Cultura tradicional (balls, festes, etc.)

Hi havia una vegada, ja fa molts anys, un príncep tàrtar que va arribar a l'indret on avui és Tartareu. El príncep havia estat desterrat del seu país i va arribar acompanyat de tot el seu seguici. Arribat a Tartareu, va quedar meravellat per la situació del turó que actualment presideix el poble i per la frondositat dels boscos d'alzines que s’estenien als seus peus. Eren boscos ben carregats de caça, on no era estrany veure porcs senglars i llops ferotges. El príncep va decidir quedar-se i va fer construir el castell al lloc on avui encara podem trobar-ne restes; d'altra banda, els qui l'acompanyaven van anar bastint les seves cases a recer del castell del senyor. I així va néixer Tartareu, que conserva en el nom la mostra de l'origen tàrtar del seu creador.

Vicent Pau Serra i Fortuño (Almassora, 15-01-1944) és mestre, poeta, etnògraf , una de les personalitats destacades de les últimes dècades en el món de la cultura vinculada a les festes de Castelló i una de les poques que continua en actiu en aquest àmbit.             Durant la seua vida Vicent Pau Serra i Fortuño ha col·laborat, fent aportacions importants, en tots els estaments del món de la festa castellonenca. Presentem un balanç de la seua trajectòria:   FESTES DE LA MAGDALENA               Ha estat des de jove col·laborador dels llibrets de gaiata i dels llibres de la festa (Festividades, Castelló Festa Plena, ......)              Durant els anys setanta va ser un dels artífexs de la revitalització de la gaiata 10. El Toll, de la qual va ser president de la comissió.              Va ser assessor de la Junta de Festes en l’any en que va ser president En Clemente Agost.              Autor del text del PREGÓ INFANTIL de les festes de la Magdalena que es canta des de 1993.             Autor dels goigs que es canten en l’ermita de la Magdalena el dia de la romeria i dels de l’ermita de Sant Roc de Canet.             Autor del textos de les auques  del Pregó i de la Romeria  Va ser autor en dues ocasions del guió de la imposició de bandes a la regina i madrines de les festes de la Magdalena, de l’encesa de gaiates i mantenidor en l’acte de proclamació de Na Violant d’Hongria i les seues dames de companya.  Membre des de la seua fundació de la Colla El Pixaví, i figura destacada en la implicació de l’entitat en les festes de la Magdalena, i especialment en la participació en la Romeria de les Canyes i en la pujada al campanar del dilluns de la Magdalena.   FESTES DE CARRER              Escriptor de goigs i cobles per a ermites i advocacions religioses. Vicent Pau Serra és el màxim especialista valencià en la literatura popular dels goigs, manifestació de la cultura popular de gran interès per a les festes de les comarques castellonenques. La seua labor investigadora ha estat molt destacada sobre la història dels goigs dedicats a la Mare de Déu de Lledó.             Sens dubte, Vicent Pau Serra és l’escriptor que més goigs valencians ha escrit en tota la història. Per a les festes i celebracions de la ciutat de Castelló ha escrit els següents goigs dedicats a:   -         Santa Maria Magdalena -         Sant Roc de Canet -         Sant Fèlix de Cantalici -         Sant Jaume de Fadrell -         Sant Roc de la Donació -         Sant Roc de la Donació 10 aniversari -         El Crist de la Sang -         La Pietat de la Confraria de la Sang -         La Mare de Déu de Pasqua -         Cinc goigs dedicats a la Mare de Déu del Lledó -         Sant Antoni del Mercadet de Sant Antoni -         Sant Joanet del Riu Sec   Va ser majoral de les festes de Sant Félix, del Raval de Sant Fèlix de Castelló i en l’any 2004 clavari d’aquesta festa.   ALTRES FESTES I ACTIVITATS                Membre de l’Agrupació Folklòrica El Millars, de Castelló ha col·laborat en la divulgació de les nostres danses mitjançant el guió de les diferents actuacions i espectacles.             Igualment , junt als membres del Millars va ser encarregat de la recerca i catalogació de les peces d’indumentària tradicional i dels instruments populars que van formar el fons del Museu Etnogràfic de la Diputació.              