Cultura tradicional (balls, festes, etc.)

La Casa Museu d’Areny-Plandolit, datada de 1613, és un testimoni excepcional d’un habitatge de terratinents andorrans; en aquest cas, els propietaris d’una de les fargues més importants: la farga Areny. Reflecteix la manera de viure de la noblesa rural amb els seus luxes en contrast amb la resta de la societat andorrana. La majoria de les estructures són de mitjan s. XIX i exemplifiquen l’auge econòmic de la família gràcies a la figura de Guillem d’Areny-Plandolit i les seves activitats relacionades amb la indústria del ferro, fruit de les quals s’obtenien elements com ara la gran balconada de ferro forjat que es pot veure a la façana principal. El mobiliari i el parament són els testimonis que ens queden de l’única família nobiliària del país. Aquest museu forma part de la Ruta del Ferro. Per a més informació i reserves: tel. (+376) 839 760, reserves.museus@andorra.ad i www.museus.ad Si disposeu de temps, a la Cortinada hi ha el Centre d’Interpretació de la Natura, un equipament que mostra als visitants els diferents paisatges i hàbitats del Principat des de la formació dels Pirineus, fa 50 milions d’anys, fins a l’actualitat, amb els cinc principals ambients de la muntanya i la diversitat de flora i fauna que s’hi pot trobar. Per a més informació: tel. (+376) 849 849 i centrenatura@andorra.ad Altres instal•lacions que trobareu a la parròquia de Canillo són el Museu Postal, on s’explica l’evolució històrica del correu a Andorra i on també hi ha una interessant col•lecció filatèlica; el Museu de la Miniatura, que conté una exposició permanent de microminiatures (algunes s’han de veure amb microscopi) del màxim exponent mundial del gènere, l’ucraïnès Nicolaï Siadristyi, i el Museu Iconogràfic i del Cristianisme, que exposa icones cristianes i ortodoxes de les principals escoles europees a més d’oferir la consulta d’una bibliografia de més de 300 obres en diferents llengües. Per a més informació: tel. (+376) 878 173 i www.ordino.ad

Diu la llegenda que a Ordino, la pàtria dels antics fargaires, hi vivia el millor buner de tot Andorra (la buna és un instrument similar a la gaita o la cornamusa). Els habitants de Canillo van contractar-lo per celebrar la festa de la vila com calia i el buner va sortir a l’hora de la seva població per arribar a la festa abans que comencés. De camí, però, va trobar una manada de llops i, per salvar-se, va pujar a un arbre. Aleshores, la buna es va enganxar a unes branques i va sonar, i això va fer que els llops marxessin, esfereïts. No content amb això, el buner va començar a tocar la buna per allunyar-los encara més, però alhora va quedar indignat pel fet que aquelles bèsties no sabessin apreciar el seu art. No obastant, va ser així que va comprendre el poder que tenia la buna per espantar les feres.

Els lauredians van estar ben alerta a la guerra que el comte de Foix va desencadenar contra el bisbe d’Urgell, ja que, per proximitat geogràfica, haurien estat els primers a rebre, però gràcies al rei Pere d’Aragó i al pacte dels Pariatges es va posar fi a les hostilitats. Aquestes són les referències històriques que recull la marratxa, el ball lauredià per excel•lència, el qual simbolitza la pau i és ballat per l’Esbart Laurèdia el dilluns de Festa Major. Hi apareixen dos homes, un de solter que representa el bisbe d’Urgell i un altre de casat que fa de comte de Foix; van vestits amb les seves millors robes i duen barrets de copa alta des d’on pengen tres cintes amb els colors de la bandera andorrana. Aquests ballen amb sis noies que van vestides a l’estil de l’època feudal i que representen les sis parròquies que hi havia aleshores a Andorra. La marratxa simbolitza la unió dels dos senyors amb el territori i l’alegria de no haver de viure una guerra, cosa que plasmen els sis trabucaires que al final del ball disparen a l’aire. Després de la marratxa, comença una ballada de sardanes. Un altre ball emblemàtic és la passa, que consisteix a fer una cercavila de solters i solteres pels carrers de la vila fins arribar a la plaça Major; la corrua és encapçalada per la parella que es casa aquell any.

