Salses

Salses és esmentat ja en l'antiguitat. El topònim sembla derivar de les aigües salades, riques de magnesi, que brollen de les diverses fonts del terme. El nom de Salses reapareix el 943 amb ocasió de la donació al monestir de la Grassa d'un alou, el 951 una butlla del papa Agapit II confirmà tots aquests béns a la Grassa, a més del dret de pesca. Des de mitjan segle XI apareix una família senyorial que duu el nom de Salses i que formava part de la cort del comte Ramon de Cerdanya. Al s. XI, l'abadia de la Grassa adquirí noves possessions dins el terme de Salses, però, Alfons I de Catalunya-Aragó, havent heretat el comtat de Rosselló i per tant el castell de Salses, va comprar a l'abadia de la Grassa la major part de les seves propietats (1192) i es va preocupar de fundar una població a l'indret de l'antiga vila de Salses i d'atreure-hi nou poblament amb la concessió d'uns privilegis i franqueses (no se n'han conservat els documents). El rei Pere I, fill i successor d'Alfons, va augmentar les franqueses de Salses amb una carta de privilegis (1213) que abolia el dret d'eixorquia, l'impost sobre la venda del vi i d'altres productes, com els grans i la sal. Aleshores la població era administrada per un consell de prohoms, que tenia com a caps tres rectors, sota l'autoritat d'un batlle, representant del rei. Els salsairots tenien a perpetuïtat el dret de péixer els ramats a les pastures reials de les garrigues de Salses, dret que va ser objecte de diverses reglamentacions al llarg del segle XIII. Salses va ser sempre vila reial fins a la fi de l'antic règim. Les restes del castell vell de Salses es poden veure a l'angle nord-est de l'actual fortalesa, en un petit turó a 200 metres de distància. Documentat per primera vegada el 1074, la seva posició estratègica guardava el Pas de Salses. Els fonaments agafats directament a la roca permeten endevinar-ne la planta. El fortí era més o menys quadrat (de 30 a 40 m. de costat) amb torres quadrades. Al centre del recinte es veu una cisterna circular excavada a la roca. Es considera que és un dels castells del Rosselló que té els seus orígens en època romana, malgrat que va ser utilitzat durant tota l'edat mitjana. Aquesta fortificació, que ja havia resistit un setge el 1438, fou arrasada el 1496, després d'un nou setge francès. L'actual Castell de Salses, avui museu d'història de Salses, es troba situat al nord de la vila rossellonesa del mateix nom, al peu de les Corberes. Domina el camí que comunica Catalunya amb Occitània. Construït entre 1497 i 1503, el Fort de Salses és un dels més importants d’Europa. El seu constructor s’inspirà alhora de la tradició dels castells de Castella i de la modernitat de l’artilleria. La tradició s’expressa en el pla quadrangular de 110m x 84m de costat, repartit en tres espais concèntrics. El primer, és un vast pati comú, el segon és un reducte i el tercer és la torre mestra. La modernitat arquitectònica es tradueix per l’enfonsament en el sòl i l’ús dels baluards capaços de contestar a la tecnologia de l’artilleria en 1500. La construcció del nou castell fou ordenada per Ferran el Catòlic per tal de reforçar la frontera de Catalunya amb França. La nova construcció representà la destrucció de la vila medieval i de l'antiga església de Sant Esteve de Salses. Les obres s'acabaren el 1505, però durant el regnat de Carles V, que esdevingué un dels punts claus en els constants enfrontaments militars amb França, fou dotat de noves i importants defenses. Durant la guerra dels Trenta Anys, el 1639 la guarnició castellana es rendí a l'exèrcit de Lluís XIII. L'any següent el lloctinent de Catalunya, comte de Santa Coloma, aconseguí la rendició de la guarnició francesa que comandava el governador Espenan. Els francesos assetjaren novament el castell i el 1642 aconseguiren, amb la capitulació de les forces castellanes, de retenir definitivament sota llur control aquesta fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus, que n'allunyà la frontera francoespanyola 50 km, perdé gran part de la seva importància militar. Tanmateix, el mariscal Vauban, que inicialment el volia destruir per la seva posició al peu de la muntanya, el conservà i millorà. Serví de presó, en particular de dues còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers. Posteriorment, esdevingué polvorí i, durant la guerra civil espanyola de 1936-39, fou utilitzat com a refugi.