Sant Joan de les Abadesses

Diu la llegenda que el Comte Arnau encarregà als treballadors construir els trams d’escales per accedir a la capella de la Verge i al Santuari de Montgrony, prometent-los “una mesura curulla de blat per cada esglaó”. La paga va resultar ser una mesura rasa (no curulla). A causa de l’incompliment de la promesa, el Comte va ser damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre al que li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l'Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici. És un mite dels més populars, comentats, i emblemàtics del Ripollès, i també un dels més genuïns i originals de Catalunya. Dona ple sentit també als mites de partida del Camí de Vidabona (camí iniciàtic que simbolitza l'avanç cap a la plenitud), que parteix de Sant Joan de les Abadesses. La 1a etapa simbolitza l’ascètica: les pràctiques per deixar els lligams d’aquest món, l’alliberament del subjecte personal i nacional. Partint del brogit del món, des de Sant Joan de les Abadesses (Sant Joan, l’obridor de camins) ens trobem el mite del Comte Arnau, que simbolitza les cadenes de la deshonestedat com a conseqüència de l'engany i l'avarícia, les cadenes que generen les dependències o aferraments mundans. Carta extreta del llibre Dietari Final d’en Lluís M. Xirinacs, que adreça al Comte Arnau per redimir-lo:  Estimat comte Arnau:Jo sóc un bagauda com St. Amanç. I t’he vingut a buscar. Fa segles que, com ànima en Pena, purgues per aquests verals el greu delicte de defraudar el mosso del seu jornal. És falta que clama venjança davant de Déu.Ara, d’aquest delicte en diem opressió de classe. I, de la batalla que en resulta, en direm lluita de classes.Et vinc a rescatar del teu perllongat purgatori perquè ha començat a veure’s el final de la lluita de classes.El dia 1 de gener del 2000 em vaig posar a la Placa de St. Jaume de Barcelona per anunciar el renaixement de la comunitat humana perduda. La meva salut només permeté que hi aguantés cent dies, fins al 10 d’abril del 2000. Tota la meva vida havia estat dirigida a l’agermanament dels humans. Que més podia fer?  Només em restava el lliurament de la meva vida com a signe de la condició de l’alliberament. Des d’aquell dia m’hi preparo. Els meus germans començaren a treballar per fer concebre, gestar i néixer les primeres Germanies. És la nova Comunitat Humana basada en el consens i en la concòrdia en totes les coses fonamentals de la vida. T’ho vinc a anunciar amb gran goig.Deixa ja la teva Pena vagarosa i ajuda’ns a fer créixer aquest nou i vell plançó ple d’Esperit per totes les terres catalanes i per tot el món: la nova revolució.    

El Camí de Vidabona (Sant Joan de les Abadesses – Ogassa – Ripoll) és singular pel seu caràcter iniciàtic, ja que simbolitza el camí cap a la plenitud en base a mites de Lluís M. Xirinacs i Ramon Llull al llarg de 4 etapes vinculades a elements geogràfics: 1) l'ascètica: partint de Sant Joan de les Abadesses (Sant Joan, l'obridor de camins) i del mite del Comte Arnau (les cadenes de les dependències mundanes), pugem fins les mines d'Ogassa (les profunditats interiors) i fins el Pla de cal Pegot, lloc on va ofrenar la vida en Xirinacs, símbol del subjecte lliure. 2) la mística: Serra de St. Amand,  mite de l’Amic (Ramon Llull) i el Taga, mite de la mare creadora de l’Univers segons Xirinacs, l’Amat (de Llull), 3) la crida: Sant Martí d’Ogassa, la resposta a les demandes, la vocació 4) l’acció compromesa amb el món: Sta. Maria de Vidabona, mite de la plenitud  individual i nacional, la Terra promesa catalana, arribant a Ripoll (el retorn al món) on trobem el sepulcre de Guifré el Pelós (mite de la fundació de la nació catalana: des de l'entrega, cada dia fundem nació). El Camí de Vidabona es pot enllaçar amb el Camí de Núria i Montgrony, que es pot fer des de Ripoll o venint del Camí de Vidabona, enllaçant amb Sant Julià de Saltor des de l’antic santuari de Santa Maria de Vidabona. Puja al Santuari de Núria, mite ancesral de la fertilitat (els fruits a la vida) passant per Bruguera, Ribes de Freser i Queralbs, i es pot continuar en dues etapes més fins al Santuari de Montgrony, mite ancestral de l’alletament (l’aliment pels fruits vitals). D’aquesta manera, qui vulgui fer aquest camí complet en sentit iniciàtic, en 7 etapes pot enllaçar el Camí de Vidabona (la descoberta i entrega a la pròpia vocació per assolir la plenitud individual i nacional), amb el Camí de Núria (la fertilitat pels fruits vocacionals) i acabar al Santuari de Montgrony (l’alletament o nodriment dels fruits vitals).

