El municipi és ric en edificis religiosos, la majoria d’estil romànic. L’església de Sant Llorenç, bastida a tocar del primitiu camí ral que unia Campdevànol i Gombrèn, és dels segles xi-xii. D’aquesta construcció només perviu el campanar de dos pisos i una part dels murs. L’aspecte que ofereix actualment l’edifici és fruit de les obres de restauració recents. De la Vella, edificació del segle xii, únicament són visibles la part baixa de les parets, cosa que s’explica per l’explosió provocada que va partir en acabar la Guerra Civil. Es conta que el pintor Picasso, camí de Gòsol, va veure les pintures murals de l’església, avui inexistents, i li van servir d’inspiració per pintar Les senyoretes del carrer d’Avinyó. D’època romànica també és l’església de Sant Quintí de Puigrodon, del segle xii, situada a la part sud-occidental del terme municipal, destaca per tenir l’absis orientat vers el nord. Però l’edifici que té una major significació per als veïns és l’església de Sant Pere d’Auïra. El motiu és que, després d’un llarg període d’abandonament, va ser restaurada mercès a la decidida participació dels campdevanolencs. A més, el caminant pot apropar-se a d’altres construccions religioses erigides el segle xvii: l’església de Sant Martí d’Armàncies, l’ermita de Sant Grau i l’església de Sant Cristòfol, a tocar del cementiri de la població. Dos ponts criden l’atenció: el de la Cabreta, sobre el riu Freser, que formava part del camí ral que portava de Ripoll a la Cerdanya i que fa de partió dels municipis de Ribes de Freser i Campdevànol, i l’anomenat pont Vell, que destaca pel pendent que serveix per salvar el desnivell que hi ha entre la carretera N-152 i el nucli urbà. El moviment modernista és present a la població en l’edifici de l’hospital municipal. Quant a patrimoni arquitectònic industrial destaquem la fàbrica del Martinet, les colònies industrials Molinou, Pernau i Herand, i el canal que creua el poble de nord a sud.

Processó dels Sants Misteris (Setmana Santa).

Diada de Sant Jordi i certamen literari (23 d’abril).

Diada de la Sardana (1 de maig).

Festa dels Elois (últim diumenge de maig). En aquesta festa, cavalls i carros, tal com s’havia fet en èpoques precedents, fan un passant pels principals carrers de la població.

Cursa del Comte Arnau (primera quinzena de juny).

Aplec de Sant Pere d’Auïra (diumenge després de Sant Pere).

Campodavandali, el Circ dels Vàndals (tercer cap de setmana de juliol). En record del poble bàrbar dels vàndals, s’organitza un mercat i activitats relacionades amb aquell període històric.

Festa Major (tercer cap de setmana de setembre).

Aplec de Sant Grau (12 d’octubre). L’ermita de Sant Grau aplega els veïns en una jornada en què es programa un ofici religiós i actes lúdics.

Fira de Nadal (6 de desembre).

Fins a l'època moderna, l'economia es va basar en l'agricultura i la ramaderia. Entre els segles XVII i XIX es produí un canvi amb la implantació de tallers relacionats amb el treball del ferro mineral, molt abundant a la vall de Ribes.

Així doncs hi hagué obradors de clavetaires, fargaires, serralers, etc. Al segle XVII és precisament quan es van instal·lar les primeres fargues.

Entre finals del s.XIX i el XX, es produí l'esclat industrial, l'economia a més de la farga i el sector primari es va diversificar amb l'aparició d'indústries relacionades amb l'explotació del guix i del ciment. També es van instal·lar fàbriques tèxtils a prop del riu Freser.

A la segona meitat del segle XX, la crisi industrial va propiciar el tancament de la majoria d'empreses, de les quals només resta Comforsa.

Cal destacar també l'activitat comercial, agrícola i ramadera, així com el mercat setmanal que és el dimarts a la plaça de la mainada.

Randellaires és un nom provinent de Randella, mosquit de forta picada, i és alhora una formació musical del Ripollès composta d’onze membres que remena amb fal·lera la música i el cant popular d’aquest país.

A l’any 1980, s’edita un llibre de recerca anomenat La Dansa Popular a les Comarques Gironines. I és en el llibre II on hi trobem les principals danses del Ripollès.

A l’any 1998, surt un altre llibre que aplega els treballs dels folkloristes de començaments del segle XX, i que se’n dirà el Cançoner del Ripollès.