    La raboseta.Aquest conte és el responsable del nom no oficial de Tírig,el poble de la raboseta, i dels seus habitants, rabosetes. Això va passar al barranc de la Valltorta, barranc que separa els termes d'Albocàsser i Tírig. Diu   que la rabosa que  era de Tírig i baixava al barranc per la part del seu terme es va trobar amb un llop, que era d'Albocàsser i baixava cap al barranc per la part del seu terme i  portava un bon tros de formatge a la boca i, així tots dos es van trobar a la llera del barranc, ben llesta,la rabosa  li va preguntar al llop d’on era. En pronunciar el nom del seu poble, Albocàsser, va obrir tant la boca per fer la a que el formatge li va caure i la rabosa el va agafar ràpidament. El llop va decidir utilitzar la mateixa tècnica que la rabosa per a recuperar el bocí. Però el resultat final va ser molt diferent: com que la rabosa era de Tírig, no va haver d’obrir gaire la boca per respondre, i se’n va anar ben ufana amb el formatge.

Miracle de la Mare de Déu de la Font.El notari de Cinctorres, Lluís Sorolla, en va deixar constància escrita. Va ser el 4 de maig de 1540. Des de Cinctorres va arribar a Portell una família de la ciutat de Negrepont: Joan Valero i la seua dona Francesca, la filla de sis anys i  l’àvia Maria, la Grega. La xiqueta era paraplègica. En passar per la  font li van demanar a la Mare de Déu que pogués caminar. Aquesta la va curar, i la família li fa oferir arracades de plata, una camisa  nova obrada a la usança dels egipcians i diners, perquè es tinguera memòria del miracle.                                                                       

Pedres com a record.Si fem la romeria fins a l’ermita de Sant Marc de les Alberedes, veurem com en un punt els veïns tiren pedres en una direcció determinada. Segons la contalla, allà un llop es va menjar una xiqueta del poble.                                  

Forcall és un dels pobles de la comarca que ha mantingut amb més força i dedicació els balls i passos més antics. Hi destaquen les danses de llauradorets (xiquets vestits de llauradors que ballen en   honor de sant Antoni, i al cap un ballador);llauradoretes (xiquetes  capitanejades per una balladora);varetes (xiquets amb un bastó    amb el qual peguen a terra; formen una torre humana en les  aturades de la processó i, damunt, el més xicotet recita una invitació festiva); bastonets o arquets (jóvens que porten arcs de    flors de paper i representen els oficis de fuster i d’obrer);gitanetes (vuit xiques i un barrero, vestides de llauradores mudades, teixeixen i desteixeixen cintes de colors al voltant d’una barra); dansants (vuit jóvens amb camisa blanca, sinagües emmidonades i  mantó a la cintura toquen les castanyoles al so del tabal i la dolçaina; és la dansa més antiga). A banda, no hi ha festa com cal sense   ball rodat.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    

L’espardenya*.Era el calçat de la gent del camp i des d'ací es fabricava per a molts territoris estatals. Hi ha notícies de la  fabricació d’espardenyes a Forcall des del segle XVI. El primer procés del cànem és el rentat, estant en remull, i per això els pobles que estan al costat dels rius (la Mata de Morella, la Todolella, Villores, Forcall) són els que han mantingut l’ofici d’ espardenyer. Al final del XIX i principi del XX en trobem la major producció, que coincideix amb un pic demogràfic. Aleshores el treball al camp es combinava amb la fabricació d’espardenyes. Als anys 30 va començar la davallada d’aquest sector econòmic.                                                    

Sant Antoni.La nit de la cremà ix la santantonà, una colla de dimonis –botargues, el despullat, la Filoseta que representa les  temptacions…– amb el sant lligat i passen per tots els carrers delpoble. Acompanyen sant Antoni i sant Pau a la plaça Major, on han plantat la barraca.  Els cremallers encenen la barraca (cova del  sant),i els dimonis ballen al voltant amb sant Antoni dins. Un tocde la dolçaina i els dimonis són vençuts: el sant guanya. Tot seguit  hi ha la processó dels matxos amb l’alcalde i els majorals.  A l’església i davant la casa del senyor rector es beneeixen els animals. Després s’arreplega la coqueta de mitja lliura i es sopa vora les tronques. L’endemà hi ha missa major amb processó, llaurà i sembrà per la vesprada i ball rodat a la nit.                          

