Medi i paisatge

És un d'eixos paratges natural que convida al seu passeig pausat. Compta amb una singular riquesa botànica que ni tant sols els incendis han aconseguit minvar. Es especialment recomanable la seua visita en una plàcida vesprada estiuenca. Un bosc de sureres ubicat al  nord, a uns 600 metres d'alçada compartint terme amb Pinet. Són uns arbres eminentment silícols que creixen sobre en un insòlit lloc del País Valencià sobre un terreny d'argiles descalcificades. Allí s'hi troba una microreserva floral que corrobora el seu valor botànic.  És la formació boscosa més completa de tot el terme, allí les sureres es barregen (en les zones més ombrívoles) amb els galers i amb els pins procedents de repoblacions. Després del cremat del 94 s'ha repoblat amb més sureres A l'estrat arbustiu  on fa més frescor hi trobem falagueres i arbocers. Però en punts més àrids és el coscoll i l'argelaga les regines del sól.       L'orografia esquerpa d'aquest esplèndid lloc es veu beneficiada per un índex pluviomètric superior al de la resta de terme. Pluges que proporcionen aigua al punt més emblemàtic de la partida: la basseta del Surar.    És un bell indret que a penes a sofert l'acció humana i que presenta un encant natural que fascina a tothom que el contempla.       L'associació cultural de Llutxent pren el seu nom d'aquest bell indret declarat paratge natural municipal.

Aquesta font està situada a la propietat de Can Plana, a l’indret conegut amb el nom de Polletons. S’hi té accés pel camí que de can Plana i Can Nonell de la Serra, que enllaça amb el camí que de Collsacreu va a la casa Nova de Pibernat. És un naixement d’aigua natural, envoltat d’uns grossos castanyes, situat a sota el camí abans descrit i per tan una mica difícil de trobar si no es coneix. Com a referència trobarem un camí de desenbosc que surt del principal i la font és a sota mateix. L’aigua es recollida per un galet de ferro, que s’aguanta en una petita paret de pedres i abocada a uns 30 centímetres de terra. Es troba a una alçada de 398 metres sobre el nivell del mar i està orientada al nord. L’any 1983 s’hi va fer una petita paret i s’hi va col·locar unes rajoles amb el nom de la font, avui mig trencades. A la banda de sobre la font, hi ha una plantació de pins joves, i abans era plantat de vells castanyers que servien per a recollir les castanyes en la seva època. Anys enrera aquestes terres havien estat pineda i també vinya. El nom del Polletons, el trobem escrit també en la forma Pinyetons i en el localisme Poietons.

El medi natural massanenc és molt ric i un dels exponents més clars és el Parc Natural Comunal del Comapedrosa, espai protegit que inclou el pic més alt d’Andorra, amb una altitud de 2.942 m. En aquest parc, a més de l’imponent paisatge de muntanya, hi ha llacs, cascades i tot tipus de senders i refugis. Els seus estanys es caracteritzen per ser a les altituds més altes d’Andorra i, per tant, també són els que tenen les aigües més fredes. El de més altitud és l’estany de Més Amunt dels Forcats, situat a 2.714 m; l’estany Negre, però, és un dels més famosos. La fauna i la flora de la zona són les característiques dels estatges alpins i subalpins. Hi ha, a més, algunes espècies en perill d’extinció, com ara l’àguila daurada, el gall fer, el trencalòs i, com a principal protagonista del parc, la serenalla pallaresa, petit rèptil exclusiu d’una reduïdíssima àrea pirinenca. PROP D’AQUÍ Destaquem un parell de rutes que passen prop de la capital de la Massana. L’una és la ruta dels contrabandistes, que va des de l’estació d’esquí de Pal fins a Llavorsí tot passant pels colls de la Botella, de Conflent i de Jou; consta de 56 km que transcorren per camins de muntanya. L’altra és la ruta dels estanys dels Forcats, que es fa amb unes quatre hores de pujada sortint des de Pal. El paisatge per on es passa és salvatge i gris a causa de les tarteres d’esquistos d’aquest color. Després del temps estipulat i d’haver passat per les bordes de la Coruvilla i el pla de l’Estany, s’arriba al tercer llac. A partir d’aquí es pot anar fins al pic de Medacorba, de 2.914 m, però l’accés és una mica difícil. També és recomanable visitar l’Aldosa, un poble pintoresc i assolellat de la parròquia de la Massana des d’on es poden veure la serra de l’Honor i el pic triangular de Casamanya. Per arribar-hi, es puja pel camí de les Gravades i després, per fer la tornada, es baixa pel camí de les Molleres. L’element patrimonial més destacat d’aquesta població és l’església barroca (segles XVII-XVIII) dedicada a sant Ermengol, bisbe de la Seu i patró de l’Aldosa, la qual conté pintures murals de Josep Oromí (segle XIX).

