Caminada per l'Alcalatén i el Maestrat històric

Sant Joan de Penyagolosa

Caminada del grup de Caminants per l'Alcalatén i el Maestrat històric: de Xodos a Sant Joan de Penyagolosa i Vistabella.


     Aquell cap de setmana era el segon aplec de Penyagolosa  a Vistabella del Maestrat, i participaríem a la caminada que hi havia prevista d'el Camí.

 

      Ens vam trobar de bon matí a la gasolinera de Vistabella, per deixar el màxim de cotxes per després tenir marge per poder  tornar els conductors i els caminants en arribar. Prop del poble es veia la zona d'acampada, que a aquelles hores del matí  encara no hi havia  massa moviment.

 

      Vàrem anar cap a Xodos on ens esperaven la resta del grup, com sempre persones vingudes de molts racons del País Valencià. Després de fer el rogle i fer les presentacions escaients.  Eduard, que   seria el nostre guia durant tot el dia i ens va  posar en situació d'allò que hui anàvem a fer i a veure.

 

      Xodos era un poble menut de l'Alcalatén. Però la seua posició a sobre la roca, i la semblança amb un vaixell sobre una ona de pedra en un mar de muntanyes el feia singular. Això si, tot depenia de la posició des d'on el miràrem. Aquesta era una visió  reservada per la gent que feia l'etapa anterior i venia de Sant Miquel de les  Torrocelles i la lloma Bernat.

 

       Nosaltres però, hui seguíem  una altra direcció, i ara anàvem cap a Sant Joan de Penyagolosa.

A l'eixida de Xodos hi havia  la casa que  estava sobrecarregada de pedra, i recordava la casa del terror, ja sols faltava que des d'alguna finestra guaités algun esperit o alguna bruixa despistada.

 

       De seguida la pista ens va portar per davant del molí, on la vegetació de primavera acabava d'esclatar i deixava l'edifici quasi tapat, i una mica més enllà una roca gran  sorgia del  marge cap al camí formant una petita balma.

 En trobar la font dels Possos vam deixar la pista per endinsar-nos en la  senda, ( si haguérem seguit uns metres ens hauríem  trobat la font de l'Arxivello). Ara  el desnivell  era més accentuat  i esbufegàvem a les pujades més fortes, les persones  joves i amb força com Balma es veien lleugeres  davant les pujades. Els bastons es clavaven fort a la senda per donar força als cors més cansats. De tant en tant fèiem parades per agrupar-nos i assegurar-.nos que ningú és perdés o prengués mal.                  L'ombra dels pins i la fullaraca a la senda feia més suau la pujada. De vegades el bosc de pins es feia més espés vora el camí, i el sotabosc era fet d'una herba d'un verd brillant.

        La senda ampla estava llaurada per milers de peus que al llarg dels anys xafaven aquell camí, peus calçats amb botes de muntanya que devotament pujaven o baixaven de Penyagolosa, o anaven a Sant Joan, o baixaven cap a XodosEls  Pelegrins de les Useres cada darrer divendres d'abril, des de feia molts segles, anaven de les Useres  a Sant Joan de Penyagolosa, xafant aquesta mateixa terra, i el dissabte  feien  el camí a la inversa , de Sant Joan de Penyagolosa fins a les Useres. 

  Mentre passava per l'ombra del Marinet, recordava que en la meua joventut  vaig pujar dalt del Marinet i vaig trobar restes d'un poblament prhistòric on encara es podien visualitzar les siluetes de les cases i alguna muralla.

 

       El pla de la Creu era un punt important, una cruïlla de camins i de sendes, on alguna vegada ens havíem desviat cap al cim de Penyagolosa. Al centre hi havia un pal amb tot de paletes indicant les diferents direccions. Vàrem esperar-nos als companys, per retrobar-nos amb la gent que venia darrera, en seguir uns metres més per la pista cap a Sant Joan Joan va veure que no podia seguir, ja que no podia recolzar el peu, el genoll no li responia i no podia fer ni una passa més. En els moments difícils, quan les coses es compliquen és quan la solidaritat i la serenor en són molt bones companyes de camí.

    Després de veure diferents possibilitats, ja que ens trobàvem a uns dos quilometres de Sant Joan.

