Medi i paisatge

Alzina (Quercus ilex) al costat de la font de l'antic hostal del Bac. Característiques: Aquest exemplar té una volta de canó de 3,30 m, la soca molt boteruda a la base, fa 6,30 metres de volta i el diàmetre màxim és de 1,20 m. La capçada fa 15 m i s'alça fins als 16 m. La font que es troba al costat de l'arbre li proporciona la humitat necessària pel seu creixement. El tronc de l'alzina sembla que és un rebrot d'una soca més antiga. Estat: Té la soca abonyegada, es pot deduir que aquest arbre ha sofert per la manca de terra i les arrels s'han hagut d'obrir pas enmig de la pedra tosca. Suggeriments: Molt a prop de la font i d'aquest arbre hi ha les restes de L'hostal del Bac (s. XVII), freqüentat pels traginers que seguien el camí de St. Llorenç de Cerdans a Figueres.

Pollancre (Populus) al costat de la Mina Canta. Els pollancres són arbres que requereixen grans quantitats d'aigua per créixer, sorprèn que aquest exemplar hagi sobreviscut en aquest indret eixut. Característiques: És un exemplar de grans dimensions. Estat: Arbre en molt bones condicions. Suggeriments: El pollancre és un arbre caducifoli, que perd les fulles a l'hivern. A la primavera el veurem amb les fulles verdes i frondós i a la tardor serà de colors marronosos i ocres. Els llargs pecíols de les fulles del pollancre fan que es moguin fàcilment amb el vent.

La Platja d'Espolla (o estanyol) és un sistema aquàtic singular a Catalunya. És singular perquè és temporari, o sigui que no reté aigua de forma permanent sinó que resta sec durant llargs períodes, i també és singular perquè no s'alimenta de cap riu sinó de conques subterrànies. Aquests dos fets combinats, tot i ser propis de països mediterranis, el fan un cas rar a Catalunya.   L'aigua arriba amb prou força per arribar a omplir fins a 40.000m2 d'aigua, que desemboca al riu Fluvià saltant un desnivell d'uns 80m. Aquest fet, junt als llargs períodes de sequera fa que no puguin arribar-hi altres espècies de peixos o depredadors, fet pel qual la fuana de l'estany (amfibis i invertebrats) estan relativament protegits en aquest sentit. Un dels animals curiosos a tenir en compte són els Triops cancriformis, uns crustacis de notable interès naturalístic.

L'estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunya, amb una superfície total de gairebé 112hm2, i una profunditat màxima de 62m. integrada en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) l'estany i el seu entorn configuren un sistema ambiental de gran valor, amb varietat d'espècies vegetals i animals, entre les quals cal destacar la bavosa de riu o la bagra.   L'origen de les seves aigües va ser una incògnita fins a la segona meitat del s.XX, doncs només un 10% prové d'aigua superficial (principalment de la ribera castellana), la resta alimenta l'estany per via subterrània, provinent de les veïnes muntanyes de l'Alta garrotxa. L'aigua surt de l'estany també per via subterrània per bé que majoritàriament ho fa a través dels molts recs construïts de la mà de l'home (sobretot per les actuacions dels bendeictins del monestir de Banyoles) que desemboquen al riu Terri.    

