Sant Feliu de Llobregat

Les roses a Catalunya

És a finals del segle XIX i sobretot a principis del XX , quan el canvi del concepte d’enjardinament i de conreu, els avenços tècnics i la moda pels viatges faran que es desenvolupi a Espanya i a Catalunya d’una manera especial el camp de la roserística.

En aquest sentit cal esmentar Joaquim Aldrufeu com a un dels pioners pel que fa  a l’aplicació de les noves tècniques genètiques en la hibridació de roses. La producció de Joaquim Aldrufeu era de tal magnitud que l’any 1890 ja havia editat divuit catàlegs amb més tres centes cinquanta varietats de roses.

D’altra banda, el nom de Joaquim Aldrefeu, també se l’ha de tenir present perquè va resultar ser un dels mestres destacats dels obtentors catalans, entre els quals trobem el santfeliuenc Pere Dot i Martínez, l’obtentor per excel·lència i referent obligat en el món de la roserística a nivell mundial.

Les roses a la comarca del Baix Llobregat i a Sant Feliu

D’altra banda tampoc és casualitat que quan es parla de roserística a Catalunya es pensi en el Baix Llobregat. Són força els noms il·lustres de la roserística catalana i espanyola vinculats al Baix Llobregat: Camprubí, Torre Blanca, la finca dels marquesos de Monistrol, que reparteix la seva propietat entre Sant Just Desvern, Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, famosa pel conreu de rosers pràcticament  fins a la dècada dels setanta del segle passat i  Llorenç Pahissa i Pere Dot i els seus hereus aquests darrers santfeliuencs.

Pere Dot i Martínez comença  en el món de l’horticultura de la mà del seu pare Simó i acabarà fundant una nissaga dedicada a l’obtenció de roses que s’ha perllongat durant tres generacions.

Però els seus inicis no van ser gaire fàcils. Deprés de discutir-se amb el seu pare per voler-se dedicar a la floricultura es traslladà a treballar amb Joaquim Aldrufeu. L’interès per l’horticultura i de forma especial per la floricultura el va portar a viatjar per Bèlgica i França. Va ser concretament a París on descubrí a través d’una publicació la seva veritable vocació per les roses.

De fet els seus inicis com a obtentor els fa amb dues roses d’origen francès ( Mme Ravary i Mme Edouard Herriot) de les que en resulta la varietat Margarita Riera.

A partir d’aquí la seva producció anirà creixent de la mateixa manera que el seu prestigi. És a partir de 1936 quan comença a investigar en l’obtenció de roses petites, més conegudes com a miniatures fins el punt d’aconseguir la rosa més petita del món a la que li va donar el nom de Si . El nom de la rosa es deu a la resposta que va donar quan li van preguntar si era la més petita del món. Pere Dot va respondre amb un si, d’aquí el seu nom. Pel que fa a les miniatures també en destaquen Perla de Alcanada, Regina, Perla de Montserrat o Para tí

Però els reptes no havien fet més que començar i a partir d’aquí va treballar per fer roses més estilitzades, amb la tija més llarga fulles més grans i colors nous. En relació als colors val a dir que el seu fill Marí Dot va aconseguir una rosa molt fosca que  es va presentar en societat amb el nom de Tarradellas.

text d'Enric Farreras

Coneix la vinculació de Sant Feliu de Llobregat i les roses amb el documental El Color de la Mediterrània, la història de Pere Dot.

Temps era temps, la ciutat de Sant Feliu que tots coneixem llavors era plena d'aquells éssers que potser ara ens espantarien. Alguns convivien amb els humans en pau, i fins i tot els ajudaven; però d'altres, eren ben temuts. Era el cas del monstre que tots coneixen com el Drac de Sant Feliu. El seu cau era en una de les coves més aterridores de la muntanya de Santa Creu.

La nostra historia comença a la tardor. La bella donzella Violant de Bar caminava pels carrers de la ciutat amb la seva dama de companyia i dos vilatans, en Llorenç i la Mercè, que l'acollien en el seu mas situat on ara trobem Can Ricart. La jove donzella, escollida pel rei Joan com a futura esposa i reina de Catalunya i Aragó, feia nit a la vila en el seu camí cap a Barcelona, on s'havien de celebrar les esperades noces.

