El nom Arbúcies apareix citat per primera vegada en un precepte del rei franc Carles el Calb de l'any 862, mentre que el de Joanet és recollit l'any 886. Per altra banda, l’església de Sant Quirze i Santa Julita és esmentada el 6 de febrer de l’any 923 en l’acte de la seva consagració pel bisbe Guiu de Girona, i li van ser unides com a sufragànies les esglésies veïnes de Santa Maria de Lliors, Sant Segimon del Bosc, Sant Pere Desplà, Sant Nazari, Sant Climent i Sant Iscle... En canvi, Sant Cristòfol de Cerdans , , , , , , —lloc documentat des de l’any 878— dependrà del bisbat de Vic.

 ,

Aquestes dades demostren una important colonització preromànica i romànica de la vall d'Arbúcies, i sembla versemblant pensar que es va fer d'una manera espontània, basada en el sistema d'aprisió. Posteriorment, la construcció del castell de Montsoriu, a finals del segle X, i la fundació del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, l'any 1038, van suposar la sanció oficial d'aquest poblament i la imposició de la xarxa de relacions feudals.

 ,

Especialment significatius d'aquest període són els dos principals monuments amb què compta Arbúcies: el castell de Montsoriu i l'església romànica amb restes de pintures preromàniques de Sant Pere Desplà.

 ,

El Castell de Montsoriu, considerat per molts especialistes com el millor castell gòtic del nostre país, constitueix indubtablement una de les millors mostres de l'arquitectura militar medieval catalana. Actualment és en fase de consolidació i restauració.

 ,

La història d’aquest important castell va lligada a la nissaga dels vescomtes de Cabrera (una de les més notòries de la Catalunya medieval). L’origen del castell se situa a les darreries del segle X i l’època de màxima esplendor, en el període comprès entre les darreries del segle XIII i el segle XIV, moment en què es , finalitzaren les obres de construcció dels tres recintes i la construcció es convertí en la residència de la família vescomtal.

 ,

Una altra important mostra artística d’aquest període és l’església romànica, amb pintures preromàniques, de Sant Pere Desplà. Pocs indrets de Catalunya poden gaudir d’unes mostres pictòriques d’aquest període (segle X) tant ben conservades. Tampoc podem oblidar altres les esglésies d’origen romànic de Cerdans, Lliors i Joanet (pintoresc llogarret presidit per l’església dedicada a sant Mateu).

 ,

A partir d'aquest moment i fins a les darreries del segle XVII les notícies històriques sobre Arbúcies són poc freqüents i molt fragmentàries. Sabem que l'explotació forestal fou una de les activitats econòmiques més importants del municipi, com ho demostren els comentaris del P. Gil, l'any 1600, quan ens parla de l'aprofitament dels avets i pins d'Arbúcies i Viladrau, destinats a la construcció de naus i galeres a les drassanes de Barcelona. Al llarg del segle XVI Arbúcies va experimentar un notable creixement demogràfic, segons dades recollides per S. Llobet, va passar de vint-i-nou focs, a inici de segle, a cinquanta-dos, a mitjan de la mateixa centúria.

 ,

El segle XVII presenta una dinàmica demogràfica d'antic règim, amb crisis cícliques produïdes per la fam, les guerres i la pesta. Són bona prova d'aquestes crisis els creixements vegetatius de la població, negatius, de l'any 1640 —coincidint amb la guerra dels Segadors— i, sobretot, de l'any 1696, moment en el qual la pesta va causar un important retrocés poblacional. Tampoc cal oblidar la incidència del bandolerisme durant aquest segle, amb la presència de bandolers tan significats com Joan Sala i Ferrer —Serrallonga— executat el 8 de gener de 1634 a Barcelona.