 Finalment es van quedar alguns companys perquè no estigués sol Joan  i van vindre  del centre d'interpretació del Parc  per poder-lo portar  a la zona d'acampada on estaven instal·lats.

     He d'agrair a Edu per la coordinació i la serenor,  i a la gent del Parc, per ajudar-nos, amb rapidesa i eficàcia. Després d'aquest entrebanc  i en poder-lo solucionar a temps, tot i que amb una mica de preocupació vàrem poder seguir  el full de ruta previst.

      En un clar del bosc a l'horitzó  entre el blau  del cel i el verd dels pins sorgia  el cim de Penyagolosael gegant de Pedra, però per ser completa la imatge  Balma es va posar a la part de baix  de l'escena.

         El Penyagolosa, el cim que era la nostra muntanya més pujada de la joventut, fita i senyera del poble meu, on els records ens omplin els ulls d'emoció. Tot i que hui no acaronaríem la teua testa, sols fressaríem les sendes properes  dels teus peus.

         Després de seguir sobre l'herba verda i entre els grans pins vàrem arribar a Sant Joan de Penyagolosa. En arribar vàrem visitar l'església i vàrem veure la sala dels exvots, on hi havia milers de pregàries, fotos, i gent que donava gràcies per moltes raons, per haver sobreviscut a accidents o a malalties.

        Nosaltres també ens aclamaríem en temps difícils a Sant Joan,  perquè ens ajude a seguir treballant en  el nostre Camí, així vàrem deixar entre els milers de notes i escrits, la nostra plaqueta d'el Camí, perquè ens continués  donant força.  Vàrem esmorzar  a l'arcada del pati interior, i  després de recuperar forces vàrem acomiadar-nos del santuari,  els entrebancs esmentats abans  s' havien   engolit  el temps reservat per la visita del centre d'interpretació del Parc, per això,  sense més espera vàrem seguir cap a Vistabella del Maestrat.

       Vàrem endinsar-nos una altra vegada pel camí fressat del bosc fins arribar al pi de les quatre forques, era un pi gegantí, i de la soca naixien quatre barres  que s'enfonsaven al cel blau.

       Vàrem fer-li un homenatge i quatre de nosaltres ens vam posar davant i  vam imitar les quatre barres, mogudes pel vent.

       Després vam creuar per la zona dels Plans on hi havia la zona d'acampada, després de parlar amb Joan i Maite i tranquil·litzar-nos, en conèixer la milloria de JoanMaite va poder incorporar-se al grup una altra vegada.

 

       Vàrem seguir la senda que davallava fins arribar a la font de l'Espino   i deixar el bosc per enfilar la pista que anava cap al Pla de Vistabella.

       Vàrem deixar el camí que continuava cap al pla i ens vàrem desviar agafant alçada cap al mas dels Arcs, en mig de l'escena, entre  els caminants i el mas, pintava de blanc un saüc, com era tradicional a tots els masos  de la zona  per guarir moltes malalties.

       En agafar una mica d'alçada se'ns desvetlava davant nostre  pintat de tots els colors del verd el Pla de Vistabella.  Els llauradors  per aquestes terres s'adaptaven als cicles  de les estacions, i al clima de vegades dur de l'hivern,  i havien sabut traure profit de la terra al llarg dels segles. La fama de les pataques de Vistabella ja feia camí, i la cooperativa  que les venia  estava  força consolidada, per això eren  els mesos d'estiu quan li podien traure profit.

        L'altre conreu de fa anys que està establert com a molts pobles de muntanya  es la tòfona que és un fong que s'aprofita com espècie i és cria a les arrels de les carrasques.

       Ara la senda davallava per arribar al mas del Collet, on un ramat d'ovelles estaven tancades esperant el moment de pasturar. Era un indret sagrat del camí, o tal vegada el fèiem nosaltres sagrat quan érem conscients  dels esdeveniments passats.

       A l'altra banda del camí un piló de pedra romania plantat en aquella zona plana  sense massa vegetació, li vaig pregar a Edu si ens podia explicar  la història del lloc, ja que sempre m'agradava més escoltar-li-ho  amb la seua  veu,  ja que era de Vistabella.

      En aquell mas del Collet acabada ja la Guerra Civil,  es van rendir els soldats republicans que havien sobreviscut, però no va haver-hi pietat per part del bàndol vencedor i els van matar a tots allà mateix. Ara a sota d'aquell piló jauen les seues despulles, no hi ha cap placa ni cap inscripció que els recordés.

