Art, música moderna, literatura, artesania

Artistes i la seva obra, galeries d'exposicions, grups de música, artesans.
Camipèdia Art, música moderna, literatura, artesania Alcarràs

Alcarràs i Montagut l'empremta àrab

Font: Ajuntament d'Alcarràs Autor/a: Lluis Planas Herrero Aportat per: El Camí
Alcarràs i Montagut l'empremta àrab

La vila Àrab d'Alcarràs - Montagut

No se sap la data exacta que en què es va conquerir la plana i Lleida per part dels àrabs, ja que la majoria de vestigis han estat enderrocats durant les diferents guerres i sobretot durant els temps del període cristià. La presència àrab comença després de Tarragona i Saragossa, que foren ocupades sense violència documentada per part de la població àrab. Sí que n'hi va haver per part de grups de francs, i gods, i també els anomenats hipanii, hispanoromans que fugien de la pressió musulmana de la setptimania o taraconensis durant el segle VIII, que saquejaren i atacaren diverses poblacions del pla de Lleida en diverses ocasions.

Els períodes àrabs foren majoritàriament pròspers, articulant producció, castells i fortaleses, que protegien les zones més fèrtils i estratègiques, on es produïen, hortalisses, oli, vi, cereals, i principalment lli, que es distribuí també a comtats catalans, i també hi havia extracció de minerals com l'or o grans zones de pastura.

El període que va entre mitjans del S. VIII i el X fou especialment convuls, la majoria de poblacions tenien fortificacions i refugis subterranis per amagar a la població. Es donaven tants conflictes entre cabdills musulmans i també agressions exteriors, com la ràtzia hongaresa del 949 que travessa els comtats de Besalú, Girona, Barcelona i fou aturada a Lleida per l'exèrcit musulmà i derrotada definitivament per una coalició catalana – provençal a la Batalla de Baltarga.

La fi del període musulmà a finals de segle XI arribà de la mà dels enfrontaments entre l'Alfons el Bataller amb la seva idea d'estendre's fins al mar i les aliances per evitar-ho entre, Ramon Berenguer III i els almoràvits de Avifelel que governaven Lleida. El debilitament dels governadors àrabs, va permetre que Ermengol VI 'Urgell conquerís Alcarràs, Alguaire i Aitona el 1147 (mentre Ramon Berenguer era a Almeria)

El nom d'Alcarràs és d'origen islàmic, però no apareix documentada històricament fins al segle XI a l'Ordinatio del bisbat de Lleida del 1168 que apareix com a Alcarraz, igual com en altres documents, referits al castell sarraí i a l'església.

La població tornà a sofrir les conseqüències de la guerra dels Segadors i els francesos del governador de M. de Rogles que ocuparen el castell (1642), també patí la guerra de Successió, però el 1721 se n'havia refet en part.

En la guerra del Francès els veïns d'Alcarràs es constituïren en sometent i lluitaren sota les ordres del coronel Baget a la serra d'Alcubierre i al Bruc. L'exèrcit francès ocupà el poble el 1810, amb vista a la presa de Lleida. La població allotjà destacaments liberals en la primera i tercera guerra Carlina.

Un dels elements arquitectònics que estan lligats a la història d'Alcarràs és el que actualment coneixem el terme de Montagut que inclou la casa de Montagut i el Castell de Montagut bé cultural d'interès nacional. Realment s'ha de parlar de lleus vestigis a l'indret dit el Vilot, turó proper a l'església i a l'assentament rural de Montagut que fou completament arrasat els anys 1970-1979.

El castell es localitzava prop del nucli actual, sobre el tossal anomenat el Vilot. Fou una de les fortaleses musulmanes que l'alcaida de Lleida ibn Hilal cedí al comte de Barcelona Ramon Berenguer III en virtut d'una convinença feta l'any 1120.

