A PEL BLAU DEL MAR

Diari Cèsar Palazuelos de la caminada Xaló-Altea organitzada per El Camí els dies 6,7,8 i 9 de desembre de 2007.

Dijous 6 de desembre

Al bar de la plaça un home gran no vol jugar a les cartes com ho fan la resta de iaios. Mira amb atenció, a la televisió penjada del sostre, les imatges d’un reportatge sobre la construcció d’esquís que passen pel Discovery Channel. Benvinguts a Xaló, benvingudes a la globalització. 

A continuació, un altre documental, aquest sobre bombers. L’home segueix al seu lloc. Mentrestant el bar s’ompli a poc a poc de caminants. Ja són aquí. Venen del nord, venen del sud, venen de ponent, venen de llevant. Tallats, cafés sols, infusions, cerveses, la barra del bar pren vida conforme hi arriba més gent. Les primeres presentacions són ràpides, els nervis de l’encontre donen protagonisme a la rialla i marginen l’atenció.

Més gent. Arriba l’alcalde. Un còctel? Sí, com el vol? Vull un independent entre independentistes. Ací el té. Perfecte. Jaume Castells, batlle de Xaló per un partit independent, dóna la benvinguda als caminants i els convida a fer una estona de xarrada bo i assaborint una copa de vi blanc elaborat a la cooperativa del poble. Els xaloners tenen la sang del vi i les xaloneres la dolçor de la mistela. L’alcalde se sotmet a les preguntes dels caminants (la gent del Camí farien bons periodistes, a cada dues passes una és de curiositat; l’altra, d’enregistrament de dades o de conversa). Ja hi som tots i totes? Doncs cap a fora. Ah, el iaio del Discovery Channel ja no hi és.

Vero, decisiva, i Enric, pensador, prenen la paraula i fan el tret d’eixida per a les presentacions dels participants. Un gran cercle de gent sense identitat esdevé en pocs minuts un grup d’amics, coneguts si més no. I ho fa amb la força de campanades festeres. Visca!       

Una ràpida volta pel poble de la mà de regidors i saberuts que ens fan un resum en moviment sobre la història dels carrers històrics i la gentada fa parada al museu de Xaló. Allí mentre Rubén, l’arqueòleg municipal, arrupeix més de vint segles en mitja hora d’explicació, un teuladí -el pardalet descarat amic de tots- visita el lloc. És l’avanç, nosaltres volarem a Altea l’endemà, anirem a pel blau del mar. Ens vorem teuladí!

Però abans de l’endemà hi ha el sopar. El vi fa sang, sí, i un perol de sang amb ceba fa goig; a més, sépia en salsa o salsa de sépia i amanida russa xalonera o amanida xalonera russa; bé, té igual, l’ordre dels factors no altera el producte què, a la Vall del Pop, és sempre ben bo.

A l’hora de dormir, al poliesportiu municipal ens va rebre l’escalfor de quatre estufes de gas a les quals es va sumar una ampolla de ratafia. Un licor que produeix efectes del tipus de la construcció de frases sense trellat com ara “quan (Roger) jo (Magalí) anava (Vero) caminant (Enric) pel (Irene) camí (Cèsar) de (Jordi) la (Thais) serra (Joano) amb (Rubén) un (Jero) cotxe (Mariana) ecològic (Miquel) i (Cristina) molt (Joan) emprenyat (Marina) amb qualsevol persona del gènere tonto del carallo vaig mamprendre una moguda bestial impensable que no funcionava gaire perquè crec que volia acabar amb les frases llargotes com llangardaixos”. Acabada, o no, la frase però sí el licor, tothom va decidir gitar-se. Teníem, tots i totes, la intenció de dormir. I a l’endemà teníem, tots i totes, bona cosa de son per no haver dormit prou. Uns roncs potentíssims i el fred de la matinada van ser els responsables. I uns ulls rèptils què s’acostaren en la foscor.

Divendres 7

Tanmateix la il•lusió per la primera etapa de la caminada va esvair, de bon matí, qualsevol signe de cansament. La plaça del poble de Xaló va ser el lloc d’encontre i l’oportunitat d’una nova presentació. N’érem, de caminants, més de seixanta. Hi havia de tots els colorets i unes quantes llengües d’origen però tots amb un mateix pensament, el camí, el qual començava en eixe precís moment. A pel blau del mar!