Les temperatures, les precipitacions, l’altitud, el pendent i la distancia al mar, condicionen les plantes que creixen a Vilafranca. Al nord, al sud de la població i junt als voltants del barranc de la Teuleria es concentren les terres de cultiu que en el seu temps eren treballades per la gent que vivia al poble (artigues, tancades, ‘vegues’, horts...). La majoria d’aquestes s’han ermat al llarg de la segona meitat del segle XX, la botgeta gangrenosa (Plantago sempervirens), les botges (Santolina chamaecyparissus subsp. squarrosa), la mançanilla borda (Helichrysum serotinum) i altres camèfits han anat ocupant part de les terres incultes. Els masos tenen al seu voltant les terres de cultiu, terrasses superposades, planícies o bancals seguint les corbes de nivells. Camps de cultiu que havien estat guanyats amb gran esforç físic al pasturatge i al bosc. Dedicats durant dècades a pal·liar l’enorme falta de blat, llegums i hortalisses per a l’autoconsum familiar i que posteriorment s’han anat abandonant. Només els bancals més grans continuen treballant-se amb el tractor i els seus aparells complementaris, la resta va sent recuperada per la vegetació autòctona que, poc a poc, sense presses, va entrant en una dinàmica regeneradora dels pasturatges i el bosc que la pot reconduir al seus orígens. Distints tipus de boscs podem trobar pel terme: aquells reduïts a les àrees més ombrívoles com les rouredes de roure de fulla petita (Quercus faginea), on el roure va acompanyat d’aurons (Acer granatense i Acer monspessulanum), espinals albars (Crataegus monogyna), heura (Hedera helix), violetes, primaveres i diverses orquídies (Cephalanthera longifolia, C. longifolia i C. damasonium); ocupa importants superfícies a les proximitats de la Torre Figuera, mas de Tosca de Baix o prop de la Pobla del Bellestar, sense oblidar la xicoteta mostra ben conservada del Racó dels Calvos. els carrascars, més abundants que les rouredes, ocupen les àrees més assolellades. Les carrasques (Quercus rotundifolia) van acompanyades pel lligabosc (Lonicera etrusca), la gayuba o boixerola (Arctostaphyllos uva-ursi) i el càdec (Juniperus oxycedrus subsp. badia) a les àrees menys fredes com la Fos, la Caspa, la Peletxera. Per damunt dels 1.100 m d’altitud el càdec es substituït pel ginebre (Juniperus communis), del qual, els seus gàlbuls carnosos, d’un blau molt fosc, són utilitzats per aromatitzar la ginebra. Tenim carrascars al Bovalar, mas de Montserrat, mas del Carro, mas de Faio... Als sòls més esquelètics i paredons calcaris s’estableix un savinar negral de savina negra (Juniperus phoenicea) que pot passar en ocasions a alternar o donar pas a una formació d’eriçons (Erinacea anthyllis) ben adaptats als llocs eixuts i ventejats, acompanyats per la sàlvia (Salvia lavandulifolia) i l’espígol (Lavandula latifolia). Podem observar-los entre el mas de Tosca de Baix i la rambla de les Truites, a la Torre Leandra... els pinars que ocupen l’àrea de Palomita, el Pinar de Coder, mas de Tosca de Dalt, el Cabeço, el Picaio ...... són majoritàriament de pinassa o pi negral (Pinus nigra subsp. salzmannii), pi que està en regressió a les terres valencianes, i que a les zones més altes i ombrívoles sovint apareix mesclat amb el pi roig (Pinus sylvestris) que s’ha desplaçat des d’altituds superiors ajudat per les repoblacions fetes per l’home en temps passats. Aquests pinars arriben a la cota més alta del terme, al tossal dels Montllats (1.643 m). mereix de manera especial l’atenció la til·leda del Barranc d’Aznar, una formació caducifòlia, original i rara dins de la vegetació de la península Ibèrica. Forma un tipus d’ecosistema relíctic i residual d’enorme valor biològic on el paper predominant és del til·ler (Tilia platyphyllos) però acompanyat per altres espècies com el teix (Taxus baccata), l’avellaner (Corylus avellana), el grèvol (Ilex aquifolium), l’oma (Ulmus glabra) i la Coronilla emerus. Creix als paredons rocosos d’aquest barranc, sobre substrats frescs i envoltat d’un microclima humit. Les formacions vegetals lligades a la rambla de les Truites constitueixen la nomenada vegetació ripària, formada per aquelles plantes exigents en humitat com les xoperes i les salzedes, aquestes amb distints salzes: gatell (Salix atrocinerea), sarga (Salix alaeagnos subsp. angustifolia) i saulic (Salix lambertiana).   Tres microreserves de flora destaquen dins del terme de Vilafranca, una a la rambla de les Truites i dues a Palomita, amb espècies com Goodyera repens, Hieracium lawsonii i el teix (Taxus baccata).   Autor: Ricard Pitarch i Garcia