Sembla que la conquesta del castell tingué lloc juntament amb la del castell d'Alcarràs. L'any 1181 apareixen esmentats Pere de Montoliu, Ramon de Montagut, i Guillem d'Albanell restituint els delmes que tenien als castells d'Alcarràs i Montagut a la seu de Lleida. Guerau de Jorba, membre del llinatge dels Cervera, és el primer senyor conegut de Montagut. Ho era també d'Alcarràs, Vallmanya i Raïmat. L'any 1184 Montagut passava a ser del llinatge dels Cardona.

L'any 1249 Guillem II de Cardona vengué el lloc i castell de Montagut, juntament amb el d'Alcarràs, al ciutadà de Lleida Tomàs de Santcliment. L'any 1312, Jaume II atorgà a Nicolau de Santcliment l'imperi sobre aquest feu. Durant la guerra civil de Joan II, el castell de Montagut juntament amb el d'Alcarràs tingueren una funció defensiva de primer ordre.

A la fi del segle XV, el lloc de Montagut fou empenyorat als Prunera, que el 1495 vengueren el poble i castell al beneficiat de la seu de Lleida Manuel d'Argentona. Aquest, el 1501,cedí Montagut al capítol de Lleida i des d'aleshores restà sempre en mans del capítol, fins i tot després de la desamortització.

Des del 1643, arran de la guerra dels Segadors, el nucli de Montagut restà despoblat. La seva repoblació no es produí fins a la fi del segle XIX. Durant la segona meitat del segle XX tot va ser destruït en construir-ne una pista i aplanar-se el turó.

Actualment, a la Casa de Montagut si porten a terme algunes activitats festives i tradicionals, com per exemple la Festa de Santa Anna, el mes de juliol amb motiu d'aquesta festivitat. Amb aquest tipus d'activitats, el municipi d'Alcarràs vol donar a conèixer aquest símbol del patrimoni alcarrassí.

Fotografies

Camipèdia Art, música moderna, literatura, artesania Sant Joan de les Abadesses

Ruta literària Joan Maragall

Font: Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses Autor/a: Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses
Ruta literària Joan Maragall

JOAN MARAGALL AL RIPOLLÈS: SANT JOAN DE LES ABADESSES, CAMPRODON I NÚRIA

EXCURSIONISME I ESTIUEIG

La relació de Joan Maragall amb el Ripollès s'inicià a Sant Joan de les Abadesses, on va passar els estius entre el 1893 i el 1895 i, un cop casat, hi va tornar a estiuejar com a mínim en cinc ocasions. La història de Sant Joan, fortament relacionada amb el Monestir, va ser un dels motius inspiradors del poeta, com és el cas del poema «el comte Arnau» sobre la llegendària figura del Comte. La Ruta reflecteix els punts més maragallians com són: l'antiga estació ferroviària de Toralles, Can Capell, la casa d'estiueig dels Maragall, la plaça Major, el Palau de l'Abadia, el Monestir i la font del Covilar.

L'any 1901, Joan Maragall va fer estada a Camprodon, tot i que només va passar-hi un estiu, la bellesa del poble i els seus entorns el van captivar.

Els espais que ens recorden la presència d'estiuejants entre els quals Joan Maragall són la plaça del doctor Robert, el passeig de la Font Nova, el Monestir de Sant Pere i la font de Sant Patllari, lloc d'inspiració del poema «Les muntanyes». A la comarca, també cal esmentar l'itinerari que Joan Maragall va resseguir a peu, l'any 1894, entre Camprodon i Núria. Maragall va descriure aquesta travessa al poema els «Goigs a la Verge de Núria».

Ruta literària Joan Maragall

Camipèdia Art, música moderna, literatura, artesania Sant Joan de les Abadesses

RUTA LITERÀRIA JOSEP PICOLA I SOLER

Font: Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses Autor/a: Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses
RUTA LITERÀRIA JOSEP PICOLA I SOLER

CENT ANYS (1913 - 2013) - VISIÓ D'UNA ÀNIMA SANTJOANINA

Ruta literària on podrem gaudir d’una ruta literària que ens portarà a conèixer molt millor alguns indrets del poble de Sant Joan de les Abadesses a través de la seva mirada, les seves inquietuds i de la seva experiència. Espais plens d’història immortalitzats per sempre amb les seves generoses, senzilles i amables paraules.

