Aigües amunt del Valira Nord, arribem al peu d’Anyós. Allí el riu passa entre dues penyes altes, en una hi ha la capella de Sant Cristòfol i l’altra és coneguda amb el nom de la Serra de l’Honor. Es diu que Carlemany tenia grans dificultats per trencar la resistència sarraïna en aquest lloc. Davant una situació tan difícil, va fer un parlament per encoratjar els seus soldats i va dir-los que vèncer era una qüestió d’honor. L’exèrcit es va envalentir amb les seves paraules i gràcies a això van aconseguir guanyar la batalla. És per aquest motiu que el lloc on es van produir aquests fets s’anomena serra de l’Honor.

Diu la llegenda que el dia de Reis un pastor es dirigia a missa a Canillo i, en passar per on avui s’aixeca el santuari de Meritxell, va veure una gavernera florida en ple hivern. Aquest fet el va estranyar i s’hi va acostar. Aleshores, es va adonar que sota l’arbust hi havia una bella imatge de la Verge. Se la va endur a Canillo i la va posar sobre l’altar major. L’endemà, però, quan va obrir la porta de l’església la imatge ja no hi era: havia tornat a aparèixer al peu de la gavernera florida. La nit següent es va deixar la imatge tancada amb pany i clau a Encamp però, novament de dia, tornava a ser on l’havien trobat. Va ser aleshores que els vilatans van entendre el missatge i van construir una capella exactament al lloc on apareixia cada dia la imatge de la Verge.

Tots els llacs d’Andorra són d’origen glacial i estan situats a més de 2.000 m d’altitud, tots menys el d’Engolasters, que és a 1.600 m. Hi ha una llegenda que n’explica el motiu: Fa molt de temps, en lloc de l’estany hi havia una vall molt bella i fèrtil, i els seus habitants posseïen grans riqueses. Un dia d’hivern glacial en què bufava el torb i borrufava, va arribar a la vila un home pobre que estava mort de fred. Com que ningú no li va voler fer caritat, es va atansar a la fleca i va demanar a la flequera si podia repassar la pastera per fer-li un panet. Ella així ho va fer però, en veure que en sortia molta pasta, va dir-li que no n’hi podia donar perquè en sortia un pa molt gros. Seguidament, ell li va demanar que tornés a repassar la pastera, però va tornar a passar el mateix. L’home, mort de gana, va tornar a sortir fora al carrer, allà el va veure la jove de l’hostal, que es va apiadar d’ell i li va donar un tros de pa. L’home, que va resultar ser Jesucrist, li va dir, agraït, que corregués costa amunt. La jove encara no havia fet cent passes quan es va girar i va mirar avall. El que va veure va ser que una tromba d’aigua havia cobert tot el poble i havia ofegat tots els avariciosos vilatans, la vila s’havia convertit en un estany.

Explica la llegenda que un jove pastor es va sentir atret pel comportament d’un toro que va escarbar la terra amb èmfasi. Va anar on ell havia escarbat i hi va trobar una imatge de la Verge amb el nen Jesús als seus braços. Al lloc on es va trobar la verge es va construir un oratori. Uns segles més tard un sacerdot va tancar a la presó injustament per un delicte que no va cometre. El seu darrer vot va ser que es construís una capella en el lloc de l’oratori. Avui en dia, sota l’altar major de la capella de Vilanova hi surt una font que pot curar els mals de cap i d’ulls. Actualment és un lloc de fervor capcinès i cada any es fa una peregrinació el 16 d’agost i s’hi canten els gojos.

Conten que l’emperador Carlemany va entrar a Andorra pel coll de Fontargent tot perseguint els alarbs i que va fer clavar una argolla al pic Negre de Junclar per lligar el seu cavall. Hi ha qui diu, però, que el motiu de la col•locació de l’anella va ser un altre: delimitar Andorra i el Sabartés (avui en dia, la regió de l’Arieja).Una darrera versió, encara, revela que el pic de Fontargent va ser el primer que va sobresortir després del diluvi universal i que Noè es va valdre de l’argolla que hi havia per amarrar-hi la seva arca. Aquest famós anell de ferro que tret de Carlemany i el mateix Anníbal (que també hi va estacar el seu cavall) ningú més ha vist es converteix la nit de Sant Joan en un tresor de gran valor. Són molts els que es van decidir a anar-lo a cercar. Tornant als temps bíblics, es diu que la vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a la seva arca. Tant perquè el patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut pic d’Ascobes, que sobresortia del mar que l’envoltava, com perquè els prats de la vall van servir d’aliment per al seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra Noè.

