Temàtica:
Ubicació:
Les rajoleries de Celrà eren els llocs on es fabricaven els rajols, els precedents de les bòbiles, i estaven compostes d'una serie de coberts d'obra crua o d'obra cuita, basses d'aigua, un terra planer, el forn, i la foganya on s'apilaven els feixos de llenya. La feina de rajoler era una feina dura que durava tot l'any, ja que calia acumular materials durant el fred per preparar-se pels mesos de calor quan es dedicaven a la fabricació dels rajols, que durava de maig a setembre. Les peces mes habituals que s'hi feien eren totxos, maons, rajoles, teules, cairons i toves per pavimentar.
L'argila és la matèria primera de la indústria ceràmica. Totes les rajoleries tenien la terrera d'on obtenien l'argila molt a prop. Hi ha dos tipus d'argila: la vermella, que portava poc cadell (pedra de carbonat de calç) i la sorrera, que és més blanquinosa i sol dur més cadell, el que comportava que s'hagués de colar. Les eines que s'empraven per treure l'argila de la terrera eren el magall, el xapu i el cabàs. Desprès amb tombarells la duien fins la rajoleria. Es dedicaven a aquesta feina els mesos més freds de l'any. Perquè la terra argilosa quedi ben amarada i es converteixi en fang, cal que sigui ben seca quan la tirem a l'aigua. Així el primer pas era assecar-la bé, per això s'estenia al terra de manera que hi quedés una capa de poc gruix. La sorra servia per posar al terra del cobert, de tal manera que l'obra no s'enganxés al terra. S'havia de garbellar per fer-la ben fina. En alguns llocs, en comptes de sorra es posava la cendra del forn. Com que l'aigua era molt important, sempre hi havia una bassa al costat de les rajoleries. A la bassa s'hi tirava l'argila en capes fines de manera que absorvís bé l'aigua i es convertís en fang. Al cap de dos o tres dies, amb el cassó es treia l'aigua sobrant, i la l'endemà el fang ja es podia fer servir. Si l'argila duia molt de cadell (fet que comportava que en coure-les explotessin o s'esquerdessin) es duia a les basses anomenades colador, o s'estenia aquesta argila i el rajoler s'hi ficava dins i la menava tota, de manera que quedés en suspensió a l'aigua, mentre que al fons hi quedava el cadell.
ELABORACIÓ DE L'OBRA
Es feia als coberts, però si es preveia que el temps seria bo i no plouria, el rajoler s'arriscava a fer-ne a fora als sòls plans. Mai s'hi feien les teules al fora, ja que si el sol les esquerdava o la pluja les malmenava la pèrdua era més gran a causa del treball que comportava el procés de fer-les. Per a l'elaboració de les peces planes, el rajoler agafava el carretó de portar fang i el deixava a tocar la bassa. Es posava a dins i amb els peus descalços pastava una quantitat determinada d'argila; tot seguit, amb una pala la carregava al carretó, i quan era ple, el duia al cobert. Allí s'omplien els motlles de fusta amb al fang, procurant que totes les arestes del motlle quedessin ben plenes, desprès allisava bé la peça dins el motlle. Tot seguit agafava el motlle amb les dues mans i amb cura el treia. Al llarg del dia un bon rajoler podia fer unes 1.400 rajoles, en canvi només podia fer uns 800 totxos.
Calia assecar d'1 a 3 dies les rajoles, de 3 a 4 dies els cairons i de 4 a 6 dies els totxos i toves. Les peces havien de ser eixutes, però no ben seques, ja que s'haurien trencat al manipular-les. Tot seguit calia treure la rebava que restava a la part superior de les peces en treure el motlle. Quan les peces ja eren ben eixutes, s'aixecaven, perquè quedessin completament seques, les deixaven de cantell. Es rajoles i cairons, com que eren més primes, s'havien de posar acadenats, és a dir inclinades, aguantant-se una amb l'altra, en forma d'espiga. Quan l'obra dels coberts o la que s'havia fet a fora ja era ben seca, es duia al cobert d'obra crua. El rajoler tenia cura d'arrimar ràpidament l'obra seca per deixar lliure el cobert i així poder-hi col·locar peces noves.
Les teules eren un treball delicat, més tècnic i que requeria més temps. Es col·locava el fang en un motlle en forma de trapezi i s'escampava bé. Desprès s'arrossegava fins deixar caure la peça sobre la corba, que era de fusta i tenia la forma de la teula, es desenganxava el motlle i quedava damunt la corba assolint la forma corbada de la teula. Es treia la corba poc a poc i s'estenia al terra en forma de vano, tocant-se les unes a les altres. Quan eren seques s'arrimaven. Tant en l'operació d'arrimar-les com en la d'enfornar-les s'havia de tenir molta cura perquè es trencaven o s'escantonaven fàcilment. Finalment, calia enfornar, és a dir, col·locar l'obra crua al forn. Era molt important disposar-les de forma que el foc no passés ni massa de pressa ni massa poc a poc, ja que les peces no s'haurien cuit bé i s'haurien recremat i trencat. Enfornar comportava entre dos o tres dies de treball per a dues persones. Al fet de coure l'obra al forn li deien "fer foc", Era una feina dura i calien dos o més homes, que es rellevaven. Un forn de capacitat mitjana comportava entre 40-50 hores de fer foc, segons les peces de la fornada i la qualitat de les feixines. La boca del forn era petita, per evitar que no entres massa aire. Amb la forca es carregaven i descarregaven els feixos de llenya, alhora que servia per tirar-los al forn. En unes forquetes llargues s'empenyia la llenya endins el forn.
Mentre el fum que sortia era blanc (vapor d'aigua) calia no tirar-hi gaires feixines i quan el fum era negre, s'incrementava el ritme. Quan es considerava que l'obra era cuita, es tapava el forn. S'havia de tenir cura de tapar tots els forats per on el forn pogués respirar, ja que quedaria l'obra esventada. Una manca de foc produïa una obra crua, que no tenia el color que calia i que es trencava amb facilitat; però un excés de foc en sortien peces corbades, i segons la classe d'argila, massa grogues o massa negres. Al cap de 8 o 10 dies després d'haver fet foc ja es podia desenfornar.
