Geologia del terme

Dilluns, 25 octubre, 2010
Ubicació: 
Temàtica: 
Font: 
Ajuntament de Banyalbufar
En termes geològics, el municipi es troba ubicat dins de la unitat geològica més destacable de Mallorca, la Serra de Tramuntana. Es crea durant l’orogènia Alpina, l’orogènia que dóna lloc a les Illes Balears. Durant l’orogènia Alpina es produeix el xoc entre les plaques l´Africana i l´Euroasiàtica. Aquests col∙lisió va donar lloc a diferents plegs, falles i encavalcaments (falla inversa), de les quals la serra Tramuntana n’és un d’uns 90 km de longitud i fins a 15 km d’amplària. A la serra es poden trobar les grans altures de les Illes Balears. Els cims del Puig Major, l’Ofre, Massanella o Alfàbia, que superen els 1000 m, donen un aspecte muntanyós i d’inaccessibilitat característic. I és entre aquestes muntanyes, encavalcaments (falles inverses) de l’orogènia alpina, on es van originar valls longitudinals que s’han convertit en els pocs assentaments humans que s’han pogut desenvolupar. Parlant de la serra com a conjunt, els pendents són importants, i es fan més verticals a la costa nord, que connecta amb el litoral, on els penya‐segats poden assolir els 400m d’alçada, mentre que els pendents sud són més suaus. La gran majoria de la Serra presenta uns pendents elevats, de més del 35%, mentre que les àrees amb pendents més suaus es concentren bàsicament a la meitat sud‐oest de la serralada, i són pendents mínimes a les zones més internes de les valls (Sóller, àrea de Bunyola, Andratx). Sigui com sigui, l’home s’ha hagut d’adaptar a la presència de pendents significatius, adoptant la pedra en sec, amb les marjades com a protagonistes i element característic del paisatge de la Serra. L’orografia de Banyalbufar té un relleu prou accidentat, amb una elevació màxima situada a Sa Mola de Planícia (933m), i una mitjana de 282m d’alçada que engloba prop de la meitat de la superfície municipal. La mitjana del 49% de pendent determina, juntament amb les pluges, una forta acció erosiva per escorrentia. Altres accidents orogràfics destacables són Es Puntals (882m), Es Moletó (650m), Es Puig de Sa Barca (585m), Es Puig de Vela (500m), Es Puig de s’Argenter (498m), Ses Planes (339m), Es Brandetjats (320m) i Es Castellot (273m). Hi ha nombrosos torrents, de curt recorregut, a causa de la proximitat dels cims de la serra de Tramuntana. Els més importants són el torrent de Son Coll, el de Son Bunyola, el torrent de Son Bauçà, el de Son Roig, de Can Fura i el de Can Cerdà. Hi ha també nombroses fonts com la Font de sa Menta, des Poll, es Aljubets, des Garbell, des Biscaïns i la Font de la Vila. Banyalbufar disposa de 7 Km de costa, escarpada i poc accessible, amb diverses entrades com el Port des Canonge, es Port de Banyalbufar i s’Algar. De la costa sobresurten les puntes de Punta Roja, es Carregador de Ses Garroves, Punta de s’Aguila, es Cavall, sa Galera, Punta de na Fernanda i sa Pedra de s’Ase. Des de el punt de vista litològic i estratigràfic, la zona presenta materials del Mesozoic (gresos i calcàries del Triàsic) en contacte mecànic amb materials del Cenozoic (calcarenites i margues del Miocè inferior), així com importants dipòsits mes recents, discordants sobre els anteriors (conglomerats, bretxes, blocs i calcarenites del Pleistocè i Holocè). Geomorfològicament, una part de la zona es la conca dels petits torrents esmentats abans, que aboquen al Port del Canonge i a la platja de Son Bunyola, donant lloc amb les seves abocadures a un tipus de "cales" pròpies del vessant marítim de la Serra que van alternat amb una costa mes escarpada que constitueix la morfologia mes característica. La zona del Port d'es Canonge es un del pocs afloraments del Buntsandstein de Mallorca i esta en contacte per falla amb una sèrie turbidítica del Miocè inferior. Presenta aspectes molt interessants estratigràfics i tectònics, així com una morfologia típica dels vessants marítimes de la serra de Tramuntana. Paisatge Seguint la divisió emprada per la vegetació el paisatge de Banyalbufar es pot