A can Det ja ens esperaven per a fer el berenar, en arribar ens digueren que si veníem per bé, que no ens quedéssim al carrer, però que si veníem per mal que no passéssim del portal. Entràrem tots.

            L’economia de Sóller abans del turisme, ja de temps es fonamentava en l’oli i la taronja, molt dolça.

            Sols a Sóller hi havia més de “tafones”; però tot canvia, ara sols n’hi ha dues.

[@more@]

Aquest estiu EL CAMÍ m’ha fet dos regals: a l’agost la Marina Alta d’Alacant i pel pont del Pilar, la Serra de Tramuntana de “Sa Roqueta”[1].

            Tornar a parlar de la Marina Alta pot semblar una redundància, però és que crec que ha de ser difícil de que es repeteixi l’experiència d’hospitalitat a Xaló i entorn. El dinar al museu etnològic va ser una ostentació gloriosa de gastronomia local. Plats perfumats que revelaven les arrels ancestrals expressades a la cuina. Elaboracions que el temps ha anat refinant. L’all i la ceba sempre dominant, el primer amb moderació i la ceba sense fre. Ceballuts fins a la medul·la. Aquí si que es veu que des de la Provença fins a Guardamar, incloses ses Illes, som germans de sang i d’esperit.

            En Rubén va ser el guia del museu, una meravella, ara bé poc Meditarrani donats com som aquí a omplir amb la imaginació els buits que va deixant el coneixement, ell no es deixava portar per judicis gratuïts més propi d’un centreeuropeu. Tot plegat una passada, en Nazaro i en Jinard de Tàrbena ràpidament es van fer els amos de l’ànima.

            Els trets cabdals d’aquella gent, per mi van ser l’hospitalitat desbordant i l’expressió d’alegria amb un deix d’humor irònic.

            Tot plegat ara queda allunyat de l’experiència de Mallorca que ens ha tocat fins al moll de l’os. L’avió de tornada ens va tenir un moment volant pels aires però som molts els que encara no hem aconseguit d’aterrar. Els illencs em van sorprendre, i diria que malgrat s’albirava una serenitat i bonhomia pacificant, la personalitat d’aquesta gent és indefinible.

            M’ha corprès la llum d’aquells ulls enlluernadors; em veig obligat a posar alguns exemples, tots hi estareu d’acord: en Xisco de la federació de muntanyisme, na Maria de Sant Jordi proper a l’aeroport, l’al·lota de l’Abel, el guia fins a Valldemossa, en Bernat (mig llonguet i deianenc del tot), l’avi Tomeu de l’estanc dels ultramarins on varem aprovisionar. Aquell dia era el seu aniversari. Em sembla que feia 92 anys.

            Queda clar? I perdoneu si m’he passat amb la discreció d’algú.

            Ja sé que a la SABA no em puc allargar tot i que s’ho val el viatge. Sols dos pinzellades. Arribem a Sóller amb l’antic tren de fusta catacrac, catacrac..., dono les gràcies de no haver descarrilat. Ens dona la benvinguda en Josep Bonnin, molt emotiu, acabant amb el poema de Bartomeu Rosselló i Porcel.

            En Pep és ciutadà o llonguet[2] però es va sentir tan ben acollit a Sóller que ara també es solleric.

            Altres l’acompanyaven, també va venir na Florentina de Sa revista de Furn-al-Lugg de Fornalutx. Al sentir-los sembla que tinguin molta “golfa” de lletres. Això els fa estalviadors.

            Sense perdre temps anant a sa “Tafona”[3] de can Det (molí d’oli del 1561) tot baixant veiam els edificis amb més història. Per cert, sempre empastifats pels cables de Telefònica i de la companyia de llum. Es de Jutjat de Guàrdia la poca sensibilitat d’aquestes companyies, acòlits del déu Mamón (?), amb el patrimoni arquitectònic d’arreu. Sols s’ha de veure a la casa de la lluna, la casa d’enfadada que hi posa, embufandada de cables enfundats de negre.

            Vàrem berenar de pa amb oli amb domátiga, amb pa moreno, olives negres i també coca de trampó[4]. Olives negres de la varietat “empeltre” que sols es fa a Mallorca i a una petita regió de Terol. Eren perfumades i d’un amarg estimulant, boníssimes! Tan bones que “una estira s’altra”, i el mateix va passar amb les llesques del pa amb oli que “una llesca crida s’altra”. Formatge menorquí per començar a fer gola de sa illa veïna... A més, menjàrem ametles mallorquines just acabades de torrar. Mmm... quina cosa! Jo que sé el que varem arribar a disfrutar! Tot era molt casolà i amb una sòbria presentació monacal.

            “Cagon d’ell” si en diria de coses! L’espai no m’ho permet. Acabo i poques “mangarrufes” “si vols cobrar ves a ca ses monges”[5].

            Baixant a Esporles hi havia unes alzines d’un “gruixat” imponent, trobarem molts “aljubs”[6] per abeurar el bestiar i amuntegaments de pedres “clapers” al mig del bosc, potser algun dia van ser camps de conreu.

            La caminada va ser un èxit, no hi va haver cap devessell[7]. Al dinar de comiat d’Esporles, “es muntà un trull” quan na Bel i n’Aina cantaren cançons populars sense ni un “reganyol”. Glosses[8]. Devien haver fer un “vacaret”[9] o un rebentat[10] de cassalla Tres Caires[11], que afina la veu. Tot molt bé, a n’Aina, si no ho sap, “li deis” que té una veu molt bonica. 

            “Més o manco” el que volia dir és que sentir parlar amb les varietats idiomàtiques i les dites populars tan gràfiques d’Alacant com de ses illes, és d’una riquesa que s’hauria de fomentar com un tresor de l’ànima de les terres de cultura i parla catalanes.

 

25-X-06 Xavier Espar amb la supervisió idiomàtica de na Bel Siquier, enllaç del CAMÍ a “sa Roqueta” i altres aportacions fruit de la seva creativitat.

 

Xavi.