D’alguna manera es percep
aquell so secretíssim
d’una freqüència tan alta
que no l’abastem.

Però hi és.

Alguna cosa em diu que hi és:
el petit moviment de les fulles,
l’aleteig delicat de l’ocell,
la presència indefinible de les coses.

Si més no, tenim la sort d’estar en camí.

Més poemes de la Laia Noguera