Medi i paisatge

Les vies pecuàries de Jesús Pobre

Data: 
30/04/2010
Ubicació: 
Temàtica: 
Les vies pecuàries tenen un alt interès no sols pel fet que conformen patrimoni històric sinó també pel seu valor de corredors ambientals d'una banda i pel seu caràcter de bé públic per una altra. Les vies pecuàries eren camins consolidats en ús des del segle XIII per facilitar el trànsit del ramat a les diferents zones on al llarg de l’any podien trobar la pastura necessària. A Jesús Pobre hi ha 4 una bona mostra de diferents categories de vies (assegador, camí reial, carrerada, sendera, ...). Uns exemples són el tram de l’Assegador de Xàbia a la mar, que coincideix a una part amb El Camí arribant a Jesús Pobre i el tram de l’Assegador del Clot del Mellat, ja camí de Gata.
Text aportat per: 
Andreu Costa
Data: 
04/2010

El Pinaret de Jesús Pobre

Data: 
30/04/2010
Ubicació: 
Temàtica: 
A tocar del nucli urbà, hi ha pinarets (pinades) que contribueixen a configurar el tarannà natural que presenta el poble. Un es troba a la part sud, al costat del carrer que pren el seu nom, mentre que l’altre està al nord, a tocar de l’escola i el poliesportiu. Cal explicar en aquest punt que a l'estiu de 2006 l’inici d’unes obres per construir una urbanització sobre el segon dels pinarets va generar un moviment social en la seua defensa que, alhora, va demostrar que al marge de la  importancia mediambiental, el paratge és un símbol pel poble. Les mobilitzacions de protesta van concloure en la primera gran manifestació organitzada a Jesús Pobre. L'empenta social va aconseguir finalment l'obertura d'un procés per a què el pinaret esdevinga un espai d’ús públic.
Text aportat per: 
Andreu Costa
Data: 
04/2010

Parc de Pedra Tosca

Data: 
28/04/2010
Ubicació: 
Temàtica: 
Des d’Olot, seguint la via verda Olot- Girona (antiga traça del carrilet que feia el mateix trajecte) arribareu al Parc de Pedra Tosca, sorprenent per la seva singularitat, perquè tot i l’abundant obra de pedra seca que hi ha a Catalunya, La Garrotxa es l’únic indret del país on s’ha treballat amb pedra volcànica. En un territori profundament modificat per l’activitat volcànica fins fa tant sols uns 11.500 anys, sobre el qual es va anar dipositant una fina capa de terra d’una fertilitat especial derivada del seu origen eruptiu i s’hi va anar instal·lant la vegetació fins formar-se un bosc de roure pènol que es va eliminar quan, com a conseqüència del procés de desamortització de Mendizábal, ja al segle XIX, les terres varen passar als habitants del territori, que varen arrencar tot un seguit d’artigues a fi de disposar de terres per obtenir aliments (es coneix com artiga la peça de conreu procedent de la tala d’una superfície de bosc i que deu la seva fertilitat als nutrients acumulats procedents del bosc. Quan s’hi aporten nutrients externs perd la condició d’artiga, i es converteix en un hort o camp de conreus convencional). Però aquells homes i dones, a més de tallar el bosc varen tenir necessitat de separar la terra de les pedres, molt abundants, que es varen anar amuntegant als límits de les artigues i tot i la seva nul·la utilitat pels cultius, es varen convertir en un element útil per dividir horts i camins i per construir petites barraques per guardar eines, i fer de refugi prou necessari en una zona sense altres possibilitats de protegir-se de les inclemències del temps. Una bona part d’aquella obra de pedra seca, generada només per la necessitat d’obtenir aliments, ha arribat als nostres dies com l’únic testimoni d’un període de la nostra història.   Aquestes terres i l’obra de pedra seca es va abandonar a la seva sort a mitjans del segle XX, quan es va disposar d’altres mitjans per guanyar-se la vida i es va convertir en un espai en procés de degradació fins l’any 1982, quan la seva inclusió al Parc Natural de la Zona Volcànica de La Garrotxa li va donar una necessària protecció. Mentrestant, una part de l’obra de pedra seca va restar protegida d’agressions destructores precisament per la dificultat d’accés i per la seva pròpia duresa.   Entre els anys 2003 i 2005, el desenvolupament d’un projecte Life que va promoure l’Ajuntament de Les Preses i va finançar la Unió Europea va permetre fer un seguit d’actuacions i recuperar unes 26 Has. d’aquest llegat de pedra seca, que ha arribat als nostres dies gràcies a les constants accions de manteniment i millora dutes a terme des de la seva recuperació per l’Ajuntament de Les Preses.   A la mateixa via verda hi ha un punt d’informació i servei de bar que es obert cada dia durant els mesos de juliol, agost i setembre, i els caps de setmana la resta de l’any, però que en tot cas mai limita la visita a l Parc de Pedra, d’accés lliure, també des de la mateixa via verda pocs metres mes enllà del punt d’informació.   L’entrada al parc es fa a través d’una obra arquitectònica de la qual son autors els arquitectes olotins Aranda-Pigem-Vilata, que ha rebut diversos premis, i que a través del pas per un espai buit vol representar la transició de l’època actual a la de quan es va bastir tot l’entramat de parets, camins i barraques. Un seguit de camins senyalitzats ens conduiran a través de les artigues, si volem fins el mateix riu Fluvià i finalment al mateix punt de sortida.   El Parc de Pedra Tosca es un lloc de pau i silenci, pràcticament conservat tal com ens el varen deixar els avantpassats, amb cultius antics, plantes aromàtiques i flora i fauna típica d’espais de climatologia extrema que malgrat la duresa de les pedres acull al visitant, i no en va s’ha convertit en un punt de referència per veïns i visitants que aprecien l’harmonia generada pel conjunt de factors que configuren aquest espai únic.   La recuperació d’aquest entorn també ha propiciat un seguit d’activitats paralel.les i perfectament relacionades amb els usos del territori que consisteixen en la celebració de cursos, jornades tècniques i tallers al punt d’informació, entre els més rellevants dels quals es pot esmenar la construcció amb pedra seca, l’elaboració de ratafia artesana, la destil·lació d’essències d’espígol, diversos tallers basats en l’ús de les plantes i jornades sobre el cultiu i poda de fruiters.  
Autor: 
Joan Ayats, tècnic del Parc
Data: 
04/2010

