La Sardana de l'Alcalde a Amer

Dilluns, 21 setembre, 2020
Ubicació: 
Font: 
Viquipèdia, Vall d'Amer, Ànima de Dansa.
Text publicat per: 
PAS

A l’estiu és temps de vacances i comencen les festes majors dels pobles. A la vila d’Amer aquesta se celebra entre el 14 i el 17 d’agost. Cal destacar com a acte central la Sardana de l’Alcalde el dia 16 a les onze del vespre, una tradició que pocs pobles conserven. 

L’esdeveniment més significatiu de les festes d'Amer, folklòricament parlant, és  la Sardana de l’Alcalde, un ball, que sembla ser, té els seus orígens entre els segles XVI i XVII però presumiblement en forma del contrapàs. I que tal vegada algú va pensar que les guerres remences van ser suficientment alliçonadores pels amerencs, que calia recordar una vegada l’any aquells esdeveniments perquè no tornessin a passar, simbolitzant-ho amb una sardana/contrapàs on les classes socials estiguessin  representades juntes i unides per les mans.

La Sardana de l'Alcalde o del Batlle es considera actualment element festiu patrimonial d'interès nacional. Cada any molts dels habitants del poble es reuneixen per ballar aquesta gran sardana en senyal de germanor i convivència presidida per l’alcalde del poble.

Hi ha aquest costum de ballar-la cada any per la mateixa data; havent-hi personatges concrets que la ballen, disposant-se en el ball d’una manera específica, amb coreografia específica i en un entorn envoltat d’elements com els gegants, etc… que fan que aquesta manifestació tingui personalitat pròpia. Els balladors s’uneixen lliurement en rotllanes al principi o en el curs de la sardana. El seu nombre és indefinit i en les anelles hi caben persones de tota edat, sexe i condició amb exemplar sentit social i germanívol. La cobla, agrupació musical que acompanya els balladors, s’integra regularment d’un mínim d’onze instruments.

A Rupit també es balla una sardana de l’alcalde però en aquest cas no es balla en espiral, es balla tancada.

L'any 1949 es va celebrar el Mil·lenari de la consagració de Son Temple de Sta. Maria, abans Monestir de l’Ordre de Sant Benet, i es van fer grans celebracions. En aquest moment és quan es troba el document de Joan Porcioles, notari del poble que va deixar per escrit una explicació detallada del cerimonial complet del ball. Possiblement sense proposar-s’ho va efectuar una feina d’antropologia social que d’haver-se perdut la tradició, costaria ara fer-ne el recull.

L'escrit es titula “La Sardana del batlle”:

La vila d’Amer, està recolzada al peu de muntanyes curulles de castanyers, avellaners i oliveres, que estén la seva falda brodada de fruiterars i hortalisses, ribetejada pel Riubrugent, el qual, en ardan del terme, s’empelta i confon amb el Ter, mirall de tristes desferres del qui fou un temps Castell d’Esteles, abraça gelosa la seva Plaça Ciudadana, de voltes esbeltes i airoses, orgull de viletans i admiració de forasters propers i llunyans.

Cada any, per la festa major, que s’escau el 15 d’agost, pot admirar-se, en aquesta plaça, un acte, manifestació vivent i espontània de l’esperit i unitat del poble, com pocs s’en troben enlloc, per als quals la seva vida es fa patent o manifesta.

Acabada la primera de les parts en què es destria la tongada de sardanes que s’hi ballen a la tarda i abans de començar la segona, el gegant i la gegantessa se situen al davant del cadafalc on toca la cobla; el senyor batlle, amb la seva parella, generalment de la seva mateixa família, es posa al costat d’ells, donant-los l’esquerra, i seguidament van prenent lloc els regidors i gran nombre de veïns, joves i vells, pobres i rics, lletrats i pagesos, menestrals i comerciants, amb llurs respectives parelles, barrejats i confosos en noble terral i franca companyonia.

El senyor batlle fa una senyal; la cobla hi broda una harmonia airosa i marcial, que van marcant el gegant i la gegantessa i totes les parelles que, a seguit d’ells, hi havia arrenglerades, van seguint-los a pas de marxa; voregen la plaça i en arribar davant de Ca la Vila, paren en sec ells i la cobla i l’espinguet del flubiol hi preludia, tot seguit, airosament la Sardana del batlle.

Millor li escauria el nom de Sardana de la Vila, per tal de com hi són representats tots els estaments i totes les opinions: els qui aixecaren el batlle a la primera magistratura de la vila i els qui el combateren perquè ni li volien, tots hi són units, lligats per un mateix vincle sentimental i moguts amb un mateix ritme germanívol.

Aquesta sardana, mentre dura, no es tanca mai; deixa la porta oberta a tothom qui vulgui entrar-hi. El senyor batlle dóna la mà dreta a tot el poble representat a la sardana; la mà esquerra li queda lliure, amb la dreta, que és la de la força, queda lligat amb el seu poble i deixa només l’esquerra per a l’autoritat, per tal de significar que aquesta mà, per imposar-se, no li’n cal, de força; en té prou amb el vincle que l’uneix amb el poble simbolitzat per la dansa ancestral.

A l’altre cap de sardana, hi ha un ballador, qui dóna l’esquerra a la seva parella, per tal de no deixar-la indefensa a l’extrem, però si n’arriba un altre, muda de lloc i passa a donar-li la dreta, a la seva balladora, com es de llei i el ballador de la nova parella arribada queda al cap de la colla.

A més, aquesta sardana, fins que s’acaba, és única; en tanta de manera, que si se’n fa alguna altra, tot seguit l’agutzil la desfà amb la seva bengala.

Això comporta, que la sardana envolta tota la plaça i es descabdella dins les seves voltes, com una corona vivent que la cenyeix; i si encara així, manca espai, per tal d’encabir-hi totes les parelles, a la sardana, es concentra en espiral, que comença a dibuixar i va accentuant el mateix senyor batlle, tot menys cloure’s o formar altres anelles.

Trobarà algun dia un compositor de ard estre que li escrigui una música escaient?”

Joan de Porcioles.