Una mostra de la importància de la seva obra per la vila de Sant Joan de les Abadesses es el poema Paborde i Pabordessa, pel qual fou guardonat en els jocs Florals de Ripoll l’any 1959, o també la publicació, l’any 1993 de Sant Joan de les Abadesses, una Vila del Ripollès.

Accedeix a l'eBook

Camipèdia Calendari de festes Cerdanyola del Vallès

Festival Internacional de Blues de Cerdanyola

Festival Internacional de Blues de Cerdanyola

El Festival internacional de Blues de Cerdanyola se celebra cada dos anys durant el mes d'octubre a Cerdanyola del Vallès. Compta amb actuacions i activitats relacionades amb el món del blues i ha posicionat Cerdanyola en l'àmbit cultural d'una manera significativa. El Festival va néixer l'any 1987 -el primer de tot l'estat-, i ha anat creixent al llarg dels anys. Habitualment compta amb la col·laboració d'entitats com l'Ajuntament de Cerdanyola, Cerdanyola Radio, l'Associació d'Amics del Blues de Cerdanyola i el finançament de la Caixa de Sabadell.

Es tracta actualment d'un festival referent a nivell estatat dins del gènere del blues, i hi han desfilat personatges de renom tant nacionals com internacionals, omplint els carrers i equipacions culturals de música de qualitat al llarg d'entre una setmana i deu dies. A més dels concerts, la proposta inclou activitats com conferències, masters class, exposicions o xerrades.

Una de les activitats que més ha triomfat durant anys ha estat la Barbacue and Blues, tota una jornada de música a l’aire lliure, que en la darrera edició s’ha replantejat com La Gran Nit del Blues, amb el mateix format però traslladada al vespre-nit, i en la qual es concentren els caps de cartell del festival.

Foto CCKippelboy

Camipèdia Art, música moderna, literatura, artesania La Bisbal d'Empordà

La ceràmica de La Bisbal d'Empordà

Font: Text: web de Turisme de La BIsbal d'Empordà Foto: Rubén García - AIPC Aportat per: PAS
La ceràmica de La Bisbal d'Empordà

La ceràmica és i ha estat una de les principals activitats econòmiques de la població, almenys des del segle XVIII (la primera notícia documental que dóna raó de l’ofici de terrisser a la Bisbal data del 1511). Artesà, creador, artista, gairebé un alquimista, el ceramista de la Bisbal és moltes vegades el darrer esglaó d’una família amb generacions dedicades al vell treball de donar forma a l’argila. Formes utilitàries, artístiques, experimentals, artesanes o industrials…, es pot trobar de tot en la llarga història ceràmica de la Bisbal.

La ceràmica bisbalenca ha experimentat canvis significatius en el decurs de la seva història paral·lels a la importància creixent que ha assolit aquesta activitat. Si fins al segle XVII la producció es limitava a un àmbit estrictament local, a partir del segle XVIII i especialment des de finals d’aquest segle, coincidint amb l’embranzida demogràfica que experimentà el Principat, creix la demanda de terrissa bisbalenca. Aquest augment de la producció es detecta a partir de la presència cada cop més evident de productes bisbalencs en els principals mercats de Catalunya (Girona, Olot, Mataró…).

A partir del segle XIX, i sobretot durant la segona meitat de segle, la terrissa bisbalenca viu la seva edat d’or. Els seus productes no només es comercialitzen a Catalunya sinó que també arriben a les colònies espanyoles d’ultramar. En el decurs d’aquest segle assistim a un gradual procés d’especialització (pisaires, botxaires, fogaters, incorporació de la dona al procés de treball…) que cerca millorar la rapidesa i la celeritat del treball. El segle XIX és el segle de la tècnica decorativa de la trepa.