L’objectiu primer era pujar el Coll de Rates, dit així perquè als segles XVII, XVIII i XIX va ser una zona de molt de bandoler i, per tant, de raptes. Els guies de la gentada eren dos vallpopencs: Toni de Xaló i Joane d’Alcanalí, de bona planta i seriosos en la seua tasca. Com a bons caminaries feren mala cara en vore la carretera i optaren per seguir la senda tot i que aquesta no estava neta. I què! El camí es va fer, encara, més intens a còpia d’esquivar argelagues que es movien, maleïdes, com els torns d’entrada a un camp de futbol. Estàvem a Sa Vall de Tàrbena, estàvem endinsant-nos en el territori dels i de les Savalls i Savals, cognoms d’origen mallorquí com la majoria dels de l’interior de la Marina Baixa i de la Marina Alta.

En un tres i no res ens vam plantar a Tàrbena, poble de parlar i embotit salats. Ens esperava una paella a Ca Pinet i algun que altre esglai per la salut d’un dels caminants i del propi propietari del restaurant, que vaja bé amics. Restaurant he escrit? No, perdó, volia dir parc temàtic revolucionari nacionalista. Amb la Internacional de fons, un mos de botifarra a la gola i un glop de vi camí dels llavis tot és diferent. És el camí, sí, però el camí a la burrera. Una burrera que es va allargar per la vesprada adobada d’una visita al museu i al poble mateix de la mà de l’erudit local Joan-Lluís Monjo, de semblança amb el poeta Sebastià Alzamora (per què tremoles quan dius que m’estimes?, pregunta cruel a un dels seus versos de Mula morta).

Xarrera, vi, rialles i bon ambient. Els quatre elements de la prèvia a la dormida. Fred? No, no, la casa de cultura de Tàrbena era ben calenteta. Ara, els roncs són independents de la temperatura. Són sicofonies que ja hauran arribat a Plutó si més no i hauran esdevingut eternes per la galàxia. Vam passar bona nit, més encara quan els ulls rèptils es van deixar caçar sense oposar resistència, dolços.

Dissabte 8

Un nou matí. Arribaren reforços, sobretot de Xàbia i de Xaló. Feia rasca i el camí es va iniciar costera amunt. La llum de l’alba emblanquia l’horitzó i tenyia de caramel les carenes de les muntanyes. Unes serralades magnànimes a les què ens aproparíem durant la caminada: Xortà, Puigcampana, el Ferrer, el Ponoig, Bèrnia i, més lluny, Aitana. Vos conte una història? Quan el govern republicà es va vore vençut a la Guerra Civil els polítics i intel•lectuals que romanien encara van mamprendre la fugida cap a l’exili. Un d’ells, el poeta Rafael Alberti, era a Alacant i el seu avió va eixir des de Monòver, un poble a prop de la capital alacantina. De l’aparell estant l’última serralada de la península que va contemplar va ser la serra d’Aitana. Així va ser com va gravar aquell nom en la seua memòria i així va ser com van batejar a la seua néta, l’actriu Aitana Sánchez Gijón. 

La caminada de Tàrbena a Callosa d’En Sarrià va estar guiada per Ginar, home de vestimenta clàssica: jupetí de bon matí, i tot el dia! La ruta va fer una incursió a la part més muntanyenca de la comarca i, d’aquesta manera, vam travessar camps de secà, amb bona cosa d’ametlles sense plegar. Vam oblidar per unes hores els fruiters i ens van donar la benvinguda ametllers, ceps i garrofers. El tram discorria al peu mateix de grans tallats, com ara el Barranc de les Viudes, a prop del qual un ramat de cabres passejava com si no res al límit de la gravetat d’un gran runar. I com aquell que obri les ventalles del balcó, teníem al davant la vall de Callosa, atapeïda d’hivernacles que, de lluny estant, semblaven basses d’aigua o esguits de la gran mar Mediterrània. Al fons del tot, el Manhattan de la Marina, inconfusible, Benidorm, què voleu? I a Dubai es pensen que són innovadors en la transformació del paisatge.

El recorregut es va civilitzar poc a poc, és a dir, el pol va substituir la terra. L’Algar ens va rebre corrent avall i ens va conduir fins a Bolulla, poble tranquil•líssim. Una iaia agranava la part davantera del seu portal i un home gran preguntava d’on veniu al pas de la comitiva. De Tàrbena, va respondre un, caram, va expressar el iaio. A continuació, fotografia de grup. Si algú té ganes que prove a fer un joc: agafeu totes les fotos de grup de la caminada i mireu amb atenció la col•locació de la gent, voreu com amb el pas dels dies les relacions d’amistat entre uns i altres van fent-se més evidents.

