Caminada del grup de Caminants pel Comtat; de Cocentaina a Muro i Agres

Convent i castell d'Agres

Caminada del Grup de Caminants pel Comtat: de Cocentaina a Muro i Agres.

 

      Va ser un dia ple de sorpreses i coincidències, una profunda vivència, del matí a la nit, que ens va  fer conèixer un trosset d'aquesta comarca del Comtat al cor del País Valencià. Un dels al·licients del dia era trobar-nos amb amics i amigues, i fer la primera caminada de la temporada.

      En arribar a Cocentaina el palau Comtal era la primera sorpresa, tot i que no era la primera vegada, sempre era un edifici que m'imposava i em captivava, per les seues torres, la  façana i la seua majestuositat.

      Iniciarem el rogle de presentació a l'ombra del palau, arrecerats pel seu noble esguard a la plaça del Pla, com sempre, vam recordar  que era el Camí, i el full de ruta del dia. Després vam fer  la rotllana i vam presentar-nos.  Vam dir cadascú el seu nom i la comarca d'on venia, hi havia representades  el Comtat, l'Alcoià, la Plana Alta, el Baix Maestrat, la Marina Alta, i el Camp de Túria, i quan ja ho teníem tot enllestit vam iniciar la marxa.

     Vàrem creuar els carrers de la capital del Comtat, fins eixir per un camí de terra als afores de la població. Hi havia alguns hortets on hi havia "fresols" sembrats, especialment ufanosos, ja ben pujats a la canya i buscant on agafar-se. El que al meu poble li haguesem dit  un bajocar.

      Al darrera com si volgués acomiadar-se sota el cel emboirat ressorgia el castell de Cocentaina. Vaig recordar la darrera vegada que el vam pujar el juny del 2017, on la calor ens va escanyar a la pujada. Al seu costat el Montcabrer estava totalment tapat pels núvols.

      Vàrem entrar a l'Alcúdia, un poble menut que depenia de Cocentaiana, una xicoteta esglesieta tancava la plaça.

     Vàrem seguir cap a Muro per una pista de terra, més endavant s'acorruava el poble entre els núvols que el mig tapaven, i al darrera tancaven l'escena  la serra de l'Almudaina i la Serrella. Poc després ja estàvem dintre de la població camejant pels seus carrers fins que entre les cases guaitava  el llarguerut campanar donant-nos la benvinguda, en arribar mes prop  vam passar per l'església i la cúpula blava amb la seua  teula blava complementava la torre esmentada.

 Però havíem de seguir per trobar-nos amb Mar que ens esperava a l'oficina de turisme per explicar-nos moltes coses de Muro.

Una ampla plaça complementava l'elegant edifici del castell, al qual  dues torres li donaven forma medieval.

 Muro

      En entrar a l'edifici Mar ens va mostrar l'interior, a la part de sota hi havia l'oficina de turisme i l'ADL, i a la part de dalt la seu de la Junta de Fetes una exposició de vestits de les deferents filaes de les festes de Moros i Cristians de Muro.  Mar ens va regalar un llibre gruixut on hi havia il·lustracions molt boniques de les festes amb fotografies precioses i detallades de les diferents comparses, on podíem veure tant el que fa els vestits com l'acurat maquillatge i joies.  En pujar per l'escala, a la paret  hi havia penjats cartells en vidre dels diferents anys de festes de Muro,   on els forasters i profans d'aquesta festa, com jo, anàvem observant cada detall.

     Al pis de dalt del castell diferents sales ens mostraven la indumentària de les  "filaes" de Muro, tant mores com cristianes. Mar ens va anar parlant de la seua història, de la tradició de cada filà. De com cada  municipi volia demostrar al poble  veí que les seues filaes eren les més antigues.

     A les vitrines hi havia vestits suntuosos, farcits de grans ornaments amb cuirasses de ferro i engalanats amb joiells i penjolls  que ocupaven el ventre, la cintura o el coll.

     En eixir de l'oficina Mar ens va parlar de la història de l'edifici,  antigament hi havia l'escola i es va readaptar  per fer un castell modern del segle XX, i la plaça hi havia antigament la zona d'esbarjo de l'escola.

     Mar ens va acompanyar fins arribar al mural,  era la millor imatge visual que havia tingut mai sobre un carrer de la història del País Valencià, feta a partir d'algunes de les persones més significatives. Les quals havien construït els fonaments del país dels  valencians i valencianes; Ramon Llull, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Francesc Eiximenis, Bernat Metge, Ausiàs March, Jaume Roig, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella, Bernat Fenollar, Lluís Galiana, Lluís Fullana, Carles Salvador, Manel Sanchis Guarner,  Enric Valor, Joan Valls, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, i Ovidi Montllor. Per dir-ho amb unes  paraules molt estellesianes,  podríem dir que era el nostre  mural del País Valencià.

