Ripollès

Isaac Albéniz: Isaac Albéniz va néixer a Camprodon el dia 29 de maig de 1860, fill d'Àngel Albéniz i de Dolors Pascual de Figueres. El 1863 la seva família, degut a l'ascens del seu pare, es traslladà a Barcelona. Aleshores, Isaac Albéniz marxà de Camprodon amb una notòria formació musical gràcies a la seva germana Clementina, professora de piano. Als set anys estudià a París amb el mestre Marmotel. Ja llavors, decidí veure món. Viatjà per terres espanyoles i més tard s'embarcà cap a Amèrica. Gràcies a la protecció del comte de Morphy aconseguí diverses beques d'estudis a les millors acadèmies de música d'Europa, podent accedir als grans mestres, com Franz Liszt, Paul Dukas, Gabriel Fauré, Paul Debussy i Felip Pedrell. El 1883 es casà amb Rosina Jordana i tingué tres fills: Alfons, Enriqueta i Laura Albéniz Jordana. Les seves obres mestres són la Suite Española i la Suite Iberia per a piano, així com diverses òperes i sarsueles. En record de tan il·lustre personatge a Camprodon hi ha un museu, s’organitza un festival de música, hi ha un monòlit erigit per commemorar el centenari del naixement i a la plaça d'Espanya una placa indica la casa on va néixer En el camp artístic cal destacar el pintor Manuel Surroca, nascut a Camprodon el 1917, i l’escultor Joaquim Claret (1879-1964), que va treballar amb Arístides Maillol i l’obra del qual, majoritàriament noucentista, es pot admirar en façanes de la vila i en panteons del cementiri. En l’àmbit de la pedagogia trobem Alexandre Galí (1886- 1969), que va ocupar un lloc destacable en la renovació de l’ensenyament a Catalunya. Josep Cuatrecasas Arumí (1903-1996) va destacar com a botànic i coneixedor de la història natural. Al llarg de la seva trajectòria professional va rebre diverses distincions a Catalunya, a l’estat espanyol i a l’estranger.  

El Monestir de Sant Pere : El Monestir de Sant Pere fou construït a mitjan segle X per Guifred II de Besalú, nét de Pilós.Està construït sobre una planta de creu llatina. La nau està coberta amb volta apuntalada i reforçada per tres arcs i amb l'absis central s'alça el cimbori octogonal on descansa la torre campanar de planta quadrada. La seva ornamentació de mènsules i cornises i la distribució quadrangular dels absis fan possible considerar l'església una contrucció més pròpia de l'ordre del Cister que de l'ordre benedictí.   Casa de la Vila : És la casa consistorial, es caracteritza per la seva excepcional façana, una bona mostra del gòtic civil català. Per la seva singularitat va ser reproduïda en el "Poble Espanyol" de Barcelona.   Rocabruna : A Rocabruna, trobem St. Feliu de Rocabruna, església d'una sola nau rectangular S. X. St. Llorenç de Rocabruna, capella de l'antic Castell de Rocabruna, actualment en runes. Castell de Rocabruna, situat dalt d'un turó , malgrat el seu estat ruïnós encara es poden apreciar bona part dels murs que dividien les dependències    El Pont Nou : La seva construcció es remonta al segle XII, a la porta de la seva entrada existeixes dues dates gravades a la pedra, que fan referència als segles XVI i XVII. Es troba al centre urbà i era de pas obligat de camí a la Cerdanya.      L'Església de Santa Maria : És l'església parroquial. Té una nau de grans dimensions acabada amb un absis angular i flanquejat per altars laterals. Posteriorment i adosada a la seva part posterior, s'hi va construir la capella dels Dolors, on es troba la preciosa Pietat de l'escultor Amadeu (1745-1821).   En una de les capelles laterals es conserva una magnífica urna - bust reliquiari de plata amb les restes de Sant Patllari. Davant seu es podt admirar una exposició permanent d'orfebreria religiosa de les parròquies de la Vall de Camprodon (del segle XV al XX).    El Romànic al terme de Camprodon : Monestir de St. Pere; Pont Nou de Camprodon; Sta. Maria de Bolós; St. Bartomeu del Sitjar; Castell de Creixenturri; Torre Cavallera; St. Miquel de Cavallera; St. Cristòfor de Beget; St. Valentí de Salarça; Castell de Rocabruna; St. Llorenç de Rocabruna; St. Feliu de Rocabruna; St. Andreu de Bestraçà; Castell de Bestraçà; St. Julià de Bestraçà.