El tram de Bolulla a les Fonts de l’Algar va ser una mena de migdiada desperta. La gent caminava sota el sol esplèndid i més d’un maleïa els peus què xino-xano havien passat d’amics a enemics. Ens mirava de reüll Bèrnia, amb una postura desconeguda pels habitants de la Marina Alta i més bella encara. Les muntanyes són tan polièdriques com les persones, les vessants, o siga, fer bona o mala cara, depén del caràcter.

I la cara se’ns va fer plaentera a tots i totes en arribar a la zona d’acampada de l’Algar. Allí, els membres del col•lectiu L’Empelt i de la colla El Pinyol ho tenien tot enllestit per a malcriar-nos bona cosa a còpia de bon menjar i felicitat. “Si poguérem guardar felicitat per altres instants” canten els de Verdcel i si fóra cert això a la caminada haguérem omplit el cabàs per a una bona temporada. Asseguts a prop de la llar del foc, els minxos saborosos van véncer la gana que teníem després de 14 quilòmetres de camí. Aquest menjar, d’origen morisc, combina blat, verdura, peix i embotit segons conta la callosina Mª José Gregori al pas per Polop –encara no sé de què ens coneixem-. Una mescla amb més d’un miler d’anys, no els de Xàbia i les de Callosa, sinó els ingredients del minxo què funciona d’herència col•lectiva.

Després del dinarot, la dolçaina i el tabal del Pinyol van entusiasmar el personal. Tant es va enlairar la gent que, en un tres i no res, i de la mà de la cap de colla Irene Gibrat, havíem carregat i descarregat un castell. Dalt de tot, l’enxaneta Magalí Lladó amb la bandera al vent, visca! A un pilar cadascú té el seu lloc i la seua funció, com és de català! Si fóra valencià vés a saber si el d’enmig se n’hauria anat a fer-se’n una a mitjan castell i tot s’hauria desbaratat però hauríem cantant igualment Ramonet si vas a l’hort porta figues, porta figues. L’emoció del pilar es va vore apaivagada després amb una visita al Museu de l’Aigua, llegat d’un temps passat, i passeig a prop d’una fàbrica de rajoles, indústria a la què diguem no? nosaltres no som d’eixe món.

Alegria, alegria, i més alegria quan en arribar al centre parroquial de Callosa d’En Sarrià, on havíem de passar la nit, vam descobrir dues esplèndides dutxes i un escalfador què funcionava i tot! A l’atac, vam cridar, sense pensar que potser l’escalfador anava al seu ritme, ritme inhumà, i així els més valents i les més valentes vam tindre el “gust” d’una dutxa amb aigua gelada ambientada amb crits i brofegades. A saber, ahh, ufff, hosti! què freda està! me cague amb tot! i altres irreproduïbles (amb mp3 tampoc). Ben pensat, ens haguérem pogut banyar al riu, haguera estat més romàntic si més no.  

Però ben desperts que vam sortir i, com no, un bar era una bona destinació. Vam fer taulada amb la gent de Callosa entre misteles, cerveses i, no hi podia faltar, l’amfitriona de les comarques sudenques valencianes: la cassalla. Un ambient de festa major què es va somoure del tot quan al DJ se li va ocórrer fer sonar música de ball dels anys 90. I els barrufets de la Ruta del Bacalo vam vibrar per uns moments recordant les cançons de la nostra adolescència. Si algú ens va vore ballar, a qui escriu almenys, delete this file de la vostra memòria immediatament, per favor/si us plau.

Els saborosos minxos es van perllongar al sopar, n’havien sobrat al migdia i vam tindre gust d’acabar amb ells per la nit. Una vetllada que va ser de xarrada a la portalada del centre parroquial. A poc a poc, els membres de la improvisada tertúlia van anar desapareixent. Uns advertiren que baixaven a dormir tot i que al poc retornaren desvetllats. Altres decidiren fer un passeig pel poble, a prendre l’aire i fer seu el vent. Finalment, uns –els més bandolers- abandonaren el lloc per a més tard, ja de matinada i emmascarats per la foscor, tornar al recer del camí després d’haver tastat la festa callosina.

Diumenge 9

L’últim dia i el més dur, sens dubte. La frescor de la Plaça del Convent acabada d’arruixar va ser un miratge. De torrats hi havia més que de frescos i de cansades hi havia més que d’enèrgiques. De Callosa vam eixir tot deixant de banda el safareig on, i això és veritat, un home rentava roba a les nou del matí d’un diumenge. El recorregut ens va endinsar en un camí agrícola voltat d’arbres fruiters que tenia com a destinació la pedania de Xirles. Un lloc desconegut fins fa poc i recentment investigat perquè va ser on l’alcalde de Polop fou assassinat en estranyes i misterioses circunstàmcies.