A l’any 2001, un grup de músics ens posem a interpretar aquestes composicions amb harmonies, ritmes i estructures noves, intentant convertir les cançons i balls centenaris de les muntanyes del Ripollès en una proposta audible i ballable per a la gent del nou segle.

Tot sigui per la divulgació de la vella música de la pròpia comarca amb expectatives de nova tradició i futur, i per crear una nova dinàmica d’aquest patrimoni.

Restem també ben oberts a tots els documents, músiques i tradició oral dels Països Catalans. I de tant en tant fem l’intent de crear peces noves que, nosaltres en diem, música popular del segle XXI.

Hem treballat també, després del primer CD de nou a suara, en el segon de nom terradesús. Han estat editats a més quatre CD’S de resultes de les quatre Jornades Escolars de Música Tradicional on hi participen els alumnes de cinquè curs de totes les escoles del Ripollès.

Els mesos de l'hivern, que sol per per l'abril o elmarç, organitzem les Trobades de Cantaires a la Serra de Llaers, a les muntanyes de&nbsp,Milany.

Perquè així com les composicions ens han arribat dels avis dels nostres avis puguin també ser sentides, cantades, ballades i estimades pels néts dels nostres néts.

“Recuperem, doncs, ara aquest material, i desvetllem-lo donant-l’hi un nou tomb a la seva trajectòria amb la dignitat que mereix, en recordança d’aquelles persones que hi dedicaren llargues hores de treball il·lusionat”

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Pròleg del “ Cançoner del Ripollès”

&nbsp,

Components del grup:

Cèsar Ollé, veu i flautes de bec.

Jordi Ballesteros, veu, "manxa de l'infern", Saxo-soprà i flaviol,

Santi Llagostera, veu, guitarra i rigo-rago.

Miquel Grifell, veu, guitarra, mandola, bandúrria i guitarra d’ossos.

Jesús Escriu, llaüt, mandolina i percussió.

Joan Bardulet, violí i trompeta.

Eudald Parramón, clarinet

Àngel Giralt, flauta travessera i nyacres.

Jordi Salomó, contrabaix i ampolla d’anís.

Ricard Gimènez, percussió, saxo-soprà i “bastó de vent”.

Carles Miguel, bateria i percussió.

La Festa Major de Campdevànol, coneguda també com la Gala o El Roser, se celebra el tercer diumenge de setembre. Els actes de la festa solen començar el dijous i acaben el dimarts. Durant aquest dies el poble s’omple d’un ambient festiu que s’encomana a propis i forasters amb tot un reguitzell d’actes culturals, esportius i lúdics. El principal atractiu de la nostra festa, però, és sens dubte la Dansa, que es balla el diumenge i el dilluns a la tarda a la plaça del mateix nom.

L’origen de la Dansa és incert però és considerada com una de les més belles mostres del folklore català. Tot i que hi ha vàries teories sobre el seu significat, la més acceptada és la d’ésser un simbolisme del triomf del poble sobre un dels mals usos de l’època feudal, conegut vulgarment com “dret de cuixa”, abolit el 1486 per Ferran II el Catòlic.

Actualment la Dansa la ballen sis parelles amb vestit tradicional català i el Capdancer vestit amb les millors robes, amb barret de copa, que porta a la mà una almorratxa plena d’aigua perfumada. La primera balladora, vestida diferent de les altres, representa la batllessa, la dona de l’alcalde. La segona representa a la Campessa, dona o filla del propietari del camp on es ballava la dansa. Les quatre restants representen les pabordesses del Roser, les dues sortints i les dues entrants.

La Dansa s’inicia amb una cercavila des de l’ajuntament fins a la plaça. En arribar a la plaça els balladors lliuren les balladores al Capdancer. En començar el ball el Capdancer pren les sis balladores i tots en renglera ballen al ritme de la música fent un tomb a la plaça per trobar-se altre cop al lloc on havien començat. Això es coneix com “ fer el vano”. Després el Capdancer va ballant amb cadascuna de les balladores i les ruixa amb l’aigua perfumada abans de retorna-les als corresponents balladors. Tot seguit es balla&nbsp, el ball cerdà, introduït més recentment. Finalitzat aquest els balladors es disposen per ballar les corrandes. Primer puntegen els primers compassos de la música i després s’organitzen en tres grups de dues parelles, aixecant finalment i per un moment les noies enlaire. Això es repeteix un segon cop però ara es formen dos grups de tres parelles. I una tercera vegada però ara tots formen la mateix rotllana. I encara queda una quarta vegada, però ara quan els balladors enlairen a les noies les han d’aguantar tant com poden enmig del clamoreig i aplaudiments de tota la plaça. Simbòlicament el poble ha vençut sobre els mals usos feudals.

