Escrit d'Arnau Boix i Pla

"Penyagolosa gegant de pedra
la teua testa plena de neu
Penyagolosa, Penyagolosa
a la tempesta, al sol i al vent
fita senyera del poble meu."

He estat moltes vegades a les terres del Penyagolosa, i cada vegada la recorde de manera diferent. Cap al final del passat novembre hi vaig tornar, amb la particularitat aquesta vegada d'haver compartit la caminada amb més gent, amb la gent d'El Camí. Són gent vinculada a un projecte fantàstic: la creació i senyalització d'un recorregut cultural per totes les terres de parla catalana. Aquest novembre es disposaven a definir el tram del recorregut que unirà Les Useres, Atzeneta, Xodos i Vistabella, pobles tots ells pertanyents a la comarca de l'Alcalatén.

A aquestes terres s'han anat succeïnt i mesclant, dels ibers ençà, àrabs, catalans, aragonesos i castellans, buscant el recer del gegant de pedra. El sostre del País Valencià ha esdevingut testimoni i còmplice d'aquesta mixtura. Segons qui albirés el cim en comentava la grandària, l'alçada, la forma, la flora, la fauna,... Independentment però que la penya sigués colossal, golosa de cel, closa o boscosa, de pegunta apegalosa, o els omnipresents ocells de rapinya la féren aquilosa; sempre ha emergit de la cruïlla de serralades com a símbol venerat.

De Les Useres a Atzeneta, les llengües de foc del passat agost han engolit la verdor de pinars i boixars, i els fruits d'ametlers, vinyes i oliveres. Han massacrat els traços del paisatge, i han mascarat el llenç supervivent de pedra i soca. No obstant, també han aclarit el camí reial que unia històricament ambdós municipis, permetent-nos-hi l'exploració sense més dificultat que l'esquiva dels munyons ennegrits del difunt sotabosc. A cada tram desdibuixat, a cada cruïlla desconeguda, a cada cim sense nom retallat a l'horitzó, comptem amb l'apunt o la indicació dels companys de la comarca, ja amics, que recorren el camí amb nosaltres.

Penyagolosa vigila la nostra arribada a Atzeneta del Maestrat, on som rebuts amb vins i coques. Sense païr del tot les vitualles ofertes en aquesta benvinguda enfilem cap a Sant Miquel de les Torrocelles, retrobant les petjades dels pelegrins que havíem desoït al començament del nostre recorregut. Avui no ens trobarem amb Els Pelegrins de Les Useres, hauría de ser el camp florit per a això! No obstant resseguirem l'empremta de l'antigor, i ascendirem la Lloma Bernat. Costeruda i benevolent, el descoratge que provoca la pronunciada pendent es compensa, a cada zig-zag, amb una nova i meravellosa perspectiva sobre les valls i muntanyes que anem deixant. No tardarem a distingir, entre les llums i ombres projectades sobre els plecs boscosos del relleu, un poblet penjat d'una roca. És Xodos, sentinella del Marinet, que guaita la nostra arribada. La distància li atorga un semblant inaccessible. Ens hi anem atansant. Amb el crepuscle, la talaia impenetrable es transmuta. Ara es un far que ens guia al seu sí, on ens espera la taula parada i el recer d'una llar.

Al matí, amb Xodos passejat, fem cap a l'últim escull que ens queda abans d'arribar a Sant Joan de Penyagolosa: el cim del Marinet. A més de 1.400 metres el fred, a més sentir-se, es veu. Als prats, la rosada esdevé gelada, i les pedres llançades sobre els tolls d'aigua no fan ones sinó esquerdes. No hi ha neu, encara.
Una menjada frugal i un cafetó al bar de l'ermitori de Sant Joan ens reconforta. Hem completat l'ultim tram del centenari camí dels pelegrins. Baixem ara fins a la font (congelada) de l'Espino, i travessem el fèrtil Pla de Vistabella, un mosaic d'estores desenrotllades i llaurades de color tardor. L'espectacle només es pot contemplar quan prenem altura, i ja tenim el poble a dos tirs de pedra.

El nostre recorregut acaba ací, a Vistabella del Maestrat, però la gent d'El Camí el continuarà en properes travessies. Deia abans que eren una gent que estàn creant i senyalitzant un recorregut cultural. Aquesta afirmació és del tot falsa.
Durant aquests dos dies hem caminat en companyia dels coordinadors del projecte, que ens contagiaven d'energia; dels guies i amics d'Atzeneta, Vistabella, Les Useres, Benafigos o Benassal; dels participants provinents de comarques tan distants com l'Alt Urgell i La Marina, i d'origen tan divers com La Mancha o Seattle. Tots junts hem explorat i discutit, s'hem despistat, i em patit o gaudit el camí alhora. La gent d'El Camí no és una gent. La gent d'El Camí som una gent.
En segon lloc, ningú no està creant cap recorregut. Els camins són de la història, i és el temps i els esdeveniments que els creen. Ara només estem ajuntant-ne pedaços per poder recórrer-los i conèixer aquesta terra. Conèixer-la per estimar-la.
 

http://plaiboix.blogspot.com/ 

23-25 novembre 2007