Tres dies del Trial de Santigosa (Setmana Santa). Fira de Sant Isidre (primer cap de setmana de maig). Aplec de Sant Antoni (diumenge més proper al 13 de juny). Festa de la Vila Vella (23 de juny). Jornades de Salut (27 de juny). Missa al cim del Taga (tercer diumenge de juliol). Cicle del Comte Arnau (juliol i agost). Festa Major (segon diumenge de setembre). Festa del Grito de la Independència de Mèxic (tercer dissabte de setembre). Aplec de Santa Llúcia (diumenge més proper al 13 de desembre). Mercat de Nadal (segon o tercer dissabte de desembre). Pessebre Vivent (25 i 26 de desembre).

L’element arquitectònic més important és el Monestir. Guifré el Pelós el va fundar al segle ix, tot i que l’actual construcció data del segle xii. A l’interior hi ha dos retaules gòtics dedicats a Sant Agustí i a Santa Maria la Blanca i el sepulcre de Beat Miró, de factura gòtica. Les tres peces són un exemple de la producció del taller d’escultura que va acollir la vila al segle xiv. El claustre gòtic i la capella barroca dels Dolors completen el conjunt. El Palau de l’Abadia, construït al segle XII i ampliat al segle XV per l’abat Arnau de Villalba, formava part de la residència del abats. En el municipi també hi ha la capella de Sant Miquel (segle xii), que formava part del recinte monàstic, concretament de les dependències de la infermeria. Del mateix període és l’església de Sant Pol. El seu aspecte actual és fruit de les obres de restauració endegades els anys cinquanta del segle passat a fi d’eliminar els elements que no eren romànics. L’aspecte actual de l’ermita de sant Antoni és del 1852, si bé data del segle xvii. L’ermita de la Mare de Déu del Prat, l’església de Santa Magdalena de Perella (segle xii) i l’església de Santa Llúcia de Puigmal (també del segle xii) completen el patrimoni arquitectònic religiós. Quant a infraestructures, cal esmentar el pont Vell. Tot i que l’actual data del 1976, encara manté els estreps de la primitiva construcció del segle xii. De la muralla, actualment en són visibles algunes restes al passeig del comte Guifré, al carrer torre Saltant i a la plaça de l’arquitecte Duran i Reynals. El nucli antic de la població, conegut com la Vila Vella, va ser creat al segle xiii. El traçat urbanístic, diferent respecte d’altres viles medievals, es basa en un entramat de carrers paral·lels i perpendiculars que respon a l'esquema utilitzat pels campaments romans. En aquest context, els espais més vistosos són el carrer Major, eix viari bàsic per accedir a la Vila Vella, i la plaça Major, centre d’intercanvi comercial, envoltada d’edificis barrocs i de testimonis gòtics. Altres espais per destacar són la plaça de l’abadessa Emma, amb una font dedicada al músic Jaume Nunó; la plaça d’Anselm Clavé, i el passeig del comte Guifré. A la casa Maragall, situada al carrer dels Tints, hi feia estada els estius el literat Joan Maragall. L’era d’en Serralta, situada a prop del torrent d’Arçamala i del carrer de l’abat Villalba, és un espai tancat les parets del qual formaven part de la muralla i d’una de les torres defensives.

Quan al sector primari, i més concretament l’agricultura, la superfície cultivada és ocupada, principalment, per conreus farratgers i, en menor mesura per cereals i patates. Les explotacions ramaderes (vacum i bestiar porcí) tenen el seu pes específic en l’economia local, realitat que comporta la programació, anualment, de la fira de sant Isidre. El sector industrial, entre la segona meitat del segle XIX i final del segle XX, va tenir en el tèxtil la principal font de riquesa pel municipi, amb l’establiment d’indústries vora el riu Ter que donaren lloc a colònies: Llaudet, Espona i cal Gat. La crisi que ha patit el sector als darrers decennis ha fet que finalitzessin la seva activitat. En l’actualitat, a més del sector primari, es tendeix a la diversitat empresarial i a oferir una oferta d’acord amb els atractius turístics i paisatgístics.