Juntament amb L’Agrupació Folklòrica el Millars i en especial amb l’Associació de Dansants del Corpus de Castelló, va ser responsable, en estreta col·laboració amb els diferents regidors de festes/cultura, de la recuperació dels elements materials de les danses del Corpus (nanos, gegants i cavallets) , així com de la recuperació d’aquestes danses.               Confrare de la Confraria de la Sang de Castelló, és portador des de fa 25 anys de la imatge del Sant Sepulcre   EL MON DE LA POESIA   PREMI DE POESIA CIUTAT DE CASTELLÓ             Al llarg de molts anys ha format part del jurat del Premi de Poesia Ciutat de Castelló.             En aquest certamen literari ha guanyat: - Tres Flors Naturals (els anys 1973, 1984 i 2001)             - La Rosa d’Or (1972) i dos Roses de Plata (1971 i 1975)   CERTAMEN LITERARI DE LA MARE DE DÉU DEL LLEDÓ              Col·laborador del Certamen Literari de la Mare de Déu del Lledó i de les serenates a la Verge en el mes de Maig.             -  Guanyador de cinc Flors Naturals (1985, 1988, 1993, 1995, 1999)             -  Guanyador de cinc premis de goigs (1988, 1992, 1995, 1997, 1999)             -  Premi de prosa (2009) per una investigació sobre els goigs de Lledó.                    Va participar junt amb Miquel Peris en les Serenates a la Verge del Lledó en 1972,73,74,75,76) i va ser l’autor del guió poètic de la Serenata en l’any 1984   ALTRES PREMIS DE POESIA                         Premi de poesia Miquel Peris Segarra, 2010, per Arrels d’arena                    Premi de poesia ALCAP 1992, per El temps de l’àpat                    Premi de poesia ALCAP 2009, per Del temps i l’esperança     PUBLICACIONS  Vicent Serra és a més un escriptor que ha publicat els següents llibres, relacionats també amb el món de la festa i de la cultura castellonenca               - 1983.- La dolçaina. Escola de Tales. Diputació de Castelló             - 1987.- El dolçainer de Tales. Diputació de Castelló             - 1988.- Bestiari per a infants.-Festa per la llengua             - 1992.- El temps de l’àpat.- Alcap             - 1993.- Castelló en temps d’Isabel Ferrer, en col·laboració amb altres autors             - 1995.- Malnoms i dites. Ajuntament de Castelló.             - 1995.- Treballs dins l’obra col·lectiva Festa. Història de les festes de Castelló                         - Cicle festiu anual de la ciutat de Castelló                         - Les danses del Pregó                         - Història del Pregó infantil                         - La literatura magdalenera             - 2007.- La música en els jocs populars (junt a altres autors) Ajuntament de Castelló             - 2009.- Del temps i l’esperança.-Alcap                 En resum, podem dir que la singularitat de la trajectòria en el món de la festa de Vicent Pau Serra i Fortuño és haver-ne exercit totes les funcions, de manera destacada. No hi ha cap president de gaiata que, a més, haja guanyat tres flors naturals del Certamen Literari de la Magdalena, cinc del Certamen de Lledó, que siga historiador de les festes de la Magdalena, estudiós de la seua literatura popular, i que, com a remat, haja tingut el sentit de servei a la cultura del seu poble mitjançant la composició del Pregó Infantil. Vicent Pau Serra, a més, sempre ha fet propostes i aclariments sobre el món de la festa castellonenca. El seus articles sobre les denominacions madrina de gaiata, comissió de sector, president de comissió o sobre el Magdalena Vitol, publicats durant anys en la revista Festividades  han servit per aclarir dubtes i redreçar errades. Actualment el perfil de destacat home de festa i home de cultura es correspon a una personalitat com la Vicent Pau Serra i Fortuño.   En reconeixement a la seua tasca L’Ajuntament de Castelló li ha concedit en l’any 2012 el màxim guardó: la MEDALLA DE FESTES,  per la seua dedicació a la investigació, divulgació i participació activa en tot el que la cultura popular del nostre poble abarca.

DANSES POPULARS Com a moltes poblacions de la zona, el ball més estès en determinades èpoques ha estat el ball pla. A Vilafranca esdevé el protagonista en les Festes de Sant Cristòfol, de Sant Roc i de la Mare de Déu del Llosar. A la plaça del poble, els xics amb mocador roig i les xiques amb mantó al coll, rodegen la font i els músics, i dansen els cinc passos que componen el ball.

