La Sagrera - Sant Martí de Provençals

Dimarts, 23 novembre, 2010
Ubicació: 
Font: 
Joan Pallarès-Personat

La població de Sant Martí de Provençals.

Vila de Provincialis ve esmentada en un document de l’any 1004 i del 1052 és un altre que cita un temple dedicat a Sant Martí, primer sufragani del de Sant Andreu de Palomar i, desprès de Santa Maria del Mar. Del radi de trenta passes d’immunitat a redós de les esglésies, sorgida a les assemblees de Pau i Treva del segle XI derivaria el mot “sacraria”, La Sagrera.

Terreny insalubre i amb aiguamolls en el seu extrem marí, però de terra fèrtil i força aigua, a més a més regada pel Rec Comtal, medieval però d’antecedents romans, s’anaren desenvolupant un seguit de masies autònomes, escampades pel territori i pel Decret de Nova Planta de 1716 el que era l’antiga parròquia de Sant Martí de Provençals es convertia en el Municipi homònim. L’ajuntament s’ubicà en una masia a tocar l’església, ambdues edificacions encara existents al que avui és la part alta de La Verneda. Per l’abundor d’aigua del rec Comtal, a finals del primer terç del segle XIX s’instal·len algunes adoberies paral·leles al Rec i a la carretera de Ribes, que en la industrialització de meitat se segle varen anar ajuntant-se a bòviles, fàbriques tèxtils, de catifes, molineries a vapor, un seguit d’establiments de fabricació de lleixius i sabons o ja químiques al Segle XX, però sobretot la important fàbrica d’automòbils La Hispano Suïssa, desprès convertida en PEGASO, o ENASA, oberta el 1911 i ara parc i pulmó sagrerenc. El mateix procés d’industrialització transformà tota la vida de Sant Martí de Provençals i en el mateix terme municipal altres dos nuclis s’urbanitzaren ràpidament: el Poble Nou i el Clot, fins al punt que pel 1882 la vella parròquia de Sant Martí es traslladà al Clot i tot seguit es construí un nou edifici, proper a la nova parròquia, per a seu municipal.

Tot però s’estroncà quan el 20 d’abril de 1897, quan l’antic terme de Sant Martí, amb d’altres, fou annexionat a la Ciutat de Barcelona. A partir de 1845 començà la primera urbanització de La Sagrera, fins aleshores els habitatges dels treballadors s’arrengleraven al llarg del carrer Provençals, ara Berenguer de Palou. La propietat era majorment dels amos de les masies importants, com La Torre del Fang, que data del segle XV, Can Ros, la Torre Sellers, etc. Però les masies les regentava un masover car els propietaris eren absentistes. Josep Enric Coll i Massades, heretà unes terres del seu oncle Pacià Massades i foren l’origen del primer urbanisme sagrerenc, a redós de la plaça que avui es diu Massades i pels carrers Coll, Monlau, Cortit i Mossèn Juliana. El barri s’escampà pel que actualment son carrers de Portugal, Martí i Molins, etc, quedant barrat entre dos línies de ferrocarril en construir-se aquest abans del darrer terç del segle XIX. La ubicació d’una estació ferroviària de mercaderies els anys vint del segle XXè va contribuir no només a un augment de la població, sinó d’un seguit d’establiments auxiliars. Fins el 1932 es seguí utilitzant com a església la de Sant Martí Vell, però l’accés, travessant el ferrocarril i pel mig de fangars era incòmode, de manera que el 1932 es beneí la nova parròquia dedicada a Crist Rei.

La Sagrera té un bon teixit associatiu amb entitat con el CF Sagrerenc, que arrenca de 1915 o modernes com la Fundació Nau Ivanow, equipament cultural de qualitat i avantguarda. Si pel 1979 l’antiga fàbrica d’automòbils PEGASO va marxar del barri, a partir del 2000 va iniciar-se un ampli procés de transformació en construir-se actualment la nova estació ferroviària d’alta velocitat, noves línies de metro i desenvolupar-se en antics terrenys fabrils i ferroviaris l’anomenat Pla Sant Andreu-La Sagrera, amb nous edificis i nous usos que transformaran, completament, la vida local.