està integrada pel, puig de s’Alzinar (931 m), el Collet de Bini (890 m), el puig del Senyor Onofre (860 m), el vesant meridional des puig des Ferro (1330 m), l’elevació màxima del terme, el Coll des Puig (1190 m), Sa Ragana (1100 m), el Penyal Xapat (1000 m) i el puig des Verger (940 m). Cal també esmentar el puig de Sa Comuna (720 m) i de Sa Bassa (820 m) al ponent del terme, la conca del torrent de Na Mora a mestral, el puig de la Torra de Sa Seca, el coll de Biniamar, la muntanya de Moncaira i es Colls de Tramuntana. Hidrografia La xarxa fluvial del terme de Fornalutx consisteix en barrancs i torrents de muntanya molt encaixats en el relleu, amb un fort pendent i breu desenvolupament longitudinal, drenant cap al mar. Es poden destacar dos torrents: el de Na Mora, a la banda septentrional i el de Fornalutx, que travessa la major part del terme. El de Fornalutx té una conca aproximada d’11 quilòmetres quadrats i neix a la coma de n’Arbona, davalla pes Clot i recull, a través d’afluents com es des Racó, s’Olivaret, sa Domanega i es Julians les aigües del vessant occidental de la serra de Son Torrella i del puig de sa Comuna. Posteriorment passa pel migjorn del nucli urbà, s’endinsa al fons de la vall i s’ajunta, ja dins el terme de Sóller amb el torrent des Barranc de Biniaraix i Major. Aquest torrent té un recorregut aproximat, dins el terme de Fornalutx de 6 quilòmetres. El torrent de na Mora presenta una conca de 10,30 quilòmetres quadrats i neix al vessant meridional del puig del senyor Onofre, davalla per la Coma den Grau i rep l’aportació del torrent que ve del puig de sa Bassa. Posteriorment passa per les possessions de Moncaira i Bàltix d’Avall i desemboca a Cala Ferrera. Té un llaç profund i un recorregut aproximat de 5 quilòmetres. Hi ha més de cinquanta fonts catalogades de les quals destacaríem les de S’Alqueria, Benarrussí (famosa per les seves qualitats curatives en infermetats del ronyons), Binibassí i la de la Mare de Deu. El proveïment d’aigua a la vila es realitzava a través de les fonts i a partir de meitat del segle XX es feu potable des de s’Alqueria. A partir de 1980 amb el creixement de la població es construïren diferents dipòsits d’aigua. PUIG MASCARÓ, GUILLEM I VIUDES GINESTRA, CARME, (2002), Guies dels pobles de Mallorca. Fornalutx, Hora Nova, Mallorca.

La història de la vila ha estat sempre lligada a la de la veïnada Ciutat de Sóller ja que les dues formaren un únic terme municipal fins l’any 1813, i es reconegueren els seus drets constitucionals com a municipi independent l’any 1837. Fornalutx, pot considerarse com un conjunt d’indiscutible interès paisatgístic i arquitectònic, així com el seu entorn. L’estructura de la població per orígens, es caracteritza en els darrers anys per l’augment de la població d’origen principalment estranger, conseqüència de l’atractiu turístic de la villa. L’any 1983 fou guardonada amb la “Placa de Plata por el Fomento de Turismo de Mallorca por la Defensa y Mantenimiento de la Villa" i de la Secretaria General de Turisme va obtindré aquell mateix any el “II Premio Nacional de Pueblos Embellecidos y Mantenidos de España", el 1995 li fou dedicat el “Premio Alzina” per la seva labor en favor de la Natura, premi que anualment concedeix el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa. Les seves arrels són prehistòriques. Es conserven estudiats tres jaciments arqueològics: d’ordre pretalaiòtic, les coves d’enterrament des Còdols des Ròfols, al racó de sa Feus i des coval des Saragall a sa Vinya Vella, d’ordre talaiòtic, cova des Porc a sa Vinya Vella. D’època islàmica es conserven alqueries com les de Benarrossí, Fornaluchy i Muntnabar. Amb la conquesta de Jaume I (1229), Fornalutx es convertí en refugi islàmic fins el 1232, quan en el repartiment de la vall de Sóller s’inclogué Fornalutx que correspongué a Gastó de Montcada, vescomte de Bearn. Els segles XIV i XV correspongueren a èpoques de pesta i fam. Els segles XVII, XVIII i XIX el bandolerisme es fomentà, convertint-se la vila en lloc de refugi dels rebutjats. Entre el 9 de maig de 1837 i el 1890 l’Ajuntament de Fornalutx aconseguí independitzar-se dels sollerics reentrant una nova etapa en la seva història. La II República (1931-1936) destacà de la mà del batlle Jaume Busquets Ros encara que el 1935, Sebastià Vicenç de Montcada organitzà la Falange Espanyola. L’ensenyament públic per nins i nines s’impartí al segle XIX a ca n’Arbona que a 1958 es traslladà a la finca de Sa Rutlana. Al 1976 es suprimeix l’activitat escolar traslladantse a Sóller. Avui en dia s’ha tronat a recupera l’ensenyament del cicle de primera infància. PUIG MASCARÓ, GUILLEM I VIUDES GINESTRA, CARME, (2002), Guies dels pobles de Mallorca. Fornalutx, Hora Nova, Mallorca.

Tradicionalment l’agricultura ha estat la base fonamental de l’economia fornalutxenca, de manera que la vida ha girat al voltant de possessions autònomes com Bàltix d’Avall, Monàber, Sa Cabana, Moncaira, Binibassí o s’Olivaret. Amb els romans es consolidaren el cultius d’olivera i de garrover. A l’època islàmica es desenvolupà l’horticultura i el cultiu d’arbres fruiters al voltant d’alqueries i fonts. Durant el segle XX els fornalutxencs treballaran a les fàbriques tèxtils de Sóller i s’anirà desenvolupant el turisme. PUIG MASCARÓ, GUILLEM I VIUDES GINESTRA, CARME, (2002), Guies dels pobles de Mallorca. Fornalutx, Hora Nova, Mallorca.

Escalons o “raietes” típics de l’estructura urbana del poble. Existeix Can Reió al carrer més emblemàtic de Fornalutx, carrer del Metge Mayol i característic d’aquesta estructura. Eixoreiar: ser dur d’orella i en relació a Can Xoroi.

Fornalux, “Fornalucem” derivat de “Fornel” fornal o Ferreira, amb el sufix –utx, topònim mossàrab del sufix romànic “ucem”. L’origen de Fornalutx o "Fornalugi", com s’escriu en els documents antics, s’inicia des del mateix moment de la conquesta, essent abans una alqueria mora, com es dedueix pel traçat dels seus primitius carrers.

Està emplaçat en el centre de la Serra de Tramuntana que recorre l´illa de Mallorca, i el solca una profunda vall que partint del Puig Major es dirigeix a Sóller.