El Moianès és una comarca situada a la Catalunya Central que té com a comarques veïnes El Bages, Osona i el Vallès Oriental. Forma un altiplà amb una altura sobre el nivell del mar que oscil•la entre els 600 i els 900 metres. Tot i tenir una extensió relativament petita i estar envoltada de tres comarques ben caracteritzades com ho són el Bages, Osona i el Vallès Oriental, presenta una geografia pròpia ben precisa, una climatologia diferenciada, una vegetació i uns ecosistemes particulars, una economia distintiva i diversificada, un patrimoni cultural original i desconegut a la vegada, una història rica i intensa i una població amb personalitat pròpia que li ha donat, des de fa anys, un interès turístic i cultural prou interessant.
Està format per deu municipis: Calders, l’Estany, Moià, Monistrol de Calders, Santa Maria d’Oló Castellcir, Castellterçol, Granera, Sant Quirze Safaja i Collsuspina.
El Moianès ocupa una superfície de 335,19 km2.
Els pobles del Moianès es caracteritzen per ser pobles de petita dimensió però amb una tradició d’estiueig molt arrelada, gràcies a la seva climatologia i a la seva bona ubicació estratègica. Així doncs, el número de població es duplica els caps de setmana i a l’estiu com a conseqüència del gran nombre de segones residències al Moianès.
A part d’aquesta tradició d’estiueig, en la última dècada la població del Moianès ha incrementat molt, en un 16 % aproximadament, degut, bàsicament, a la transformació de la segona residència en primera i a l’arribada de població nouvinguda atreta per una millor de qualitat de vida.
Tradicions:
Medi i Paisatge:
Etimologia del nom:
Activitat econòmica:
Els municipis que formen part del Moianès es caracteritzen per tenir una estructura socioeconòmica molt similar que ha patit una transformació important. Així, si fins a mitjans del s.XIX podem dir que la principal activitat econòmica era la indústria tèxtil i l’agricultura, a partir dels anys 70’s, arrel de les continuades crisi tèxtils i la pèrdua de pes del sector agrari, l’economia del Moianès es comença a terciaritzar.
Així es produïa un augment de la població de segona residència i del turisme de pas que atrets per la natura, la qualitat de vida i la tradició familiar passaven els dies festius i els períodes d’estiueig al territori. Aquest factor va contribuir a desenvolupar i dinamitzar l’economia dels pobles, en concret una economia de proximitat, tot afavorint la terciarització de l’economia amb el creixement del sector serveis. El gran valor latent en aquest col•lectiu va anar emergint tot potenciant els recursos endògens i turístics del territori.
Es començava doncs a promoure els grans elements de valor del territori: paisatge, natura, cultura, artesania alimentària, etc..... En definitiva, s’aposta per un desenvolupament del territori sostenible basat en un model on hi convergeixin els diferents sectors econòmics i portant a terme polítiques que potenciïn i dinamitzin els sectors definits com a emergents (serveis turístics, serveis a les persones, indústria alimentària i ecològica).