Segons conta aquesta llegenda, el castell de Torrall s’havia aixecat al terme d’Àger, prop de la cova dita encara de Torrall, on s’hi van fer forts els cristians en temps de la invasió agarena. Entre el castell i la cova es van refugiar les dones, la mainada i els vells que no podien prendre part en la lluita, mentre que els homes joves i valents es van estendre pel país per guerrejar amb la moraima. Sabedors els sarraïns que els del castell no eren gent forta, el van assetjar pensant retre’l per la fam. Els dies passaven i els pobres assetjats acabaven els queviures. Llavors se’ls va acudir alimentar tan bé com van poder la darrera vaca que els quedava i, ben grassa i rodona, la van estimbar un dia muntanya avall perquè anés a parar al campament sarraí. Quan els musulmans van veure aquella bèstia tan grassa van creure que els assetjats devien disposar encara de moltes provisions, amb la qual cosa van decidir aixecar el setge. I així van salvar-se els refugiats, que ja estaven a les últimes.

Els enderrocs del que fou el majestuós castell d’Àger encara els podeu veure avui si hi pugeu. Diu la llegenda que la dama d’aquest castell era la més bella i gallarda, a més de gentil i simpàtica, que mai ulls humans haguessin pogut veure. Aquesta bella dama va aixecar molts sentiments d’amor i matrimoni, però només un va ser l’escollit. Un dels que també se’n va agradar fou l’ermità de Pedra, el qual es va enamorar perdudament de la dama, però tot i que li va manifestar el seu sentiment, la jove senyora va optar per un gallard jove. Arribada l’hora de contraure matrimoni l’ermità va dir-li si almenys li permetria de casar-la, a la qual cosa contestà afirmativament la senyora del castell d’Àger. L’ermità va emmetzinar les Sagrades Formes amb què havien de combregar els nuvis, i també la seva. D’aquesta manera van morir tots tres.

Es conta que sant Pere va venir a predicar la paraula de Crist a terres catalanes, però com que tenia tanta feina, no va poder passar per tots els llocs, entre els quals hi ha la vall d’Àger. Quan ja era porter celestial es va assabentar que en el decurs dels segles en aquesta vall s’hi havia construït una bella col·legiata en honor seu, la qual cosa li va plaure i li va retornar el desig de conèixer aquest lloc. Un bon matí va arribar a les portes del cel un jove i li va demanar permís per entrar al regne, sant Pere li va preguntar d’on venia i quina havia estat la seva vida. El jove, que era estudiant, molt devot, li va dir: - Jo sóc un pobre estudiant, que vinc de la vall d’Àger, i si bé poc he estudiat, sempre a vós us he pregat. Sant Pere, en sentir aquella resposta, va recordar el propòsit de visitar aquesta contrada. Va deixar passar l’estudiant cap al cel i se’n va anar a trobar Nostre Senyor per tal de demanar-li un parell de dies de vacances per recórrer aquesta vall, perquè tota la seva vida ho desitjava i no ho havia complit. Nostre Senyor li concedí els dos dies, però va demanar-li que sobretot no estigués fora ni un minut més dels dos dies. Així, sant Pere va baixar a la terra i va anar seguint la vall d’Àger, i es va entusiasmar tant que va oblidar-se de l’encàrrec  de tornar al cap d’un parell de dies, i així, d’aquí cap allà, quan se’n va adonar havia passat ja una setmana. Quan va tornar al cel, Nostre Senyor el va reptar i no el volia deixar entrar per la seva negligència en el càrrec, però sant Pere diu que li va respondre: - Senyor, si de tothom és ben sabut que Vós vau fer el món en sis dies, que dos els vau esmerçar en fer aquesta bonica vall i que el setè, el dia que vau reposar, hi vau anar a descansar, com voleu que jo no m’entretingués contemplant aquesta obra vostra tan perfecta i tan bella? Nostre Senyor es va sentir afalagat pel reconeixement de la seva obra en aquest raconet del món i no va tenir arguments per replicar el bon sant Pere, el qual va tornar a entrar a la glòria del cel i a ocupar el seu càrrec de porter, després d’haver fet realitat el somni de visitar la vall d’Àger.