Al llarg del segle XX, l’abandó gradual de les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals cap a un model de societat molt més urbana i industrial així com l’aparició de nous materials substitutius de la ceràmica com el plàstic o l’acer inoxidable, trenquen la coherència que hi havia entre el producte i el seu destinatari i condemnen les produccions de terrissa tradicional.

A partir dels anys quaranta del segle XX, la producció de terrissa tradicional experimentà una davallada molt important provocada pels grans canvis cultural, econòmics i socials després de la Guerra: l’aparició de nous materials i de noves formes de vida fa que els objectes de terrissa perdin la funció per la qual havien estat creats i per tal d’adaptar-se a les noves necessitats es transformen en objectes bàsicament decoratius. Al procés d’elaboració s’incorporaran els avenços tècnics que faciliten el treball i abarateixen els costos (steck i premsa per fer plats) i en la decoració prendrà rellevància el jaspi.

Aquesta situació de desestructuració de la ceràmica hauria estat terminal si a partir dels anys cinquanta no s’hagués produït el “boom” del turisme. L’aparició del turisme de masses permeté a alguns obradors bisbalencs reorientar la seva producció.

Podeu llegir el text complert aquí.

Camipèdia Art, música moderna, literatura, artesania L'Alcora

Banda a l'Alcora

Font: Teresa Vera Autor/a: Teresa Vera
Banda a l'Alcora

L’Agrupació Musical L’Alcalaten de l’Alcora: 
La primera banda de què es té coneixement en la localitat sona a finals del segle XIX, i ja per l'any 1916 ja hi havia dos bandes en la capital de l'Alcalaten: «la Banda dels Lliberals» dirigida per Vicent Masó i Garcés, i «la Banda dels Conservadors» dirigida per En Melxor Escrig Tirat.
Però la música, que va superar la política en l'Alcora, va unificar les dos bandes sota la direcció d'Emili Mallol Andrés, iaio del director actual de la banda, Emilio Mallol Aicart. 
Els directors que han estat al capdavant de la banda de l'Alcora són Eugenio Macián Cervelló, Antonio Clavell Clavell, Jerónimo Gargallo Bueso, Salvador Cotanda, Vicente Porte'ls Tomàs i Vicent Serrano Gil.
En 1975 la banda va desaparéixer, però el parèntesi va ser curt. Només un any després, Vicent Serrano Gil, l'últim director de la desapareguda banda, va acceptar el repte de refundar-la, i va començar des de zero, amb nous músics i il·lusions renovades.
La nova banda va eixir al carrer el 25 d'agost de 1978, un divendres de festes. En 1987 Vicent Serrano va deixar la direcció de la banda i ho va substituir Vicente Ortiz Diago. Durant este període la banda es va presentar en diversos certàmens, i va aconseguir el primer premi del certamen provincial de bandes de música de la tercera secció en 1993 a Segorbe i en 1995 a Vilafranca; i el primer premi i menció d'honor de la tercera secció del certamen internacional de bandes de música de la ciutat de València l'any 1995, la qual cosa va convertir a la de l'Alcora en la primera banda de la província de Castelló guardonada amb este premi.
Des de juny de 1998, la direcció de la banda de l'Agrupació Musical l'Alcalatén de l'Alcora està a càrrec d'Emili Mallol Aicart. En els últims anys va participar en el Certamen Nacional de Bandes de Música Ciutat de la Sénia, on va obtindre el segon premi en la categoria de
segona secció, així com en el projecte Castelló Cultural, en el que va participar amb concerts en l'auditori de Castelló i Peníscola.
En 2009, la banda va guanyar el primer premi i Menció d'honor de la segona secció del Certamen Provincial de la Diputació, celebrat en l'Auditori de Castelló el 17 de maig.