     Cadascú tenia al seu voltant  un escenari de detalls de fons que l'acompanyaven, imatges que li havien   marcat la seua obra;  el poble natal, la lletra d'un poema o una cançó. Eren persones per les quals ens sentíem orgullosos de ser valencians, els quals havien participat en la  construcció del país, farcint  els fonaments de la cultura i la nostra història, la literatura i la cançó que ens identificava. Ells ens havíem facilitat la consciència de ser valencians i valencianes, de formar part d'una identitat col·lectiva a la qual pertànyer, rica i antiga.  Tal vegada en faltaven molts valencians  que havien participat  en la construcció de  la nostra cultura a un nivell més comarcal, però  de ben segur que aquests eren els imprescindibles.

      Sacsejats per la sorpresa i l'emoció, impressionats per la perfecció de les traces i els colors, per la magnitud del mural, hipnotitzats pel detall i la saviesa de posar-li a cada persona  el que li era més característic;  els poemes escrits a cada pimentó; els amants abraçats amb la seua fesomia arbòria, la rabosa i el corb de les rondalles , el barranc del Cinc al fons de Joan Valls, les Cròniques a la mà de Muntaner. Vaig trobar a faltar més dones, ja que sols hi havia Isabel de Villena, però malauradament  el patriarcat havia deixat sempre arraconades les dones a la llar, durant la història.  Tal vegada és la nostra tasca traure les valencianes de l'ombra i posar-les al lloc que els pertoca. Sobretot  trobaria a faltar  Isabel Clara Simó.

      Ens haguérem quedat tot el dia escorcollant cada detall, intentant saber-ne més dels que havien estat els pilars del país, però havíem de continuar, patint als nostres cors per aquella meravella tan vulnerable, per si fora malmesa per la ràbia i la ignorància de certs impresentables. Llarga vida al mural del País Valencià.  Segons ens va contar Mar el 7 d'octubre era la inauguració.

 

     Nosaltres vam seguir cap a la plaça de darrera de l'ajuntament, on vam esmorzar  en un banc que tenia forma de  mitja lluna, per entrar dintre del context.

 Després d'esmorzar  vàrem tenir una mostra de pas de filà, mentre els companys i companyes entesos  ens explicaven el pas i les tècniques,  com els extrems han de fer  força cap a dintre perquè la filà es mantinga i no s'òbriga. Mentre Encarna li ensenyava a Graeme  com posar el cos i fer els passos seguint el ritme  de la música segons siga una filà mora o cristiana.

      Vàrem eixir del parc  i ens vam posar en camí per eixir de Muro. Com un miratge mentre caminava va aparèixer caminant cap a mi Dani, amic  i company de Benilloba, no era possible el que veien els meus ulls,  però era de veres, venia tranquil·lament passejant amb Carme. Quin goig de retrobar-nos vells amics per les sendes  del Camí, era com si aquesta sorpresa, després d'alguns anys de no veure'ns, formés part de les activitats del dia. Així Dani i Carme ens van acompanyar durant una part de l'etapa. Sempre era una gran alegria després de fer vora 200 quilòmetres en cotxe  trobar-me persones estimades mentre feia el Camí. En el nostre recorregut pel nucli urbà vam passar per l'ermita de la Mare de Déu dels Desemparats i els llavadors.

     En eixir de de Muro  ens esperava el tio Pep, ens vam aturar per fer-li un homenatge, allà estava,  petrificat amb la tartana i el ruc, després de cantar-li la seua cançó, i fer-nos algunes fotos per al record, ens vam acomiadar d'ell.

 

 

Ací teniu la cançó:

El tio Pep se'n va a Muro, tio Pep (bis);

De Muro què em portarà, Tio Pep? Tio Pep, tio Pep, tio Pep..

Una tartana i un burro, tio Pep (bis);

per a anar a passejar, tio Pep, tio Pep, tio Pep, tio Pep...

El tio Pep ja té el burro tio Pep(bis)

que molts quinzets, li ha costat, tio Pep, tioPep, tio Pep, tio Pep...

I tota la gent de Muro, tio Pep (bis);

diuen que l'han enredrat, tio Pep, tio Pep, tio Pep, tio Pep...

El ruc li ha dat tres pataes, tio Pep (bis);

i l'han dut a l'hospital, tio Pep, tio Pep, tio Pep, tio Pep...

