Festes singulars, aplecs, danses, cultura.

Fa referència a la cultura tradicional o popular, tradicions, costums, balls tradicionals, festes populars, etc.

Camipèdia Festes singulars, aplecs, danses, cultura. Sant Celoni

Fires i teatre a Sant Celoni

Font: pas

Fira d’artesans i demostració d’oficis. S’hi poden veure oficis com: ferrers, cistellers, ceramistes...&nbsp, S’hi poden comprar productes d’artesania de fusta, de llana, robes estampades, bijuteria, sabons i perfums...També s’hi poden tastar i adquirir productes alimentaris artesans: galetes, formatges, embotits...

&nbsp,

Agromercat. Per comprar i tastar productes agroalimentaris de qualitat de diferents comarques catalanes dins el projecte Productes d’aquestes terres. El programa de la fira compta també amb una sèrie d’activitats lúdiques o culturals.

&nbsp,

Mostra d’art al carrer. El carrer Major s’omple de pintors, fotògrafs, músics, jardiners, perruquers, actors... que amb la col·laboració del públic munten o organitzen diferents manifestacions artístiques.

&nbsp,

Fira de vehicles d’ocasió. Organitzada per la Unió de Botiguers i Comerciants, s’hi poden provar i comprar tot tipus de vehicles de segona mà.

&nbsp,

Mercat d’intercanvi&nbsp, de&nbsp, joguines i contes. Els nens i les nenes del poble en són els protagonistes. Només cal portar el joc, la joguina o el conte que ja no fas servir i buscar-ne algun que t’interessi per poder-lo canviar.

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

Al poble hi ha molta tradició teatral. Diferents grups d’aficionats han presentat les seves manifestacions des del teatre més clàssic al més alternatiu, sense descuidar els Pastorets, que molts anys ens acompanyen per les festes de Nadal. Actualment hi ha tres grups en escena,&nbsp, que són: Rebrot Teatre, Trocateatre i el grup Tramoia.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per. Enriqueta Amadó&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Camipèdia Festes singulars, aplecs, danses, cultura. Sant Celoni

La Festa Major de Sant Celoni

Font: pas
La Festa Major de Sant Celoni

Si hom es deixa caure per la festa major d’aquesta vila, es veurà obligat a decantar-se per un dels dos equips que s’enfronten. Els uns de la banda dels Montsenys, els altres de la dels Montnegres, celonins i celonines defensen el seu color, els Senys el verd i els Negres el negre, en les diferents proves que els planteja el gran repte del Corremonts, que és com anomenen aquesta particular batalla. L’estirada de corda, la cursa de rucs, el Correxarrups, el concurs de menjar flams, la campanya, o una curiosa prova en la que participants dels dos equips presenten fotos d’arreu del món on hi apareix el mocador o bé dels Montsenys o bé dels Montnegres, són alguns dels encontres que decideixen qui serà el guanyador del Corremonts d’aquell any i per tant tindrà, fins la pròxima festa major, la clau de la vila.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Helena Tarragó&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Camipèdia Festes singulars, aplecs, danses, cultura. Sant Celoni

El Ball de Gitanes de Sant Celoni

Font: pas
El Ball de Gitanes de Sant Celoni

La festa del ball de gitanes se celebra el diumenge de carnaval. És una festa popular, molt antiga, i molt arrelada al poble. Les músiques són composicions de músics celonins i les coreografies són genuïnes de Sant Celoni. Tothom hi és convidat. Actualment hi participa: una comparsa amb el Cavaller de Cavalls, el Vell i la Vella, una colla de diablots i dues de balladors: el Ferro (unes vuitanta parelles entre catorze i seixanta anys)&nbsp,i el Filferro (unes seixanta&nbsp, parelles entre set i tretze anys).