Violant contemplava la ciutat quan els seus ulls es fixaren en els d'un jove cavaller. Home amable i respectat per tothom que duia per nom Guillem d'Olorda i era senyor de la Torre Abadal. La bellesa de la futura reina l'havia sorprès tant, que va quedar del tot quiet i indefens davant la seva mirada. L'encís es trencà amb un somrís d'ella; somriure que ràpidament amagà amb el gest de la mà. Però diu la llegenda que, aquella mateixa tarda, una dona del poble, a qui tothom anomenava Dama Mamelluda, va ser sorpresa pel Drac mentre agafava rovellons al bosc.

-Mm! Sembla que he trobat sopar per aquesta nit, i penso que quedaré ben tip!

La vella dona, temerosa de perdre allà la vida, va respondre eixerida:

-Potser sí, que ben tip quedaries, però no creguis que la meva carn seria tan gustosa com la de la jove Violant que avui fa nit a la vila.

El Drac, meravellat per la descripció que en va fer, va deixar-la en llibertat i aixecà el vol cap a la ciutat. Era ja de nit quan va arribar, i ho va fer cridant i renegant:

-On és aquesta donzella anomenada Violant de Bar? Doncs si tanta és la seva bellesa, millor serà el seu gust entre les meves dents!

Ella se l'escoltava des de la finestra i, en sentir que el monstre destruiria el poble si no apareixia, va voler entregar-s'hi.  Però després de quedar en llibertat, la Dama Mamelluda havia anat corrents fins a la Torre Abadal, per avisar el cavaller Guillem del perill.Aquest va arribar a la vila, armat amb la seva millor espasa i el seu lluent escut.

-Atura't, monstre! Doncs si vols aquesta donzella, abans hauràs de tastar la meva espasa! -digué el valent cavaller.

Els ulls del Drac van encendre's en sentir-ho i donà mitja volta per enfrontar-s'hi. La llarga lluita els va fer travessar tota la vila. Quan tot just despuntava el nou dia, Violant va sentir-los i va córrer cap al lloc del combat, deixant escapar un esglai en veure Guillem en perill. Fou llavors quan la forta llum del sol reflectí la seva imatge en l'escut de Guillem i el Drac contempla així la seva bellesa per primer cop, caient en el mateix encís en què abans ho havia fet el cavaller. Guillem aprofità i va clavar-li l'espasa al bell mig del cor. Mort el Drac, la gent del poble va sortir al carrer per celebrar-ho. Ho feren amb una gran festa i aviat començaren els balls amb música de gralles i timbals. Tothom, però, va fer una rotllana deixant el centre de la plaça al cavaller Guillem i a la futura reina Violant, perquè encetessin la primera dansa. El ball començà i tots dos donaren voltes i voltes, i deien -els que ho van veure- que encara n'estarien donant si algú no els hagués aturat. I de fet mai es van aturar. Va ser una festa tan inoblidable,  que els vilatans van decidir repertir-la un cop a l'any com a Festa Major.

I és quan celebrem aquesta Festa que tots ells, el Drac, Guillem i Violant, reviuen i ens fan reviure la seva historia. És en aquests dies de Festa quan correm davant del foc del Drac o mirem ballar els gegants i capgrossos. Per què no creureu que tot això sols és un conte, oi?

El Palau Falguera i els seus jardins són una construcció del segle XVII, quan Jaume Falguera va construir un gran palau, amb uns jardins que arribaven fins al riu Llobregat. Algunes fonts històriques mencionen l'estada al Palau Falguera del rei Felip V, a principis del segle XVIII. Fins l'any 1988 aquest conjunt històric va ser propietat del marquès de Castellbell, descendent de Jaume Falguera. L'any 1995 la finca va ser adquirida per l'Ajuntament.

La finca actualment consta d'un palau de 2.800 m² i dels jardins, que tenen una extensió d'1,5 hectàrees, que són avui en dia un parc públic. L'edifici del Palau acull diversos serveis municipals, així com l'Escola Municipal de Música. A més, des de l'any 2006 és la seu de l'Exposició Nacional de Roses.

La façana: Data de la segona meitat del segle XIX, quan es va ampliar el palau. Josepa Falguera, aleshores propietària, va fer una gran reforma amb l'objectiu de donar unitat a tot el conjunt. Té un estil eclèctic que barreja elements neoclàssics d'influència italiana amb elements romàntics.
Els elements decoratius són de terracota i s'inspiren en temes agrícoles i en les feines pròpies de la jardineria. Damunt la porta principal hi ha la figura d'una dona que representa l'abundància. L'escut de la família Falguera corona la façana.