Serrat Característic poble d'alta muntanya dedicat principalment a la ramaderia. Rondant pels carrers s'hi poden observar antics forns de pa adossats a les parets de les cases; al mateix temps que es pot gaudir de la tranquil·litat i bellesa del seu entorn. Fustanyà Aquesta població és possiblement la més antiga de les altes valls del Freser. Església de Sant Sadurní de Fustanyà Edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada amb un absis semicircular. Per les seves característiques es poden datar els seus orígens cap al segle XII, fruit de la reedificació sobre la primitiva església consagrada l'any 978. Durant els segles XV i XVII es van realitzar algunes modificacions com l'ampliació de la nau central amb dues capelles, la construcció d'una sagristia amb capella i l'edificació d'un campanar de torre coronat per una petita espadanya. Cal destacar el pòrtic que cobreix el mur sud, compost per sis arcs adovellats de mig punt que reposen sobre cinc columnes, constituint el conjunt un dels millors exemplars de porxo del romànic català. Les columnes són de marbre de vetes blau-blanc mentre que els capitells i les arcades són de pedra calcària compacta. Església de Sant Jaume de Queralbs L'església parroquial de Sant Jaume de Queralbs és troba a l'extrem de ponent del poble de Queralbs, el qual està situat a 1.236 mts. d'altitud, en un replà graonat del vessant dret del riu Freser, a la zona pirinenca de la comarca del Ripollès. El lloc de Queralbs és esmentat per primera vegada amb el nom de "Cairosalbos", l'any 938. En aquest lloc, situat aleshores dins la demarcació de Fustanyà, s'hi concentrà un nucli de persones, i que degut a l'augment de la població devia fer insuficient la primitiva església, que fou reedificada en el segle XII, i poc després li fou afegit el nàrtex o galilea, el qual constitueix el millor ornament de l'església. No es coneix cap dada sobre aquesta reedificació, la qual devia tenir lloc al moment en que Queralbs començà a créixer gràcies als seus molins i fargues i, sobretot, a l'aprofitament de les seves pastures. La primitiva església sofrí algunes modificacions no substancials al llarg dels segles. És probable que després del terratrèmol de l'any 1427, en el qual es va dir que " moriren gairabé tots els habitans de Queralbs ", calgués refer tota la volta de l'església, que es veu molt sensiblement apuntada. El Santuari de Núria Situat en una magnífica vall pirinenca a una alçada de 2.000 metres, ofereix molts serveis d'hostatgeria (hotels, alberg), restauració , esports, religiosos,... S'hi pot accedir per mitjà del tren cremallera des de Ribes de Freser amb 12 km. de trajecte i un desnivell de 1.000 metres. També es pot agafar a l'estació de Queralbs. El Castell de Queralbs Les restes del que havia estat el Castell es troben a la part baixa del poble. Aquesta situació és deguda, segurament, al posicionament estratègic per a la defensa ràpida de la població. Situat en un promontori, es pressuposa que pertany als segles XIV o XV. El castell devia tenir forma triangular amb una torre a cada vèrtex.