Publicat per: Teresa Vera
Camipèdia Art, música moderna, literatura, artesania Arbúcies

ESPAI POÈTIC AGUDES DEL MONTSENY

Font: Varis Aportat per: Alumnes Aula Oberta Institut Montsoriu 2014
ESPAI POÈTIC AGUDES DEL MONTSENY

El curs 2013-2014 els alumnes de l'Aula Oberta de l'Institut Montsoriu van començar l'Espai Agudes de poesia local i del Montseny.

Clicant aquí, us convidem a visitar la plana i assaborir obres d'autors i autores locals i d'altres reconeguts a nivell nacional.

Fotografies

Camipèdia Art, música moderna, literatura, artesania Algaida

Roda la mola, de Paco Muñoz

Font: Paco Muñoz Aportat per: PAS
Roda la mola, de Paco Muñoz

Roda la mola,
roda el molí.
una loca fina
i un barral de vi...
Roda la mola,
roda el molí
i el viure roda
per dins de mi.
EI cor no troba
aquell blat fi
sembrat a l’hora
de fer camí.
Roda la mola,
roda el molí;
farina nova
del meu destí,
On és la mola
del vell molí?
Tot roda, roda,
principi i fi...
EI cor, la mola;
i jo el molí!
Una coca fina
i un barral de vi
vencen l’embranzida
de mola i molí,
Pastar la farina
del vell perquè sí,
és la llepolia
de l’infant de mi,
Una coca fina
i un barral de vi;
carn del cor on nia
la sang del destí,
ets la coca fina
amb ferment de vi?.

Camipèdia Mites, rondalles, llegendes, anècdotes,... Castelló de la Plana

Tombatossals

Tombatossals

Tombatossals és, per una banda l'obra de l'escriptor castellonenc Josep Pasqual i Tirado, i el personatge més emblemàtic de l'obra.
 Tombatossals és el gegant més important de la mitologia de Castelló de la Plana, i així Tombatossals i els seus amics són citats pel rei Barbut per organitzar el regne. En la mitologia, Tombatossals naix de l'amor de dues muntanyes, Tossal Gros i Penyeta Roja, després d'una gran tempesta.
 És la llegenda mitològica del naixement de Castelló.
L'escultura vol recordar el mite i la llegenda deTombatossals, és de ferro i simbolitza el gegant alçant un gran tossal.

Camipèdia Art, música moderna, literatura, artesania Santa Maria del Camí

INVOCACIÓ A SANTA MARIA DEL CAMÍ

Font: Miquel Dolç: Poesia completa
INVOCACIÓ A SANTA MARIA DEL CAMÍ

Mil viaranys de pols daurada

fins a la teva fita alada

ens han menat, des del matí

d'aquesta vida alatrencada,

Santa Maria del Camí.

Sobre una boira falaguera,

de Catalunya fins aquí

de grat t'obrires la carrera,

gentil i blava marinera,

Santa Maria del Camí,

i ja no saps què t'enamora

més, si la vall verda i sonora

de Coanegra que et nodrí,

o si la plana que t'adora,

Santa Maria del Camí,

plena de ceps, garbes i fulla,

i et besa els peus com un jardí.

Com et prodigues onsevulla,

damunt la roca i la despulla,

Santa Maria del Camí!

Breus vianants d'una hora incerta,

mig atuïts a la coberta

de tants vaixells, ens tens aquí

per a lliurar-nos com a oferta,

Santa Maria del Camí,

de veus, de vots i d'esperances,

avui que tornes a florir

dins la nostra ànima i t'avances

cap a un espill de recordances,

Santa Maria del Camí.

Quan l'agost crema l'hemisferi

i brilla més el tron aeri

on el teu fill madura el vi,

voltada d'ombres de misteri,

Santa Maria del Camí,

beneeix una i tres vegades

els vius d'avui i els morts d'ahir,

estel de vespres i d'albades,

viva saó de les anyades,

blavenca torre de mirades,

Santa Maria del Camí.

Miquel Dolç i Dolç, agost 1960