 Esperem que en properes caminades quan passem pel mas del Collet trobarem alguna placa en record d'aquelles persones que sense pietat van perdre al vida.

 

     Després del record i l'emoció continguda de  la gent  al assabentar-se del que va passar, varem seguir cap a Vistabella.  Ara la senda  anava seguint la carena,  a la dreta les profunditats del barranc dels Molins ens produïa vertigen, per la seua fondària. Però ens agafàvem fort de la mà  i seguíem endavant.

     Agafats de  la mà, en aquell lloc privilegiat, ens va donar energia, amor i alegria. En fer-se la senda més ampla la cançó va brollar a una veu  dels nostres cors:

 Penyagolosa,  Gegant de Pedra

 la teua testa plena de neu.

 Penyagolosa, Penyagolosa,

 a la tempesta , al sol i al vent,

fita i senyera del poble meu.

 fita i senyera del poble meu.

 

      I com per una força ancestral mentre caminàvem, la cançó en acabar anava enllaçant-se, i tornàvem a començar, com dues serps que es mosseguen la cua, com en una història interminable. Com si la força de la terra brollés en nosaltres, i agafats de la mà, pare i filla, volguérem que aquella felicitat fora eterna. Com si aquell moment fora un dels elegits, un d'aquells instats privilegiats  que es guarden al calaix dels records i  que romanen  per sempre a la memòria.

       Ens vàrem aturar a l'ermita de vora del cementeri  i ja sols quedava el curt camí del cementeri al poble. Ara vàrem anar cap al restaurant. Ara Vistabella bullia de gent, era l'Aplec, i es notava a l'ambient i les colles d'amics es trobàvem per dinar als diferents bars.

       Famolencs i assedegats vàrem entrar al bar, després de reorganitzar la taula, i apaivagar la set amb aigua i cervesa fresca vàrem començar a dinar i tastar l'amanida amb formatge de cabra  A la taula de darrera es van posar unes  xiques joves molt festeres que no paraven de cantar i riure.                     Portaven un megàfon i tenien ganes de festa, però quan nosaltres, vàrem cantar  la malaguenya de Barxeta, els van faltar moments per passar-me el  megàfon i unir-se a cantar ressonant per tot el bar.

      Després de dinar, segellar el carnet i escriure al llibre del Camí al Maestrat vàrem anar cap a la plaça de l'església, on hi havia prou de rebombori amb l'escenari i  algunes actuacions.

 

        A la nostra vora  hi havia la gent de la Rondalla Primer de Maig que acabaven d'actuar, als quals els admiro molt, per fer viva la musica tradicional valenciana.  També es van unir una estoneta a la visita guiada.

        Edu era el nostre guia  el qual  ens seguiria explicant coses sobre Vistabella, sobre la història del municipi més alt del País Valencià. Ací us faig unes pinzellades:

        Vàrem eixir de la plaça de l'Església, popularment anomenada plaça del Dau.

        Edu ens va contar que el palau, la muralla  i l'església els havien declarat BIC(bé d'interès cultural).

        El Boi era un poble independent que es va unir a VistabellaGuillem d'Anglesola i Constança  van vendre  Vistabella a l'ordre del Temple,  que més endavant passaria a l' ordre de Montesa, llavors Vistabella quedaria dintre de la Setena de Culla, al costat de molts pobles de l'Alt Maestrat com Benafigos, Atzenenta i Culla. Per això és lògica la reivindicació dels pobles esmentats  de voler pertànyer a la comarca de l'Alt Maestrat, com històricament ho han estat  i no com modernament se'ls vol incloure a l'Alcalatén.

 

         En el nostre passeig pel carrer Major anàvem veient els diferents portals  medievals, com el portal  de  Sant Roc, nosaltres anàvem resseguint la muralla que moltes vegades es trobava entaforada  dintre de les cases.

         Arribàvem fora de la muralla on veiem que aquesta prenia  la forma arrodonida de la casa  de pedra que la contenia. Ara ens vam aturar  davant d'un casalici vell, era la casa  Polo.