“La Vella” fou la primitiva església parroquial de Campdevànol. Estava situada en un pujolet cap a la part de ponent del poble i constituïa un bonic exemplar romànic corresponent al segle XII. Va ser utilitzada com a parròquia fins al segle XVII. Després restà abandonada i, poc a poc, s’anà enderrocant. Encara fins a l’any 1939 es conservà l’absis romànic el qual, quedà pràcticament esmicolat, amb l’explosió que es va provocar, després de la guerra, per eliminar el material explosiu que suposadament s’hi havia amagat. Les poques restes que es conserven actualment encara permeten observar les dimensions de l’església.

Aquesta església és esmentada, específicament, en un document datat l’1 de desembre de l’any 987, d’un judici jurat sobre el “sacrosancto altario&nbsp, [...] de locum veneraciones Sancti Christophori cuius&nbsp, baselica est in termino villa Ripollensis in Campo de Avandalo”, en el qual els homes de Gombrèn, en presència del comte de Cerdanya i Besalú, Oliva, reconeixen a favor del monestir de San Joan i de la seva abadessa Fredeburga la possessió de Mogrony, que segons afirmen els testimonis fou donada per Guifré el Pelós a la seva filla Emma.

El lloc de Campdevànol és esmentat amb anterioritat, concretament en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll, de l’any 890, on en la clàusula episcopal els comtes adjudiquen a la nova església els delmes i les primícies de les viles de la circumscripció, entre les quals figura la vila de &nbsp,“Campo davandali”, que formà part de la baronia del monestir. A les antigues llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, surt esmentat sempre, “Sto. Xristoforo de Camp d’avana”.

Aquesta església fou estudiada els anys 1908 – 1909 per Ramon d’Abadal, el qual, a més d’examinar la seva important decoració pictòrica, en publicà una planimetria, la qual, encara avui, és la millor base per a l’estudi de la seva arquitectura.

Es tracta d’una església d’una nau, de reduïdes dimensions, capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre directament a la nau, i coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per un arc toral, molt descentrat, situat vers els peus de l’església.

La porta s’obria al mur de migjorn. Sembla que al cantó de tramuntana hi havia oberta una altra porta, cegada interiorment.

Les pintures descobertes pel Sr. Ramon d’Abadal han arribat fins a nosaltres gràcies als apunts que ell en va prendre i que són, avui, l’única i definitiva prova de la seva existència. Apunts, per altra banda, que són reproduïts en totes les antologies d’art pre-romànic de Catalunya. De l’esmentada troballa en donà compte, per carta, a l’Institut d’Estudis Catalans.&nbsp, A més la donà a conèixer amb tot detall a: “Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans” en l’article “Noves pintures murals catalanes” i també a “Revista de la Asociación Artístico – Arqueológica Barcelonesa” &nbsp,en l’article “Les pintures murals de Campdevànol”.

La parròquia de Sant Llorenç fou la segona que s’originà en l’organització religiosa de la vida de “Campo de Vanalo”, nom antic de Campdevànol, existent ja des de l’any 890 quan apareix esmentat en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll. La seva funció parroquial consta ja a partir de l’any 1075, fet que indica la seva existència amb anterioritat a la data esmentada.

En les llistes parroquials de la diòcesi de Vic dels segles XI i XII surt esmentada generalment “Sto. Laurencio de Campdevane”.

Des d’antic, va pertànyer al Monestir de Santa Maria de Ripoll, possessió confirmada l’any 1260 en un breu del papa Alexandre IV. La jurisdicció del seu terme fou motiu de plet entre el bisbat de Vic i el Monestir de Ripoll. Sembla que el domini de l’esmentat monestir sobre el terme parroquial es consolida&nbsp, l’any 1367 amb la venda feta pel rei Pere III a favor del cenobi de Santa Maria de Ripoll.

L’edifici original fou profundament reformat entre els anys 1671 i 1674. En aquella època hom modificà la porta d’entrada, bé que restà al lloc original, i també foren construïdes les capelles i la sagristia.&nbsp, L’any 1936-39 fou devastada i incendiada.

De la primitiva església de Sant Llorenç de Campdevànol resta, com a part romànica, el campanar i una part dels murs que han quedat incorporats a la construcció original.

En l’actualitat, Sant Llorenç&nbsp, compta amb una història moderna, que tal com es manifesta en la Breu història de Sant Llorenç &nbsp,comença quan a l’any 1990 el Bisbat de Vic en fa donació condicional a la família Capdevila, que l’ha restaurada acuradament, tant de fora com de dintre, consolidant els murs de pedra existents i reedificant les parts ensorrades&nbsp, amb materials actuals, per diferenciar la part nova de la part&nbsp, antiga.

S’ha conservat la cripta subterrània existent, destinada a enterraments de preveres i rectors i es descobreixen a l’altar els fonaments de la que se suposa&nbsp, era l’església pre-romànica.

La capacitat del temple i l’amplitud de la casa rectoral ens indiquen que es tractava d’una parròquia amb un nombre considerable d’habitants.&nbsp,

&nbsp,

Sant Pere d’Aüira és una petita església romànica, coneguda documentalment com a parròquia des de l’any 1150. Una nau de volta de canó, acabada amb absis i dues capelletes laterals li donen forma de creu llatina. La porta d’entrada està situada a la paret de migjorn i el campanar d’espadanya s’enlaira justament en el punt on la nau s’ajunta amb l’absis.

L’església fou construïda en diferents etapes: en primer lloc s’hauria alçat la nau que, probablement, fou coberta amb fusta, típic de l’estil pre-romànic. Posteriorment s’haurien reforçat les parets i aixecada la volta de canó, cobrint-la amb llosa del país. El dia 6 de setembre del 1235, l’església que tenim actualment, és consagrada per Sant Bernat Calbó, bisbe de Vic, abans, monjo i abat de Santes Creus.

L’any 1427 les nostres comarques es veuen flagel·lades per importants terratrèmols, però, el més fort, es produí el dia 2 de febrer del 1428 i va afectar tot Catalunya, amb el consegüent ensorrament de molts edificis. Se’l va denominar “terratrèmol de la Candelera”. Les deformacions que, sobretot a la part de migjorn, presenta l'ermita de Sant Pere d'Aüira, en són perdurable testimoni.

Al segle XVI s’afegeixen, a l’ermita, les dues capelles laterals&nbsp, i el campanar d’espadanya.

Un nom important en la història de Sant Pere d’Aüira és Mn. Antoni Rotllan, que hi cantà missa nova el dia 18 de juny del 1636 i més tard hi emprengué importants reformes.

A finals del segle XIX deixà de ser parròquia per passar a ser sufragània de Campdevànol.

Encara que a partir de 1902, per part de Mn. Eudald Jolis, rector de Campdevànol, s’instituí l’Aplec anyal a Sant Pere d’Aüira, l’ermita començà a experimentar decadència, que culminà amb els fets de 1936 que va patir la total destrucció de l’interior de la capella.

Durant l’estiu de 1958 es va donar la primera embranzida col·lectiva cara a la seva restauració. El diumenge dia 5 d’octubre del 1958 era oberta novament el culte. D’aleshores ençà s’hi han fet un seguit d’obres, gràcies a la col·laboració d’innombrables amics de Sant Pere d’Aüira que varen salvaguardar l’ermita d’un enderrocament irreparable. A l’any 1980 i sota la direcció del&nbsp, Dr. Arquitecte Joan M. de Ribot i de Balle, la Diputació de Girona hi dedicà unes subvencions que varen permetre de portar a bon terme la total restauració&nbsp, de la capella.

L’Associació&nbsp, “Amics de Sant Pere d’Aüira”&nbsp, té cura de la conservació de l’ermita i el seu entorn i s’encarrega de celebrar-hi un aplec anyal amb la preuada col·laboració del Grup Excursionista Campdevànol, que hi organitza una caminada i un esmorzar populars. Des de l’any 1977 que la diada de Sant Pere va passar a ser dia feiner, l’aplec es trasllada al diumenge després del&nbsp,29 de juny,&nbsp, a no ser que aquest coincideixi en diumenge. En tal supòsit, l’aplec, té lloc el propi dia de Sant Pere. Aquest any 2008 s’hi ha celebrat el 50è aplec.

Sant Pere d’Aüira és una petita església romànica, coneguda documentalment com a parròquia des de l’any 1150. Una nau de volta de canó, acabada amb absis i dues capelletes laterals li donen forma de creu llatina. La porta d’entrada està situada a la paret de migjorn i el campanar d’espadanya s’enlaira justament en el punt on la nau s’ajunta amb l’absis.