&nbsp,

La festa comença a les onze del matí amb un cercavila pel poble. Es fan diferents parades perquè la gent convida a menjar i a beure als participants i a canvi se’ls dedica alguna peça de ball. A les dotze s’arriba a la plaça on s’han instal·lat grades i cadires. Fa l’entrada el Capità de Cavalls, per demanar permís per ocupar la plaça, seguit dels diablots que entremig de traca i petards fan algun gag crític dels darrers esdeveniments. Després tocarà al Vell i la Vella, que faran un parlament satíric amb tot el que ha passat al poble i una mica més enllà. Finalment fan l’entrada totes les colles de balladors: primer serà el Filferro, que oferirà un passeig i una polca, i després, el Ferro, amb el seu repertori de polques, valsos, jotes...

&nbsp,

La festa té capvuitada, que se celebra amb la gent de Sant Esteve i Llinars i que organitzen de manera rotativa&nbsp, les tres colles.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Enriqueta Amadó&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Camipèdia Festes singulars, aplecs, danses, cultura. Fogars de Montclús

Danses populars de Fogars de Montclús

Font: pas

En el volum cinquè del Costumari català, de Joan Amades, hi ha la transcripció musical del mestre Joan Tomàs i Parés del ball dels collidors de castanyes de la Costa de Montseny, recollida per Mn. Frederic Martí i Albanell, rector d’aquesta parròquia. L’any 2007 el mestre de dansa catalana i coreògraf Joan Serra i Vilamitjana, recuperà aquest ball, el qual va ser ballat a la festa de la Castanyada.

&nbsp,

Text redactat per: Salvador Vilà&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Camipèdia Festes singulars, aplecs, danses, cultura. Deià

Cançons

Font: pas
Cançons

Llegenda de Sa Cabra qui assenyalà on construïr l’esglèsia del Puig.

&nbsp,

Sor Tomasseta, sa Beateta que va crèixer a Deià: &nbsp,

Sor Tomasseta, on sou?
Ja vos podeu amagar
perquè el dimoni vos cerca,
dins un pou vos vol tirar,

perquè el dimoni vos cerca,

dins un pou vos vol tirar.

&nbsp,

Què en viva la Beata! (bum, bum)

Què en viva sor Tomassa! (bum, bum)

Què en viva Catalina, (bum. Bum)

que és santa mallorquina! (bum, bum)

Què en viva, què en viva!

&nbsp,

Ella portava el dinar

a n’els pobres segadors

i el dimoni envejós

enterra li va tirar.

ella el tornà aixecar

i va ser més saborós.

&nbsp,

Què en viva la Beata! (bum, bum)

Què en viva sor Tomassa! (bum, bum)

Què en viva Catalina, (bum. Bum)

que és santa mallorquina! (bum, bum)

Què en viva, què en viva!

&nbsp,

A n’es girant de Deià,

allà ja foreu temptada:

vos va pegar una unglada

enmig des call de sa mà,

vos va pegar una unglada

enmig des call de sa mà.

&nbsp,

Què en viva la Beata! (bum, bum)

Què en viva sor Tomassa! (bum, bum)

Què en viva Catalina, (bum, bum)

que és santa mallorquina! (bum, bum)

Què en viva, què en viva!

&nbsp,

Joan Alcover, Notes de Deià
&nbsp, &nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, I

Baixa la pendent
d’estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.

Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l’aigua corrent.

El saltant eixorda,
la figuera borda
li dóna ombradís.

Clivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís.
&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, II

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.

Les figues verdegen
damunt els canyissos,
els galls se passegen
enamoradissos.

El fullam tremola,
la vella s’acosta
al foc de la llar.

La vida s’escola,
el sol va la posta
i el torrent al mar.
&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, III

Roja clavellina
surt de la foscor
de l’alt finestró
que el parral domina.

Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.

Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.

Cloqueja la lloca,
un home badoca,
...i l’home sóc jo.

Camipèdia Festes singulars, aplecs, danses, cultura. Esporles

Llegendes esporlerines

Font: pas

Són moltes les llegendes recollides en el llibre Llegendes i tradicions d’Esporles, de Bartomeu Llinàs i Caterina Martí, que tenen com a protagonista la vall d’Esporles.

