Caminada del Grup de Caminants pels Ports: de Vilafranca a Portell

Caminada del Grup de Caminants pels Ports: de Vilafranca a Portell

Caminada del Grup de Caminants pels Ports: de Vilafranca a Portell.

Iniciàvem la nostra ruta per la comarca dels Ports a la plaça Blasc d'Alagó de Vilafranca. Ens vam aplegar una colla d'amics des del Maresme a la Marina, per compartir paisatges i vivències, i un sentiment compartit d'estima cap al país, una flama que ens agermanava a cada pas.

A la plaça hi havia mercat hi havien parades de planters per omplir els horts del terme i dels pobles del voltant. A Vilafranca hi havia el Museu de la Pedra en Sec , que era un homenatge a tot el patrimoni que té el terme amb diferents construccions fetes de pedra en sec , tècniques mil·lenàries que convertien la pedra nua, amb assegadors, murs de pedra, casetes, pous, i cabanes de pedra en sec. El paisatge fins arribar al Peiró de Sant Pere tenia aquesta riquesa, la pedra era molt abundant en aquesta zona del terme i la gent la utilitzava per a tot. Primer era una manera que no fes nosa al bancal i després aprofitava per la construcció.

En la nostra caminada impressionava la llargada dels assegadors i canyades, que eren les grans avingudes del ramat a l'antiguitat, per així fer la transhumància seguint les pastures, en una comarca que la llana va ser el motor econòmic durant molt de temps. El seu nom variava depenent de l'amplada; canyada, assegador etc. Mentre dintre dels bancals quedaven com un trencaclosques de murs i cabanes totes de pedra.

Alguns cavalls ens van saludar des de l'altre cantó del mur, mentre la Frida, que era la gosseta de Reis no parava de gaudir de les basses d'aigua que hi havia vora el camí. Quan el camí ens donava una mica d'alçada la vista tenia un horitzó més ampli, i gaudíem d'aquella xarxa immensa e urs fets de pedra.

Podíem observar el sostre de les cabanes de pedra, i com anaven tancant les pedres l'orifici creuant les lloses, simplement amb les pedres superposades tancant la cúpula fins que quedava totalment coberta.

En arribar al Peiró de Sant Pere l'alçada ens donava una perspectiva del paisatge de pedra seca i de Vilafranca. Vàrem aprofitar el Peiró per fer-nos una foto de grup.

A la nostra dreta el soroll dels aerogeneradors que es trobaven al camí cap a Castellfort ens repicava a les oïdes.

Ens vàrem enfonsar per un bosquet, ara la pista vorejada de paret de pedra s'havia fet una senda molsosa que davallava zigzaguejant . En algun punt de la marxa al fons podíem veure Portell, camuflat entre les muntanyes.

La primavera brollava per tots els racons amb flors de mil colors, entre els grocs de les argelagues i els morats dels coixinets de monja trobàvem tot un arc de Sant Martí de flors, com un jardí natural.

De tant en tant ens trobàvem alguna portera al camí, per controlar el pas dels animals. Ens feia aturar-nos, despassàvem el barrot i el tornàvem a passar, era normal arreu dels Ports aquestes tanques als camins.

En un clar del bosc ens vam trobar un abeurador allargassat, per beure els animals de pastura, tot i que es trobava amb poca aigua. Poc després tancat per una de les moltes parets de pedra però deixant l'obertura d'una porta hi havia un bonic bosquet de roure valencià.

Mes endavant l'assegador conduïa a un mas on pasturaven un ramat de vaques amb els seus jònecs.

Les vaques i ens especial els jònecs ens miraven de prop, nosaltres però vam seguir amb pas ferm, però sense fer cap bajanada vàrem passar pel seu costat, fins que el mas i les vaques es quedaven al darrera.

De seguida aquella lloma plana va desaparèixer i a la nostra esquerra va aparèixer la rambla Sellumbres i al davant nostre el pont de la rambla ens convidava a passar a l'altra banda del barranc, la llera era de roca treballada al llarg dels anys per l'erosió i formava un solc tortuós i profund sobre la roca mare del fons. En creuar ja ens trobàvem al terme de Portell.

Els grans timonets florits i penjaven de les parets de pedra, eren com fanals que il·luminaven el camí. Portell ja el teníem més a prop i se'ns mostrava al nostre davant clar i complet damunt de la lloma.

Vàrem passar per una zona de pollancres que amb la primavera tenien una verdor més viva.

Finalment vam arribar a Portell, els hortets eren com jardinets als seus peus. A l'entrada, als llavadors ens estaven esperant Margarita i Paula donant-nos la benvinguda.

Vàrem anar a l'Hostal de Portell on recuperàrem forces amb el dinar, vam segellar el carnet del Camí, i vam escriure al llibre dels Ports.

Hui era un dia singular per a Portell ja que els peregrins anaven a Sant Pere de Castellfort en silenci i sense ningú més persones de seguici, aquest any després de tres segles han participat per primera vegada algunes dones en la peregrinació.

Els peregrins havien eixit a les cinc de la matinada de Portell cap a Sant Pere de Castellfort, a les 9:00 arribaven a l'ermita de Sant Pere. Feien la missa drets, ja que abans l'ermita no tenia banquets.

Esmorzaven i dinaven a l'ermita, i a les 5 de la vesprada eixien de l'ermita de Sant Pere cap a Portell, separats, al mas d'Ibanyes es tornaven a ajuntar i prop del poble es tornaven a separar per arribar al poble distants. La gent de Portell en arribar els feia una clamorosa benvinguda.

Per la vesprada a la major part del grup els van fer la visita per portell, malauradament no em vaig poder quedar, però mentre tornava cap a casa recordava d'altres vegades alguns dels elements més importants del municipi, com per exemple l'església fortificada. També recorde el museu tèxtil on hi havia filadores i tots els estris i màquines per filar les mantes morellanes de vius colors.

Però un dels majors problemes de Portell com a la majoria dels Ports era el despoblament, i la supervivència de l'escola era clau per frenar-lo, ja que quan el xiquets més grans se n'anaven a l'institut l'escola perillava, si no entraven nous xiquets i xiquetes.

Quan es tanca una escola en un poble menut, desapareixen les rialles i es fa una passa endarrere en la vida del poble.

A l'enllaç trobareu la traça del recorregut de la caminada