La Bisbal d'Empordà

La ceràmica és i ha estat una de les principals activitats econòmiques de la població, almenys des del segle XVIII (la primera notícia documental que dóna raó de l’ofici de terrisser a la Bisbal data del 1511). Artesà, creador, artista, gairebé un alquimista, el ceramista de la Bisbal és moltes vegades el darrer esglaó d’una família amb generacions dedicades al vell treball de donar forma a l’argila. Formes utilitàries, artístiques, experimentals, artesanes o industrials…, es pot trobar de tot en la llarga història ceràmica de la Bisbal.

La ceràmica bisbalenca ha experimentat canvis significatius en el decurs de la seva història paral·lels a la importància creixent que ha assolit aquesta activitat. Si fins al segle XVII la producció es limitava a un àmbit estrictament local, a partir del segle XVIII i especialment des de finals d’aquest segle, coincidint amb l’embranzida demogràfica que experimentà el Principat, creix la demanda de terrissa bisbalenca. Aquest augment de la producció es detecta a partir de la presència cada cop més evident de productes bisbalencs en els principals mercats de Catalunya (Girona, Olot, Mataró…).

A partir del segle XIX, i sobretot durant la segona meitat de segle, la terrissa bisbalenca viu la seva edat d’or. Els seus productes no només es comercialitzen a Catalunya sinó que també arriben a les colònies espanyoles d’ultramar. En el decurs d’aquest segle assistim a un gradual procés d’especialització (pisaires, botxaires, fogaters, incorporació de la dona al procés de treball…) que cerca millorar la rapidesa i la celeritat del treball. El segle XIX és el segle de la tècnica decorativa de la trepa.

Al llarg del segle XX, l’abandó gradual de les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals cap a un model de societat molt més urbana i industrial així com l’aparició de nous materials substitutius de la ceràmica com el plàstic o l’acer inoxidable, trenquen la coherència que hi havia entre el producte i el seu destinatari i condemnen les produccions de terrissa tradicional.

A partir dels anys quaranta del segle XX, la producció de terrissa tradicional experimentà una davallada molt important provocada pels grans canvis cultural, econòmics i socials després de la Guerra: l’aparició de nous materials i de noves formes de vida fa que els objectes de terrissa perdin la funció per la qual havien estat creats i per tal d’adaptar-se a les noves necessitats es transformen en objectes bàsicament decoratius. Al procés d’elaboració s’incorporaran els avenços tècnics que faciliten el treball i abarateixen els costos (steck i premsa per fer plats) i en la decoració prendrà rellevància el jaspi.

Aquesta situació de desestructuració de la ceràmica hauria estat terminal si a partir dels anys cinquanta no s’hagués produït el “boom” del turisme. L’aparició del turisme de masses permeté a alguns obradors bisbalencs reorientar la seva producció.

Podeu llegir el text complert aquí.