 ,

Com a principal obra d’art d'aquest període cal esmentar el retaule gòtic de la nostra parròquia (segle XV), dedicat als seus patrons (Quirze i Julita) i dipositat en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquest retaule va ser substituït en refer-se l’església durant els segles XVI i XVII

 ,

Durant els segles XVII i XVIII a Arbúcies es consolidarà el sistema senyorial, amb la substitució, com a classe dominant, dels antics representants de l’ordre feudal per la nova oligarquia rural que emergeix a partir de la guerra dels Remences. Aquest canvi de classe dominant és palesa amb la lluita entre el Comú d’Arbúcies (antic Ajuntament), representant del nou ordre, i els antics representants de la noblesa local i els comtes de Solterra.

 ,

En el segle XVIII, i en el context de la guerra de Successió, es produirà un fet èpic a la nostra població: l’anihilament d’un regiment de valons per part dels sometents d’Arbúcies i dels pobles veïns, a l’indret conegut com a penyes de Guerau Sala, prop del turó de Montcortal. Això succeí concretament el 13 de gener de 1714, sota el lideratge d’Isidre Pujató i de Francesc Puig. D’aquest fet nasqué la popular dita: Arbúcies, gent d’astúcies, mata valons.

 ,

Al marge d'aquests fets heroics, l'infatigable viatger Francisco de Zamora, l'any 1790, ens parla de l'existència d'una farga de coure que preparava làmines per a exportar a Amèrica, així com de l'existència de teixidors d'estamenya i burell.

 ,

Per altra banda l'explotació forestal va continuar essent una de les principals activitats econòmiques, com ho testimonia el cadastre de 1743, amb dades sobre l'explotació del castanyer, sobretot en el veïnat de França.

 ,

Sens dubte, l'expansió econòmica que va viure Catalunya aquest segle afectà Arbúcies. Això queda reflectit amb el naixement de noves activitats econòmiques, com la forja de coure o els teixidors, i amb la construcció del raval del Castell i, molt possiblement també, el del Sorrall, a les darreries del segle XVIII.

 ,

Ja al segle XIX, Arbúcies va patir la cruesa de la guerra del Francès. L’any 1809 les tropes franceses prengueren i saquejaren la vila, i successos posteriors obligaren a la població arbucienca, l’any 1810, a abandonar la vila i a refugiar-se a la vall de Santa Fe i a d’altres indrets del Montseny.

A partir de la segona meitat d'aquest segle s'aniran consolidant alguns canvis en l'estructura econòmica de la vila, els quals es manifestaran durant l'inici del procés definitiu d'industrialització, a les darreries de la centúria.

 ,

De la segona meitat del segle XIX cal esmentar com a fets rellevants la formació d'una junta revolucionària el 7 d'octubre de 1868 —successos de La Gloriosa— i la tercera guerra Carlina, d'on sorgeix la llegenda de l'arbre de la Plaça o arbre de la Llibertat, recollida per Víctor Balaguer a la seva obra Al pie de la encina.

 ,

Serà també en el transcurs de la segona meitat del segle XIX quan es crearan les comunicacions exteriors necessàries per a facilitar la industrialització de la vila. L'arribada del ferrocarril a Breda i Hostalric serà transcendental, així com , la carretera d'Arbúcies a Hostalric (1862). En aquest mateix context s'iniciarà l'edificació i urbanització del carrer Camprodon, que passarà a convertir-se en el paradigma dels canvis socials, culturals i de lleure que defineixen la modernitat.

 ,

La història del segle XX a Arbúcies és la història de la progressiva imposició d’un model industrial iniciat a final del segle XIX, basat en tres sectors —la carrosseria, la torneria i el tèxtil— que arrelaren a la nostra contrada perquè tenien al seu abast la força motriu per a moure les seves màquines (l’aigua de la riera d’Arbúcies), la matèria primera (la fusta en el cas de la carrosseria i la torneria) i la mà d’obra especialitzada.