El tresor de l’era de Son Balagueret. En un temps llunyà, un capvespre després d’un dia de temporal, la nit es presentava calmada mentre dos corsaris creuaven els mars d’un a l’altre costat de la costa del Port des Canonge, per devers sa punta de s’Àguila. En Roger i n’Aroc davallaren a terra per amagar el tresor que duien. Prengueren coster amunt, veren unes cases de possessió, en unes marjades més avall i començaren a fer el clot vers Son Balagueret. Un pensa que si mata l’altre, el tresor serà per a ell, i li pega un cop al cap. Després enterra el tresor juntament amb el seu company mort. Al cap d’uns dies decideix anar a cercar part del botí, quan hi arriba ja és de nit i es queda dormit. El desperta una melodia familiar, és el so del flabiol del seu company. Embogit arrenca a córrer, no s’ho pot creure. Anys més tard, l’amo d’aquella possessió va trobar dins l’era un immens tresor, i just davall, el cadàver d’un home que entre les restes de la roba amagava un flabiol.

El monjo de la cova. Una matinada freda de febrer ja feia dies que plovia, a primera hora, vaig retornar a l’illa dels meus pares, a les profundes aigües de la costa nord. Era el dia de Difunts, abans de la posta de sol, just en el moment en què l’astre desapareixia parsimoniosament per darrere les muntanyes. Als afores del poble, es refugià en una petita cova, un monjo. La cova tenia un forat que comunicava amb la part superior de Son Dameto. Aquell estrany personatge, l’encaputxat, feia por a tot el poble. El monjo mai no parla amb ningú ni demana res, però sempre que pot fa petits favors. Després d’una nevada el troben mort a l’entrada de la cova. Duu dos pergamins. El primer pergamí narra el passat del monjo. El segon pergamí exposa el seu testament. En un lloc determinat hi ha un cofre que conté un tresor amagat.

La cova des Ermassets. Un pastor coneix un moro que li demana si coneix la cova des Ermassets i si l’hi vol acompanyar. L’amo decideix anar amb ell. El moro, anomenat Abdul, s’instal·la pels voltants de la cova i el pastor cada dia el va a veure i comparteixen estones. El darrer dia el moro obsequia el pastor amb un mocador ple de terra i una botija i li conta una història d’uns moros que varen amagar un tresor dins una cova i el varen deixar custodiat per uns éssers màgics. El pastor mostra el mocador de terra a un argenter i aquest li diu que és pols d’or molt pur mesclat amb un poc de terra. Canvia de vida i es compra una guarda pròpia d’ovelles. Passat un temps obri la botija i hi troba uns pergamins, els duu a desxifrar i resulta que aquests documents contenen tota una sèrie de passes per poder recuperar un fabulós tresor situat dins la cova des Ermassets. Ell mai no intentà arribar al tresor perquè ho trobà molt perillós. D’altres ho han intentat però sense gaire bons resultats.

La mora de Son Tries/Un encantament a la font de Son Tries. El senyor d’Alcàsser tenia un fill i una filla, nAlí i na Jazmina. El pare té la filla compromesa amb un gran senyor ric i poderós, el senyor de Gumara, però aquesta està enamorada d’un company de jocs de la infantesa, el fill de l’hortolà de l’alqueria d’Alpic, n’Albrí. El seu pare fa públic que la seva filla serà desposada amb el senyor de Gumara. El seu germà que està al corrent de la situació, decideix ajudar-los perquè pateix en veure l’estat de la seva germana. Planegen escapar amb el pretext d’un viatge. Però els plans es trenquen quan troben el jove enamorat mort. Ella desolada, una nit es dirigeix a la font on se solien trobar els enamorats. Inicia tot un cerimonial d’aigua. S’endinsa dins la font. I mai en va sortir. Només sortirà quan algú esculpeixi la seva cara en pedra viva.