Conten que a la Clua de Montsec, hi havia fa molts anys dues noies adretes i guapes com dos sols. Eren tan guapes que la rivalitat es va convertir en l’eix de les seves vides. Lluitaven per tot: per veure quina arribava primer a dur el dinar als homes de casa al tros; per veure quina podia arribar primer a rentar la roba al safareig, per tot... I sobretot, per demostrar que l’una valia més que l’altra. L’enfrontament més fort arribava per la festa major. Era el dia més lluït de l’any i el que més admiradors aplegava a la plaça de la Clua. Per començar la festa, llogaven dos músiques. Quan tocava l’una, només ballaven els partidaris de l’una, i quan tocava l’altra, sortien a la plaça els partidaris de l’altra. Després del ball de tarda, tothom, perquè tothom estava implicat en aquella competició, vigilava quina de les dues mosses tenia més convidats a taula, i feien per manera de no quedar, és clar, enrere ni l’una ni l’altra... Es va acabar quan es va casar la primera...

Fa uns anys un home de la Torre d’Amargós, que havia anat a festa major a Palau de Noguera, se’n tornava tarda enllà cap a casa. Abans de sortir de Palau, els parents li van aconsellar que es quedés, que de la banda de ponent, de Viacamp, venia una nuvolada negra com el carbó i amenaçava de deixar anar una tempesta terrible. L’home, que ja havia pres la decisió de marxar cap a la Torre, va voler emprendre tant si com no el viatge. Quan va passar per Vilamolat, li van tornar a pregar que es quedés, que no fos imprudent, que el mal temps jugava males passades, però l’home va voler continuar  el camí cap a casa, com si res no li hagués de passar... I, efectivament, res no li va passar. Va arribar a casa sa i estalvi, però quan va haver reposat, va treure el cap a la finestra per veure si la tempesta havia canviat de cara amb tanta mala fortuna que va caure un llamp a casa seva i el va matar.