El municipi és ric en edificis religiosos, la majoria d’estil romànic. L’església de Sant Llorenç, bastida a tocar del primitiu camí ral que unia Campdevànol i Gombrèn, és dels segles xi-xii. D’aquesta construcció només perviu el campanar de dos pisos i una part dels murs. L’aspecte que ofereix actualment l’edifici és fruit de les obres de restauració recents. De la Vella, edificació del segle xii, únicament són visibles la part baixa de les parets, cosa que s’explica per l’explosió provocada que va partir en acabar la Guerra Civil. Es conta que el pintor Picasso, camí de Gòsol, va veure les pintures murals de l’església, avui inexistents, i li van servir d’inspiració per pintar Les senyoretes del carrer d’Avinyó. D’època romànica també és l’església de Sant Quintí de Puigrodon, del segle xii; situada a la part sud-occidental del terme municipal, destaca per tenir l’absis orientat vers el nord. Però l’edifici que té una major significació per als veïns és l’església de Sant Pere d’Auïra. El motiu és que, després d’un llarg període d’abandonament, va ser restaurada mercès a la decidida participació dels campdevanolencs. A més, el caminant pot apropar-se a d’altres construccions religioses erigides el segle xvii: l’església de Sant Martí d’Armàncies, l’ermita de Sant Grau i l’església de Sant Cristòfol, a tocar del cementiri de la població. Dos ponts criden l’atenció: el de la Cabreta, sobre el riu Freser, que formava part del camí ral que portava de Ripoll a la Cerdanya i que fa de partió dels municipis de Ribes de Freser i Campdevànol, i l’anomenat pont Vell, que destaca pel pendent que serveix per salvar el desnivell que hi ha entre la carretera N-152 i el nucli urbà. El moviment modernista és present a la població en l’edifici de l’hospital municipal. Quant a patrimoni arquitectònic industrial destaquem la fàbrica del Martinet; les colònies industrials Molinou, Pernau i Herand, i el canal que creua el poble de nord a sud.

Processó dels Sants Misteris (Setmana Santa). Diada de Sant Jordi i certamen literari (23 d’abril). Diada de la Sardana (1 de maig). Festa dels Elois (últim diumenge de maig). En aquesta festa, cavalls i carros, tal com s’havia fet en èpoques precedents, fan un passant pels principals carrers de la població. Cursa del Comte Arnau (primera quinzena de juny). Aplec de Sant Pere d’Auïra (diumenge després de Sant Pere). Campodavandali, el Circ dels Vàndals (tercer cap de setmana de juliol). En record del poble bàrbar dels vàndals, s’organitza un mercat i activitats relacionades amb aquell període històric. Festa Major (tercer cap de setmana de setembre). Aplec de Sant Grau (12 d’octubre). L’ermita de Sant Grau aplega els veïns en una jornada en què es programa un ofici religiós i actes lúdics. Fira de Nadal (6 de desembre).