 ,

Durant la primera meitat del segle XX, les empreses dedicades a aquests tres sectors eren relativament nombroses. En el sector tèxtil destacaven: Vilarrodona i Plana i Ca Lama. En les torneries: Can Casadesús i la Corbadora. I a les carrosseries: Queralt, Ayats, Beulas i —durant poc temps— Querós. La indústria carrossera es convertirà, amb el temps, en l'activitat més exitosa i la que donarà una personalitat més peculiar a la vila.

 ,

El procés de formació i evolució de les carrosseries fou bastant peculiar. Els primers empresaris carrossers foren constructors de carros. En iniciar-se la producció de cotxes, incorporaren en el procés de producció a personal procedent d'altres oficis artesans. Aquest fet demostra que a Arbúcies la industrialització es va iniciar amb obrers especialitzats procedents de les classes artesanes, i no pas amb camperols. La integració d'aquests diferents oficis artesans al procés de producció va provocar la seva transformació en oficis típicament carrossers. D'aquesta manera els basters es convertiren en tapissers de carrosseries, els carreters, fusters i ebenistes, passaren a ser carrossers... Únicament existeix un ofici que podem considerar com a típicament carrosser d'origen, el que desenvolupa el planxista, tot i que fins i tot en aquest cas s’hi va incorporar algun peroler.

 ,

Evidentment, la presència de noves activitats econòmiques va provocar canvis importants en els hàbits socials i culturals de la població.

 ,

N’és un bon exemple l'augment de l'índex d'alfabetització —que l'any 1900 era del 27,3%, mentre que l'any 1936 era del 64,7%—, així com la creació de moviments associatius de caràcter recreativo-cultural. La fundació d'orquestres és un altre exemple. A final del segle XIX es creà l'orquestra Els Serafins del Baix Montseny, i a principis del segle XX, Els Castanyers, que, amb posterioritat, passaren a denominar-se La Principal i La Moderna, respectivament. Aquestes dues formacions es fusionaren l'any 1917, i van passar a formar la cobla-orquestra La Unió Arbucienca, introductora del jazz a les comarques gironines, l'any 1929. Les principals entitats culturals i recreatives foren El Renaixement Arbucienc i la Penya Lluscos. Sorgiren com a producte d'aquesta vitalitat cultural, entre les darreries dels anys vint i l'inici de la Guerra Civil, l'any 1936, les revistes Baix Montseny, La Vila i La Riera.

 ,

De totes maneres, tot i aquest conjunt de canvis, , cal no oblidar que la major part de la població va continuar treballant en activitats agroforestals i que únicament el 8,5% de la població laboral, l'any 1936, pertanyia als tres sectors industrials abans esmentats. Per alta banda, ultra tòpics que ofereixen una imatge poc reivindicativa i de desorganització social entre els treballadors d'oficis del sector primari, és important esmentar el cas dels roders, que des de les darreries del segle XIX s'organitzaren en un sindicat que assumia la representativitat del conjunt de roders i vetllava per les reivindicacions socials i econòmiques del col·lectiu.

 ,

Amb el transcurs dels anys, i sobretot a partir de la segona meitat del segle XX, Arbúcies s'anirà convertint en una vila industrial i de serveis on les carrosseries continuaran tenint un paper preponderant, tot i que la indústria de l'aigua embotellada també experimentarà un fort progrés. En aquest període hi haurà també la substitució de l'antiga indústria tèxtil per una moderna indústria de confecció.

 ,

A final dels anys noranta del segle XX, el sector agroforestal només ocupava el 2,5% de la població activa, la construcció, el 6,9%, els serveis, el 41%, i la indústria, el 49%. Actualment Arbúcies actua com a centre laboral de la subcomarca Montseny-Guilleries.

 ,

Text elaborat per: Quim Mateu , , , Any: 2007

Els primers pobladors

L'origen de l'ocupació humana en aquest sector és antiga i segons les dades de què disposem actualment caldria vincular-lo a comunitats ramaderes de l’edat dels metalls, com semblen testimoniar-ho els materials trobats fins ara.

