Amics caminadors:

 Després d'uns dies d'intens descans començo a piular. Així us transmeto alguns comentaris.

            Això del camí és droga dura, enganxa que no vegis! Jo m'he perdut dues sortides però les que he fet no han tingut desperdici. Pura meravella!

            Vull donar les gràcies a tothom per tantes experiències que hem viscut junts, i als organitzadors del PAS.

[@more@]

            Calça curta, també dono les gràcies a les gatoses, ginebrers, romegueres i argelagues que m'han fustigat tot el camí. Quins secarrals! Autèntiques segarres, sort que era primavera. Aquesta vegetació endurida m'era símbol dels Països Catalans que ens han tocat viure.

            Algú pensarà que la Catalunya gran va ser la dels almogàvers quan els peixos de la Mediterrània portaven les quatre barres al llom. No hi estic gens d'acord. Avui el senyor Bush podria també sentir-se orgullós de les seves aventures imperialistes pel món islàmic. Comentava amb en Lluís Planes, que el que Catalunya ha de donar a Europa i al Món, encara no ho ha donat. S'exclamava per que li deia que era una sort que siguem un país amb una economia fiscalment esquilmada, sense exèrcits, amb estructures polítiques febles i uns polítics que no donen la talla. Cada poble té el que es té, però el que l'envellida Europa necessita i el món desitja contemplar és veure exemples de comunitats nacionals amb un esperit fort, imaginatives i solidàries, unides amb una ànima gran. Tenir i refiar-se d'unes estructures desbordades genera una superba autocomplaença.

            El Camí ens uneix i ens enriqueix en el coneixement i en l'amistat, L'autorrealització comunitària d'un poble responsable, que s'informa i té opinió, lluitador de la no violència i del consens és el que el món vol veure de nosaltres.

            Aquesta ha estat la vuitena caminada. Una autèntica passada! I és que tenir uns guies com en Ramon i en lluís és un super luxe. Això em recorda els altres guies, tots excepcionals. Estic convençut que l'exèrcit d'aquest projecte depèn fonamentalment dels guies.

            L'última nit, alguns privilegiats vàrem dormir a casa seva. A mi em tocà a casa d'en Lluís Ardèvol, en correspondència amb la seva hospitalitat, jo tenia a l'auto un llibre d'Eduardo Galeano: “Palabras andantes”, per comentar amb la Neus Bramona, entusiasta del CAMÍ; com que va fallar, el varem regalar a l'amfitrió.

            Lluís: espero que a hores d'ara ja t'hauràs adonat que la Paraula és sagrada. Transcric algun fragment i així qui llegeixi aquesta nota meva en tingui un tast:

(p.2) Voces que he recogido en los caminos y sueñis míos. Palabras andantes que encontré o fuí por ellas encontrado.

(p.9) Dicen que cuando la poesía suena, las plantas no se ocupan de crecer y los pájaros olvidan la comida de sus hijos.

(p.11) La historia de la justiciera y el arcángerl que visita el palacio de pecadores (no té desperdici)

(p.17) Sr. escritor, por una vez al menos sea usted flor que huele en vez de ser cronista del aroma.

(p.18) Lo demás es lo de menos

(p.21) Los cuentos se cuentan en la noche porque en la noche vive lo sagrado y quien sabe contar cuenta sabiendo que el nombre es la cosa, que el nombre nombra.

 

Jo m'hi hagués encallat fins a la matinada, però en Xavi del PAS estava mort de son i en Jaume no parava de camorrejar com sempre. “Lo dicen los que conocen el porqué de los cuando” (p.33).

            En fi, el títol ja ho diu tot: Paraules vives que belluguen.

           

Ara al escriure en sud-americà recordo una experiència molt forta que vaig tenir, potser m'allargo però és que va ser molt fort! Era en acomiadar-nos després de la festa de les caramelles a Isona.

            En acomiadar-me d'en Luís-Mi, que malgrat els relativament pocs anys d'haver vingut de Castella es va destapar de no parar de parlar en català, en acomiadar-nos ens vàrem abraçar amb moltíssima força, punxant-nos mútuament les galtes amb els pèls mal afaitats.

            Jo pensava interiorment, aquesta abraçada és com un símbol de Catalunya i Castella que s'abracen. Després d'una història d'incomprensions i de guerres pensava per dins: no estàs essent traïdor?

            Va ser una experiència molt forta i no podria deixar-hi de pensar, de manera que a la nit hi vaig somiar, i ara ve lo bo. Mentre repetia l'abraçada en somnis, una veu angèlica, dolça però amb autoritat deia: Et felicito, aquesta abraçada ha estat molt bé. Aquí s'acaba el somni.

            En despertar-me estava sorprès i malfiat buscant-me el significat i el cap d'una estoneta el vaig interpretar. Hi ha dues castelles, la dels que s'han aturat al segle XIX, imperialistes, barroers i sense imaginació que criden contra els pobles de la península que no es volen deixar assassinar. També hi ha una altra Castella que ho pateix en silenci, tot i adonar-se que és un crim voler empobrir la riquesa de la pluralitat d'aquesta pell de brau. La pena és que no s'atreveixen a aixecar la veu. Segur que en Luís-Mi pertany a aquesta Castella i quan ens tornem a veure ens abraçarem amb la mateixa intensitat que en aquell comiat. Ja està.

            Quina excursió! La primera senyal de Benavarri, el pou de glaç, la poesia d'en Lluís Maria Xirinacs, els guies, les caramelles d'Isona i la botifarra a la brasa; en Jaume pastor i el pastor de les Sagarres Baixes; la pluja, la vegetació tan soferta; els amics de sempre i els nous amics! I do dirien a ses Illes.

            La propera CAMI-nada en Jaume Chalamanch ens haurà de fer estiraments “del cor” per poder-ho encabir tot i que no se'n perdi res.

            Una abraçada a tots.