Pels que vulguin gaudir de la natura amb un xic d’emoció, Aixovall disposa de la via ferrada del Tossal Gran, una via urbana a peu del riu Valira i al costat de la carretera. Cal tenir en compte, però, que una de les seves variants és d’un nivell alt a causa d’un desplomat.

El Puig i la Serra de Sant Amanç (o Amand) es troba a la banda Sud del Taga (Serra de Conivella). Té una altitud de 1.851 m. Per les seves vistes és considerat "el balcó del Ripollès". Al cim hi ha una creu de ferro i un altar per a les celebracions religioses. Segons la llegenda, Sant Amanç habitava en el castell de la muntanya cap al s. IV. Rebel cabdill dels Begaudes. Aquest nom correspon a camperols revoltats contra els grans terratinents i el poder romà dominador. La revolta s’inicià a la fi del segle II a les Gàl·lies i durà fins al segle V. Cap al segle IV penetrà a les terres que serien catalanes i el cabdill n’era Sant Amanç. La llegenda vincula el castell de Pena i la muntanya de Sant Amanç al personatge del Comte Arnau, qui donava sal al seu cavall a les salines dels masos del Jofré i del Boix de Vidabona per fer-lo més veloç. A les nits de tempesta, al Collet del Vent encara s’hi passeja el seu espectre. També es menciona un convent de monges al Pla de Pena, expulsades del monestir de Sant Joan, visitat sovint pel comte. Diu la cançó popular: “Les monges de Sant Aimanç, dotze monges, tretze infants”. És sorprenent la carta que Xirinacs, en el seu Dietari final, adreça al Comte Arnau convidant-lo a redimir-se del seu perllongat purgatori, ajudant a la nova revolució catalana consistent en generar comunitats humanes organitzades i fundades en el consens i la concòrdia, que durà a la fi de la lluita de classes i a l’alliberament nacional: "Deixa ja la teva Pena vagarosa i ajuda’ns a fer créixer aquest nou i vell plançó ple d’Esperit per totes les terres catalanes i per tot el món: la nova revolució." Sant Amanç etimològicament vol dir “l’enamorat per sempre”. Interpretant el Dietari final de Lluís M. Xirinacs, en el Camí de Vidabona representa el místic, l’Amic (de Ramon Llull) qui, després de l’alliberament de les pròpies dependències a les coses del món, esdevé subjecte lliure (1a etapa del Camí de Vidabona).  Foll d’amor, en èxtasi contemplativa de l’Amat (Ramon Llull), l’Absolut, la Mare o Amor creador de l’Univers, segons Xirinacs representada pel Taga, es consumeix en desig de fondre-s’hi. L’Amic (Sant Amanç) i l’Amat (la mare Taga) estan units pel Coll de Jou (que vol dir unió, “ioga”). Per completar la unió mística cal transcendir el subjecte, fet aquest representat pel mite de Sant Miquel Arcàngel i l’equivalent mite terrenal de Sant Jordi (que vencen el  el dimoni / l’aranya: la supèrbia de l’ego). Aquest és el sentit mític de fer nit o estada al refugi de Sant Jordi de Coll de Jou.

En aquesta zona prepirinenca hi trobem una gran biodiversitat vegetal i animal. Alguns exemples: Amfibis: Tritó pirinenc, granota roja, salamandra. Rèptils: Escurçó, serp verda. Aus: Àguila daurada (el rapinyaire més gros i potent de la Península Ibèrica), falcó pelegrí, gamarús (rapinyaire nocturn), àguila marcenca, aligot, còlit gris, alosa, gralla de bec groc, cornella, trencalòs, voltor comú. Mamífers: Cabirol, porc senglar, gat mesquer o geneta, fagina, guineu, teixó. Vegetals: Pi roig, faig, roure martinenc, boix, ginebre. En zones rocalloses i humides podem trobar l'orella d'ós, herba fetgera i corona de rei.

PROP D’AQUÍ Des de Sispony es pot pujar al pic del Carroi, a 2.234 m, seguint una ruta d’uns 11 km amb un desnivell bastant fort. Cal tenir, però, una precaució: és necessari pouar aigua al poble perquè durant el recorregut no hi ha cap font. Una altra ruta és la que puja a la collada de Muntaner i el pic d’Enclar (2.383 m). Té una durada de quatre hores només d’anada i un desnivell de 1.000 m. El punt de sortida és davant de la Casa Rull.