Sortim de Sant Joan de les Abadesses, des de la Plaça del Palau de l’Abadia al costat del Monestir, per un pont sobre l’Arçama que ens porta al barri de la Plana. Seguim les marques del GR 151 - Camí dels Bisbe-Abat Oliba, així com els indicadors grocs de la Xarxa Itinerànnia. Al final del Passeig de la Plana un indicador groc i les senyals de GR ens condueix pel corriol a seguir. Baixem ràpidament fins a situar-nos al costat del Ter. Un cop creuat el Torrent de l’Òliba el corriol s’enfila cap a la guixera de la Roca. En aquest punt cal estar atents ja que el camí és estret i sovint hi ha rocs de guix inestables que dificulten el pas. Arribem als prats de la Roca, ens dirigim cap al mas, tot anant a cercar el camí d’accés a la casa. Continuem per una pista ampla i encimentada enmig dels camps de conreu. Durant una bona estona no deixarem aquesta pista i anirem passant prop de diferents masos: l’Asprer, Mas Molí, Cal Gat i Cal Gaià. Arribem a l’antiga colònia Jordana, actualment polígon industrial de Sant Joan. Arribem a una cruïlla de camins, cal que seguim cap a l’esquerra, tot creuant un gran aparcament. El camí continua sense pèrdua passant pel costat de Cal Violí, el Guillot, el Serradal i la Rodonella.   Durant el camí gaudim de bones vistes de Serra Cavallera, el Taga i Sant Amand. La pista desemboca a la Ruta del Ferro i del Carbó, una via verda apte per bicicletes sobre l’antic traçat del ferrocarril de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses. En aquest punt i creuant el Ter pel Pont de Ferro podem arribar-nos fins el Pantà de Cal Gat, la zona humida més gran del Ripollès on podem veure una gran diversitat de flora i fauna, sobretot aus. L’itinerari continua per la via verda, camí que no deixarem fins arribar a Ripoll. Desprès de passar per una zona fresca i ombrívola comencem a veure les naus industrials dels polígons de Ripoll. La via verda passa per sota de la carretera i continua paral·lel al Ter fins arribar a una rotonda. En aquest punt cal baixar a l’aparcament de Can Guetes on hi ha el Centre d’Acolliment Turístic del Ripollès. Creuem el Ter per un pont que es troba al final de l’aparcament i ens dirigim pel carrer Jacint Verdaguer i pugem pel carrer Bisbe Morgades que ens conduirà fins el mateix monestir de Santa Maria de Ripoll.

La vila de Sant Joan, situada al prepirineu gaudeix d’un clima mediterrani de muntanya, fet que significa una major pluviositat i menor aridesa. Com a conseqüència, la flora d’aquest indret es caracteritza per ser una barreja entre una vegetació mediterrània i vegetació de muntanya, caducifòlia. Les espècies arbòries més comunes són el roure martinenc, el pi roig i en zones més obagues el faig. A destacar també la vegetació de ribera localitzada vora de rius o rierols com el salze, el vern , el pollancre o l’om. Pel que fa a la vegetació arbustiva, trobem el boix i el bogar. Com a vegetació més endèmica cal remarcar l’Herba de Sant Benet, l’Herba de les encantades, la repalassa, etc... Fent èmfasi a la fauna, la zona al voltant de Sant Joan és molt rica en aquest aspecte donada la important ubicació de rius, rierols i d’altres zones humides que ha propiciat l’hàbitat de nombroses espècies de peixos, amfibis. La seva situació geogràfica permet fer estada a nombroses aus migratòries. Pel que fa a les espècies d’aus més importants trobem el Bernat Pescaire, la Xivitona, el Xarxet, el Becadell, ànec Coll Verd,. Sobre les espècies d’amfibis destaquen la granota verda, el gripau, la salamandra i el tritó pirinenc. En peixos cal remarcar la presència de la carpa, el barb de muntanya o la truita de riu. Cal no oblidar els mamífers com la rata d’aigua, el teixó, la guineu, la fagina, el porc senglar, entre d’altres.