Les muntanyes de Benissa

Data: 
01/03/2010
Ubicació: 
Temàtica: 
La vegetació mediterrània està representada per la brolla i màquia xeròfila on predomina l'estepa blanca i negra, l'argelaga, el llentiscle, el bruc, el coscoll i el margalló al qual l'acompanyen moltes plantes aromàtiques com el romer, la frígola, l'espígol o la camamil·la. Els prats i molts abancalaments abandonats s'enriqueixen amb milers de xicotetes orquídies de les aproximadament 18 espècies que creixen a Benissa. Els boscos estan constituïts pel pi blanc mentre que la carrasca degut al seu aprofitament és escàs a la zona. L'orografia de la serra de Bèrnia proporciona l'aparició de restes de boscos subhumits caducifolis amb presència de fleixos, aurons, gal·lers i teixos. Els cingles i penya-segats d'aquestes serres presenten una flora rupícola rica en endemismes. Entre les aus rapinyaires que s'observen està l'àguila de panxa blanca, l'àguila reial i l'esparver. En els boscos s'amaguen la geneta, la rabosa, la fagina i el porc senglar.
Text aportat per: 
Pep Ferrer
Data: 
10/2009

El paisatge agrícola de Benissa

Data: 
01/03/2010
Ubicació: 
Temàtica: 
L'activitat agrícola, com a la resta de la comarca fou la base econòmica de Benissa fins ben entrant la dècada dels seixanta del segle passat. Les millors terres agrícoles eren destinades a la vinya per a l'elaboració de la pansa i on el conreu era més difícil i laboriós predominen els cultius d'ametlers, oliveres i garrofers. Aquest paisatge s'enriqueix amb l'arquitectura rural de cases de camp, corrals d'assegadors, riuraus, eres, pous, aljubs i els abancalaments de pedra seca. Bons exemples d'aquest paisatge el trobem a les partides de Lleus, Pinos, La Ràpita i Canor. Darrere aquest patrimoni rural s'amaga un molt més valuós i immaterial que és el cultural associat a tant de segles de vida al camp. L'elaboració de les 25 herbes és una tradició que consisteix en la recol·lecció de 25 herbes medicinals que es prenien en tisana com a preventiu de moltes malalties.
Text aportat per: 
Pep Ferrer
Data: 
10/2009

