Temàtica:
Ubicació:
La vall de Gallinera és una de les valls de l'interior de la Marina Alta, allargada en forma de corredor amb direcció nord-est sud-oest, constitueix el corredor natural que comunica els pobles interiors de l’Alcoià i del Comtat amb la costa de la Marina Alta i gaudeix d’un microclima especial que li permet una gran diversitat bioclimàtica. En aquesta té el seu naixement i discorre el riu Gallinera, envoltada per muntanyes: la Serra de l'Almirall, la Serra de l'Albureca i la Serra Foradada.
L'etimologia del terme Gallinera prové del malnom preromà format per kal (roca, penya) i inar (obertura, forat), de manera que el topònim indica el referent paisatgístic més destacat de la vall, l'anomenada Penya Foradà, una roca foradada que forma un arc de pedra, situada a un dels cims de la Serra Foradada, a 737 m d’altitud.
Els primers indicis de presència humana a la vall es remunten al Paleolític superior (25000-8000 aC), apareixen materials trobats en la cova d’en Pardo, pertanyents a caçadors-recol·lectors, en la fita del terme amb Planes. Apareixen també en la mateixa cova materials de l’Epipaleolític (12000-5000 aC), del Neolític (5000-3000 aC) i de l’Eneolític (3000-1800 aC). En altres punts de la vall com la cova de l’Àliga o la del Passet també s’hi han trobat materials del Neolític. Aquesta presència continuada ha donat lloc a pintures rupestres repartides en dèsset abrics, tots localitzats en la serra de l’Almirant.
Durant l’Edat del Bronze (2000-1000 aC) tenim notícies de l’ocupació del territori en el poblat de la Foradada i del Castellot d’Alpatró. Després de l’Edat del Bronze, a partir del segle VI aC, apareix la cultura ibèrica, amb estat, religió i cultura propis. En aquest període podem destacar el jaciment del poblat del Xarpolar i el del Castellot d’Alpatró, que actualment encara està ocupat.
Com totes les altres valls de l'interior de la Marina Alta, la de Gallinera va ser ocupada pels àrabs durant quasi sis segles. A la vall de Gallinera, a partir del segle X, podem parlar d’una vintena d’hortes xicotetes i disperses, cap de les quals, en el seu estat original, no arribava a les dues hectàrees. La relació entre els sistemes hidràulics i les presències de materials ceràmics permet observar que les hortes es distribuïen formant tres grups definits per la proximitat: un a la part alta, un altre en la zona central i un tercer grup en el sector més baix. El conjunt superior (que inclouria Llombai, Benicalaf, Benibader i la Carroja, Benissili a banda) era el més dispers i tenia Alpatró com a alqueria principal; a l’inferior, Benirrama estava al mig (entre l’Alcúdia i Benimarsoc). Però el més important era el central, on els espais hidràulics eren més grans i es trobaven més concentrats, i on les alqueries eren més nombroses: Bolcàssim, Benitaia, Beniestop, Benihahia, Benissivà, Benialí, Ràfol i Benifoto.
Després de l'expulsió dels moriscs (1609) la vall va quedar tan despoblada que el Duc de Gandia, a qui pertanyia el territori, va portar de Mallorca 150 famílies per a repoblar-la. Les conseqüències foren contades pel botànic Cavanilles de la manera següent: "Encara es veu l'origen de tots ells en l'accent i dialecte dels seus moradors. Són molt aplicats al treball, tot ho aprofiten i viuen contents en aquell recinte deliciós".
També s’hi troba el Castell de Planes, al bell mig del nucli urbà de Planes i en una situació estratègica, entre la confluència de dos barrancs, el de l'Or i un afluent d'aquest. D’origen musulmà i amb elements dels segles XII i XIII, la seua utilització al llarg de la història ha provocat un gran nombre de remodelacions. Al tossal on s’ubica el castell també s’han trobat restes de l’edat de bronze. També a Planes es troba visible i encara actiu l’aqüeducte medieval que porta l’aigua a la font i al safareig comunitari.
Des de principis del segle XIX, la població de la Vall va creixent i, davant d’aquesta situació i la impossibilitat del territori de generar prou riquesa per a tota la població, inicia la tendència a mitjans del segle XIX d’emigrar a l’exterior. Aquesta emigració només es detindrà o canviarà de significació durant la Guerra Civil, després del conflicte, l’emigració continuarà esperonada per la situació política espanyola o la precarietat econòmica dels anys de la postguerra civil, així com per les necessitats de reconstrucció en l’Europa de la postguerra mundial.
Durant tot el segle XIX i fins als 50 del segle XX, trobem un territori bastant poblat, en 1910 arriba al seu màxim amb 2.324 habitants; a partir d’aquesta xifra, la població no pararà de decréixer fins als nostres dies. En l’actualitat, un segle després, el padró oficial reflecteix que la Vall de Gallinera a penes compta amb 584 censats (2024).