La ripollesa és la raça autòctona d'ovelles que trobem al quadrant nord-est del principat de Catalunya.   És una ovella rústica, molt adaptada al territori i que prové del creuament d'una antiga raça del Pirineu amb els ramats de raça Merino transhumants. De perfil convex, proporcions allargades i mida mitjana, l'ovella ripollesa té la llana entrefina i una producció lletera baixa. La seva característica principal és el pigallat a la cara i potes (generlament negre, però també pot ésser marró). En alguns casos pot portar banyes, que en els mascles esdevenen espectaculars. Destaca l'alta qualitat de la carn de xai.   La raça rep el nom de Ripollesa degut als moviments de bestiar oví que tingueren lloc durant segles a Catalunya, de les zones planes a l'hivern a muntanya a l'estiu, principalment cap al Ripollès. de fet, el pas de les ovelles va definir el paisatge muntanyenc que coneixem avui dia, així com el calendari de fires (lligat al pas dels ramats a la primavera i la tardor). Actualment el número de caps s'ha reduït dràsticament arran de la crisi endèmica del sector i de la barrera burocràtica de l'administració pública, aquesta a més, ha contribuït a fer desaparèixer la transhumància. La major part de pastors que manetnen la raça avui en dia s'agrupen en l'associació "ANCRI".  

La vall de Núria, adscrita al bisbat d’Urgell, és al municipi de Queralbs. Limita amb les comarques de la Cerdanya i el Conflent. Al centre de la vall hi ha el santuari, situat a 1.967 m d’altitud. La zona era coneguda antigament com les Set Valls, nom que rebia pel fet d’estar envoltada per les valls de Fontalba, Embut, Finestrelles, Eina, Noufonts, Noucreus i Fontnegra. Vall de Núria, avui: activitats, lleure i festes  En arribar al santuari, se’ns obre a la vista un espai obert: a la part central s’alça majestuosa l’església i al seu voltant tot un seguit de serveis. L’altre edifici religiós de la vall és la capella de Sant Gil.  Els serveis i les possibilitats per passar una bona estona són múltiples: un auditori, exposicions dedicades a la fauna i la flora de la vall i al cremallera, l’aula de natura, les exposicions d’artistes contemporanis, l’oficina d’informació, el dispensari mèdic, la biblioteca i la botiga. També disposem d’oferta d’allotjaments: hotel, alberg i restaurants.  Les activitats a l’aire lliure són variades: travesses amb cavalls, circuits de tir amb arc, passejades amb barca pel llac... A l’hivern l’oferta se centra en la pràctica de l’esquí en les seves diverses modalitats.   Calendari de festes Festa de Sant Pere (29 de juny). Hi ha una missa i la benedicció i el repartiment de pans i farinetes. Festa de Sant Gil (1 de setembre). Els pastors de la contrada honoren el seu patró. Festa de la Verge de Núria (8 de setembre). Hi ha una missa i la imatge de la Verge es duu fins a la capella de Sant Gil, punt on es canten els goigs.   El Camí a Núria El camí a peu fins a Núria serà un brancal (senyalitzat en groc) que sortirà de Ripoll, passant per Ribes de Freser i Queralbs. Per arribar-hi, a banda de caminar tenim l'alternativa del tren cremallera que hi accedeix diàriament des de Ribes de Freser i amb parada a Queralbs. A PROP D’AQUÍ Des del santuari es poden fer tot tipus d’excursions que poden ajudar-nos a conèixer paratges com ara el bosc de la Mare de Déu, les coves de Sant Gil i d’Amadeu, el camí fins a Queralbs o el pic de l’Àliga. La gent més ben preparada pot fer la travessa Núria-Vallter o bé l’ascensió al Puigmal.

Un altre element complementari a destacar són els abeuradors, dels quals existeixen quatre exemples a poca distància del poble (1’5-2 km, en direcció sud-oest): el del Pou del Lluc, el de la Pica del Murtar, el del Pou del Retor o el del Pou dels Còlbits, que a més disposa d’un descansador.