Té tres costelles trencaes, tio Pep (bis);

i tot lo cos li fa mal, tio Pep, tio Pep, tio Pep, tio Pep...

El tio Pep torna a Muro, tio Pep...

 

     Després de conèixer la història del tio Pep  de Muro vàrem seguir, ara ens endinsàvem per la vora del riu Agres, deixàvem el paisatge urbà per entrar en una senda que es submergia per sota l'arbreda, la senda anava encaixonada per la vora del llit  del riu, entre el caixer i el riu.  La senda es trobava atapeïda  de vegetació i l'ombra i la fresca  cobria el camí. Aquesta combinació de bon oratge i paisatge d'aigua i vegetació feien que fora un plaer la caminada. En mig de la senda ens vam trobar un cranc americà,  que al veure'ns de seguida  va alçar les pinces,  ens va recordar el capita moro d'una filà, tal com havíem aprés al castell de Muro.

 

     Tal vegada era el tros on el paisatge era més encisador, era agradable caminar entre la verdor de la vegetació i la fresca del matí, xarrant dels encants del Camí mentre una passa darrera de l'altra ens engolíem aquella llamineria. Vam arribar a l'assut on l'aigua era embassada pel seu aprofitament i la bassa que formava sempre era una atracció a la vista, erosionant les pedres   a la seua caiguda amb el pas dels anys.

      En una cruïlla em vaig acomiadar de Dani i Carmen, amb el desig de tornar-nos a veure en alguna tros del Camí, en algun racó del país.

      Vàrem deixar el riu i vàrem seguir per camí de terra, per oliveres fornides. Ara  teníem una bona vista de la valleta d'Agres, una vall tranquil·la que feia anys havia estat amenaçada per una autovia, però semblava que  de moment no havíem de patir per la integritat de la vall.

      Un penya-segat guaitava a la nostra esquerra, després anàvem veient algunes muntanyes de la serra Mariola. Finalment vora la serra  va aparèixer el poble d'Agres. el paisatge  encara ens va donar algunes alegries  fins arribar al poble, la vista de la vall que dibuixava els bancals  oliveres,  que en aquest moment estaven carregades d'olives; verdes, grosses, i llustroses, es un detall que feia més goig passejar a la seua vora, algunes d'elles mostraven les seues soques tortuoses i centenàries, amb les seua escorça ennegrida i nuosa.

     A la vora del camí també vàrem trobar aranyons  que lluïen el seu fruit blavós i el roser silvestre farcit dels seus fruits rogencs. En aquell moment quan faltaven uns 2 km per entrar al poble sembla que va començar a ploure, sense massa força però  prou per mullar motxilles , mòbils i càmeres, així que vam traure els impermeables per no mullar-nos.

     Finalment vam arribar a Agres, una primera sorpresa en arribar al poble seria un fil conductor del que seria el recorregut urbà,   ens vam abocar a la Font de Barxeta, la gent estava assedegada per la calor i l'esforç, la font rajava de manera abundant,  i les manises amb dibuixos detallats engalanaven la font . En aquest moment em va sorprendre la font per la ceràmica però quan vam seguir endinsant-nos pels carrers i ens vam trobar la font d'En Mig vaig entendre que les fonts i les manises engalanades al seu voltant formava part del patrimoni del poble.

     En passar pel costat d'una casa sota el balconet hi havia unes rajoles amb aquesta frase recordant-nos la cançó:

 

"Oh benvinguts passeu, passeu,

de les tristors en farem fum.

que casa meva es casa vostra 

 si es que hi ha cases d'algú"

 

     Agres es trobava a la vora nord  de la serra Mariola,  i tot el camí cap al convent era una llarga costera, varem passar pel costat de l'església  i vam seguir cap amunt,   ens vàrem trobar  la Fonteta,  més menuda que les altres però seguint amb el lligam entra  l'aigua i la manisa brodant formes i colors.

      En la nostra pujada hi havia una imatge que era un referent, el castell i el convent, la blancor de l'edifici ressaltava d'entre les muntanyes.

      En arribar a l'alçada del restaurant on havíem de dinar vàrem fer una ullada a la font de l'Assut i els llavadors, on uns arcs cobrien l'estança donant-li una imatge més atractiva.

 Vam entrar al restaurant del Convent per fer una degustació  gastronòmica, i un bon dinar ens va complaure els paladars.

 

 La visita del convent i Agres

 En acabar de dinar  vam esperar a Yolanda perquè ens contés les virtuts del poble i del convent.

 Una vegada  ella va arribar vam entrar a l'església del convent i  allà ens va fer l'explicació  de l'interior, després vam eixir fora on teniem una panoràmica exepcional del poble, de la vall i del castell.