 Edu ens va contar que quan van fer l'escola van trobar molts ossos a causa que   hi havia l'antic cementeri medieval. Vam seguir fent-li  la volta al poble i  vam passar per l'ermita  de Loreto.

        Segons ens indicava el panell informatiu els origens de l'ermita son incerts encara que l'edificació  actual era de finals del segle XVI. En eixa època l'ermita és considerada com a l'oratori particular de la noble família Polo - BernabéA la qual ens hem referit més amunt per parlar de la casa Polo. Ací veiem la importància del cognom Polo a Vistabella.

        Un altre detall important és que a Vistabella es va fer  el primer segell carlista del País Valencià.

         En seguir la visita  vam arribar a un punt  en el camí que vàrem perdre molts dels caminants, la visita es va quedar bloquejada i vàrem patir per si amb tanta contalla medieval havien sofert alguna desgràcia els nostres amics, que  havien desaparegut. Vam passar un moment de neguit i vam  haver d'aturar forçadament la visita cap al castell. Malauradament havien estat engolits per un forn de pa, que havia llançat el seu flaire  a sobre seu i havien caigut a les seues grapes,  vam haver d'esperar que passés la maledicció i sortiren  del forn i poder així  seguir amb la visita.

         Finalment vam pujar les escales fent la volta a la muralla que donava al castell, aquest es trobava a la part més alta de Vistabella, però un alcalde  va acabar de tombar el que quedava  dels seus murs per posar un dipòsit d'aigua.

         Ja en la darrera part de la visita camí de l'església on acabava el nostre full de ruta, vàrem passar per un ràfol de fusta impressionant. L'església  de Vistabella impressionava, especialment per la seua façana barroca,  segons ens va contar Edu sembla ser que els del Mas de Celades van posar diners per l'edifici de l'església. També a l'església hi ha soterrats persones de la família Polo - Bernabé.

 

 

 Vàrem fer la cloenda, i  vam donar per finalitzada la diada, i com sempre  vam rematar la vesprada cantant la Malaguenya de Barxeta. Hi ha alguns dels caminants que es varen afegir a la festa i als  concerts de l'Aplec,  d'altres tornarem cap a casa a descansar.

 

 A l'enllaç del wikiloc teniu la traça per seguir la caminada

 

 

 

 cada de pedra a Xodos

 

 Xodos

 

 Els molins (Xodos)

 

La roca sobre el camí

 

 La font dels Possos

 

 El grup de Caminants

 

 

 El Camí dels pelegrins prop del Pla de la Creu

 

 Senyalització al Pla de la Creu

 

 

 

 

 El Penyagolosa

 

 Arribant a Sant Joan de Penyagolosa

 

 

 Fem Camí entre els pins

 

Sant Joan de Penyagolosa

 

 Peiró, prop de Sant Joan de Penyagolosa

 

 Església de Sant Joan de Penyagolosa

 

 Església de Sant Joana de Penyagolosa

 

 Empedrat dintre de l'ermitori

 

 La sala dels exvots, i la plaqueta d'el Camí

 

 Esmorzem dintre del santuari

 

 Sant Joan de Penyagolosa

 

 Seguim el Camí cap a Vistabella

 

 El Pi de les Quatre Forques

 

 Fem el pi de les Quatre Forques

 

 El grup de Caminants al pi de les Quatre Forques

 

La senda va suau sota els pins

 

La font de l'Espino

 

 

Camp al mas dels Arcs

 

 Vora el mas dels Arcs

 

 El mas dels Arcs

 

 El mas dels Arcs i el saüc

 

 Fem camí cap al mas del Collet

 

 Vista del Pla de Vistabella

 

 Edu ens conta la història del mas del Collet

 

 Vora el barranc dels Molins

 

 Cementeri de Vistabella

 

 

 Impressionant portalada del cementeri de Vistabella

 

 

 El dinar a Vistabella

 

 Amanida amb formatge de cabra

 

 

A l'església  de Vistabella esperant la visita .

 

 Portal de Sant Roc

 

La visita per Vistabella

 

 La casa Polo

 

 Ermita del Loreto

 

 Detalls de les finestres de la casa Polo

 

 

 Torre i muralles de Vistabella

 

 Muralla de Vistabella

 

 Indret on hi havia el castell de Vistabella

 

 Espectacular ràfel

 

 Carrers de Vistabella del Maestrat.