separar en tres zones ben diferenciades: litoral, vall i muntanya amb les seves diferències a cada un dels estatges altitudinals i en funció de la incidència antròpica. En la vall el paisatge esta conformat per la agricultura que amb les marjades anava guanyant terreny a la muntanya. Oliverar, es el paisatge dominant, combinant en les zones planes llaurades on es conrea. Es aquí on trobem el paisatge urbà de Banyalbufar, carrers i carrerons estrets forats de pedra, pujades i baixades pronunciades, i mil recons que conviden a perdre’s tranquil∙lament. Les muntanyes envolten el nucli de Banyalbufar per tots els costats, combinant la majestuositat dels penya‐segats amb boscos de pins i alzines. La serralada del Teix la cara més alta, abrupta i misteriosa, des de on es poden observar la resta de grans alçades de la Serra de Tramuntana. De la plana de la vall, de cop un gran desnivell, uns penya‐segats emprats com a balcons per observar la immensitat de la mediterrània. El litoral es rocós, abrupte, amb penya‐segats i pinars que arriben a la mar, i allà l’home s’ha fet els seus refugis, amagats darrera la roca per protegir‐se de la mar al Port de Canonge o Es Racó de s’Algar. Tècniques econòmiques intenten avaluar el valor del paisatge, del medi. Un no pot donar una xifra, però està clar que el paisatge de Banyalbufar és un dels principals atractius turístics del municipi, i per tant un dels principals motors econòmics. Riscs ambientals Les esllavissades són moviments de capes superficials del terreny que, relacionats amb factors geomorfològics, deriven en riscs. Aquests moviments de terres es deuen a la força de la gravetat i a la inestabilitat de vessants. Banyalbufar, com bona part de la Serra de Tramuntana, és una zona molt susceptible de sofrir aquest tipus de fenòmens degut a la seva litologia, la fort pendent del terreny i l’elevada pluviometria, especialment en les zones més elevades i els penya‐segats de la costa. L’erosió conforma un risc geològic important com a modelador de paisatge i que té el seu origen en determinats factors ambientals: Aigua, vent, gravetat,etc. i la seva intensitat depèn de factors com la topografia, cobertura vegetal i les tècniques agrícoles. L’erosió és un dels factors de risc més estesos a la Serra de Tramuntana. Més del 50% del municipi, amb diferents intensitats, està subjecte al risc de erosió. Gran part de les escarpades terres de Banyalbufar han pogut esser cultivades gràcies a la utilització de marjades que consisteixen en un sistema de terrasses construïdes mitjançant un sistema de murs de pedra en sec. Les marjades constitueixen un dels elements paisatgístics més destacats de la Serra de Tramuntana, ocupant una superfície considerable aproximadament de 193 km2, lo que suposa uns 19.000 km lineals de murs. (Font: Projecte TERRISC, recuperació de paisatges de terrasses i prevenció de riscos naturals). La necessitat de guanyar espai per la agricultura davant una topografia tan poc favorable no explica per ella mateixa la proliferació d’aquestes construccions. Un dels objectius principals de les marjades era també el de protegir les faldes de les muntanyes front a l’erosió. Per a la seva construcció es va tenir també en compte factors naturals com la pendent, la litologia i la xarxa de drenatge del territori per intentar evitar la pèrdua de territori. En els darrers anys els marges del municipi de Banyalbufar han sofert un procés de deterioració continu i important, degut a la pèrdua de la seva principal finalitat com a conseqüència de l’abandonament de les activitats agrícoles, d’aquí a que la seva conservació resulti imprescindible per mantenir la estabilitat de les vessants. Els incendis forestals, suposen un desequilibri mediambiental , potenciant els possibles efectes negatius del riscos erosió, esllavissament, etc. A més de les nefastes conseqüències ambientals el risc d’incendis forestals amenaça un dels principals recursos de Banyalbufar, el paisatge. El factor humà és un altre dels aspectes interessants a