Benvinguts gent de la vila,/ forasters i els del voltant benvinguts a aquesta festa,/ benvinguts a Bescaran   Entre Bescaran i Andorra/ hi ha una entreta relació no sols ara que es remunta/ben bé als temps de l'antigor.   Tant pot ser això per la feina/que ofereix el Principat com perquè d'ambdues bandes,/ al llarg del temps s'han casat.   Si us explico aquestes coses/és perquè us vull emmarcar una història, una llegenda/que s'explicava temps ha.   Fa molts i molts anys enrere/quan per aquests boscos de pins no hi havia carreteres,/ només hi havia camins.   Els de Bescaran tingueren/gairebé a tocar de mans la possibilitat ferma/de poder ser andorrans.   Els calia sols per ser-ho,/ un darrer pas important s'havia arribar a un pacte/entre Andorra i Bescaran.   Que si Bescaran donava/als d'Andorra un cavall blanc andorrans esdevindrien/tots plegats, sense entrebanc.   Es reuní tot el poble/dies sencers rumiant si és que s'ho deixaven córrer/o ho tiraven endavant.   Al final van decidir-se/ i aleshores van triar el millor cavall del poble/ i els fadrins de més fiar.   L'endemà a punta de dia/ abans el sol no s'alcés, tot el poble era a la plaça/ a acomiadar els missatgers.   Els donen menjar i beguda/ perquè no hagin de patir, s'acomiaden en silenci/ i comencen el camí.   Els fadrins obren la marxa,/ gairebé solemnement el cavall segueix darrere/ amb el seu blanc resplendent.   La mirada fixa a Andorra/ el Port Negre, o Monturull, disposats a arribar a terme/ saltant qualsevol escull.   Decidits, però sense pressa,/ deixen el poble i el riu les deveses i les bordes, /les pastures, el pletiu.   Així que en el bosc s'endinsen/ el temps fa un canvi sobtat, el cel s'ennegreix tot d'una,/ gairebé feia feredat.   No per això aturen la marxa,/ la seva ànsia és anar endavant, estrenyen més fort la brida/ i segueixen caminant.   Poc després comença a ploure/ per aquells boscos ancestrals de primer és pluja fina,/ després a bots i barrals.   Però els missatgers no s'espanten/ tot i que se'n facin creus, no els detura pas la fosca/ ni el anar xops de cap a peus.   Poc més enllà una altra plaga/ fortament els colpejà tot i ser en ple mes d'agost/ els va comançar a nevar.   Una enorme borrufada/ de neu tot ho va emblanquir, de tant espessa que queia/ ja no es veia ni el cami.   Als fadrins, amb la basarda,/ se'ls hi glaçava la sang la feinada que tenien/ d'aquantar aquell cavall blanc.   Com més avançava el dia/ més gran era el temporal, el vent i la veu colpien/ amb una fúria infernal.   El cavall, d'una estrabada/ dels lligams s'ha deslliurat i es capbussa dins la fosca/ de l'espessa tempestat.   Va ser com per art de màgia/ que parà de bufar el vent i que la neu es va fondre/ i sortí un sol resplendent.   Els fadrins, que no s'ho creien,/ es miraven estranyats: Com podrien explicar-ho/ els prendrien per orats.   Una cosa quedà clara/ a aquells fadrins pirinencs i és que el destí del seu poble/ era ser bescaranencs.   Però si mai anéssiu a Andorra/ aprofiteu l'ocasió i feu una passejada/ si és a l'hivern molt millor.     Que veureu una escultura/ d'un cavall immaculat que treu l'escalfor de dintre/ i tot ell queda gebrat.   Pregunteu què significa,/ no sé pas si us ho diran però pot ser que representi/ el cavall de Bescaran.   Aquest romanço, lletra i música de Jaume Arnella i expressament composat per a l'ocasió, fou estrenat a Bescaran, en el marc de la 2ª Trobada de Cantautors, el dissabte 9 de juliol de 2005.   Associació - Bescaran Cultura Tardor 2011