Breu història de Vallgorguina

Divendres, 1 juny, 2012
Ubicació: 
Temàtica: 
Font: 
Ricard Pascual
Text aportat per: 
Jaume Mora
Dels primer homes que poblaren la terra, aquells que només tenien eines de pedra i vivien de la caça i de la recol·lecció de fruits espontanis, per ara, no en tenim cap testimoni a la vall de Vallgorguina ni als turons que l’envolten. La primera presència humana la detectem quan la civilització havia assolit ja el coneixement, mal que fos rudimentari de la metal·lúrgia, l’agricultura i la ramaderia. El jaciment del Rosar, la Pedra gravada del Pla de Forcs i especialment el dolmen de La Pedra Gentil donen testimoni fefaent que entre els anys 2000 i 1000 abans de Crist les parts altes de la vall, poc o molt, eren habitades. Segles després, cap a l’any 600, també abans de Crist, trobem un nucli de poblament al Puig Castell, és allò que se’n diu un poblat Ibèric, una gent que treballen la terra però, com l’excavació ha revelat, també explotaven el coure dels filons que es troben per les nostres muntanyes. Hi romangueren, tal vegada amb intermitències, fins el segle I abans de l’era. Dels set o vuit cents anys durant els quals a Catalunya es desenvolupa la cultura romana, la qual entre altres coses originà la nostra llengua, no en trobem ni el més petit vestigi, ni tampoc de l’ocupació àrab, si bé aquesta durà relativament pocs anys. Cal esperar que el país sigui reconquerit per trobar la primera notícia escrita sobre Vallgorguina i aleshores ens assabentem que l’any 878 pertanyia a la Catedral de Barcelona. A partir d’aquí la història del nostre poble és la història dels senyors que el dominaren. Pràcticament no coneixem altre cosa que els seus noms. Des de l’any 986, sabem que era propietat del Monestir de Sant Cugat del Vallès, situació que es perllongà almenys fins al 1023. Vint o vint-i-cinc anys després, la vall cau sota el poder de l’ordre dels Hospitalers, que feia poc que eren amos de Sant Celoni i tenien una de les cases més importants de Catalunya. Quasi immediatament, Vallgorguina junt amb altres terres és infeudada (en llenguatge actual: donada en arrendament) als barons de Montclús els quals la mantingueren sota el seu poder fins l’any 1277 en que vengueren els seus drets als vescomtes de Cabrera. Es pot dir que sempre més fins a l’actualitat Vallgorguina ha restat vinculada a aquesta casa. Per acabar-ho d’arrodonir, els Cabrera l’any 1403 compraren la propietat als Hospitalers i des d’aleshores foren amos de ple dret. Des de molts anys abans, la família dels Cabrera tenien una estreta relació amb els Blanes, als quals els venia de nou d’haver estat senyors de la vila del mateix nom. Cap a l’any 1600, gràcies a una herència per línia femenina, els Blanes esdevenen comptes de Centelles i durant el segle següent trobem que actuen com a senyors de Vallgorguina, probablement conseqüència d’una infeudació que no tenim gaire documentada. No hem pogut esbrinar quan de temps els comptes de Centelles feren de senyors del nostre poble, però sembla que el seu domini fou força llarg. Amb tot, els veritables propietaris sempre foren els Cabrera, o més ben dit els seus hereus perquè la família s’havia extingit. Ja al segle XVII, les heretats i el títol dels Carera pertanyen a un Montcada compte d’Aitona, després foren d’un noble castellà que es deia Fernàndez d’Heredia, que era compte de Fuentes, i per fi, al segle passat, tot plegat va anar a raure sota el poder del duc de Solferino. Ara bé, cal aclarir que el poble tal com el veiem avui, es força modern. Fins a finals del segle XVIII o començament del XIX, no va començar a formar-se el nou nucli al llarg de la carretera. La data més reculada pertany a una casa del carrer de Mataró nº 19, que va ser enderrocada per substituir-la per un habitatge modern, era coneguda com a can Rafalet i hi havia inscrit l’any 1767. A la carretera Vella, al nº 80 existeix cal Ferreret on hi ha l’any 1772 i en aquesta mateixa Carretera, al nº 38 es troba cal Torrat, on s’hi veu l’any 1792. També a l’actual carrer Montseny hi ha la casa que havia estat coneguda amb el nom de Cal Xic on hi ha l’any 1786. Abans, Vallgorguina es composava d’unes quantes cases de pagès disperses a certa altura, mai al fons de la vall que era plena d’estanys i gorgs i per tant intransitable. L’assecament natural o tal vegada ajudat per alguna obra de drenatge permeté la construcció de la carretera i el lloc on és ara el poble es convertí en un punt de parada. El fet que el segle passat hi haguessin tres hostals i dos ferrers demostren que homes i bèsties hi circulaven en gran nombre. Més ençà, l’explotació del bosc, la vinya i una mica d’agricultura donaren vida al nostre poble fins als temps actuals en que aquestes activitats han perdut pes per deixar pas a la complexa vida moderna.