L’edifici més important és, pel significat històric i arquitectònic, el monestir de Santa Maria. Del cenobi benedictí, al qual des del 1835 no hi ha comunitat de monjos, perviuen tres edificis: l’església, el claustre i l’edifici del noviciat (que és l’actual ajuntament). De l’interior de l’església cal destacar la portada romànica, la qual, construïda al segle xii, és un dels monuments romànics més destacats del món. L’obra proposa una autèntica plasmació iconogràfica de la Bíblia, tallada en pedra, on es combinen representacions d’escenes històriques i al·legòriques inspirades en els llibres sagrats. També és destacable la presència a l’església de tombes de comtes: a més de la del fundador de Catalunya, Guifré el Pelós, hi ha el monument funerari de Ramon Berenguer III, projectat per Francesc Rogent i Pedrosa i amb un relleu de l’escultor Josep Llimona. Del mateix Rogent hi ha un cenotafi en honor del comte Ramon Berenguer IV. També hi tenen la tomba Bernat I de Besalú o Bernat Tallaferro, germà de l’abat Oliba, i Radulf, fill de Guifré. Altres elements artístics que cal veure són la rèplica de l’estendard dissenyat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch; d’aquest mateix arquitecte, la placa de la Unió Catalanista (1898) que hi ha a l’atri de la basílica; el mosaic de Santa Maria, confeccionat als tallers del Vaticà segons una pintura d’Enric Serra; la capella dedicada a Sant Eudald, patró de Ripoll, amb pintures murals d’Eduard Llorens Masdéu i projectada per Francesc Rogent, i la porta d’accés a la sagristia, construïda segons l’arquitecte modernista Joan Rubió, deixeble d’Antoni Gaudí. El claustre, de dos pisos, es troba disposat entorn d’un pati de forma trapezoïdal. Es va començar a construir a finals del segle xii i no es va acabar fins a principis del segle xvi. Va ser refet durant la restauració realitzada a finals del segle xix. L’estàtua del 27 de maig que hi ha a la plaça de l’ajuntament es va erigir segons un projecte de l’arquitecte Ildefons Bonells, en record dels ripollesos que van defensar la vila de les escomeses carlines el 1839. A més del monestir, al municipi hi ha altres construccions religioses. L’església de Sant Pere, erigida a la plaça de l’abat Oliba, presenta testimonis romànics i gòtics. Destaca, a la part posterior, un fragment de la muralla que envoltava la vila i sobre la qual s’aixeca el campanar. De la façana principal destaca un rellotge de sol del 1929, on es pot llegir un vers del poeta Horaci: “Volat irreparabile tempus”. A més de marcar les hores, també assenyala els signes de l’horòscop. L’ermita de Sant Bartomeu, d’època preromànica, va ser ampliada al segle xii. Durant molts segles va servir de llatzeret i, en temps d’epidèmies, els transeünts procedents de llocs sospitosos hi eren enviats en període d’observació abans d’admetre’ls a la vila. L’ermita de Sant Antoni de Morers, erigida el 1740, avui es troba en estat ruïnós. L’ermita de Santa Maria del Catllar, derruïda, va ser consagrada el 1040 per l’abat Oliba sobre les ruïnes d’un antic castell. La Mare de Déu del Catllar era invocada per la ceguesa, la coixesa, les trencadures, els endimoniats, els herniats i fins i tot els parts. La vila també presenta edificis de l’època modernista que mereixen ser visitats. De l’arquitecte Joan Rubió, hi ha la casa Bonada i la capella de Sant Miquel de la Roqueta. També se li atribueix la casa Siqués, coneguda popularment com la casa del Barco a causa de la semblança de la façana principal amb un vaixell. A la plaça Gran hi ha la casa Alòs o del marquès de Dou, que és obra de l’arquitecte Josep M. Pericas. A la torre del xamfrà de la casa hi ha escenificacions d’un ós tant als esgrafiats com al parallamps. L’establiment d’una fàbrica i botiga de fideus a la planta baixa va fer que la casa fos coneguda com a cal Fideuer. A la mateixa plaça cal veure la casa Soldevila o casa del Raïm. D’autoria desconeguda, criden l’atenció el treball de fosa de les baranes dels balcons i els brots de raïm que coronen la façana. A la carretera de Ribes trobem la casa Buixó, també del mateix període. L’oferta arquitectònica es completa amb edificis i elements de diverses èpoques. La casa Solanell té l’origen en el segle xvii. Si entreu al casal de Taurinyà, hi veureu un arc de mig punt rebaixat sobre pilastres amb figures esculpides, una de les quals representa una misteriosa sirena. Al carreró que enfila cap al pont del Raval, damunt una porta tapiada hi ha representat un toro. La casa Muntades és un edifici d’estil neoclàssic construït l’any 1868. El fortí de l’Estrella és un edifici originàriament militar que tenia la finalitat de defensar Ripoll dels atacs de l’exèrcit carlí. Cal destacar les espitlleres que hi ha en tres de les façanes, a través de les quals els defensors refusaren els atacs. De la muralla que tancava Ripoll, se’n poden veure fragments al riu Freser i a la façana posterior de l’església de Sant Pere.

L’agricultura es basa en el conreu de farratge i cereals. També hi ha zones destinades a pastures, amb un una major extensió de terrenys forestals. En quant a la ramaderia, es produïren significatius canvis a l’última dècada dels anys noranta del segle passat. Fins aleshores, el subsector del boví era el dominant junt amb l’oví. Actualment predomina la cria d’aviram, el bestiar porcí, el boví i en menor mesura l’oví. Tot i els canvis la ramaderia ha tingut un paper secundari en l’economia ripollesa en el darrer segle. No es pot dir el mateix de l’activitat industrial, que al llarg de la història ha tingut un paper rellevant en la dinamització i creixement de vila, a nivell econòmic, demogràfic i de configuració urbanística. El treball del ferro i la indústria tèxtil han estat els motors econòmics durant molts segles. Però l’absència d’una major diversificació en l’oferta industrial ha comportat greus problemes entre finals del segle passat i primers anys de segle XXI. En quant al sector terciari hom pot trobar una àmplia oferta comercial; alhora, el dissabte al matí se celebra el mercat setmanal, pels carrers del nucli antic, amb tot tipus de productes.