 

 

       Després de les explicacions del convent vàrem baixar cap al poble, i vam entrar a l'església on després de parlar-nos una mica de l'església ens vam acomiadar de Yolanda. A l'església, amb l'emoció d'Agrés, d'el Camí i tot plegat, es va quedar a sobre d'un banc, sense adonar-me'n un objecte molt preuat per mi, la llibreta amb tots els apunts que havia anat agafant durant el dia.  Més endavant ens van convidar a veure les danses que hi havia als afores del poble.

 El darrer espectacle

      Va ser la darrera sorpresa del dia,  gaudir de l'espectacle de dansa "Dantzaris de Legazpi" a la font de l'Assut. Una ikurrinya  era penjada a la roca per dos joves, després xics i xiques anaven passant per l'escenari, en grups, depenent de la dansa. Primer els músics, que estaven vora la roca tocaven la melodia i el ritme, i  mentre, els dansaires anaven agafant les posicions damunt de l'entaulat; ball de bastons, danses  amb arcs, un grup  a l'estil de la dansa de  les  gitanetes, i diferents grups de balladors que donaven grans salts i girs que desafiaven la gravetat, vestits amb la roba tradicional d'Euskal Herria anàven tenint el seu torn per mostrar-nos les seues habilitats i la tradició elegant del seu poble.

      Però una sorpresa em va emocionar, va ser la segona cançó del repertori,  que era molt volguda per mi, però mai l'havia escoltada sobre un escenari, cantada també pel grup  de música tradicional basca  Oskorri.

      Havia estat un viatge farcit d'alegries, emocions, i bones vibracions, cansats però molt contents,  finalment  ens vam  acomiadar dels companys, els vam donar les gràcies a Lluís, Paco i Jesús, i ja tard  enfilàvem carretera i manta cap a Castelló de la Plana.

 

 

 

 

Palau dels comtes de Cocentaina

 

Pels carrers de Cocentaina

 

 Església a Cocentaina

 

El grup del Camí eixim de Cocentaina

 

 Uns fresols molt ufanosos

 

 El Castell de Cocentaina

 

 Església de l'Alcúdia

 

 Església de l'Alcúdia

 

 De l'Alcúdia a Muro

 

 Muro

 

 Plaça de Muro

 

Campanar de l'església de Muro

 

 

 

 

 

 Castell de Muro

 

 

 Cartells de les festes de Moros i Cristians de Muro

 

Vestits de les filaes

 

l'Angelet

 

 

 

 

 

 

 

 Mural de Batà

 

 

 El grup del Camí al Mural de Batà

 

Els amants

 

 Esmorzant a la mitja lluna

 

 Practicant el pas de filà .

 

 

Llavadors de Muro

 

Ermita dels Desemparats

 

El tio Pep de Muro

 

El tio Pep, la tartana i el burro

 

 

El Camí pel riu Agres

 

 El Camí pel riu Agres

 

 

 

 El cranc americà fent de capità moro

 

Pel riu Agres

 

 

 

 

 

 Assut al riu Agres

 

 

 

 

 

 

 

 

Agres

 

 

La valleta d'Agres

 

Les oliveres retorçudes

 

 

Fruits de roser silvestre

 

 

 La Font de Barxeta

 

 Panell explicatiu sota una casa

 

La font d'en mig

 

 Església d'Agres

 

 La Fonteta

 

El convent i el castell d'Agres

 

 

 

 

Els llavadors d'Agres

 

 

 

 Els llavadors d'Agres vora la font de l'Assut

 

Agres

 

 

 Al fons el convent d'Agres

 

Coves vora del convent

 

 El convent i el castell d'Agres

 

 Un bon arròs al forn al convent d'Agres

 

 

 

 

 Agres

 

 

 

 

 

Entrem al convent d'Agres

 

 Agres

 

 El castell d'Agres

 

 

Manises dintre de l'església

 

Capella de la mare de Déu d'Agres

 

Entrada al convent

 

 

 

 

 

 El convent d'Agres

 

El convent d'Agres

 

Una cova vora el convent d'Agres

 

 El convent d'Agres

 

 Al fons el Benicadell

 

 Flors de paper engalanen els carrers d'Agres

 

Herbes i detalls engalanen Agres

 

 Un llaç groc engalanant el camí

 

 Capelleta de Sant Antoni

 

La font del Raval  d'Agres

 

 El cobertor amb la mare de Déu d'Agres

 

Una capelleta amb dues manises girades

 

 Danses d'Euskal Herria