Aquestes troballes ens demostren que l'ocupació de la zona on hi ha els diferents jaciments no és tampoc del mateix moment. En aquest sentit caldria ubicar en un primer lloc el menhir conegut com a la Pedra Llarga (Sant Hilari Sacalm), que ens demostraria la presència d'activitat humana en el període calcolític (fa quatre mil anys) i que coincidiria amb la darrera expansió del megalitisme català.

Les destrals polides trobades a Viladrau i a can Dorca, així com els sílexs de Vilarmau i les ceràmiques no tornejades del coll de les Palomeres, són troballes sense un context arqueològic ben definit, cosa que no ens permet precisar la seva cronologia.

Tenim també notícies bibliogràfiques sobre l’existència , de ceràmiques prehistòriques en el Nen Jesús de Praga, prop del menhir de la Pedra Llarga, i de ceràmiques prehistòriques i puntes de sageta de sílex a Viladrau, trobades pel Dr. Ariet a principi del segle XX. Ambdues notícies podrien estar relacionades cronològicament amb el menhir.

Per una altra banda, la Feixa Llarga representa un moment cronològicament més avançat. Es tractaria d'un jaciment datable entre el bronze final i la primera edat del ferro, tenint en compte les ceràmiques que ha ofert.

L'època ibèrica

Un dels testimonis clau per entendre el pas de l’economia i de la societat ibèrica a la romana el constitueix el mas ibèric de can Pons, localitzat en el transcurs de les obres de construcció del nou camp de futbol d'Arbúcies, i excavat entre els anys 1993 i 1994.

Aquesta troballa fou considerada com a excepcional pel fet que per primera vegada al nord-est de la Península es va poder localitzar un assentament d'aquestes característiques amb la planta intacta.

Es tractava d'un edifici de 170 m² de planta rectangular i orientat a l'est, compartimentat en cinc àmbits. Les restes ceràmiques d'aquest assentament, que actualment es poden veure al Museu Etnològic del Montseny, permeten oferir una cronologia bastant precisa de la seva ocupació, que caldria situar entre l’any 150 aC i el 80 aC.

Molt a prop d’aquest edifici es van localitzar restes d'una altra construcció rectangular que hauria servit de magatzem de dolia i que molt possiblement estaria relacionada amb una vilae romana, no localitzada.

Text elaborat per : Quim Mateu. Any: 2007

El terme municipal d’Arbúcies, de 86,94 km², és el més extens de la comarca de la Selva i, amb 5.560 habitants (segons el padró amb data 31/5/02), és la cinquena població més important de les vint-i-sis que formen la comarca.

Actualment la major part de la població, més del 85% del total, es concentra a la vila. La població rural es troba disseminada , entre els veïnats de Lliors, Cerdans, Can Ferrer, el Vidal, el Monjo, el de la Poca Farina, el de França, el de la Geneta, el de Mollfolleda i el del Rieral, sense oblidar el petit nucli de Joanet.

De totes maneres, la situació actual, tenint en compte una perspectiva històrica, és relativament nova: l'any 1880 la població dispersa suposava el 40,5% del total i l'any 1936, el 41,15%. Aquestes dades demostren que és a partir de la segona meitat del segle XX quan s'accelera el procés de concentració de la població al nucli urbà.

Aquest fenomen ens explica en bona mesura el creixement que ha sofert la vila d'Arbúcies durant la segona meitat del segle XX. Un fet estretament vinculat al desenvolupament industrial i de serveis del poble, amb tot el conjunt d'avantatges que això suposa davant l'hàbitat rural.

Per altra banda cal no oblidar tampoc l'extensió de segones residències, ocupades majoritàriament per famílies procedents de l'àrea barcelonina i el seu cinturó.