Camipèdia Festes singulars, aplecs, danses, cultura. Sóller

Llegendes solleriques

Font: pas
Llegendes solleriques

Tres sollerics que no es deixaren vèncer. A “Un qui trobà sabata de son peu”, es narra l’encontre d’un senyor, que una volta era a Sóller, i d’un capellà. El primer és descrit amb paraules que ens revelen el seu natural: «...bravejava de cames primes, sempre feia de porcell curt, i passava un gust fora mida de porer-se riure de qualque capellà». El capellà «no estava gens tocat de sa caixa de Sant Pere i tenia unes sortides lo més agudes i era el diantre per tirar de cul amb sa primera qualsevol desenfreit que li fes ses ontes». Aquell cavaller estava amb un grup de senyors i, de cop i volta, arribà un capellà: «...tots s’aixequen per donar-li sa benvinguda», i el senyor extern «s’hi acosta, i amb una cara de pocavergonya de tot, i amb to de fisconada, li amolla: –Que me don sa mà a besar». El sacerdot ho accepta i després li diu: «–Déu lo faça un santet. I esper una mica, veam si duc res dins cap butxaca... ». Sí que trobà sabata de son peu: «I, mentres se treia cosa dins es puny estret, continuà: –An es nins que besen ses mans, els solem donar un confit: ara vostè se mereix més, tenga... / I li posà dins ses mans un aubercoc com es puny».

Aquell «desenfreit restà tot atxul·lat, culbatut i cara alegre i més empegueït que el rei porc». Els circumstants varen «esclafir de riure» i el burleta «no tornà tenir ganes de demanar pus de noves a capellans». Ho contà Mn. Andreu Nicolau de la Ciutat de Mallorca al canonge Alcover.

Un solleric i un frare ens porta a un temps en què la quaresma era una època consagrada a la renovació espiritual mitjançant la predicació. Aquesta activitat estava a càrrec d’un predicador extern, el quaresmer, que solia viure en el poble des del dimecres de cendra fins a Pasqua. Un any el rector de Sóller tenia un greu problema: ja eren «es darrers dies» i «no havien trobat coremer». «Apurat de tot envia un traginer amb un mot de lletra an es convent d’es Caputxins...». El rector no és massa exigent, es conforma que el pare guardià –així es denomina el superior d’un convent a l’orde dels caputxins– li enviï «un frare qualsevol, sols que pogués pujar damunt sa trona». El diàleg entre el frare i el traginer solleric, pujant cap a Sóller, és breu i pungent. El caputxí vol fer un poc de burla de la localitat on va a predicar, com el senyor del conte anterior volgué fer-ne del capellà:

«...p’es camí es frare digué: / –Quin poble deu ésser Sóller, encara no teniu coremer! / –Per la vera creu! Respongué es solleric. Quin curemer deveu ésser vos, que encara no teniu curema!». El frare va aprendre la lliçó i «no tornà badar boca». El traginer, content per haver defensat el seu poble, «deia entre dents: –Ja turnaràs, en tenir ganes d’una altra!».

A Un solleric se’ns parla de la reacció d’un home «molt potxós» que tenia un olivaret molt ben cuidat. Un hivern feu una nevada molt grossa. Aquell home anà a veure com havia afectat el seu olivar i «el va trobar tot blanc i escabeiat». Els costers són un obstacle que superarien molt difícilment els pagesos del pla, però els qui rauen a la muntanya els vencen i en treuen profit. El nostre protagonista «se’n puja a lo més amunt d’un coster que feia, pega foc a sa pipa, se posa a mirar les oliveres esbrancades, els cimals estesos doblegats o a punt d’ésser-ho pel pes de la neu, alça els ulls al cel i «molt formalot va dir: –Oh Déu meu!... totes ses coses sabeu fer, fora una: d’exsecaiar, no en sabeu gens gens!». Els fenòmens meteorològics eren i encara són imprevisibles, i els seus efectes adesiara són força durs per als qui viuen del cultiu de la mare terra. El solleric ha reaccionat d’acord amb el seu caràcter alegre i irònic i ha sabut dialogar amb Déu, acceptant la seva sort, i demanant-li que deixi la tasca de podar les oliveres als esporgadors. Joan Albertí Arbona, prevere i músic, natural de Fornalutx i un temps organista de Sóller i ànima de l’Orfeó Solleric, va contar aquesta breu anècdota a Mn. Alcover, que el qualificà de «notable organista i compositor».