Una darrera llegenda ens duu a un estany andorrà, l’estany de Fondargent. Conten que quan la lluna treu cap per entre els pins en una nit estelada, la fada que l’habita surt de l’aigua i es passeja amb majestat per la rodalia. En clarejar el dia, fa uns passos sobre les aigües manses, amb suavitat i harmonia, i s’esmuny misteriosament quan el sol arriba al rocam que envolta l’estany.

Conta la llegenda que les bruixes andorranes es concentraven a l’estany d’Engolasters i que, un cop allà, es despullaven i xipollejaven a l’aigua. Els homes, curiosos, pujaven a espiar-les, però...ai si les bruixes els enxampaven! aleshores els convertien en gats negres! Diuen que les bruixes van desaparèixer a principi del s. XX, quan es van construir les antenes de Ràdio Andorra i la presa de l’FHA (Forces Hidroelèctriques d’Andorra).

Conta la llegenda que la imatge de la Mare de Déu de Canòlich va ser amagada perquè no la trobessin els sarraïns. Després de transcórrer uns quants anys, un dia d’agost de 1223 un pastor va veure un ocell meravellós dalt d’una penya. L’home va agafar l’au i se la va endur a casa seva, però l’endemà aquesta va tornar a ser a l’indret on l’havia trobat. Els mateixos fets es van anar repetint durant una colla de dies, fins que a la fi el pastor va comprendre que aquell ocell volia dir alguna cosa, i és per això que va organitzar una recerca amb diferents homes per la zona. Va ser així com van trobar la Verge, i després la van portar en processó fins a baix a la vall, on van decidir construir-li un santuari. Però el temple cada nit s’enrunava. Després d’una nevada en ple estiu, els homes van comprendre que la Verge volia el santuari allà on l’havien trobada, i es van disposar a complir la seva voluntat. En les llegendes andorranes, sovint hi apareix la Dama Blanca, una noia jove amb una llarga cabellera rossa, d’ulls blaus i vestida amb una túnica blanca que protegeix el país d’incursions invasores enfrontant-se unes vegades al bisbe de la Seu d’Urgell i, en d’altres, al rei Moro, representa la llibertat i la unió del poble andorrà. La següent llegenda ens situa a Auvinyà, on diuen que habitava aquesta dama, filla del darrer senyor de les contrades i experta en encanteris i bruixeria. El bisbe de la Seu d’Urgell havia intentat moltes vegades intervenir en els afers del país i no feia cas dels advertiments de la Dama Blanca. Fins que una nit, en una incursió, el bisbe va desaparèixer i des d’aquell mateix dia un gran llop va començar a atacar els ramats de la zona. El síndic va fer front a la situació i, després de reunir els caçadors més valents, va matar el gran llop, però a partir d’aquell dia no va deixar de tenir malsons que l’anaven debilitant i l’anaven portant cap a la mort. El dia abans de morir se li va aparèixer la Dama Blanca, la qual va comunicar a tots els presents que només podia vetllar per les llibertats del poble i que, per tant, no podia salvar el síndic del bisbe, el qual s’havia convertit en el llop que ell havia matat. A partir d’aquell dia, cap més senyor va gosar atemptar contra les llibertats de les Valls. Continuant amb el repertori llegendari d’aquesta zona, un apunt de reial importància: diuen que la darrera nit al Principat, l’emperador Carlemany la va passar al pui d’Olivesa. I precisament un pastor d’aquest turó protagonitza uns fets que s’han contat de generació en generació, és la llegenda de la cova de l’Óssa. Es diu que un pastor de pui d’Olivesa que tenia el seu ramat a Rocafort cada nit trobava a faltar un corder, fins que va descobrir que qui se’ls enduia era una óssa enorme. Seguint-la, va arribar a la cova on vivia amb la seves cries. La nit següent, va amuntegar llenya seca i brossa a l’entrada de la cova i al mateix moment que la fera tornava, va encendre la foguera. L’óssa va centrar l’atenció a travessar les flames per poder salvar el seus cadells i quan ho va fer l’home la va matar d’un cop de destral.