Aquesta llegenda fa referència al temps en què Castellnou va romandre abandonat. Per aquesta contrada hi havia molts carboners. Durant la producció de carbó, que tenien la carbonera encesa nit i dia i havien de vigilar-la, era llavors quan, arribat el punt de la mitjanit, sentien que del castell sortien veus i sorolls embolcallats en el misteri. Cap d’ells s’atrevia a confessar que més que neguit el que tenien era por quan s’havien de quedar al vespre vigilant la pila de carbó. Ja feia dos o tres anys que succeïa el mateix i corria la brama que el castell estava embruixat. Al capvespre aquells carboners s’aplegaven en una cabana per passar-hi la nit i feien volar la imaginació.             - No serà l’esperit de la reina mora d’Alsamora el que vagareja als vespres pel lloc on va trobar la mort sortint del domini del dimoni? –va dir un d’ells, de nom Ataülf.             - De quin esperit estas parlant? –va preguntar un tal Adalbert.             - Que no coneixeu la història de la cruel mort de la bella sarraïna?             - Si la coneguéssim no ens estranyarien les teves paraules –van dir els altres. - Doncs heu de saber que en aquest castell hi vivia una reina mora de bellesa excepcional que estava casada per convenis territorials amb un cabdill que no estimava. En canvi, en el castell proper de Moror hi havia un altre cabdill sarraí que tenia un fill ben plantat que estava bojament enamorat de la reina d’Alsamora, tot i que aquesta estava maridada. Valent-se d’algun filtre d’amor o senzillament del foc que abrasava el cor de la bella senyora d’Alsamora, el galant fill del cabdill de Moror va aconseguir que ella se li lliurés. Un dia que els dos enamorats estaven d’allò més embadalits en el seu idi·li es presentà l’ofès marit disposat a venjar l’afrenta. Van fugir tots dos corrents, el jove va muntar el seu cavall i, amb la reina a la gropa, van emprendre ràpida fugida perseguits d’aprop pel marit. En la seva fugida, la reina, girant el cap va cridar:             - Ara que he trobat el veritable amor mai més seré teva, abans del dimoni! En aquell moment una flamarada sortí de terra i els xuclà mentre tot l’aire s’omplia d’una forta olor de sofre. El dimoni se’ls havia endut.             - Per això –digué l’Ataülf-, els ploriqueigs i les veus que senten per aquests castells són els de la reina mora queixant-se de la seva dissort.             - Llavors, si el dimoni se’ls va endur, com vols que se sentin els gemecs? –preguntà l’Arnau, un altre de la colla. Segurament que els sorolls i les veus són deguts a altres raons –va pensar l’Arnau, que era el més decidit, ell ho esbrinaria. Una nit va amagar-se vora del camí que porta a Castellnou de Montsec, on l’Ataülf assegurava que havia vist en la fosca com unes figures humanes que caminaven. No li calgué esperar gaire; aviat va veure passar unes figures humanes cobertes amb capes en direcció al castell, i feia l’efecte que eren geperuts. A pesar que l’Arnau era valent va notar com les cames li feien figa i quan aquelles figures es van perdre en l’ombra de les parets de Castellnou ell tornà a la cabana on dormien els altres companys carboners.             - Els he vist, els he vist –cridà només en obrir la porta.             - Qui has vist? –feren els altres despertant-se amb un fort ensurt.             - Els esperits que diu l’Ataülf i us he de dir que els esperits volen per l’aire i aquests caminaven per terra.             - Deixa-ho estar i no t’hi acostis més –va dir l’Adalbert -, no juguis amb els esperits ni amb bruixots, deixa’ns viure en pau. Al cap d’uns dies l’Arnau feia llenya per alimentar una carbonera i des del lloc on era contemplava la majestuositat fantasmal de Castellnou, amb el castell i les muralles abraçant-ho tot i com més mirava aquell conjunt més es preguntava a veure quin misteri amagaven aquelles parets entre les quals no hi vivia ningú, que tothom deia que era un poble fantasma amb un castell embruixat. I si aquesta creença hagués estat escampada per fer por a la gent i que no s’hi acostés ningú? –va pensar l’Arnau. A qui beneficiava i per quins interessos ocults calia mantenir la gent allunyada de les persones que al capvespre feien via vers aquelles muralles, vers aquell castell? Prengué una resolució, si a la nit se sentien sorolls i veus no era pas així durant el dia, en què tot estava quiet i silenciós, hi aniria llavors mateix! Agafant fort la destral s’encaminà, amb molta precaució, vers aquell lloc. Arribà a la muralla i va franquejant-la sense sentir ni el més mínim soroll. Primerament, resseguí el camí sense descobrir res de nou fins que al final entrà al castell. El va començar a recórrer tot empunyant, això si, ben fort la destral per si convenia. Cap novetat en cap estança. Ja estava a punt d’emprendre desencisat el retorn quan, en obrir la porta d’una mena de soterrani va descobrir uns saquets apilats en un racó, mentre que a la paret hi havia un ampli ventall d’estris i ferros a més d’una premsa en un racó. N’obrí un i va descobrir que estava ple de moneda. Acabava de desvelar el gran secret del castell. Se n’emplenà les butxaques i va sortir. Calia fer-ho amb llum de dia. Arribà a la cabana i va contar-ho als seus companys. Tots quedaren esverats. Aquell vespre es van amagar tots vora del camí sense fer gens ni mica de soroll, i en ser ben fosc van veure que apareixien pel camí unes figures geperudes que avançaven en direcció a Castellnou. Els van contemplar fins que van desaparèixer en l’ombra de les parets. Van romandre a l’aguait fins que, abans que es fes de dia, van comprovar com tornaven a sortir i desapareixien per on havien vingut, això si, durant tota la nit s’havien sentit sorolls esfereïdors i gemecs que sortien del castell. L’endemà van anar a la vila a donar-ne part a la justícia, explicant tot el que havien vist i ensenyant les monedes que l’Arnau s’havia posat a la butxaca. Aquella mateixa nit, l’autoritat, ajudada per la gent del país, els van posar un parany i quan veieren aparèixer les figures nocturnes van comminar-los a rendir-se ja que estaven envoltats. No van ser necessàries les armes, en sentir-se envoltats es van rendir. Llavors van descobrir que eren homes forts i ben plantats i que la gepa que se’ls intuïa a sota les capes no era altra cosa que un saquet que cada un portava al coll per treure la moneda, a més de donar una imatge fantasmagòrica i de por per si algú els veia. Els falsificadors van ser posats a disposició de la justícia i així s’acabà l’embruixament del castell. Aquesta llegenda es contava per explicar un fet real i històric ocorregut l’any 1428, en què va tenir lloc un judici a dos inculpats d’encunyar moneda falsa a Castellnou de Montsec quan el poble ja era abandonat.

La casa de cal Soldat de Collmorter rep aquest nom perquè durant l’època dels maquis se n’hi va amagar un. Actualment, encara s’hi conserva l’amagatall: un forat en una paret.