En el conte En Pere de sa xuia, un solleric que ven melons a la «Porta del Moll» fa una bona barrina amb En Pere. Aquest home era curt de gambals i desconeixia el valor dels diners. Va a Ciutat a vendre la cansalada prima i les sobrassades d’un porc que havien mort a casa seva i el volien vendre obrat per treure més diners. Troba el solleric amb una garbera de melons: «En Pere no n’havia vists mai, i s’hi planta davant, badoca qui badoca, fins que entima aquesta an es solleric: / –Germà, i això què són? / –Fosca d’auba! ¿Que no ho veis, què són? Mulons». El solleric convenç En Pere que els mulons fan muletes, i li barata un muló amb els «dos corters de xuia prima» i les sobrassades, i li recomana burlonament: «–Feis via, germanet, cap a ca-vostra, que no faça ses muletes p’es camí. / En Pere amb so meló amb ses dues mans, vetlant-li es ble perquè no hi hagués un denou abans d’hora, ja es partit cap a la vila...»

Relats ubicats a Son Cotoner. Deien que la por sortia dalt la sala d’aquesta casa «fent-hi un talabastaix horrorós, ferest». La gent deia que allà hi havia «diners i papers de mà de notari, amagats». Hom suposa que per demostrar que això de la por era una falsa suposició, calia anar a dormir en aquella casa. Un metge va provar d’anar- hi a dormir, però no s’hi campà massa bé, perquè en haver apagat el llum «el destaparen i li varen enflocar un quern de galtades d’aquelles a ferir, i l’homo ho donà a ses cames...». El relat acaba dient que feren obra en aquella casa i «trobaren diners i papers».

Camipèdia Festes singulars, aplecs, danses, cultura. Senija

Gastronomia de Senija

Font: pas
Gastronomia de Senija

Menjars tradicionals de Senija són les coques, les pilotes, el putxero, el torrat, el conill amb tomaca, la borreta de melva amb tomaca seca, el mullaor de bull, l’arròs amb fesols i naps o l’arròs amb fava pelada.

I com a curiositat, un plat que es feia el dia que es batia el blat, l’arròs del batre, preparat amb cigrons, carn de conill i mandonguilles, tot a l’olla de ferro i al foc de llenya.

&nbsp,

Aportació realitzada per Francesc Moragues Mas.

Camipèdia Festes singulars, aplecs, danses, cultura. Senija

Malnoms de Senija

Font: pas

Malnoms com: Costera, Bajoca,&nbsp,Muda (provinent del cognom Mut), Covera (la família ha estat propietària d’un forn de pa i probablement l'apelatiu vinga de que de vegades el pa s'unflava, feia “coves”, i la gent s'hi queixava),&nbsp,Canyota (provinent de quan els seus besavis tornaven d'Orà, la gent portava una vara i el seu besavi tornava amb una canya, motiu de burla),&nbsp,Mintxo o d'Antònia, són pròpis del poble de Senija i són emprats per la gent del poble de forma habitual.

També els noms de famílies dedicades a l’elaboració d’embotit: Els Ferrers, Els Sobans, Els Canyots, Els Blancos.&nbsp,

&nbsp,

Extret d'una reunió social realitzada a Senija. Participants:

Camipèdia Festes singulars, aplecs, danses, cultura. Senija

Històries i llegendes de Senija

Font: pas
Històries i llegendes de Senija

Dones centenàries&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,

Quan es passa per Senija potser caldria preguntar quin és el secret pel qual les dones viuen tant. Conten els veïns que la Tia Orba, per exemple, va morir als 103 anys, la Tia Corneta va faltar als 104 anys i, en tercer lloc, la Tia Concepció (que només sabia parlar valencià i francés per la seua estada a Algèria) es va acomiadar als 102 anys.

&nbsp,

La Roca de la salve, la rivalitat amb Benissa&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,

Pel que fa a l’anècdota de la rivalitat entre Senija i Benissa per la roca de la salve, diuen que la gent de Senija no li ha fet mai cas a la roca, sempre ha estat més important per a Benissa, però, això sí, que era i és propietat de Senija. El seu propietari era Jaume, de malnom Sobispo. En endur-se-la els benissers sense dir-li-ho a l’amo, va ser quan es van enfadar.

&nbsp,

Extret de la reunió social realitzada a Senija. Participants: