Dels volcans a la terra dels mites nacionals i universals

Si ens endinsem en els pobles d’aquestes dues comarques tot deixant-nos portar pel corrent del Camí, a la nostra retina s’imprimiran paisatges de la més alta bellesa, des de la negror guarnida de verd de les terres volcàniques garrotxines i el silenci dels seus boscos –un conjunt de terres designades com a Parc Natural a causa del seu gran valor paisatgístic, geològic i ecològic– fins als pobles que travessarem, amb la seva història, les seves tradicions i els rostres de la seva gent. Coneixerem experiències d’innovació social que ens poden donar mestratge, com són ara el banc de llavors ecològiques de Montagut, el moviment social generat pel projecte de cementiri de cendres a Oix, la tensió social causada pel túnel de Bracons i els models de territori que ha confrontat i els moviments i entitats socials vius a cada comarca, tots ells exponents de persones que s’estimen la seva terra, perquè saben que són part d’ella. Des d’Olot podrem escollir continuar pel troncal fins a Sant Pau de Segúries o bé enfilar el brancal de la sempre fascinant Alta Garrotxa i passar per Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Montagut, Oix, Beget i Camprodon, per desembocar de nou al camí troncal a Sant Pau. En deixar enrere la Garrotxa, entrarem a una terra que aplega un gran nombre dels nostres mites nacionals i universals: el Ripollès. Viure’ls sobre el mateix territori, passa a passa, si sabem aturar un moment la raó, ens ajudarà a comprendre tot allò essencial i fonamental que ens volen aportar els mites i entendrem que, sense oblidar el salt evolutiu que ens ha aportat el logos, un poble sense mites, sense referents de valors transcendents que l’orientin vers l’assoliment de la plenitud individual, col·lectiva, nacional i universal (segons l’abast de cada mite), és un poble desorientat.

El Camí al Ripollès ens permetrà viure mites com ara el del comte Guifré el Pelós, mite de la fundació de la nació catalana; el de Núria, mite de la fertilitat; el de Montgrony (nom que ve de “mugró”), mite del nodriment i de l’alletament; el del Comte Arnau, mite de valors com ara l’honestedat i la justícia, o el d’Otger Cataló, mite de l’origen del nom de Catalunya. En arribar a Sant Joan de les Abadesses, el camí troncal continua cap a Ripoll, i un brancal s’enfila cap a Ogassa: El Camí de Vidabona, un camí ple d’història (mines, fòssils, romànic), de natura (Serra Cavallera) i de mites nacionals i universals que Lluís Maria Xirinacs va sembrar en aquests indrets on sembla que es va coure la nostra llengua –són, entre d’altres, els mites de la font creadora de l’univers (Taga), de la mística (Sant Amand), de la plenitud catalana (Vidabona) i de l’ofrena de la pròpia vida (pla de can Pegot, lloc que escollí per morir). Aquest brancal, encara en procés d’implantació, desemboca al camí troncal entre Sant Joan i Ripoll. Ja ho veieu, el Camí neix amb la vocació de ser, si així ho volem col·lectivament, a més d’un instrument turístic, d’arrelament cultural i de cohesió social, una eina per nodrir-nos de totes aquestes riqueses i transformar junts el mite de les 4 barres de sang sobre un escut defensiu –simbòlicament, és clar– en un 8, símbol d’una nova consciència i plenitud, de renaixement i de regeneració, del pas de la violència a la no violència o, si ho voleu, a la transviolència i, en definitiva, d’evolució cap a una nova manera més comunitària i fraterna de ser, de fer, d’estar en el món i de relacionar-nos entre persones i entre pobles. Tal com s’esdevé amb tot allò que ens ofereix cada terra que recorrem tot fent el Camí, no ens ho acabarem tot ni de bon tros. Humilment, doncs, conformem-nos a fer-ne un petit tast, però que sigui intens: estiguem prou oberts perquè ens penetri fins al punt que ens amarin la seva bellesa i la seva riquesa sublims. Aleshores, els paisatges i les persones que haurem viscut ja formaran part irremeiablement de nosaltres, i nosaltres, d’ells; vet aquí el principi d’holicitat: el país i nosaltres esdevenim u, perquè sabem que en som part i, al mateix temps, el tenim sencer dins nostre. Lluís Planas Herrero President del Pas-Amics del Camí any 2009