L’església fou construïda en diferents etapes: en primer lloc s’hauria alçat la nau que, probablement, fou coberta amb fusta, típic de l’estil pre-romànic. Posteriorment s’haurien reforçat les parets i aixecada la volta de canó, cobrint-la amb llosa del país. El dia 6 de setembre del 1235, l’església que tenim actualment, és consagrada per Sant Bernat Calbó, bisbe de Vic, abans, monjo i abat de Santes Creus.

L’any 1427 les nostres comarques es veuen flagel·lades per importants terratrèmols, però, el més fort, es produí el dia 2 de febrer del 1428 i va afectar tot Catalunya, amb el consegüent ensorrament de molts edificis. Se’l va denominar “terratrèmol de la Candelera”. Les deformacions que, sobretot a la part de migjorn, presenta l'ermita de Sant Pere d'Aüira, en són perdurable testimoni.

Al segle XVI s’afegeixen, a l’ermita, les dues capelles laterals&nbsp, i el campanar d’espadanya.

Un nom important en la història de Sant Pere d’Aüira és Mn. Antoni Rotllan, que hi cantà missa nova el dia 18 de juny del 1636 i més tard hi emprengué importants reformes.

A finals del segle XIX deixà de ser parròquia per passar a ser sufragània de Campdevànol.

Encara que a partir de 1902, per part de Mn. Eudald Jolis, rector de Campdevànol, s’instituí l’Aplec anyal a Sant Pere d’Aüira, l’ermita començà a experimentar decadència, que culminà amb els fets de 1936 que va patir la total destrucció de l’interior de la capella.

Durant l’estiu de 1958 es va donar la primera embranzida col·lectiva cara a la seva restauració. El diumenge dia 5 d’octubre del 1958 era oberta novament el culte. D’aleshores ençà s’hi han fet un seguit d’obres, gràcies a la col·laboració d’innombrables amics de Sant Pere d’Aüira que varen salvaguardar l’ermita d’un enderrocament irreparable. A l’any 1980 i sota la direcció del&nbsp, Dr. Arquitecte Joan M. de Ribot i de Balle, la Diputació de Girona hi dedicà unes subvencions que varen permetre de portar a bon terme la total restauració&nbsp, de la capella.

L’Associació&nbsp, “Amics de Sant Pere d’Aüira”&nbsp, té cura de la conservació de l’ermita i el seu entorn i s’encarrega de celebrar-hi un aplec anyal amb la preuada col·laboració del Grup Excursionista Campdevànol, que hi organitza una caminada i un esmorzar populars. Des de l’any 1977 que la diada de Sant Pere va passar a ser dia feiner, l’aplec es trasllada al diumenge després del&nbsp,29 de juny,&nbsp, a no ser que aquest coincideixi en diumenge. En tal supòsit, l’aplec, té lloc el propi dia de Sant Pere. Aquest any 2008 s’hi ha celebrat el 50è aplec.

Tenim documentat que el molí fariner&nbsp,es va construir entre el 1400 i 1500 al vell mig del Pla de Campdevànol, fou construït per la família Grau (Maria Grau i Soldevila), que funcionà durant anys.

Posteriorment es va afegir al molí la casa pairal anomenada avui dia Molí Gros, casa adossada al molí i construïda amb els anys, ja que cada hereu afegia un tros més de casa. Per això els baixos del Molí Gros hi ha esglaons i desnivells al terra, que s´anaven afegint amb els anys. Actualment,&nbsp, en els baixos del Molí Gros&nbsp,es fa servir de&nbsp, sala d´exposicions.

Cap a l’any 1850, la família Grau va fer un canal per tal que passés per sota del molí. I aprofitant el salt d´aigua&nbsp,, va fundar&nbsp, la Central Elèctrica Grau. El fundador va ser Ramon Noguera i Senties, home de la pubilla Dolors Grau i Llimós, propietària del Molí Gros.&nbsp,&nbsp,&nbsp,Aquesta central feia 80 cavalls de força i donava llum per a una bombeta de cada casa i una per a cada carrer del poble, fins al moment que el poble es va anar fent gran i es va haver de tancar la central perquè ja no produïa mes cavalls.

Posteriorment als baixos del Molí, es va construir una fàbrica de gel que en els anys 1950 subministrava gel a les cases quan encara no hi havia neveres elèctriques.