Precisament a Polop de la Marina va ser on, possiblement, ens vam fer la fotografia de grup més nombrosa de totes les de la caminada. El lloc, la Plaça de les Fonts amb els 221 canons de fons. Aigua a dojo ornamentada amb escuts de pobles de la comarca de la Marina i d’altres ciutats del País Valencià. Típica decoració valenciana cítrica: manissera.

Cítrica i crítica com la situació de la muntanya del Ponoig, promontori ombra de Polop i La Nucia, que es mira de reüll com les construccions lletges i zaplaneres si li’n pugen a les barbes. Per eixos dos pobles vam descobrir la part de la Marina que encara no havíem vist del tot, només poc i de lluny. Les avingudes comercials i les allaus de residents estrangers corrents com a pollastres sense cap cap a un rastre dominical. Efectivament, en vam tindre una bona mostra.

Tot i això, encara no ho havíem vist tot. No havíem pensat que l’últim esmorzar de la caminada, el de les restes o d’ensaïmades comprades a un forn per astutes caminants, el faríem asseguts sobre la gespa artificial d’un parc públic. Metàfora del què ens ve damunt i del paisatge travestit que ens hem d’engolir per ordre de la majoria absoluta.

La caminada següent a l’esmorzar sobre gespa artificial va ser quasi tota de baixada, en direcció als rius Guadalest i Algar. Vam passar abans per l’ermita de sant Vicent Ferrer des d’on vam poder endevinar com de lluny quedava encara Altea, la fi del viatge. Així és com els últims quilòmetres van esdevindre de pensament i reflexió. La majoria va conversar més amb ell mateix que amb els altres, ans al contrari del que havia passat els dos primers dies. Era el moment, ja ho va esciure Martí i Pol que el silenci també una bona forma d’estimar.

La presa d’Altea, on conflueixen els rius Guadalest i Algar, ens va marcar les darreres petjades. Quin goig de vore els rius vius, quina vida, la de la natura quan es conforma de tots els seus elements. Després de la confluència només ens calia deixar-nos portar cap a la mar com vegetació, què som sinó part del paisatge que caminem i cada tram del qual enriquim, si volem, amb el nostre pas.

Altea, la veritat, la vam xafar poc perquè la dictadura del temps ens va fer presos. L’escampada a la gespa –natural aquesta- del centre social era el millor testimoni de què la caminda havia estat intensa. Alguns optaren per fer estiraments (això hauria de ser obligatori per a properes edicions i estalviaríem moltes carasses a l’endemà) mentres que la gran part va aprofitar per a reivindicar radicalment l’opció horitzontal.  Del cansament estant diguérem adéu a Anna i Marc que se n’anaren en tren a Alacant, que és important, però collons si costa.

Cel•lèricament vam dinar, vam fer els primers comiats, vam caminar per la carretera més transitada d’Altea. Lentament vam esperar l’autobús que ens havia de dur a Xaló, a la cassella de partida. Subtilment el vam descobrir, darrere d’aquelles maçanes de cases velles i ennegrides pel trànsit dels vehicles.
-    Tenim el blau del mar.
Lentament vam intercanviar les últimes xarrades i vam perdre la llum del dia al pas per la foscor del Mascarat. A la mateixa hora que el dijous, érem a Xaló, però no podíem tornar a començar. S’havia acabat.

Els abraços, besos, encaixades de mans, besos, abraços entre una mar de grans motxilles és l’últim fotograma d’aquesta pel•lícula. Hi ha moltes escenes que s’han quedat en la postproducció i que d’ara endavant es faran memòria oral o potser desapareixeran dels nostres records. Però tot d’una et despertes dins del metro./ Celebres content aquells records,/ i et dius en veu alta: ja no cal més/ envejar el passat dels altres./Però t’equivoques com qui en un concert/ aplaudeix de sobte quan no toca./ Per a tu,/ igual que per als animals del zoo,/ el temps és el transcórrer lent dels dies/ que t’allunyen d’aquell passat a camp obert/ on eres de cos/ salvatge. Ja no saps/ si tot allò fou o és autèntic/ ¿és possible tancar a la memòria estreta/ la velocitat dels músculs d’un guepard?,/ ¿tanquen les sabates de ciutat que dus/ les peülles de sàtir que tingueres?/ I sents fer-se’t dins/ els anells dels anys dels arbres/ i cada cop t’enfonses més o peses menys:/ viure és ser un vaixell/ que suporta el blau del cel al seu damunt/ i a sota el blau del mar. Reconeixeu la sensació? és nostra, és de tots i totes, però l’ha escrita Manuel Forcano a El tren de Bagdad. Que tinguem sort, amb el nostre camí!