Un 80% del territori de la parròquia d’Escaldes-Engordany són espais naturals i la vall del Madriu-Perafita-Claror, declarada patrimoni mundial de la Unesco l’any 2004 en la categoria de paisatge cultural, n’és una part essencial. Alhora, representa una de les zones naturals més importants d’Andorra, ja que, amb una superfície de 4.247 ha, ocupa un 10% del territori total del Principat. És una vall d’origen glacial que té l’aigua com a element fonamental: està situada a la conca hidrogràfica del riu Madriu (del llatí matrice, que vol dir ‘mare’), amb el riu de Perafita i Claror com a principal i primer afluent, i està alimentada per multitud d’estanys, com ara el Blau, el Forcat, el Rodó, el de l’Illa, el de la Bova i els Estanyons. Pel que fa a vegetació, hi abunden els boscos de ribera, pi roig, avet, pi negre i bedoll i el prat alpí. Aquesta vall és un referent biològic de la vida d’un país de muntanya, però també ho és en el vessant històric i cultural, ja que durant més de set-cents anys, des de l’època medieval, hi ha perviscut un tipus de vida harmònic amb el medi natural. En són un reflex els nuclis de bordes d’Entremesaigües i Ràmio, diferents cabanes de pastors construïdes de manera tradicional amb la tècnica de la pedra seca, murs i feixes utilitzats antigament per al conreu d’horts.

Soldeu i el Tarter ocupen un territori que està envoltat per unes valls de gran encant, la vall d’Incles i la de Ransol. Aquestes, com altres indrets de la geografia andorrana, tornen a gaudir de la presència d’una espècie que s’havia extingit feia segles als Pirineus: la marmota. Per a més informació: apartat de la parròquia de Canillo.

Amb l’itinerari del romànic podreu viatjar a l’època medieval i descobrir la petja que l’art romànic ha deixat a la zona. La ruta comença a la plaça del Consell, seguidament enllaça el conjunt històric de les Bons i les esglésies de Sant Miquel i Sant Joan de la Mosquera i finalment s’acaba a l’església de Santa Eulàlia i el Museu d’Art Sacre. Per a més informació i visites guiades: (+376) 833 551, www.encamp.ad i casacristo@encamp.ad El camí de les Pardines també és un itinerari curt, fàcil i sense gairebé desnivell. Permet gaudir d’una bona vista sobre el poble d’Encamp i les muntanyes que l’envolten i passa vora un jardí botànic amb espècies autòctones dels Pirineus. El punt de partida és la cruïlla de la carretera dels Cortals amb la borda de Pardines, on hi ha un aparcament. El Funicamp fa una parada intermèdia als Cortals, una zona on a l’estiu hi ha un berenador i diferents espais per fer-hi activitats, com ara el rocòdrom de les bordes de Rigoder. Però a la parròquia també s’hi poden fer dues vies ferrades: la dels clots de l’Aspre, que surt des d’Encamp i és de dificultat baixa, i la del Bony d’Envalira, que parteix des de Grau Roig i és de dificultat mitjana. Finalment, recomanem l’excursió al circ dels Pessons, que té una durada d’unes quatre hores començant des de l’estació d’esquí de Grau Roig. Anant en direcció oest s’arriba fins al primer estany i a partir d’aquí cal agafar el GR7 fins al coll dels Pessons i travessar el circ per l’eix central; des del mateix llac també es pot anar al portella Blanca. Com a suport a qualsevol expedició, d’entre la xarxa de refugis d’alta muntanya gratuïts i oberts tot l’any, la parròquia d’Encamp disposa dels de Montmalús, l’Illa, Ensagents i Agols. MEDI NATURAL Un dels paratges naturals més destacats de la parròquia és el circ de Pessons, el qual engloba set llacs i algunes llacunes situats al cercle glacial granític més gran d’Andorra. El granit és molt present al vessant est del Principat i prové del batòlit granític de Montlluís, prop de Font-romeu, a la comarca de l’Alta Cerdanya. En els blocs de granit, s’hi pot veure el desgast exercit pel gel durant el període quaternari. També té un interès important la vall del Madriu-Perafita-Claror, una vall d’origen glacial que ocupa pràcticament el 10% del territori andorrà i que queda repartit entre les parròquies d’Encamp, Andorra la Vella, Escaldes-Engordany i Sant Julià de Lòria. La flora encampadana té com a elements representatius la genciana, l’àrnica, l’enciam de font i el coscoll, i entre els bolets més abundants es compten els ceps, els rovellons, les murgues, els fredolics i la pota de perdiu. Quant a la fauna, trobem l’isard, el cabirol, el gall de bosc, la guineu, la marmota, la truita, la perdiu i el milà, a més del mufló, originari de Còrsega i introduït a la parròquia pel trofeu que s’hi fa. D’altra banda, en aquest indret, si afinem l’oïda, podrem sentir els xiulets de les marmotes, que van ser introduïdes a les Valls fa uns anys.