analitzar, establint‐se una estreta relació entre els incendis i les activitats humanes, ja sigui en la utilització negligent o intencionada del foc en activitats ramaderes i agrícoles en zones rurals, o per altres aspectes, com la presència de carreteres en zones forestals. La combustibilitat de la vegetació entesa com la capacitat del sistema forestal per a mantindre i estendre el foc, és un factor interessant a l’hora de valorar les àrees de risc. A cada tipus de vegetació li correspon una inflamabilitat i una combustibilitat determinada, que varien en funció del tipus i la quantitat de biomassa i la seva distribució espacial o estratificació. Des dels anys setanta fins el 2006 , Banyalbufar ha patit 27 incendis forestals al que han cremat 187,94 Ha. Pràcticament tots els municipis de la Serra de Tramuntana presenten a la major part del seu territori un risc catalogat com a “Extremadament Alt”. Segons el Decret 40/2005, de 22 d’abril, pel qual s’aprova el Pla especial per fer front al risc d’inundacions, aquest és el risc natural que més s’ha produït en les Illes Balears i també el que més danys a vides humanes i béns ha originat. Gran part de la xarxa de drenatge de la Serra de Tramuntana, especialment aquells torrents més pròxims a les àrees poblades, ha estat modificada substancialment per l’acció antròpica amb la finalitat d’aprofitar la zona de depòsits al∙luvials per l’agricultura. Això suposa un risc d’inundació, compensat antigament per la qualitat de les terres que s’aprofitaven. Els torrent de Son Coll, que desemboca al Port des Canonge, o els torrents de Son Roig i Can Fura que deixen enmig el nucli urbà de Banyalbufar, són clars exemples de assentaments pròxims als torrents. Segons el Pla Especial de Riscs d’Inundacions (INUNBAL), aprovat en 2005, no se considera necessària la realització de plans locals d’actuació sobre inundacions, degut a que no existeixen zones inundables com a conseqüència del gran encaixament dels torrents. No obstant, si que existeix risc de fortes precipitacions. Banyalbufar se situa en una zona de precipitacions màximes per a tota la illa. La sismicitat a les Illes Balears està considera com baixa o moderada, i en el cas de Mallorca se atribueix a les falles neògenes amb orientació NE‐SW. El desplaçament mitjà calculat per aquestes estructures és de 0,1mm a l’any, per tant es pot parlar d’una zona amb baixa activitat sísmica. El Pla Especial d’Emergències Sísmiques de les Illes Balears (GEOBAL), publicat l’any 2005, defineix 11 zones sismotectòniques a les illes i el seu entorn pròxim. La zona que ocupa el municipi de Banyalbufar correspon a la Serra de Tramuntana i la seva plataforma marina, on s’han registrar seismes de petita magnitud al llarg de la història. Es considera que el municipi de Banyalbufar te una elevada possibilitat d’igualar o superar la intensitat VI de l’escala MSK (danys a les construccions), per un període de retorn de 500 anys. Per aquest motiu, es recomana tenir un Pla d’Emergències Sísmiques. S’entén per vulnerabilitat d’un aqüífer, a l’avaluació del risc de contaminació, que un determinat aqüífer sigui contaminat per una certa activitat humana o dipòsit de residus sòlids o líquids en superfície. Aquesta vulnerabilitat depèn en gran mesura de la permeabilitat i la profunditat del substrat, és a dir, quant més permeable i més superficial sigui el sòl major serà la seva vulnerabilitat. La Serra de Tramuntana és una zona on la naturalesa calcària de les roques i les formacions càrstiques fan que la vulnerabilitat dels aqüífers sigui molt alta. En línies general, la major part dels sols del municipi de Banyalbufar presenten una gran vulnerabilitat, donada la naturalesa calcària del substrat geològic, en el que predominen les calcàries, dolomies i bretxes carbonatades. DD.AA., (2009), Banyalbufar: geografia i medi ambient, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 6, Palma. AJUNTAMENT DE BANYALBUFAR, (2009), Diagnòstic de l’Agenda 21 de Banyalbufar, Ajuntament de Banyalbufar i GRAM.cat, Banyalbufar.