A en patufet, que és un bon caminador, li va engrescar molt embolicar-se en aquesta gran aventura, El Camí. Per això començarem el nostre viatge per un lloc amb una emprempta molt valenta, allà on la muntanya i la mar s’ajunten amb la història més ancestral. El meu amic Èven tenia l’honor de ser fill d’aquella antiquíssima ciutat. Dénia. Ell ens va acompanyar en aquesta aventura per Dianium, la ciutat romana. Varem fer una volta pels carrers de la ciutat, i molt prompte els meus ulls em feien paperotes, vaig gratar-me’ls i aviat ja veia els ciutadans de Dianium caminant per les calçades empedrades. Varem iniciar el camí vora la les Rotes, la meua mirada es quedava perplexa davant d’aquell paisatge, d’aquell escenari tan luxós, per tant eloqüent història. Mar i muntanya, Montgó i Mediterrània, les dues eternament ancestrals, amigablement germanes. Avançavem pel passeig amb la bona companyia de l’Èven , Fel i aquell paisatge meravellós, quan, per recuperar l’alé, em vaig aturar un moment i així vaig poder contemplar millor la mar, que esquitxava les roques de les Rotes. A l’horitzó la remor vibrava, i feia ressó dels vaixells que hi van surar durant segles. El clam somort dels moriscos, la mar es tenyia de dol amb les llàgrimes de la gent, que ho deixaven tot a terra i per una llei inujusta eren embarcats cap a Orà, deixant la terra buida i la mar en pena. Però el temps va amagar els plors, i els anys van portar nous vaixells, aquesta vegada les rialles i les cançons dels anglesos que exportaven la pansa. La suor i l’esforç fet fruit. La dolçor de la terra embarcada cap a l’horitzó. En seguir el passeig, un poema de Maria Ibars ens fa l’ullet en una paret del passeig, paraula feta música, música que parla del paisatge, del Montgó i de la terra. El vent es feia remor, remor de l’abraça a Dénia, remor que Paco Muñoz feia cançó a Dénia, cançó d’amor a aquesta vella ciutat. La pista pujava i ens va fer triar, vam fer cap a la cova Tallada, la senda serpentejava pel cingle, i allà al fons la mar acaronava la roca. Finalment vàrem relliscar per la pedra mullada cap a les profunditats d’aquella meravellosa cova, vam entrar dintre la gola rasposa de tosca, la mar entrava dintre el riurau de pedra, fent-li pessigolles als peus. El ressó dels cops del tallant eren música del passat, fussionats amb la remor de la mar, i les paraules dels picapedrers treballant sota la roca. Felet i Bielet ens van vindre a rebre a aquell riurau marí, ens van contar històries de la tosca, quan els seus avantpassats s’arraparen la pell traient la roca, escorcollant en aquell indret fosc i humit, tot per fer viatjar les roques i repartir-les per la comarca, en els milers de construccions, de torres i palaus, esglésies i bastions. Les motxilles és repenjaven sobre els nostres muscles i el sol, la calor i aquella darrera pujada ens feia esbufegar fins que vàrem arribar a la torre de guaita, la torre del Gerro. Ara, les pedres de la torre ens parlaven una altra vegada d’històries de mar i terra. Aquesta vegada, ressonaven els crits tremolosos de la gent en veure la pirateria, el pavor dels vigilants en veure apropar-se les barcasses . Ara creuavem les Planes, el Montgé ens mirava seriós, indiferent al pas dels caminants, mentre Bielet ens contava mil i una història de la Marina, o el nom de cada herba que se’ns creuava pel camí. Em venia a la memòria el record d’altres viatges, en els quals féiem cim al Montgó. El cant emocionant i amb la veu trencada de “Per Mallorca” fet al cim. “Cal que pugem al Montgó llancem l’engany dintre l’aigua”. La muntanya senyal que ens porta flaire de vi, de la reserva més antiga del vi fenici, el Montgó, símbol i mite de tota la comarca , niu ancestral dels nostres més vells avantpassats. Vam arribar als molins, aquell conjunt d’estructures circulars, record del que varen ser. El vent dels turons aprofitat per fer farina, tot el gra de la contrada passat per la mola , onze treballadors fariners. Si no hi havia vent , no hi havia pa. El treball de tot l’any de la terra portat al cormo de la muntanya per fer-lo or blanc, i la farina fer-la pa, i així per sempre més any rera any, la senda anava serpentejant pels molis, alguns dels quals disfressats de casa. Vàrem arribar a la zona recreativa del Cap de sant Antoni, ja al terme de Xàbia, tosca i ferro immortalitzaven el Camí. Els records s’enlairaven amb benvingudes de dolçaina i tabalet, flaire de coques, cabassos plens de refrescants begudes, il•lusions de Camí fets història, picaetes honorables, fam de caminant calmada amb dolces llamineries. La tranquil•litat de veurae la gent contenta, després de devorar tot allò que hi havia a la taula . Pols i calor feta set era ofegada dintre d’aquella fresca joia. De vell nou ens posàvem en marxa per la senda, que fuetejava pel cap de Sant Antoni, la boscúria vora la mar era un regal privilegiat, de vegades acompanyat dels passos dels companys , d’altres vegades el silenci omplia aquell instant, gaudint de cada moment per aquell paisatge engalanat, la blavor de la mar vol juntar-se amb la verdor dels pins i deixar-nos bocabadats , quin gran plaer ser-hi allà.. Però tot s’acaba, i finalment arribem al port de Xàbia, on Raimon es trobava Al Vent, prenent tranquil•lament una cerveseta. Ens quedava el darrer esforç, la darrera espenta , el tros que separen el port de Xàbia amb Xàbia, ara ja pla i sense pedres pel camí, arribàvem a Xàbia. Ara, tranquil•lament, després de molts anys, els records és barregen amb les i•lusions i les lectures de la camipèdia fan aflorar les sensacions impregnades en la meua pell ,que un dia em van marcar per sempre més als camins de Denia i Xàbia, del Camí a la Marina.