Finalment, cal esmentar el fenomen de la immigració (el 18% de la població l'any 2007), que resulta, en bona mesura, de l'alt nivell de vida i dels serveis que el municipi ofereix, així com de les possibilitats de treball que s’hi poden trobar. En aquest sentit, val a dir que la taxa d'atur d'Arbúcies l'any 2007 era del 4%.

Text elaborat per: Quim Mateu . Any: 2007

La vila d'Arbúcies es troba a 315 metres d’altura, en una vall situada entre els massissos paleozoics, de composició majoritàriament granítica, del Montseny i les Guilleries. La vall , té el seu origen , en una falla transversal , que va desnivellar , el bloc del Montseny (més aixecat que el de les Guilleries). Aquesta fractura va patir, al llarg del temps, una forta erosió fluvial, que va acabar conformant l'actual morfologia de la vall. Pel que fa a la hidrografia de la zona, podem citar la riera d'Arbúcies, que  ,neix a prop del turó Sesportadores, al Montseny, i en el primer tram s’anomena torrent de Rigròs. Just abans d'arribar al nucli urbà rep les aigües de la riera de les Truites i les rieres del Palau. Una vegada passada la vila es fusiona amb la riera Xica. En el seu curs baix hi conflueixen les aigües de les rieres de la Pineda i de la Geneta. Finalment, en arribar a la plana d'Hostalric, la riera d'Arbúcies desemboca a la Tordera.

Les característiques fisiogràfiques de la vall han determinat una variabilitat de clima, flora i fauna excepcional, no en va bona part del terme municipal es troba dins dels límits del Parc Natural del Montseny —declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO—.

Arbúcies constitueix un dels pocs llocs on el visitant pot gaudir d'un paisatge típic de clima mediterrani fins a un de subalpí.

El paisatge mediterrani s'estén fins als 800 metres d’altura i està configurat per boscos de suro, alzinars i pinedes. A partir dels 800 metres trobem una vegetació extramediterrània formada per alzinars de muntanya, castanyers i rouredes. La fauna d'aquesta zona la formen essencialment , espècies com , ara el porc senglar, la guilla, l'esquirol, el toixó, la geneta, el tudó, el gaig, la perdiu...

Per sobre dels 1000 metres trobem un clima i una vegetació medioeuropeus. En aquest sector proliferen les rouredes i les fagedes, i fins i tot l'avetosa. Cal destacar d’aquest sector la presència , d'espècies tan rares en aquestes latituds com la granota roja, la musaranya de muntanya o el tritó pirinenc.

Finalment, en les parts més altes del massís, entre els 1600 i els 1700 metres, trobem un clima subalpí, amb una vegetació dominada per prats d'alta muntanya i landes formades per plantes herbàcies. La fauna d'aquesta zona és igualment variada: escurçó, llebre, guilla, àguila marcenca...

Cal esmentar igualment el microclima de ribera que es forma en els nombrosos cursos d'aigua, amb una vegetació formada per verns, freixes i pollancres, entre d'altres. Pel que fa a la fauna d'aquests àmbits, cal destacar la truita, el barb i l'anguila.

Text redactat per: Quim Mateu.  Data: 2007

L’Ateneu Popular l’Arboç, inaugurat el 22 d’octubre de 2005, sorgeix d’un grup de joves d’Arbúcies vinculats activament a la vida social del poble que, després de parlar i valorar la davallada de la mobilització juvenil i la seva situació a la vila, veu necessària la creació d’un espai de debat, de trobada i de formació, una infraestructura pròpia i autogestionada on la joventut arbucienca pugui desenvolupar-hi les seves inquietuds, un espai dels joves i per als joves. Perquè creiem que l’única manera de trencar amb aquest món cada vegada més asfixiant i globalitzat és treballar per a transformar la realitat més propera que ens envolta (en aquest cas, la realitat arbucienca) partint en tot moment dels valors de l’esquerra independentista.

Text elaborat per: Ateneu Popular l'Arboç&nbsp,&nbsp, Any: 2007