La Costa de Benissa

Data: 
01/03/2010
Ubicació: 
Temàtica: 
Benissa ofereix una gran diversitat de paisatges des de la seva costa fins a les zones muntanyoses de la serra d'Oltà, La Solana i Bèrnia (1129 m). El litoral de Benissa, tot i la pressió urbanística es caracteritza per la presència de xicotetes cales de roca i penya-segats baixos. Allí, sobre els sòls margosos creix l'estepeta de cap de gat, una espècie molt escassa acompanyada d'altres com la pebrella que és utilitzada com a condiment culinari. A la franja litoral apareixen afloraments d'antigues platges d'arena ara fossilitzades (la Pedrera de les Bassetes i l'Asprar), de les quals s'extreia l'anomenada pedra tosca  per bastir moltes cases del casc antic de la vila. Però és sense cap dubte, el bon estat de conservació de l'ecosistema marí i de les praderies de Posidonia  el que proporciona un alt valor ecològic a aquest litoral.
Text aportat per: 
Pep Ferrer
Data: 
10/2009

La Font d'Aixa

Data: 
23/02/2010
Ubicació: 
Temàtica: 
La Font d'Aixa forma una estreta fondalada entre muntanyes abancalades. El barranc homònim la travessa sencera en direcció oest-est abans de desembocar en el riu Xaló-Gorgos. En l'actualitat, l'ametler constitueix el principal conreu de la Font d'Aixa, perquè és un arbre que s'adapta molt bé als sòls poc profunds de les muntanyes d'aquesta contrada. A la Font d'Aixa es comptabilitzen més de 600 espècies de flora, i entre elles s'hi troba l'Erica arborea, un endemisme que només es troba ací i al Cap de la Nau.
Text aportat per: 
Josep Crespo
Data: 
10/2009

La Serra de Bèrnia

Data: 
23/02/2010
Ubicació: 
Temàtica: 
La Serra de Bèrnia està situada a la línia divisòria entre les comarques de la Marina Alta i Baixa. Fa una llargària de 11 quilòmetres i s'estén en direcció perpendicular a la costa. El cim més elevat de la Serra de Bèrnia es troba al terme municipal de Xaló, i mesura 1128 m. sobre el nivell de la mar. Pel seu valor endèmic o per la seua escassesa, cal destacar les següents espècies vegetals: l'auró el marfull la corona de rei el teix o vareta d'or
Text aportat per: 
Josep Crespo
Data: 
10/2009

El riu Xaló-Gorgos

Data: 
23/02/2010
Ubicació: 
Temàtica: 
El riu Xaló-Gorgos és una típica rambla mediterrània que discorre en la seua major part per la comarca valenciana de la Marina Alta. Ha estat declarat com a LIC per part de la Unió Europea, degut a l'alt valor ecològic i medi-ambiental d'aquest riu. Té una superficie de 283,2 km2 i uns 50 km de llargària. Comença el seu recorregut en les poblacions de Famorca i Castells de Serrella, passa per Gata de Gorgos i desemboca finalment a Xàbia. Les pluges torrencials de la tardor solen provocar freqüents avingudes, sobretot al curs mitjà del riu; però, a l'estiu es manté pràcticament sec, tret d'alguns tolls on tot l'any hi ha aigua que s'aprofita per al reg de taules d'horta. A la ribera del riu Xaló-Gorgos creix abundosament la boga, el baladre i el canyar.
Text aportat per: 
Josep Crespo
Data: 
10/2009

Reserva Marina del Cap de Sant Antoni

Data: 
23/02/2010
Ubicació: 
Temàtica: 
La zona de costa que envolta el cap de Sant Antoni va ser declarada reserva marina d'interés pesquer el 9 de novembre de 1993. Conta amb una topografia submarina variada amb diferents tipus de substrats que condicionen la presència de comunitats bentòniques diverses, algunes d'elles sota mesures de protecció del Consell d'Europa, com: Comunitat Infralitoral d'Algues Esciòfiles. Comunitat de Rodòfits Calcaris. Coralígen. Comunitats d'esquerdes i coves fosques. Praderes de Posidònia. Aquesta varietat de comunitats duu associada la presència d'una gran diversitat d'espècies, moltes de les quals figuren en la llista d'espècies protegibles elaborada en el Congrés de Carry li Rouet de 1989: Eunicella verrucosa (Gorgonia). Scyllarides latus (Escamarlà. Epinephelus guaza (Mer). Sciaena umbra. Posidònia oceànica (Fanerógama) En la zona costanera, en la platja de Les Rotes hi ha 3 microreserves de flora, declarades en 1999 per la presència de diverses espècies endèmiques de flora, com son el limonium scopulorum i el limonium riguali. Altres espècies interessants que poden trobar a la zona son:   Crithmum maritimum L: fenoll marí. Asteriscus maritimus L: margarida de mar.
Text aportat per: 
Josep Crespo
Data: 
10/2009
Contingut sindicat
Aquest vincle no va enlloc