Aquest personatge, estretament relacionat amb el castell de Mataplana (Gombrèn), està present en el llegendari popular de Sant Joan de les Abadesses. S’explica que per una mina molt profunda que travessava les muntanyes, venia a veure a l'abadessa del monestir, fins a l’extrem de raptar-la una nit. En morir Arnau, va ser condemnat a transitar amb el seu cavall, sense aturar-se, per la Serra Cavallera. Les nits de tempesta, voltat de gossos, espanta els pagesos i la gent que es troba a la muntanya. Per rememorar el personatge, cada any a l’estiu es programa un festival multidisciplinari en què hi ha espectacles de teatre, música i dansa que recorden la llegenda del Comte Arnau i l’època medieval.  

És, sens dubte, l’acte més destacat de la Festa Major; es balla el diumenge i el dilluns a la plaça Major. Aquesta dansa, mai no ha estat ballada per cap grup ni esbart aliè a la vila. Si alguna vegada ha estat interpretada fora de la vila, ha estat executada per dansaires de Sant Joan. De caire senyorívol i molt elegant, quatre parelles executen els passos de les quatre parts de que consta la dansa. L’orígen és incert, però tot indica que va néixer com una manifestació religiosa. Antigament era habitual que es ballés a l’interior de les esglésies com a ofrena. Les primeres referències escrites les trobem en la documentació del segle XVIII de les confraries del Roser i del Santíssim Misteri. L’any 1933 es va dur a terme una intensa campanya de recuperació del ball, en quatre parts, tal com s’havia executat en èpoques precedents. El ball restaurat es ballà per primera vegada per la Festa Major de 1934.  

Sortim de Sant Joan de les Abadesses, des de la Plaça del Palau de l’Abadia al costat del Monestir, per un pont sobre l’Arçama que ens porta al barri de la Plana. Seguim les marques del GR 151 - Camí dels Bisbe-Abat Oliba, així com els indicadors grocs de la Xarxa Itinerànnia. Al final del Passeig de la Plana un indicador groc i les senyals de GR ens condueix pel corriol a seguir. Baixem ràpidament fins a situar-nos al costat del Ter. Un cop creuat el Torrent de l’Òliba el corriol s’enfila cap a la guixera de la Roca. En aquest punt cal estar atents ja que el camí és estret i sovint hi ha rocs de guix inestables que dificulten el pas. Arribem als prats de la Roca, ens dirigim cap al mas, tot anant a cercar el camí d’accés a la casa. Continuem per una pista ampla i encimentada enmig dels camps de conreu. Durant una bona estona no deixarem aquesta pista i anirem passant prop de diferents masos: l’Asprer, Mas Molí, Cal Gat i Cal Gaià. Arribem a l’antiga colònia Jordana, actualment polígon industrial de Sant Joan. Arribem a una cruïlla de camins, cal que seguim cap a l’esquerra, tot creuant un gran aparcament. El camí continua sense pèrdua passant pel costat de Cal Violí, el Guillot, el Serradal i la Rodonella.   Durant el camí gaudim de bones vistes de Serra Cavallera, el Taga i Sant Amand. La pista desemboca a la Ruta del Ferro i del Carbó, una via verda apte per bicicletes sobre l’antic traçat del ferrocarril de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses. En aquest punt i creuant el Ter pel Pont de Ferro podem arribar-nos fins el Pantà de Cal Gat, la zona humida més gran del Ripollès on podem veure una gran diversitat de flora i fauna, sobretot aus. L’itinerari continua per la via verda, camí que no deixarem fins arribar a Ripoll. Desprès de passar per una zona fresca i ombrívola comencem a veure les naus industrials dels polígons de Ripoll. La via verda passa per sota de la carretera i continua paral·lel al Ter fins arribar a una rotonda. En aquest punt cal baixar a l’aparcament de Can Guetes on hi ha el Centre d’Acolliment Turístic del Ripollès. Creuem el Ter per un pont que es troba al final de l’aparcament i ens dirigim pel carrer Jacint Verdaguer i pugem pel carrer Bisbe Morgades que ens conduirà fins el mateix monestir de Santa Maria de Ripoll.