Tres dies del Trial de Santigosa (Setmana Santa). Fira de Sant Isidre (primer cap de setmana de maig). Aplec de Sant Antoni (diumenge més proper al 13 de juny). Festa de la Vila Vella (23 de juny). Jornades de Salut (27 de juny). Missa al cim del Taga (tercer diumenge de juliol). Cicle del Comte Arnau (juliol i agost). Festa Major (segon diumenge de setembre). Festa del Grito de la Independència de Mèxic (tercer dissabte de setembre). Aplec de Santa Llúcia (diumenge més proper al 13 de desembre). Mercat de Nadal (segon o tercer dissabte de desembre). Pessebre Vivent (25 i 26 de desembre).

L’element arquitectònic més important és el Monestir. Guifré el Pelós el va fundar al segle ix, tot i que l’actual construcció data del segle xii. A l’interior hi ha dos retaules gòtics dedicats a Sant Agustí i a Santa Maria la Blanca i el sepulcre de Beat Miró, de factura gòtica. Les tres peces són un exemple de la producció del taller d’escultura que va acollir la vila al segle xiv. El claustre gòtic i la capella barroca dels Dolors completen el conjunt. El Palau de l’Abadia, construït al segle XII i ampliat al segle XV per l’abat Arnau de Villalba, formava part de la residència del abats. En el municipi també hi ha la capella de Sant Miquel (segle xii), que formava part del recinte monàstic, concretament de les dependències de la infermeria. Del mateix període és l’església de Sant Pol. El seu aspecte actual és fruit de les obres de restauració endegades els anys cinquanta del segle passat a fi d’eliminar els elements que no eren romànics. L’aspecte actual de l’ermita de sant Antoni és del 1852, si bé data del segle xvii. L’ermita de la Mare de Déu del Prat, l’església de Santa Magdalena de Perella (segle xii) i l’església de Santa Llúcia de Puigmal (també del segle xii) completen el patrimoni arquitectònic religiós. Quant a infraestructures, cal esmentar el pont Vell. Tot i que l’actual data del 1976, encara manté els estreps de la primitiva construcció del segle xii. De la muralla, actualment en són visibles algunes restes al passeig del comte Guifré, al carrer torre Saltant i a la plaça de l’arquitecte Duran i Reynals. El nucli antic de la població, conegut com la Vila Vella, va ser creat al segle xiii. El traçat urbanístic, diferent respecte d’altres viles medievals, es basa en un entramat de carrers paral·lels i perpendiculars que respon a l'esquema utilitzat pels campaments romans. En aquest context, els espais més vistosos són el carrer Major, eix viari bàsic per accedir a la Vila Vella, i la plaça Major, centre d’intercanvi comercial, envoltada d’edificis barrocs i de testimonis gòtics. Altres espais per destacar són la plaça de l’abadessa Emma, amb una font dedicada al músic Jaume Nunó; la plaça d’Anselm Clavé, i el passeig del comte Guifré. A la casa Maragall, situada al carrer dels Tints, hi feia estada els estius el literat Joan Maragall. L’era d’en Serralta, situada a prop del torrent d’Arçamala i del carrer de l’abat Villalba, és un espai tancat les parets del qual formaven part de la muralla i d’una de les torres defensives.

Quan al sector primari, i més concretament l’agricultura, la superfície cultivada és ocupada, principalment, per conreus farratgers i, en menor mesura per cereals i patates. Les explotacions ramaderes (vacum i bestiar porcí) tenen el seu pes específic en l’economia local, realitat que comporta la programació, anualment, de la fira de sant Isidre. El sector industrial, entre la segona meitat del segle XIX i final del segle XX, va tenir en el tèxtil la principal font de riquesa pel municipi, amb l’establiment d’indústries vora el riu Ter que donaren lloc a colònies: Llaudet, Espona i cal Gat. La crisi que ha patit el sector als darrers decennis ha fet que finalitzessin la seva activitat. En l’actualitat, a més del sector primari, es tendeix a la diversitat empresarial i a oferir una oferta d’acord amb els atractius turístics i paisatgístics.