La capella: Va ser construïda l'any 1890 per Joaquín de Càrcer. Es tracta d'un edifici historicista i eclèctic, propi del romanticisme vuitcentista, que oferia un fort contrast entre l'aspecte exterior –amb una decoració austera– i un interior molt barroc. A l'exterior imita l'estil renaixentista i es concreta en un atri paral·lel a la façana sud del palau. La part del centre, on hi havia l'altar, estava reservada als marquesos. Ha estat objecte d'una profunda restauració.

El Saló dels Àustries: És el saló principal del palau on es poden distingir dos tipus de pintures que adornen la volta i les parets, realitzades probablement a finals del segle XVIII o principis del segle XX: unes imiten elements arquitectònics i decoratius de formes geomètriques i vegetals i columnes amb capitells d'estil compost, com els de la façana oest, i les altres, intercalades amb les anteriors, reprodueixen escenes de la Bíblia (Jonàs i la balena, Jesús guarint un cec, la resurrecció de Llàtzer...). Aquest saló retia homenatge als Àustries. De les parets penjaven teles pintades enganxades directament al mur amb imatges d'aquesta família reial, entre les quals destacava el retrat de Joan Josep d'Àustria, que segons les cròniques, va visitar el palau. Les esmentades pintures ja no estaven en el saló quan l'Ajuntament va comprar l'edifici. Conjuntament amb les altres sales nobles del palau té un ús representatiu i s'hi fan actes protocol·laris, casaments civils, etc.

El Déu Bacus: Aquesta peça que representa el déu Bacus és del segle XVIII i va ser importada d'Itàlia. El baró de Maldà, en el seu famós Calaix de Sastre, en fa referència a les darreries del segle XVIII. Com gran part del palau, és una peça molt desconeguda a la ciutat, destinada a ser un dels símbols del Palau Falguera.

La carrossa: Carrossa del s.XVIII procedent d'Itàlia que va arribar a Barcelona el 1798 amb motiu d'un casament de la família Amat. A partir de 1876 va formar part del seguici de la processó de Corpus de Barcelona i fins la dècada dels cinquanta del segle passat acompanyava el Santíssim i en els dies de pluja l'allotjava. L'any 1995 l'Ajuntament adquirí la propietat i va fer restaurar la carrossa, que va recuperar els daurats originals de motllures i ferratges i el nacre incrustat en els plafons de la caixa.

El Saló dels Vanos: Després de la Guerra Civil es van traslladar totes les cambres de la planta noble al segon pis, deixant només l'habitació dels convidats. Totes les dependències que donaven al jardí estaven intercomunicades i es van destinar a usos socials. Entre aquests salons hi havia el dels Vanos, anomenat així per les vitrines que exposaven molts vanos de diferents èpoques.

Escut: Escut dels Vilallonga com a grans d'Espanya, que inclou els escuts de les diferents branques familiars. D'esquerra a dreta, els escuts dels Càrcer, els Amat, els Falguera i els Vilallonga. A sota, l'escut dels Peguera. Dècada dels anys vint del segle passat.

Calaix de Sastre: Aquesta important crònica va ser escrita per Rafael d'Amat i de Cortada durant el període de 1770-1816. A l'inici de la Guerra Civil els més de 60 volums del Calaix de Sastre es trobaven al Palau. L'obra va estar en perill durant el període de les col·lectivitzacions i va ser salvaguardada gràcies a l'acció de Josep Buch, que va avisar Agustí Duran i Sanpere, cap del Servei d'Arxius de la Generalitat de Catalunya, perquè recollís els volums. També hi va intervenir Joana Raspall, aleshores bibliotecària. Acabada la guerra, els Vilallonga van reclamar i recuperar el Calaix, que fins al 1988 es va guardar a can Falguera. Actualment una part dels volums són a l'Arxiu Històric de Barcelona i una altra al domicili de la família Vilallonga.

Les cavallerisses: La família propietària practicava l'hípica per la llavors extensa finca del Palau i, per això disposava d'unes cavallerisses amb els noms dels cavalls.

Història del Palau

El Palau Falguera residència de pagesos, mercaders i nobles, lloc de visita de reis i reines, ha estat un edifici en continua transformació que ha reflectit l'ascens social d'una família. Els seus salons i dependències han conegut esdeveniments importants per Sant Feliu i Catalunya.

L'any 1636, a mitjan segle XVII, Jaume Falguera originari d'un mas de Plegamans i instal·lat a Barcelona on s'havia enriquit gràcies a les seves activitats comercials, va decidir fer una forta inversió en l'adquisició d'una finca, situada en el camí ral, a Sant Feliu. La compra l'entenia també com una via de prestigi i ascensió social, perquè Jaume Falguera sabia abans de l'adquisició de la finca que aquesta població era un lloc de pas i aturada de les personalitats que, procedents de Madrid, viatjaven a Barcelona. En aquell moment, segons el document de compra, l'edifici estava integrat per dues cases contigües amb portals oberts al camí ral, amb pati, hort, corral, un pou i un trull.

A l'entorn de l'any 1750 la casa s'havia ampliat considerablement. Pel costat del camí ral, la casa ja tenia una sola façana que unia les dues cases inicials i, adossades a l'edifici s'hi havien construït 5 cases amb els seus respectius patis al darrera pel costat nord i quatre cases més al costat sud, la darrera de les quals estava enretirada de la línia del carrer.

A finals del segle XVIII, el baró de Maldà, arran d'una de les seves habituals visites a can Falguera, va descriure la façana interior amb unes “belles galeries que circulen per detràs de la casa, pintadas al fresco i a la vista de l'hort a ponent”. Afegia que “servia de sostre de la galeria, de cap a cap, un frondós parral impenetrable per la espesura de sos pàmpols casi als raig de sol en lo temps rigorós del estiu”. I cita l'escultura del déu Bacus.

El mateix baró de Maldà en descriu les festes que s'hi celebraven en les quals es ballava i es jugava a jocs de taula, mostrant la funció social que tenia el Palau.

Durant la segona meitat del segle XIX, Josepa Falguera, propietària de la casa, després de recuperar les cinc cases construïdes durant el segle XVIII, va decidir fer una gran reforma de l'edifici. Per tal de fer-lo més gran, va incorporar les dites cases al conjunt i, amb la finalitat de donar unitat al conjunt, va ordenar la construcció de la façana del llac. És d'un estil eclèctic, que barreja elements neoclàssics d'influència italiana amb d'altres romàntics. Els diferents elements decoratius són de terracota i representen l'horta, el jardí i l'abundància, mentre que sobre les portes i a les sanefes s'hi poden observar motius vegetals.

Al mateix temps, es va planificar el jardí, que es podia contemplar des de la gran terrassa del Palau.

L'any 1890 Joaquim de Càrcer, marquès de Castellbell, va fer construir l'oratori que es troba a la part exterior en el lloc on hi havia hagut dues cases. Van deixar la paret sud cega, atès que encara hi havia unes altres cases de les quals els Càrcer no en podien disposar.

El 1911 el mateix Joaquim de Càrcer va aconseguir disposar de la resta de les cases que va fer enderrocar, ampliant el jardí i posant una porta de ferro a la cantonada, deixant la paret sud de l'oratori al descobert.

La següent reforma va ser realitzada per Dolores de Càrcer i de Ros, a partir de 1924. La marquesa, va fer una sèrie d'obres per tal que la casa recuperés el seu aspecte senyorial, després d'un període d'un cert abandó. Fonamentalment va modificar la coberta i va aixecar el sostre de la golfa, obra que va permetre multiplicar les habitacions del segon pis. Es van fer restaurar les pintures i les habitacions principals. Les diferents dependències estaven decorades amb mobles de qualitat, molts d'ells del segle XIX. De les parets penjaven quadres i un gran tapís que el virrei Amat havia portat de Perú. I sobre els mobles hi havia objectes de plata i de porcellana. El Palau es va convertir en un important centre social on es feien festes a les que assistien les més importants autoritats del país, al mateix temps que perdia definitivament el seu caràcter d'explotació agrícola.

La darrera reforma de la dècada de 1990, realitzada pels arquitectes Manuel Giralt i Lluís Cuspinera, ha convertit el Palau en centre cultural, on hi ha l'Escola de Música. S'ha canviat el lloc de les escales interiors i s'han reforçat sostres i estructures. A la part nord s'hi ha construït un auditori mentre que, al costat contrari, adossada a la capella s'hi ha aixecat una construcció de nova planta destinada a sala d'exposicions. S'ha donat unitat a la façana del carrer de Falguera mentre que el projecte ha respectat la façana del llac.

Visites guiades

Cada segon diumenge de mes, a les 12 h, s’organitzen visites guiades per conèixer el Palau Falguera. L’associació Arrels Locals fa les visites per encàrrec del Centre d’Estudis Comarcals, amb qui l’Ajuntament té un conveni per garantir la difusió del patrimoni a través d’aquesta activitat oberta a la ciutadania.

Per participar en les visites cal inscriure’s prèviament trucant al telèfon 93 666 35 27 o enviant un correu electrònic a [email protected]. El preu de les visites és de 3 € per persona.